TOT GUANYAT, TOT PER GUANYAR.

Així diu la inscripció a la samarreta dels sis estels que van lluir equip tècnic i jugadors del Barça quan es va acabar el WORLD FIFA CHAMPIONS, “El Mundialet de clubs” com el coneixem popularment. Es una frase d’intencions però també es una frase de concepte, de mètode, de professionalitat, definitivament es una frase Guardiola.

El Barça ha guanyat sis títols oficials en una temporada, sis títols importants a nivell col·lectiu però també ha guanyat títols a nivell individual, Messi, millor jugador del mon, tant pels periodistes- pilota d’or - com pels entrenadors i capitans – FIFA WORLD PLAYER - , Xavi, triat millor jugador de la Eurocopa, valorat com mai , present a tots els podis dels millors del món, Iniesta, un altre jugador molt valorat, ,cada cop mes per tot el mon futbolístic, tots tres nominats dintre dels cinc millors jugadors del mon per la FIFA, en el millor equip segons la FIFA trobem quatre jugadors del Barça: Alves, Iniesta, Xavi i Messi, en fi, ha estat una temporada màgica, prodigiosa i difícilment igualable.

I no podem oblidar el planter que pertany al primer equip del Barça, els Valdés, Puyol, Sergio, Bojan, Pedro, Jeffren, a part dels ja mencionats, també producte de la Masia: Xavi, Messi, Iniesta. Tampoc podem oblidar els que ja comencen a participar amb el primer equip en amistosos i campionats menors, els Thiago, Victor, Jonathan, Muniesa, Fontàs, i tans altres que estan empenyent amb força, jugadors encara no consolidats però que quan els veus jugar amb el primer equip t’adones que no els costa gens, que han mamat el sistema des de petits, es la força de la pedrera, es la força d’un treball molt constant i molt ben fet des de fa molts anys, de la ma del plorat Oriol Tort pioner en una manera de fer equip, de escoltar i de formar.

Una especial menció per a un equip tècnic molt professionalitzat, encapçalat per Pep Guardiola, un home que quan li van donar les rendes del primer equip va suscitar molta polèmica, molta – per que no dir-ho – desconfiança, un home que com a tot bagatge tenia haver entrenat una temporada el Barça “B”, això si, va aconseguir pujar-lo de categoria. Jo mateix recordo que a la tertúlia dels dilluns – aleshores la fèiem el dilluns que es el dia de les tertúlies esportives ! – vaig dir que era com un meló, estava per obrir, estava per descobrir i que fins que no passes el temps no sabríem si era una bona elecció o no ho era. El temps ha fet callar tothom, no sols pels èxits esportius aclaparadors, també per la seva manera de treballar, de no deixar res a la improvisació, d’analitzar tots els equips amb els que s’ha d’enfrontar, i quan dic tots, vull dir tots, fins i tot l’equip de Kuwait amb el que han fet un amistós, el darrer partit de l’any. Preparadors físics, fisioterapeutes, metges, els observadors i informadors, els que graven tots els partits per veure’ls les vegades que calgui i extreure conclusions, per veure i corregir els errors o les deficiències, controlant la dieta dels jugadors, fomentant la companyonia i l’amistat, portant alegria al vestidor, comprometent a tots i cada un dels integrants de l’equip amb el que es bo per l’equip, TREBALL, ESFORÇ I COMPROMÍS, la clau de l’èxit.

Un Guardiola que dona una imatge impecable, que quan parla no improvisa, que diu tot el que vol dir i en el moment just en que ho vol dir, que sempre cedeix el protagonisme als seus jugadors, que atén tothom amb la màxima correcció, que el porta fins i tot ha respondre les preguntes en diversos idiomes que ell domina, en fi, coherència en tot el que fa, correcció, educació i saviesa.

Sis títols, la quadratura del cercle, l’assoliment de la excel·lència, el millor equip del mon, tant se val, poseu el títol que vulgueu a un grup que ens ha meravellat i que com diu la samarreta, ara que ja ho ha fet tot, partim de cero, tornem a començar per que ara, just ara, encara no han guanyat res. La història es el passat i a partir d’ara vivim en el present i pensem en el futur.

VISCA EL BARÇA !!!!!

