Quan tot s’acaba al camp

Avui he esperat a que passessin 24 hores del clàssic per fer una reflexió freda del que va passar. Però no es pot. Els cinc gols i el bany que li va donar el Barça al Reial Madrid va fer història. Un camp nou com en les bones ocasions, ple fins a la bandera, i cridant i animant a l’equip. Un partit que es presentava calentet, Mourinho fent declaracions, Cristiano Ronaldo escalfant el partit i tota la premsa dient allò de veure si ens en feien 8 a ells també el dilluns i veien si eren capaços. Deprés de veure el partit només puc dir que si en fan 8... m’ho crec! El partit va ser un recital, un monoleg, una manera exagerada de contraposar dos estils de futbol, el de toc del Barça de Guardiola, contra el directa del Reial Madrid de Mourinho. L’altre dia vaig sentir moltes anàlisis, però em quedo amb una. El Madrid va intentar canviar l’estil de joc per parar al Barça i no ho va aconseguir, tot al contrari, va ser un suïcidi voler fer una altre cosa. En alguns moments semblaven gallines sense cap corrent cap a tots cantons sense ton ni son i es van acabar estavellant de manera brutal contra un gran Barça. Un estil molt definit Siguem sincers, el gol de Pedro, abans de que el canari marqui, hi ha un total d’un minut i 17 segons en que el Barça es va passar la pilota com va voler i per on va voler, va tornar a demostrar una verticalitat absoluta i un control com pocs. El que deia Mourinho té raó, el Barça és un producte acabat i ara mateix el Madrid està per fer. Aquest estil es demostra en dades com la possessió que va ser molt superior o com el fet de que el Madrid no començava a pressionar la sortida de la pilota, més aviat no pressionava, tot el contrari, s’ho mirava de mala manera!

L’arbitratge no condiciona un 5 a 0
Estem d’acord que Iturralde Gonzalez sempre és un àrbitre que ha condicionat molt els partits i que moltes vegades ha afavorit al Barça, però siguem seriosos, un 5 a 0 no ve condicionat per un arbitratge. Segons la premsa de Madrid (que després en parlaré) hi ha un clar penal sobre Cristiano Ronaldo. Comencem malament, Victor Valdés treu molt bé la pilota, el que passa que amb el que rellisca el camp i el fet de que surt amb el cos, no pot evitar la topada i siguem sincers, ens n’adonem quan ja ha passat un mon. No fem ressò del cop de colze de Carvalho a Mesi que agredeix al jugador, però ens fixem en que Guardiola amaga la pilota a CR7, aquest fet jo si que el trobo que no va amb el joc, però si volen jugar brut, tots en saben i Guardiola té molta més classe.

Si ens hem de fiar de l’arbitratge l’expulsió de Ramos per vermella directa per caçar a Mesi és molt greu, però no es greu que després empenti a Puyol i li toqui la cara a Xavi, dos companys i amics de selecció. Això no és lleig, el que si que ho és, està molt clar que és Piqué, un culé de TOTA la vida demostrant que recorda el que és guanyar a un Madrid i el resultat de 5 a 0 fent la mà... això és motiu de sanció i expulsió. Per cert, a Ramos només li ha caigut un partit!

Mourinho i les seves declaracions
Al final del partit Jose Mourinho va tornar a recordar allò de que si amb l’Inter van sortir amb la cua entre cames en el primer partit, però que quan van tornar van marxar amb el cap ben alt, camí de la final de la Champions i el Barça a veure-ho des de casa seva. Jo sempre penso que aquest home i la seva incontinència tenen un problema, ja que un dia sempre se li tornen en contra. Un parell d’exemples: Villa va costar molts diners i marca pocs gols, per la seva artífexs directe de dos gols i en va participar en dos més. Per altra banda, va dir que l’Sporting adulterava la competició al presentar-se amb 7 suplents... doncs bé, el Madrid amb 10 titulars i Benzema, va perdre de manera estrepitosa per 5 a 0 amb un equip amb el que el Sporting va perdre 1 a 0. Per tan cal plantejar-se les coses abans de dir-les i si no acceptes que t’han donat un repàs que t’han donat un bany i que surts tocat, tens un problema, perquè la resta de la gent ho pensa.

