Ricardo Saprissa Aymá (1901-1990)

Hi ha personatges a la història del R.C.D. Espanyol que resten pràcticament en l´oblit per a la massa social del club, quan el més normal seria tenir-los sempre presents com a exemple d´esportistes i de persones. El primer nom que em ve al cap és el de Ricardo Saprissa, que per a la majoria de nosaltres és un desconegut, i en canvi a Centreamèrica és un veritable heroi; només dir que l´any 2003 va ser promogut a la categoria d´home benefactor des seu país d´adopció, Costa Rica, el màxim mèrit que hom pot assolir a la nació, gràcies a la iniciativa liderada pel diputat Carlos Avendaño i com a reconeixement a la seva tasca de protecció de la infància mitjançant la pràctica de l´esport.

Ricardo Saprissa Aymà va néixer a El Salvador, de pares catalans, el Josep i la Carme, el juny de 1901. La mort prematura del pare va definir un dels seus trets més característics, l´obsessió per tutelar i guiar l´infància i el jovent menys afavorit per la societat, i provocà la seva vinguda a Barcelona només amb 2 anys, per tornar novament a El Salvador als 13. Allà, a banda de començar a practicar el futbol amb el Marathon, va proclamar-se campió centreamericà de tennis amb només dinou anys.

Graduat com a enginyer topògraf, tornà novament a Barcelona l´any 1921 per tal d´exercir la seva professió, però en no ser-li convalidat el títol, va decidir obrir una botiga al barri de Sarrià. Malgrat tot, va tenir temps per seguir practicant a gran nivell l´esport del tennis (consta als arxius de la R.F.Española de Tenis com al primer campió d´Espanya de dobles fent parella amb Antonio Juanico el 1923 a les pistes del Turó Park, revalidant-lo l´any següent; també va representar Espanya als JJ.OO. de París del 1924, i a la Copa Davis en un enfrontament contra Bèlgica a Ambers el maig de 1930).

Veritable “sportsman”, destacà en l´hoquei herba defensant els colors de la Sociedad Deportiva Pompeya i del Real Club de Polo, amb qui va guanyar una Copa del Rei marcant dos gols.

Però on realment destacà va ser a les files de l´equip de futbol que tenia la seu a prop de la seva botiga, el RCD Espanyol, amb qui va començar a jugar entre els anys 1922 i 1923 com a defensa per banda dreta. Va ser un jugador de gran classe i un cavaller de l´esport: no va ser expulsat en cap partit ni mai no va cobrar ni un ral del nostre club (ans el contrari, no va rebre res i va donar-li molt). Amb el nostre club va jugar nou anys guanyant dues copes de Catalunya i la famosa Copa del Rei de l´aigua a Mestalla l´any 1929 contra el Madrid, destacant durant tots aquests anys la seva entesa amb Conrado Portas i Ricardo Zamora, a qui va substituir com a capità de l´equip. Però la seva filosofia de vida el va fer sobrepassar el simple paper de jugador, i va crear el que podria considerar-se com a antecedent del futbol base del club, l´anomenada “Peña Saprissa”, on sota la direcció tècnica del basc Luis Gamito Iturralde, “Pasabalón” ,va formar i nodrir de jugadors el primer equip (el mateix Manuel Meler hi va jugar l´any 1930), i va permetre que després de la Guerra Civil tingués un onze en condicions cedint jugadors com els extraordinaris porters Josep Trias i Albert Martorell, Pérez, Llimós, Teruel... la base de l´equip que guanyaria la Copa l´any 1940 a Vallecas. Fins i tot des-de Costa Rica va continuar enviant diners per sufragar la penya. Tot un exemple d´amor als nostres colors, certament, i que van fer que amb el temps fou anomenat per aclamació President D’Honor del RCD Espanyol l´any 1932. Tantmateix, la pràctica del futbol no va impedir que simultàniament guanyés tornejos de tennis a París, Bèlgica i Alemanya.

Mai va abandonar la pràctica d´aquest esport: quan l´Espanyol va viatjar l´any 1926 a Sudamèrica per tal de sufragar amb una gira les despeses de la nova tribuna de Sarrià, ell va trobar temps per disputar tornejos i ser anomenat membre honorari del club de tennis de Buenos Aires.