Pep Pericas

2009, any de recordatoris del bàsquet

Aquest any 2009 em recordat dos fets d'especial relevancia. L'any 1984 el "Equipo Nacional", com a Antonio Díaz-Miguel, malahuradament desaparagut per culpa d'una malaltia, li agradava dir, va aconsguir la fita més gran del bàsquet estatal al món: la Medalla de Plata del Jocs Olímpics de Los Angeles. Aquell equip aportava la experiència de tècnics i jugadors d'equips catalans: Lluís com a segon entrenador, Margall del Joventut, Solozabal del Barcelona, Jiménez del Joventut, De la Cruz del Barcelona, Epi del Barcelona i el Dr. Guillén del Joventut. Completava aquell equip dos catanas més que havien estat al Pre-Olimpic de París, lloc on es va guanyar el passaport a Los Angeles. Dues persones del Joventut i amb important relevancia: Josep Maria Puente com a responsable de l'equip i en Jordi Villacampa.

La resta de l'equip olimpic estava formada per Diaz-Miguel com entrenador, Paco Binaburo com trainer, Padilla com delegat i els jugadors del Madrid Corbalán, Iturriaga, Llorente, Beiran, Romay i Fernando Martín, i el jugador del CAI Zaragoza Fernando Arcega.

Villacampa va deixar el seu lloc a Beiran a la tornada de París, cosa que a la afició verd i negre no va agradar gaire, encara que això va ser un estimul per l'actual Prseident del Joventut el qual va desenvolupar una brillantíssima carrera a Badalona, guanyant tots els títols possibles.

Un servidor, va tenir la oportunitat d'entrenar-se amb l'equip olímpic just abans dels Jocs. La meva intervenció juntament amb la de Manolo Flores va ser a causa de la tornada d'un torneig jugat a Itàlia on 4 jugadors van tornar lesionats i per precaució es va decidir demanar el nostre humil ajut.

Sessions dobles de matí i tarda de més de dues hores cadascuna d'elles,. amb un alt nivell d'intensitat, amistat i comunió entre tots els jugadors, on les baralles ocasionades durant la lliga entre Iturriaga, Martín i Mike Davis, varen deixar pas a un altre tipus de baralles. la de veure com entre els jugadors del Joventut i el Barcelona aconseguien a veure qui agafava la roba d'entrenament dels jugadors del Madrid i CAI per portar-la a casa, rentar-la i retornar-la l'endemà. Llavors no era com ara que els jugadors ho tenen tot fet, rentat, planxat i fins hi tot llits llargs per la seva alçada.


Era igual que nosaltres parléssim en català, els jugadors del Madrid l'entenien i el parlaven, i no solsament a la intimitat, no els feia falta, eren i són gent culte i amb estudis.

Practicavem tot fins al final, tir, tot tipus de defensa, tot tipus d'atac, el conegut Tall de UCLA de John Wooden que tans bons resultats va portar i que tots els equips de la lliga ACB varen utilitzar, situacions especials transicions contraatacs, 2x1 a tot arreu. Un ampli comprendi del basquet desenvolupat per aquell magnífic equip, que tothom donava tot per l'equip.

Recordo especialment dos fets, les grans lliçons que em va ren donar Corbalan en el tema de direcció d'equip i les magistrals lliçons de tir que en Josep Maria Margall donava a Joe Llorente i a mi abans i després de cada entrenament. I l'altre part veure com probablement el jugador més determinant o un dels més determinants en Fernando Martín recuperava la seva esquena amb les màgiques mans de Paco Binaburo.

Veiem patir el nostre company i tothom desitjava que es recuperés i estigués preparat per l'esdeveniment més important d'esport que hi ha al món i que ningú es vol perdre: els Jocs Olímpics.