Aquest equip que aixeca la bandera del senyorisme i que jo cada dia tinc menys clar que la tingui i que ara mateix està més pendent de que els seus jugadors no parlin al final del partit, no vagi a ser que algun fiqui la pota i digui alguna cosa que no estigui mil·limetrada i parlada i que no ha sortit gaire a la llum, però Mahmud Diarra se les va tenir amb Mourinho per no voler sortir a jugar i coses per l’estil que deixen en un molt mal lloc en una entitat que no acaba de rutllar.

Un mal endèmic que es mostra amb la marxa de Raul
Ara ho entendreu. El Madrid comença el partit amb 1 jugador de la seva pedrera. El barça amb 8! Un jugador que només sent els colors, que sap que és el madridisme i que sap el que suposa jugar un clàssic d’aquestes característiques. Mesi, Iniesta, Xavi, Puyol, Piqué, Busquets i Valdés, saben de sobra com va aquest partit, un jugador com Pedro que porta menys temps també ho té clar i un Villa que el vas criticant dia si i dia també per part de l’entrenador de l’altre equip no li cal més motivació. Abidal fa la seva feina i Alves és tot cor i potència, jugui contra qui jugui.

Davant un Madrid que tots es miren i ningú entén com pot ser que passi això. Però com sempre la meva imatge per Casillas, el jugador de la pedrera del Madrid que posava aquella cara de flipo, flipo en colors flipo... Seré així de directe, cada dia em sap més greu per aquest nano perquè sembla que en els Barça-Madrid jugui sol! Per això parlo de l’exemple de Raul, un jugador tot cor i que té molt clar que el seu equip és el Reial Madrid i que ho donava TOT per aquest equip i que tot i perdre ho seguia demostrant i seguia donant la cara.

Catalans som morbosos, Punto Pelota líder d’audiència
Estem parlant d’un 15% d’una emissora com Intereconomia que es mou al voltant d’un 4... estem parlant d’un gran èxit per aquest programa, però estem parlant Tomas Roncero i els comentaris. Us ho confesso, jo vaig ser un d’ells! Abans del partit, connecten amb Barcelona, ja deien que tot estava a punt a Canaletes per si hi havia golejada. Els riures a l’estudi van ser increïbles com dient que era impossible i que no podria ser...

Tot just acabar el partit em vaig connectar a la cadena per poder veure el partit i poder riure amb els comentaris. Tot i això em va fer molta gràcia que es destaqués la vergonyosa actuació del Madrid, el gran punt de mira va ser l’arbitratge. El millor però era veure algunes cares. La de Siro Lopez pagava... i era la que més! Les demés era per mirar-les amb deteniment i tranquil·litat. Roncero arribava tard i mentre Pedrerol deia que calia tenir clar que els hi havien donat un bany, els demés criticaven a l’arbitratge. De cop va apareixer un periodista francès, Hermelle, que va dir que anar a celebrar a Canaletes, on per cert es van reunir 3000 persones un dilluns a la nit, era un error, perquè no era cap títol! Mentre a Cibeles hi havia un dispositiu muntat amb tanques per protegir la font pel que pogués passar, però clar, a lo millor han començat avui unes obres i les havien portat per si de cas. Els tertulians feien una cara que pagava i s’agafaven a qualsevol lloc per excusar el que va passar al camp.

Arriba Roncero i arriba el mestre de l’exaltació
Amb l’arribada de Roncero tot guanyava, tot sumava i tot es preparava per veure que havia preparat un dels caps del Diaro As per poder parlar d’aquest partit. Doncs bé, no hi va haver clemència, però poc va durar de tirar contra l’equip i aviat van rebre tan l’àrbitre com el comportament del Barça i dels seus jugadors, clar. I llavors ens dedica un speach de 5 minuts dient que el gran és Mourinho que és el millor entrenador i que amb l’Inter va fer un gran partit, va fer un gran paper i els va deixar amb un pam de nas... i que amb l’Inter ho havia guanyat tot i que amb l’Inter els havia deixat clavats... Millor mireu-lo i escolteu-lo...