Dissortadament, la crida del seu germà Rogelio des de Costa Rica per tal de que acudís a aplicar els seus coneixements empresarials a la seva fàbrica a San José va fer que disputés el seu darrer partit amb la blanc-i-blava el 17 de gener de 1932 en un partit davant de l´Athetic de Bilbao. La seva pena era tan gran que en arribar al seu destí afirmà que mai defensaria uns colors que no fossin els de l´Espanyol. El seu prestigi era tan gran que clubs com l´Alajuelense, la Gimnástica, el Cartaginés, i fins i tot la Federació d´Escacs, esport on era un mestre, el van declarar president d´honor en conèixer la seva gran vàlua esportiva. Va ser precisament un d´aquests clubs, l´Orión, el que aconseguí que tornés breument a la pràctica del futbol, per passar en poc temps a ser entrenador i president de l´entitat. Aquesta faceta seva de directiu li permeté dur a la pràctica el que volia fer amb l´original “Peña Saprissa” i el RCD Espanyol: que el futbol base fos el proveïdor únic de jugadors pels primers equips.

Com explica José A. Pastor Pacheco, historiador del Deportivo Saprissa, el nostre ex-jugador i mecenes va acceptar la proposta de Roberto “Beto” Fernández, un modest sabater de San José de Costa Rica, per tal de donar nom a un nou club infantil de futbol. A banda del que d´homenatge tenia a la figura de Ricardo Saprissa, egoistament també pensaven en l´obtenció dels uniformes gràcies a la seva faceta d´industrial dels teixits com a propietari de “Tejidos El Laberinto”. Saprissa explicava: “Don Beto Fernández me entusiasmó con la idea de patrocinar un equipo que estaba a su cargo. Yo medité sobre el hecho de que en Barcelona había una oncena que se llamaba Peña Saprissa y acepté porque era un halago para mí, además sería todo un entretenimiento".

L´equip va quedar constituït el 16 de juliol de 1935, amb el nom de Deportivo Saprissa, i seguint la tradició de la “Peña” original, esdevingué filial de l´Orión Futbol Club. Ell mateix en persona es dedicà a recórrer tots els cantons de Costa Rica a la recerca dels vailets més dotats per a la pràctica del futbol, però a banda d´aquest vessant esportiu, va poder dur a terme la seva pròpia idea del futbol i de la vida, molt més elevada: la formació integral de la persona en forma de conduir l´infant cap a l´estudi, tutelant aquests nens sense recursos i assumint el cost de la seva formació educativa. Malgrat els seus bons propòsits, la realitat sociocultural del país en aquell temps va fer que s´inclinés finalment per facilitar-los l´accés al món laboral, ja fos en la seva fàbrica o en la cooperativa Ricardo Saprissa & Cía. fundada el 1942, que va ser una proposta innovadora a la zona per tal d´oferir una alternativa organitzativa democràtica del treball. Amb el temps, el 1947, el Deportivo Saprissa, més conegut com a “Monstruo Saprissa”, s´independitzà com a entitat, arribant a ser el millor club de Centreamèrica amb 23 títols de lliga i 2 Copes CONCACAF.

El nostre heroi va ser president del club fins l´any 1981, i va morir el 16 d´agost de 1990. I gairebé vint anys després de la seva mort, el seu bon amic, citat ja anteriorment, José Antonio Pastor Pacheco el passat dia 13 d'aquest mes de maig, va publicar a Costa Rica la seva biografia sota el títol de "RICARDO SAPRISSA, El Campió Total", que resumeix tant els seus èxits esportius, com la seva qualitat humana. Llibre imprescindible, no tan sols per als aficionats espanyolistes, sinó per a tots els amants de l'esport.

ACB Play-Off 2010

Doncs finalment estem acabant el curs 2009-2010 arribant a les semi-finals del Play-Off, amb uns equips de luxe: Barcelona, Baskonia, Real Madrid i l'equip de Màlaga.

El Barcelona, que aquest any ho ha guanyat tot arriba ple de forces, tal com era de preveure i sense que hagi perdut cap partit a casa. Un equip on ha tingut el luxe de continuar deixant fora de la competició a Lubos Barton. Lorbek, Morris, Navarro, Mikael, Rubio, Sada i la resta de jugadors han mantingut un nivell excepcional. Tothom diu que l'artífex ha estat el seu entrenador Xavi Pascual, però hi ha una persona la qual sense ell, i el seu passat ho avala, l'equip ha estat ben cuidat en tot moment. El culpable? en Toni Bové. L'home que té més títols de tot l'equip i que per les seves mans hi passen tots els jugadors. Si m'haguéssin de dir qui és l'MVP, jo dic sense dubtar en Toni Bové.