Martín era un guanyador nat, lluitava fins al final de cada partit, de cada entrenament, en tot el que fés ho donava tot. Va tenir un fill amb una model alemanya el qual juga a bàsquet a Israel. Les seves batalles esportives amb Audie Norris, Reggie Johnson Dino Meneghin, Valodia Tkachenko i Arvidas Sabonis, són per veure-les en video. Recordo un tap que va posar a Tkachenko espectacular. Martín feia 2.05 i el jugador llavors rus 2.20. Després de posar el tap Martín es va posar a saltar d'alegria i seguidament va seguir el joc. Les guerres esportives amb Audie Norris eren èpiques, es podien estar barallant tot el partit i després els veies al vestidor rient i gaudint del que havia passat. O amb Reggie Johnson, amb qui la noblesa del contacte en el joc era palesa. Fernando Martín va obrir les portes de la NBA a tota Europa. Va anar a un equip el qual l'entrenador mai el va coneixer, ja que era el seu primer any a la NBA com entrenador en cap i anava a fer els seus numeros. Si hagués confiat una mica en Martín aquest no l'hagués defraudat i probablement hagués estat molts anys allà. El 3 de Desembre del 1989, Fernando va patir un accident de cotxe en el qual hi va perdre la vida. Aquell dia jo era al Palau Blau Grana iniciant una activitat pels assistents al palau, una activitat organitzada per la empresa on jo treballava amb col·laboració amb el Barcelona de bàsquet. A l'arribar al palau, en Manolo, cap del parking em va veure i va venir corrent a donar-me un lloc per aparcar i em va dir que en Marín havia mort. No m'ho vaig creure, igual que molta altre gent. Ell duia uns auriculars on escoltava el programa del periodista José Maria Garcia i al sentir-ho vaig estar molt trist. Un amic meu ja no hi era.

Epi, Norris, Costa, Solozabal, De la Cruz, Aito i la resta de l'equip feien una cara de tristesa gran, igual que els del meu equip el Joventut, els Margall, Jofresa, Montero, Villacampa, etc. Una part de nosaltres no hi era present, però sempre serà amb nosaltres i ara gràcies a la tecnologia els podem veure en format DVD per les nostres televisions.

Seria bo ensenyar als nostres fills aquells jugadors d'aquella època, no molt llunyana, en la que quan poden es reuneixen per jugar un partit de Veterans entre ells i on poden veure que tot i la diferència d'edat, els d'ara tindrien problemes.


Guifré Lluís
Veterans del Joventut
per la Rematada de Radio Tiana

0-17, pitjor inici de la historia de la NBA i un motiu suficient per canviar d’entrenador

Aquesta setmana s’ha confirmat que s’ha fet fora a l’entrenador dels New Jersey Nets, Lawrence Frank. Després de sis temporades als Nets i de ser l’entrenador amb més anys a una banqueta en al conferència est, ha estat destituït abans d’igualar el pitjor inic de la història de la NBA. Aquesta matinada s’ha confirmat. Actualment Nets entren a la història com un dels pitjors equips juntament amb els Clipers del 1999 o amb els Heat de la temporada 1988-1989.

Quines són les claus de la caiguda de l’equip?
Les claus estan molt clares. Un equip que tenia gent com Jason Kidd, Kenion Martin, Richard Jefferson o Vince Carter, han passat a tenir jugadors de poca qualitat i de dubtosa reputació. Jugadors que han de demostrar molt encara o que pel contrari ja estan de tornada de tot! Les poques estrelles que té l’equip, a més, estan lesioants. Han arribat a tenir fins a 7 baixes en un mateix equip i han suspès entrenaments perquè no podien fer ni un 5 contra 5.

La venta de la franquícia
Fa moltes temporades que aquest rumor recorre tots els passadissos de la NBA, de la premsa i de la mateixa empresa. Sembla que els propietaris fan volar coloms de que s’han de vendre la franquícia com sigui per poder treure diners. Si ara ho volen fer a dintre de Nova York, si ara ho volen fer a una altra ciutat, que si Seattle està interessada en recuperar un equip NBA i apostaria pels Nets... per tan hi haurà moviment.

2010 a l’horitzó
Un altre dels motius és una data: 2010. Aquest serà un any molt recordat a la NBA. Moltes de les estrelles acaben el seu contracte i podran negociar com a agents lliures. Per aquest motiu New Jersey està començant a fer lloc per intentar poder agafar dues o tres estrelles i començar un projecte interessant des de zero. Lebron, Wade, o Bosh són els que sonen i per tan han fet una cosa inteligent, deixar molt d’espai lliure en el tope salarial per les morterades que demanen les estrelles.

Els jugadors: de Rafer Alston a Brook Lopez
Poso aquests dos exemples perquè potser són els més clars. Un ñes un veterà jugador que ha estat molts anys a equips com Rockets i l’altre es un softmore que l’any passat va ser escollit tercer millor novell de la lliga. Un equip amb moltes diferències i que té jugadors o massa joves o els que ja comencen a ser veterans... Una de les grans estrelles, el xinès Yi, no saben quan podrà tornar a jugar i ara cal veure quin paper desemvolupen jugadors que han de ser importants com Douglas-Roberts o Eduardo Najera.