Després d’això jo només dic que als culés els queda una volta per seguir restregant el resultat i seguir dient que l’equip de Mourinho no és invencible i que encara queden molts enfrontaments, però en els que de moment porta guardiola el balanç és aclaparador: 16 gols a favor i 2 en contra, que són els del 2 a 6. per tan poc queda per explicar.

Dennis Rodman, un geni com pocs

L’altre dia pensava que feia temps que no dedicava un article d’aquest bloc a parlar de bàsquet. Feia dies que em rondava quins temes podrien estar ben plantejats i vaig estudiar el fet del Power Electronics València i el seu canvi d’entrenador. Vaig mirar el fet del ben valorats que estaven els entrenadors nacionals i de cop em sorgeix un nom que feia temps que no sentia i que vaig considerar que sempre és maco que torni a casa per Nadal, i com que ja s’apropa he decidit dedicar un article a un dels genis del Bàsquet NBA, Dennis Rodman. Geni perquè té tractament de geni i perquè és això que ara tan trobem a faltar a la lliga americana, com és un especialista en defensa i en rebot. Però no ens hem d’enganyar està molt sonat!

Els inicis
Dennis Rodman neix a Trenton (new Jersey) el 16 de maig de 1961. Des de petit li agradava el bàsquet i a la universitat no ho va dubtar mai que hi volia jugar. No era cap prodigi físic ni tenia qualitats extremes per aquest esport, encara que va ser en el darrer any d’adolescència en que va creixer 28 centímetres en un sol any que el van convertir en un jugador de dos metres molt interessant. Durant tres temporades va militar a Savage Storm que és de la Universitat Estatal del Sud d’Oklahoma. En aquestes tres temporades aconsegueix un excepcional registre de 25,7 punts per partit i una mitjana de 15,7 rebots. Amb aquests números estava molt clar que havia d’anar a la NBA i així ho va fer. Per ser més exactes va entrar en segona ronda del draft amb el número 27 i al 1986 era escollit pels Bad Boys dels Detroit Pistons.

La primera etapa a la NBA
En aquell equip va coincidir amb jugadors molt importants com Isiah Thomas, Joe Dumars, Bill Laimbeer com a estrelles i que estaven molt ben secundats per altres com Adrian Dantley, Vinnie Johnson, John Salley i Rick Mahorn. Amb el seu estil Rodman va encaixar de meravella i es va tornar un Bad Boy més. Al 1987 perdien la final de conferència contra els Boston Celtics d’un gran Larry Bird. Tot i això l’ala-pivot de New Jersey va tenir una actuació molt destacada cobrint a la gran estrella dels verds.

Al 1988 Rodman va donar un salt qualitatiu que el marcaria per sempre i va començar a demostrar que era un jugador molt important. Va millorar el seu joc i es va convertir en un expert rebotejador, tot i només fer 2’03 era el gran dominador en la seva posició. Aquella temporada va quedar segon en 1988-89 derrotaven a uns joves bulls a la final de conferència i s’enduien també el títol de la NBA després d’escombrar als Lakers per un escandalós 4 a 0. Al següent any tornaven a guanyar les finals, contra Porlan Trail Blazers i demostraven que eren un dels millors equips. Aquelles dues temporades Dennis Rodman va ser escollit el millor defensor de la lliga.

En aquell moment el jugador demostrava que estava a un gran nivell i que era un dels referents nats d’aquesta competició. Al 1991 liderava als Pistons amb 12,5 rebots i es mostrava com un líder i especialista intractable sota els taulells. Al 1992 va sumar l’escandalosa mitjana de 18 rebots per partit. Així es va endur el premi al màxim rebotejador de la lliga que l’aconseguiria un total de 7 anys seguits. Una nit del 1992 va aconseguir el rècord en la seva carrera de rebots en un partit 34. El problema venia en que els Pistons estaven canviant Thomas i Laimbeer deixaven el bàsquet i l’equip es destruïa. Per si això fos poc la bestia Rodman es va despertar una nit memorable, de la temporada 1992-93 va ser trobat a la seva camioneta, assegut amb una arma carregada a l’aparcament del pavelló de Detroit. Aquella nit, segons publica la seva autobiografia, va ser la que va assassinar a l’antic Dennis per donar pas al nou. Al final d’aquella temporada va ser traspassat a Sant Antoino Spurs.