El Baskonia ha arribat segon, amb la tornada de Dusko Ivanovic després de la seva experiència a Barcelona. Va perdre jugadors importants com Vidal, Prigioni o Mikael, però l'equip s'ha refet amb gent com en San Emeterio, un ala, qui a mi m'agrada molt el seu intens joc i la seva fortalesa al camp, tan física com mental. Splitter continua creixent mentalment i de joc i que aquest any ha estat MVP de la lliga ACB. Diuen que l'any vinent anirà al Real Madrid, però San Antonio Spurs el vol al costat del mestre Tim Duncan on formarien una parella temible, després de la que van ser David Robinson i Tim Duncan. Huertas i Pau Ribas han aportat la seva qualitat i en cap moment han afluixat, al contrari, han elevat el nivell de l'equip.

Real Madrid tercer, tot i que l'equip de Messina ha estat un hospital tot i que no han pogut comptar amb l'ajuda del Dr. House... Prigioni ha conduit l'equip tal com volia l'Allenatore italià, però l'explosivitat de Sergi Llull, l'arribada d'Ante Tomic i la regularitat de Lavrinovic han fet que l'equip acabés a dalt de tot. Però cas apart és Ante Tomic, aquest noi jugava de base al seu equip amb el seu 1.90 d'alçada, però de cop i volta segons va comentar Clifford Luyk, el noi es posa malalt amb molta febre i es posa a créixer fins als 2.17. Té uns fonaments excepcionals. El comparen amb en Pau Gasol, però amb la facilitat que té podria ser el nou Sabonis, de qui deien era el base més alt que ha jugat mai a bàsquet.

I finalment l'equip de Màlaga arriba després de guanyar a camp contrari i rematant a casa el seu pas a les semi-finals. Recordo a principi de temporada on al programa La Rematada, dirigit pel Sergi Quevedo deien que l'equip d'Aito no arribaria al final. Jo deia que si, que els equips d'Aito sempre arribaven al final i el conèixer Aito m'ha donat la raó. El base Omar Cook ha dirigit perfectament l'equip, on Archibald, Welsch, Printezis i sobretot Carlos Jiménez han aportat la seva experiència escoltant les indicacions de Aito i el seu segon el badaloní Joaquim Costa.

I ara que? Doncs qui perdi cap a casa a descansar i a veure els partits per televisió. En principi qui juga a casa té avantatge sempre, però això ho ha trencat l'equip andalús. D'entrada el Barcelona i a priori hauria de passar l'eliminatoria, són els favorits al títol, però els de Màlaga voldran guanyar, tenen fam de victòria. Podrien anar perfectament a jugar els 5 partits possible que ofereix el Play-Off. Seran partits completament diferents, on els detalls faran decantar la victòria cap una o altre banda. L'efecte desequilibrant de Navarro en atac o la màgia de Rubio, juntament amb Lorbek, Mikael, Sada i els experimentats Basile o Lakovic (possible nou jugador de la Penya l'any vinent?) seran molt importants.

A Màlaga, la seva asfixiant defensa i el lideratge inqüestionable de Carlos Jiménez (un altre de qui diuen podria venir a Badalona) miraran de contra restar el poder de l'equip contrari. Archibald haurà de lluitar al rebot i Welsch haurà de fer servir la seva polivalència per ajudar l'equip, de qui espero doni un pas endavant com a jugador i sigui més regular. Si l'equip recupera Blanco i en Berni està com se'l coneix poden guanyar el pas a la gran final.

Tothom diria que el Barcelona passaria a la Final però jo no ho tinc massa clar i és per això que no puc donar un guanyador.

Baskonia arriba a un bon ritme a la semi-final, amb Ribas, Huertas, Splitter i San Emeterio ben preparats mentalment. I a aquests s'hi ha d'afegir Teletovic i els seus tirs ben llunyans amb gran encert. Tots els equips de Ivanovic lluiten fins al final, fins que tornen al vestidor, amb una defensa pressionant de tots els jugadors amb bones ajudes i canvis si convenen. I en atac oportunitats pels 5 jugadors que hi ha al camp.