Ara falta saber com ho porta el capità de l’equip, Devin Harris, que tots el recordareu per ser humiliat en una pista del carrer. Si no ho recordeu aquí teniu les imatges.

Aquesta temporada es trencarà el malefici dels Sixers? Un equip que en 82 jornades va fer un paupèrrim i miserable 9 de 73 ara fa 27 anys! Aquesta temporada ho veure’m! Perquè els New Jersey Nets, ara mateix estan en un moment ideal per fer història.

Ivan de la Peña

Des de fa dies, buscava un tema per començar a col·laborar amb "La Rematada" digital, tenia la necessitat de trobar la manera d'escriure sobre l'equip que estimo, el RCD Espanyol de Barcelona, però no per fer una crònica esportiva, ni una anàlisi Tècnica (no soc prou entès, ni pretenc ser-ho), sinó per compartir amb els lectors algunes de les experiències que m'ha tocat viure com a soci-patidor i a vegades (poques però intenses) feliç seguidor.

De fet, l'actualitat ha estat la que m'ha dictat el tema amb el que començaré les meves col·laboracions. En veure la roda de premsa que el nostre jugador Ivan de la Peña va fer questa setmana, vaig sentir que tenia la urgent necessitat de agrair-li tants i tants bons moments que ens havia regalat, a mi i als pericos de casa meva .

Encara recordo el dia de l'estiu del 2002, a la taula del menjador de casa nostra, quan vàrem veure la noticia: Ivan de la Peña fitxa per l'Espanyol, no puc reproduir l'improperi que em va sortir....., ho reconec, no em va agradar la idea. A les hores, és clar, no sabia que amb l'Ivan l'Espanyol trobava un jugador diferent, singular, creatiu, en definitiva un jugador d'aquells que no fa les coses que fan els altres, que sempre busca el costat brillant del futbol, que omple de fantasia un joc massa vegades maltractat, i que és capaç d'elevar a genialitat el simple desplaçament d'un objecte esfèric que fa embogir milions de persones.

Ivan es va implicar amb L'Espanyol des del primer dia, va patir com un perico més quan anaven mal dades, es va emocionar com nosaltres a Madrid quan l'equip va guanyar la Copa del Rei, i després de la decepció per la derrota a la Final Glasgow , va poder sentir igual que els seus companys, l'admiració i el respecte de tots els aficionats per l'orgull i dignitat amb la que havien defensat el nostre club.

Veure jugar a Ivan de la Peña significa entre altres coses apreciar com un mag del futbol troba espais on no hi són, permet assistir en directe la passada impossible, demostra amb un sol desplaçament com enderrocar la defensa més estudiada, i obsequia amb l'assistència que cap defensor és capaç d'intuir. Tenir com a company d'equip a Ivan de la Peña, et dóna possibilitats de rebre el regal que tot davanter vol tenir en forma d'ocasió de gol, aquella passada que permet encarar el porter contrari en una situació molt favorable per marcar.


Tot això queda en un segon terme quan coneixes a l'Ivan, perquè la persona eclipsa totalment el futbolista. És tot el contrari del que passa amb aquells "famosets" en què el personatge acaba menjant-se la persona. Ivan és una persona honesta, professional i respectuosa. Només cal veure l'expressió dels nens que s'acosten a parlar amb ell, a demanar-li una fotografia o un autògraf a la Ciutat Esportiva de Sant Adrià, per entendre perquè és tant estimat per els seguidors.

Ivan de la Peña està passant un moment difícil. Les lesions que està patint de forma reiterada no el permeten sentir-se a gust amb ell mateix, a vegades sembla que s'exigeix massa. Segurament la seva ansietat per tornar a jugar el perjudica, la seva manera de ser, tan estricte en la vessant professional el pressiona i això no l'afavoreix. En la roda de premsa que va fer, estava trist, fotut, segurament enrabiat contra les circumstàncies. Ell vol recuperar la rutina, entrenar i jugar, gaudir del futbol i les seves emocions , vol sentir-se útil, important en aquest Espanyol, vol aportar més.

Avui l'he vist iniciant la recuperació, carrera continua, estiraments, i tornem-hi a córrer, més animat, sacrificat en la feina, professional com sempre, animant als companys, atent amb els seguidors, afectuós amb els infants, en definitiva, el nostre Ivan, el que ens ha guanyat el cor, (i jo ignorant de mi, no el volia), els qui estimem, "Lo Pelat", o el "Pelao" com li diuen també.