Spurs, un pas efimer i marcat per Madonna
La temporada 1993-1994, Sant Antoino Spurs fa un canvi i es queda amb Dennis Rodman. Els Texans es feien amb el rebotejador més gran de la lliga que estava destinat a formar una parella intractable amb el seu pivot titular amb el marí David Robinson. I com no ho va aconseguir. La màgia Rodman va fer que per primera vegada el màxim anotador d’una temporada i MVP per Robinson i el màxim anotador, ell mateix, es trobessin en un mateix equip. Sant Antonio Spurs va aconseguir arribar a la final de conferència que van perdre contra el Roquets també texans.

Però no tot eren flors i violes, al contrari. Robinson i Rodman no es podien ni veure i el pivot estava cansat de les anades i vingudes d’aquest. Durant aquella època va tenir un romanç amb la cantant i actriu Madonna i això el feia estar descentrat. Va ser la primera vegada que es va tenyir el cabell de verd! El seu amor amb la cantant no va durar gaire. Fins i tot al cap del temps a la seva biografia va publicar que Madonna volia tenir un fill amb ell i va narrar amb pels i senyals com va ser la primera nit amb la diva del Pop. La mateixa Madonna es va encarregar de desmentir totes les difamacions i va acabar dient que al llit era un desastre.

Per tots aquests problemes el jugador va abandonar la seva estada a Texas al finalitzar la temporada i va marxar a un equip mític com els Chicago Bulls amb dos noms propis que marcarien de manera definitiva la seva carrera: Scottie Pippen i Michael Jordan.

Els Bulls ja tenen el seu gran referent a sota
Aquella temporada Horace Grant marxava a Orlando Magic i els de Phil Jackson buscaven un bon referent rebotejador. Òbviament no va passar desapercebuda la situació de Dennis Rodman, qui l’entrenador va dir que era capaç de domar i així ho va fer i com només ell ho sap. Aquella temporada amb un Jordan que ja tornava a portar un any de rodatge i amb una gran planificació es van convertir en un dels 10 millors equips de la història de la NBA i amb Jordan estelar un Pippen fantàstic i un Rodman que feia molt bé la seva feina se’ls hi sumaven Kukoc i Kerr entre altres per entendre millor aquella temporada de somni que estaven fent. Durant aquells tres anys Rodman va seguir guanyant el màxim rebotejador de la lliga, era un fix al cinc defensiu i feia coses increïbles per salvar pilotes de fora.

Al 1998, ell mateix decideix posar punt i final a la seva estada als Bulls. L’equip es desmantella i Pippen marxa a Orlando, Jordan es retira de
nou, Jackson marxa i decideixen no renovar el contracte a Rodman que marxa a diversos equips. A partir d’aquell moment la seva vida i la seva història canvien de manera definitiva i tot i tenir 5 anells de campió i estar considerat entre els 50 millors jugadors de la història el nou Dennis, que va anomenar a la seva autobiografia, estava acabant amb la seva carrera esportiva.

A provar per tot el mon
Després de deixar els Bulls, Rodman va provar sort a Lakers i Mavericks, en vista del seu poc èxit va decidir deixar la NBA i va marxar a Mèxic, va jugar a Anglaterra i fins i tot a Finlàndia. És en aquesta època que està casat durant un any amb l’actriu Carmen Electra, però només duren uns mesos després de la seva boda a las Vegas al 1998. Per cer, la validesa de la boda va ser per només unes hores!

L’altre Dennis Rodman
Al acabar la seva carrera, o fins i tot compaginant-la, va treballar en altres projectes. Va ser lluitador professional de Wresling americà, el que aquí coneixem com Pressin Cach. Va debutar al 13 de juliol de 1997 en una baralla amb Hulk Hogan i es va enfrontar i perdre contra Lex Luger i Paul Wight. La seva segona actuació va ser un any després i també juntament amb Hogan, en aquesta ocasió es van endur la victòria contra Dallan Page i, atenció, Karl Malone! El seu darrer combat va ser contra Randy Savage.