El Real Madrid, el seu objectiu jugar la final. L'home de les finals, l'entrenador Ettore Messina, vol ser-hi. Seguirà utilitzant Llull, Garbajosa, Tomic i els jugadors que ha guardat com Bullock i Velickovic. Espero que a aquests s'hi afegeixi en Sergi Vidal. L'ex de la Minguella pot contribuir-hi amb la seva dilatada experiència a les finals. Messina prepararà els partits com si de una partida d'escacs fos. Mourà les seves peces per aconseguir la victòria.

Favorit? Tampoc ho sé, si sé que si haig d'apostar, perdria els diners, segur. Veurem doncs que passa. El que si crec és que les dues semi-finals poden arribar als 5 partits. Dijous la pilota es posarà a rodar i tothom hi serà ben atent.

Lamentable imatge de Manolo Lama

L’altre dia vaig estar veient el que es va fer a Cuatro en motiu de la final de la Europa League entre l’Atletico de Madrid i el Fulham, que es va endur l’equip espanyol. Fins aquí un espai normal, però quan de cop el senyor Manolo Lama fa aquella gracieta final, aquella petita riallada que ell mateix qualifica de broma de ficar-se amb un indigent, aquí aj a un li comencen a tocar la moral. Passa que és una nova manera de fer les coses, passa que té un estil diferent, però el respecte NO s’ha de perdre mai!

Us explico la situació, s’acaba la connexió i llavors Manolo Lama demana pas des d’Hamburg per poder acomiadar la connexió i passa això:

Dadle dinero al colega, así verá el partido calentito... Però el més greu és que acaba el video i li treuen TOT!!!

Mireu, si aquest és el nou estil de Cuatro, anem malament. El que es va fer és imperdonable, intolerable i lamentable! Em deixo estar de la cadena que sigui i de l’esport que sigui. Aquest senyor va faltar al respecte de manera clara i brutal a una persona que tenia un problema greu. Tots els diaris nacionals i internacionals es fan ressó de la noticia, el diari Bild i les xarxes socials estan en contra del que s’ha dit. A tot arreu es parla d’això i molts dels periodistes espanyols s’han posicionat. La cap de programes de Cuatro ha demanat disculpes a twitter, la majoria de protagonistes han demanat disculpes, però fins i tot el mateix Manolo Lama ho va fer: Mireu aquí el video.



Com sempre les coses tard i malament. Jo ja no vull fer més sang del tema, era una petita reflexió, a partir d’aquí opineu vosaltres.

Molt bona inversió i molt bon cap

Aquesta setmana els culés estan d’enhorabona, ja que el Regal Barça s’ha proclamat campió de l’Eurolliga. Els homes que entrena Xavi Pascual van passar per sobre de l’Olympiacos grec sense gaires problemes i arribant a guanyar de 21 punts abans d’acabar el partit. Però d’aquesta final ja hem sentit totes les valoracions possibles del que va ser el cap de setmana a París, però avui prefereixo fer unes reflexions sobre el que ha estat aquesta victòria i sobre quines són les claus que donen més importància encara, si cap, a aquest triomf de la secció de bàsquet del Futbol Club Barcelona.

Un guio establert que es compleix
Aquesta expressió l’entendreu ara mateix. Moltes vegades, en moltes ocasions es parla de que hi ha un guió establert. Ho explico: al principi de temporada tothom donava al Regal Barça com a gran favorit per guanyar la lliga. Els homes de Xavi Pascual tenien un equip potent i tenien molts números per proclamar-se campions. Però quantes vegades s’ha quedat aquesta frase en això, en un guió? Aquells equips que sobre el paper s’ho havien de menjar tot i quan arribava el moment eren eliminats a les primeres de canvi o no feien el paper esperat. Aquest Barça ha estat constant i ha demostrat que té corda per estona. La barreja entre jugadors joves i contrastats, han donat el millor resultat possible, un equip que ara com ara, fa por a qualsevol. Ja ha guanyat 4 títols aquesta temporada (Supercopa, Lliga Catalana, Copa del Rei i Eurolliga) i és un clar candidat a guanyar el títol de lliga ACB, ja que ara mateix, jo no li veig que tingui rival a mes d’un partit.