Espero de tot cor que es recuperi aviat, el futbol necessita l'Ivan, i l'Ivan necessita el futbol, així de fàcil.

Pep Sánchez

Que està passant a les retransmisions esportives?

Ahir com molts catalans vaig estar seguint el partit del Barça per TVE i suposo que com molts, em vaig indignar. No pot ser una televisió estatal, que paguem tots amb els nostres impostos i que, en teoria, defensa els itneressos propis del seu estat, es dediqui durant tot el partit en lloc de lloar el joc del Barça (vam poder veure la millor primera part dels de Guardiola en molt de temps) es dediquin a dir que no és mèrit del Barça, sinó demèrit de l’Inter de Milà…

Senyors, jo no defenso, ni defensaré mai el partidisme dels periodistes en un partit, ja que això no pot ser. Un enfromtanemt de Champions i sent una cadena estatal, has d’anar amb l’equip dels que “et paguen”. A veure, que quedi clar: El Barça ahir va fer un GRAN partit i un resultat molt bo. Doncs el senyor de TVE, Sergio Sauca, que no és ni la primera, ni la última vegada que ho farà. Aquest senyor el paguem TOTS amb els nostres impostos. Doncs bé, ahir va fer un dels exercícis més lamentables de retransmisió de futbol que recordo. Va parlar de que l’Inter l’habia decepcionat, de que el Barça apretava però que tampoc feia gaire res, que el partit estava sent molt ensopit… La veritat, és que aquest home ja va fer el mateix amb el partit contra el Dinamo de Kiev i cada cop que ha fet el Barça, se li ha vist que va en contra. Una política totalment contraprouent per la cadena, ja que l’equip de Guardiola és l’actual campió d’europa i per tan un dels candidats, en aquest cas, a revalidar el títol.

Anem a per TV3. Si parlo malament d’un parlaré malament de tots! Obviament no deixaré escapar aquesta oportunitat per parlar de TV3, la teva, això si, si ets del Barça, ja que a la resta d’equips el seguiment és molt inferior. Professionals com Bernat Soler, Jordi Rovirosa o Lluís Canut entre altres, han fet que qualsevol persona a la que li agradi algun esport (sigui futbol, bàsquet, …) ha de ser del Barça, ja que hi ha aquest seguidisme cap a l’equip català. Es deixen de banda institucions històriques com la Penya, l’Espanyol, Franklin Granollers, Suzuki Manresa, Igualada de Hokey, o el Reus Deportiu, per parlar NOMÉS del Barça. També caldria que s’ho facin mirar.

Últim exmeple, encara que aquest és diferent per ser una televisió privada, la Sexta. Aquest passat cap de setmana van donar en directe el partit entre l’Ath. de Bilbao i el Barça. Allà, el comentarista habitual ja sabem que porta sempre una samarreta blanca, però si portes un home com Paxi Alonso com a seguidor del Athlètic, el problema es que no es dona dret a NINGÚ del barça a estar allà per comentar també els partits i donar la seva opinió… per tan, o TOTS o NINGÚ.

Aquesta setmana el Barça – Madrid, no fa falta dir amb qui aniran els comentaristes de Gol TV, però que pensin que el seu cap es diu Jaume Roures i va estar molts anys vinculats a can Barça…

Mans

Aquesta setmana en un partit de futbol ha succeït un fet que sovint es motiu de discussió i de discrepàncies: un gol amb falta prèvia ha decidit un partit. Es tracta de les mans de Titi Henry a la pròrroga del partit decisiu per a la classificació per al mundial de Sud-àfrica entre les seleccions de França i Irlanda. El resultat del partit a Irlanda va ésser favorable als francesos per un 0 – 1 i a la tornada, a l’ Stade de France a París, els Irlandesos van aconseguir capgirar la eliminatòria provocant afegir 30 minuts de pròrroga per desfer l’empat. I llavors va succeir, en una jugada a l’àrea dels irlandesos, una pilota que sortia fora es interceptada per la mà d’ Henry, l’acomoda al peu i fa un centre que es rematat per Gallas amb el cap aconseguint el gol que a la fi va significar la classificació de la selecció francesa.