També ha participat com a actor en algunes pel·licules, com també ha fet O’neall. Per ser exactes va protagonitzar Double Team amb Jean Claude Van Damme i que va ser un gran èxit a taquilles. Aquesta peli ell mateix explicava les complicacions per la diferència d’alçada, ja que ell és 30 cm més alt que l’altre protagonista. Protagonitza també la història de la seva vida a TV que és el resultat del seu llibre i també altres films com Simon Sez o Cutaway. La seva darrera incursió la trobem a The Minis del 2008.

També l’hem pogut veure corrent els Sant Fermines, però per una causa solidaria, cosa que dedica molt del seu temps lliure

La vida personal i sexual d’una estrella de la NBA
Aquesta setmana va sortir a la llum que mentre feia una entrevista telefònica per una emissora de ràdio estava en aquell moment estava practicant sexe i el retransmetia, dient frases com: “això és fantàstic ara estic a la meitat de la feina”. Aquest és el mateix home que tapava i eixugava a Larry Bird i ajudava a Jordan a ser el millor. Un home que entre altres va agafar el micròfon d’un hotel i narrava per ell, i se sentia per tota la megafonia, com era una orgia seva amb 6 dones.


Conclusió
La imatge d’un jugador de poc més de dos metres, amb el cabell de colors, pírcings i tatuatges, no era gaire normal a la epoca dels 90 a la NBA. Per ser més exactes era una bogeria i per això era recordat Dennis Rodman, un jugador considerat entre els 50 millors de la historia de la NBA, màxim rebotejador en 7 ocasions i guanyador de 5 anells que serà recordat més per les seves tonteries que pel que va ser, un grandíssim jugador de bàsquet!

Els agents de futbol, els grans problemes

Fa uns dies que em venen a la ment jugadors que estan donant molts problemes Ibraimovic, Yaya Touré, Tello, Tamudo, Marqués, Ronaldo, Roney... entre molts altres. Estem en un moment del futbol que és complicat viure-hi i fins i tot es té en compte que jugadors tenen uns sentiments i cal tenir clar que si hi ha moviments ells cobraran molt més que si no s’estan quiets. Una curiositat estadística: Actualment hi ha 5782 agents FIFA, segons la llista que podeu consultar aquí. D’aquests 585 son espanyols, el país que més en té! Un 10% dels agents FIFA són espanyols. Entre ells hi ha la família Urdangarin i Núria Bermudez, entre d’altres. Fins i tot un cosí germà meu, com a cosa curiosa.

Ronaldo, els agents a la presó
Parlar de Ronaldo Luis Nazario da Silva es parlar d’un dels jugadors que més han mogut els seus agents. Com si fos la moneda falsa que ningú vol es va moure entre els millors clubs d’Europa. Va irrompre al PSV i en dues temporades va fer que els observadors del Barça s’hi fixessin. Després d’un any i 34 gols marxava a l’Inter on les lesions l’acusaven. Després va passar al Reial Madrid i més tard al Milan, és a dir, entre els eterns enemics i va passar per tots el clubs.

En tot això un comú denominador els seus agents, que en tots els traspassos van treure molts diners. Temps després es va demostrar que de manera fraudulenta, per tan van acabar a la presó i demostrant que les males pràctiques en aquest esport s’acaben pagant i més amb un dels millors davanters centres de tots els temps.

Touré Yaya, un jove molt veterà
Aquest és un d’aquells jugadors que hem sentit tant de temps que ens pensem que té 30 i molts anys i no és així té 27 anys i ha passat per un total de 8 equips amb anades i vingudes Va començar a Costa de Marfil, va passar per Bèlgica, va marxar a Ucraïna, va tornar a Belgica i va tornar a marxar a Ucraïna... Després Grècia, França, Espanya i Anglaterra. Tot i que a tots els equips ha estat un jugador clau el seu agent sempre l’ha fet moure i molt! A vegades de bones maneres, d’altres no. Com quan va parlar de Guardiola i és Dimitri Selyuk l’autor de tot tipus de perles i de moltes dites que van causar molt malestar entre l’afició i una mica d’animadversió cap a un jugador molt estimat per l’afició i que sempre va reconèixer que estava molt content a Barcelona.