Molt ben invertit el pressupost
Durant molts anys hi ha hagut molts diners al Barça de Bàsquet. Temporades i temporades hem sentit allò de que és un dels pressupostos més alts de tota Europa i que per tan, han de fer un bon paper. Doncs bé en aquest context apareixen moments en que entre Savic i Dusko Ivanovic sembla que es riguessin dels aficionats. Portant jugadors com Ed Cota, Gary Neal, Morandais o altres que no tenien nivell ni pel Xacobeo Blue:sens, amb tots els respectes per aquest club gallec. Aquestes dues temporades han estat una molt bona inversió. A destacar de manera negativa, només el fitxatge de Barrett, que no va ser el jugador que s’esperava, però tots els demés han fet una molt bona feia i han demostrat estar a l’alçada de les circumstàncies. Perquè desenganyem-nos, el Reial Madrid també té un pressupost molt important i encara ara va fent fitxatges i donant d’alta i de baixa a uns quants jugadors. A vegades l’equip de Messina sembla que sigui una gallina sense cap que corre cap a totes bandes sense tenir res clar. Recordem que el tècnic italià va arribar a mitjans de juny i molts dels jugadors que li interessaven ja estaven fitxats per altres equips. Però el Barça ha sabut cohesionar molt bé tot. Això ens porta a parlar d’un altre punt important:

El factor humà
A tots els nivells. Al maig del 2008 es confirma l’arribada de Joan Creus per poder portar el bàsquet del Barça, coordinar l’equip i com a responsable de buscar jugadors i entrenador. El primer que diu és que Xavi Pascual és l’entrenador ideal per aquest equip, un tècnic jove (és el més jove que ha guanyat una Eurolliga) i amb ambició. Pascual es converteix en la mà dreta de Chichi a la pista.

En aquella temporada es comencen a fer bons fitxatges i es porta lo millor d’Europa. Es guanya la lliga i es demostra el potencial d’aquest equip. Al acabar la temporada passada, es prescindeix dels serveis de Barrett, es prescindeix també de Daniel Santiago després de la mala temporada però, tenen el problema de la marxa d’Ilyasova i de Anderssen que van cap a la NBA després de ser jugadors claus en aquest projecte del Regal Barça. A part cal sumar-hi la lesió de llarga durada de Lubos Barton. En vista d’això tothom es pensava que com es podria millorar aquest equip i quins serien els seus recanvis. Per suplir aquestes cinc baxies, tres d’elles importants, es porten cinc jugadors que son claus en l’esquema actual de l’equip: Terence Morris, Boniface Ndong i Erazem Lorbek, Pete Mickeal i Ricky Rubio. els cinc venen amb l’etiqueta de grans jugadors i es consoliden de manera definitiva en el Regal Barça i s’integren ràpidament a la dinàmica de grup i d’equip. El que ho té més dificil és Terence Morris, que sembla que a les primeres jornades no donaria el rendiment i ara és indiscutible. El nigerià Ndong venia de completar bones temporades a Màlaga, per la seva part Lorbek també va tenir un pas per Unicaja en mig de les seves temporades al Bolonia, Treviso i Virtus, però ara militava en el CSKA de Moscou i va ser el substitut perfecte per a Ilyasova, ja que va fer una gran temporada i un millor europeu. I com no Andre Barrett que va ser substituït per Ricky Rubio, El fitxatge més car de la història de la ACB de bàsquet. A més es va contra amb la incorporació de Pete Mickeal que arribava del TAU amb l’etiqueta d’un dels millors 3 que juga a europa.

Tots aquest grans jugadors, però, han fomentat un esperit d’equip gràcies sobretot a Xavi Pascual, qui ha tret el millor rendiment de jugadors que estaven adormits en l’apartat esportiu: Fran Vazquez no jugava amb Ivanovic i amb l’aparició de Xavi Pascual va tornar a ser important, igual que va passar amb Ersan Ilyasova. L’exemple del turc potser és el mes clar de tots, venia com a estrella i es van pagar 5 milions de dolars per un jugador que no jugava. Amb l’arribada de Xavi Pascual tot canvia i la visió del bàsquet és completament diferent. Es mira amb molta més cura als jugadors i tot té un aire molt diferent.

Un projecte que va començar la temporada passada i que aquest any s’ha consolidat. Un equip que haurà de fer poques modificacions de cara a la propera temporada, seguir creixent, seguir aspirant a més i no perdre aquesta ambició i aquest companyerisme que s’ha generat.