Després han corregut rius de tinta , s’ha demanat la repetició del partit, fins i tot una reportera d’un diari irlandès ha vingut a la ciutat esportiva del Barça amb la pretensió que Henry signés una pancarta demanant perdó al poble irlandès. Tot plegat una desmesura, a més amb un precedent famosíssim, al mundial del 1986, Maradona va fer un gol amb la mà a Anglaterra. Aquell partit no es va repetir i Maradona, un dels millors jugadors de futbol que hi ha hagut al món, ni va demanar perdó i encara se’n sent orgullós. Clar que Monsieur Henry no és Maradona, el francès és un cavaller, just acabar el partit va reconèixer que havia estat mà i va dir que ho sentia, tot aclarint que ell no era l’àrbitre que, a la fi, es a l’ únic que es pot recriminar que no ho veiés o no ho xiulés.

Jo sóc dels que creu que el que passa a un partit de futbol comença i acaba al minut zero i al minut noranta ( o quan s’acabi ), el que es xiula mentre es juga el partit és el que val, el que no s’ha vist o no s’ha xiulat, forma part de la picaresca, forma part del futbol en si mateix, de la seva essència. Estic en contra de les actuacions de Comitès actuant d’ofici un cop vistos els partits per la televisió, on amb càmeres situades a molts angles del camp, poden captar coses que passen desapercebudes, no sols pels àrbitres si no per a la majoria d’espectadors i fins i tot de participants. I sempre faig la mateixa reflexió, els partits que es televisen són una minoria dels partits que es juguen cada setmana arreu del món, si aquesta jugada del Tití passa a un partit del Tiana, Badalona o Llagostera, per posar un exemple, i l’àrbitre no la veu, creieu sincerament que, a part de l’enrenou que s’organitzaria al camp quan els jugadors protestessin el gol, algú es preocuparia de repetir el partit, clar que no, per que qui no hagués vist la falta en directe ja no la podria veure. Per tant, fer servir les repeticions de televisió per sancionar, per treure targetes, etc, em sembla un greuge comparatiu tant gran respecte a la majoria d’equips, que no hi puc estar d’acord de cap manera.

Henry va estar viu, va fer una falta en un acte reflex que, de ben segur la majoria de jugadors en aquella circumstància hagués fet, si l’àrbitre l'hagués vist, la jugada estaria anul·lada, el gol no hagués pujat al marcador, ell s'hagués endut una targeta groga i el resultat definitiu de la eliminatòria no el sabem, però la falta no es va xiular i tot el demés ja ho sabem tots. Totalment d’acord amb la decisió de la FIFA de no repetir el partit.


Pep Pericas

Manel Comas visitarà aquest proper dimarts la Rematada de Ràdio Tiana.

L’entrenador tianenc, ex de Cajasol, CAI, Penya, TAU i Barça entre altres, ens acompanyarà per poder repassar tot el que ha estat la Jornada ACB i per repassar tota la seva trajectòria esportiva.

El tianenc, Manel Comas, repassarà tot el que ha estat la seva trajectòria en els diferents equips i el que ens ha anat i farà un ampli repàs de la jornada ACB. Serà el proper dimarts dia 10 de novembre als estudis de Ràdio Tiana, al programa de la Rematada, presentada per Sergi Quevedo i amb els col·laboradors habituals: David Vitales, ex-entrenador de les categories inferiors de la Penya; Pep Morales, ex-jugador de la Penya i ex-internacional Junior i Guifré Lluís Gol, President dels veterans de la Penya. El programa el podreu seguir en el seu horari habitual de La Rematada, de 18 a 20 hores al 107.2 de la FM.

Biografia
Manel Comas Hortet, anomenat el xèriff pel seu fort caràcter i els seus grans bigotis, va néixer a Barcelona el 29 de novembre de 1945. És un dels grans entrenadors catalans de bàsquet, des dels seus inicis a finals dels 70 fins l'actualitat. Esportivament, els majors èxits els ha aconseguit amb el Club Joventut de Badalona, el CAI Zaragoza i el Taugrés Vitòria. Amb el conjunt vitorià va assolir una Copa d'Europa i una Copa del Rei de Bàsquet. Amb el Joventut de Badalona va conquerir la Copa Korac. A més ha estat sots-campió de la Recopa d'Europa tres cops amb CAI Zaragoza i Taugrés Vitoria (2 cops). A més ha estat seleccionadors espanyol júnior. És autor de la col·lecció Baloncesto, mas que un juego, vint volums dedicats a diversos aspectes del món del bàsquet. El 2-9-97 va rebre la insígnia d'or del club Saski Baskonia (Taugrés) en reconeixement a la seva trajectòria al club.

Si teniu preguntes! deixue-les aquí!!!