Fernando Marquès un altre jove veterà
Manel Ferrer és el que ha mogut a Fernando Marqués per mitja europa sense trobar el que buscava. 26 anys i un total de 8 equips. Va començar al Rayo Vallecano, va passar al Ràcing de Santander, va marxar cedit al At. de Madrid, va tornar al Ràcing al 2005 i marxa cedit de nou a l’At de Madrid i finalment al Castelló. Torna a l’At. de Madrid on està poc temps i marxa a l’Airis de Salonica. Marxa a l’Espanyol i un cop aquí es fa un lloc dintre de l’equip.

Les lesions el persegueixen i sembla que no acaba de trobar el seu estat òptim. En vista de que no es titular decideix marxar amb un vuit legal del seu contracte, el mateix que ja va passar amb Oscar Serrno al Ràcing. Per tan es troben que el jugador aconsellat pel seu agent marxa lliure al Parma italià, on no esta tenint una bona temporada, ja que l’equip està a la zona baixa de la taula. Segons les darreres declaracions s’ha de canviar la mentalitat...

Tamudo, el gran símbol que marxa per la porta del darrera
Quan Raul Tamudo semblava que es retiraria a l’Espanyol i seria un dels jugadors més importants del mon perico, es troben amb que el seu agent fa una carta demanant que el deixin marxar. En aquell moment Tamudo ho nega i diu que no és així. Poc després apareix el president del club Daniel Sanchez Llibre amb una carta signada per l’agent Tomàs Durant i que demanava que el deixessin marxar. Finalment el 8 de maig es va acomiadar de l’afició i oficialment va marxar del club el 1 de juliol del 2010 després de tretze temporades i de molt d’amor per el seu club.

És la segona vegada que feia un intent de marxar, però aquest era definitiu, després de que 1997 es va truncar la marxar al Glasgow Rangers per no passar l’examen mèdic. Tot i dir que marxaria fora, finalment va firmar per la Reial Societat de Sant Sebastià.

Tello torna a casa després d’una gestió estranya
Tornava al Barça B després d’estar a l’espanyol B. El jugador va marxar, en teoria, perquè acabava el contracte, altres diuen que no que ja l’havien renovat. El tema es que Tello va tornar a generar una controvèrsia entre Barça i Espanyol, com ja va passar amb el cas de Raül Baena. Per aquest afer de Tello, el seu Agent Josep Maria Orobig (que també porta a Busquets o Guardiola entre d’altres), té vetada l’entrada a Cornellà el Part i a Sant Adrià després d’aquesta gestió.

L’agent ha portat jugadors pericos com poden ser Roger, Capdevila i actualment tenen al seu protegit Coro, que depèn d’ell.

Ibra i Mino Raiola, el millor pel final
Parlant clar i malament m’he guardat Mino Raiola pel final. L’agent d’Ibraimovic ha estat un dels maldecaps més constants pel futbol club Barcelona. Amb l’arribada del davanter suec tothom tenia clar que no seria fàcil adaptar-lo a aquest futbol i més amb el caràcter que es gastava, que de suec en tenia ben poc. Així va ser i si a sobre li sumes el seu agent demostres com va tot. Un home que va negociar un contracte per a ell d’un milió d’euros per temporada mentre Ibra estigués vinculat al Barça.

Aquest home aquest estiu s’ha forrat. Ha fet el traspàs de Ibra, ha portat a Ballotelli al Manchester City i ha portat a Mattioni a l’Espanyol. Es pot dir que aquest antic pizzer ha guanyat mols diners i que s’ha fet d’or amb un piquet d’or. La darrera anada d’olla va ser dir que Cruyff i Guardiola haurien d’estar al mateix hospital mental. I com aquestes moltes. Un home peculiar que demostra que aquesta gent que el mon dels agents sempre és complicats.