Un barri de Londres a punt de la glòria

Aquestes setmanes ha tornat a sortir a la llum de nou un dels noms del mon del futbol que més ha marcat en els darrers dies: Fulham FC. Aquest modest equip de la ciutat de Londres ha tornat al més alt del palmarès internacional al ser el flamant finalista de la Europa League, després de guanyar i remuntar a l’Hamburg al seu camp, que no és altre que el de la seu de la final. Ara es veurà les cares contra un altre dels equips que sembla que torna a la glòria 25 anys després l’Atlético de Madrid. Això si el Fulham ha deixat fora equips com el Wolsfburg o la Juventus de Turí. Aquesta final inèdita farà que molta gent conegui un equip que té una llarga història a les seves esquenes i que avui us explicaré una mica, així com repassarem les claus d’aquest enfrontament.

Els jugadors importants
Damien Duff: Aquest jugador ha arribat per ser l’estrella del conjunt. Després del seu pas pel Chelsea i després de deixar el Newcastle quan aquest va baixar de categoria arribava amb el cartell de gran estrella i ho ha demostrat al llarg de la temporada, el jugador irlandès és un dels fixes a l’onze inicial.

Danny Murphy: El gran capità i un dels homes importants del seu equip. Després d’algunes temporades en el Fulham i de ser un dels jugadors importants té molt clar quin ha de ser el seu paper en aquest equip i sap que se’l necessita.

Andrew Johnson: El davanter de l’equip, és el que comanda tot l’atac. Aquest internacional anglès després del seu pas per molts equips ara se sent important a Craven Cottage. Ha estat internacional anglès i tot i que ara fa temps que no conta.

Zoltan Gera: Un dels jugadors hongaresos i que també és peça clau a l’equip. Des del 2008 és un dels jugadors que més ha progressat. Fins i tot va arribar a ser comparat amb Ferenc Puskás, tot i que ell mateix va dir que era impossible fer aquesta comparació, encara que reconeix que no va veure jugar al seu mític compatriota.

Mark Schwazer: Porter. Molts el recordareu com el porter del Middlesbrugh. Aquest va ser aquell que va jugar la final contra el Sevilla de la UEFA i va rebre 4 gols, és a dir que experiència en finals ja en té, tot i que no es podria dir que bona. Aquest porter veterà va arribar per suplir la baixa d’un que semblava que en aquell moment es retirava, Edwin van der Sar.

Roy Hodgson, un rodamon a la banqueta de Craven Cottage
Aquest home de 62 anys és un autèntic rodamon de la història del futbol. Ha passat per equips com Öbrebo (del que vam parlar en el darrer article sobre el Notts Forest,) el Malmö (també suec) i altres com l’Inter de Milà, l’Udinese, el Grassopers o el Viking Norueg. També ha passat per tres seleccions: La suïssa, la d’Emirats Àrabs Units i la de Finlàndia, que va ser la seva darrera parada abans de recalar al Fulham el desembre del 2007. Aquest entrenador londinenc, va ser el que va aconseguir el miracle de salvar als anglesos aquella temporada amb el que es va conèixer com "The Great escape".

Mohamed Al-Fayed, el president
El president del club no és altre que el multimilionari egipci de 77 anys, Mohamed Al-Fayed, que el va comprar al 1990 a la segona divisió i que poc després ja el va pujar a la preimer. Entre els seus negocis hi ha els magatzems Harrots de Londres, una de les galeries més famoses i exclusives de la ciutat. També posseeix molts hotels, com és el Ritz de París. Ell també és famós per ser el pare del darrer amant de la Princesa de Gales Dodi Al-Fayet, productor de cine de pel·licules com Carros de foc, Hook o la Lletra escarlata, que va morir tràgicament en l’accident que també va costar la vida a Lady Di el 31 d’agost de 1997 al pont de l’Almà en la persecució dels periodistes.

Tot i que ha estat el president durant 20 anys, ha tingut ofertes per vendre el club. La darrera va ser del president de Thailàndia, Thaksin Shinawatra, un gran aficionat al futbol i que ja va provar de comprar al Liverpool, però no va poder.

Història del club
El Fulham és fundat al 1879. El seu nom complert és el de Fulham St Andrew’s Church Sunday School FC. El fet de tenir la paraula esglèsia (church) en el seu nom, no es gratuït, ja que els primers jugadors tots eren cristians. Aquest equip sempre ha estat un conjunt ascensor, ha pujat i baixat de la primera divisió amb molta facilitat i no sempre ha estat a la elit del seu país.

Tot i els seus 131 anys d’història, el seu palmarès és més aviat curt. Només hi ha títols que l’acrediten com a guanyador de la first division (que vindria a ser la segona divisió dels anys 1948-49 i 2000-2001) i uns altres per haver aconseguit pujar de categoria, però sense gaire reconeixement a nivell nacional i molt menys internacional. La millor classificació va ser a la final de la FA Cup de l’any 1975, en que va acabar perdent contra el West Ham United. L’únic títol internacional que té a les seves vitrines és el de la copa Intertoto de l’any 2002. Un trofeu que només et dona dret a jugar la Europa League, és a dir que tampoc seria dels més importants que hi pugui haver.

Una de les històries més recents que té aquest club és la que es va coneixer com: “The Great escape”. La temporada 2007-08 va acabar la lliga en dissetena posició salvant-se de manera miraculosa de baixar de categoria. A la jornada número 36 estaven a 5 punts de mantenir la categoria, perdien per 2 a 0 al descans contra el Manchester City al camp d’aquests últims, però a la segona part entre Danny Murphy i Kamarà van refer el partit i van aconseguir una victòria que els salvava momentàniament de baixar de categoria. A la jornada 37 estaven a 3 punts de la salvació en la dinovena posició de la lliga i van rebre al Birmingham City, rival directe per evitar el descens que ocupava la divuitena posició. Van guanyar amb gols de McBride i Nevland. A part van aprofitar la derrota del Reading per superar dos equips d’una tacada i pujar a la dissetena posició. A la darrera jornada tan el Reading com el Birmingham van guanyar i això obligava a guanyar al camp del Portsmouth per un cop de cap de Danny Murphy a passada de Jimmy Bulard i que suposava la permanència.

Grans jugadors
Tot i això un dels grans noms que destaca per sobre de tots és el del malaurat George Best. Aquest jugador anglès, una de les icones del futbol va arribar al club al 1976 amb 30 anys i hi va disputar un total de 42 partits en una temporada, en que es recorda el que el va enfrontar a la FA Cup contra el seu ex-company d’equip Rodney Marsh que jugava en el Units Hereford. Tot i que només va estar un any, es va sentir molt a gust al club i amb l’afició. Anys més tard, abans de morir al 2005, va declarar que era un dels llocs on més ha disfrutat del futbol. Altres jugadors que han passat pel club i que sobre tot han sortit de la seva fàbrica són: Bobby Robson, (el que va ser entrenador del Barça i que va portar a Mourinho al club blaugrana) Rodney Marsh i Alan Mullery

Craven Cottage, un lloc per viure i gaudir el futbol
El Fulham sempre ha estat vinculat al seu estadi, el mític Craven Cottage. Un camp amb capacitat per poc més de 26.600 persones (encara que ara s’està ampliant a 30,500) que cada setmana s’omple per seguir el seu equip i per aconseguir que el rival se senti intimidat al trepitjar aquest terreny a la ribera del Tamesis. El camp que va ser construït al 1766 i és obra de l’arquitecte Archibald Leitch. Aquest camp però és la seu del Fulham des del 1896 i encara li queda molt de recorregut.

La major entrada que ha tingut va ser en un partit entre l’equip local i el Millwall, quan els dos militaven a la segona divisió (League Two) el 8 d’octubre de 1938, en que va acollir un total de 49.335 espectadors. Era aquella epoca en que tots els aficionats estaven drets i que es podia gaudir del futbol d’aquesta manera.

Una curiositat important d’aquest camp: per viure un partit de la lliga anglesa (fixeu-vos que he dit viure, no veure), has de fer-ho dret i Craven Cottage no és una excepció. Aquest estadi tenia les grades de fusta i fetes a l’antiga, per tan estar allà dret notaves com es movia i com vibrava l’estadi (literalment) amb el seu equip. Quan es va fer la reforma al 2007 es van projectar grades noves i una nova manera amb formigó. Aquest fet va topar de manera frontal amb l’afició del Fulham, coneguts com The Cottagers, The Whites, The Lilywhites, que va demanar que les grades de Craven Cottage seguissin sent de fusta. Finalment, així es va fer i les actuals grades remodelades, segueixen sent de fusta.

De cementiri d’elefants a trampolí d’estrelles
Jugadors importants en la història del club han fet el salt en aquest equip. Jugadors com Steed Malbranque, Boua Papa Diop, Luis Boa Morte, Louis Saha, Sean Davids, o molts d’altres, van fer servir l’equip com a porta d’etnrada a la lliga o com a revulsiu per intentar promocionar en aquesta lliga. Així ho van fer aquests que hem comentat i un altre que ho va intentar és un ex-blaugrana, Christanval. Aquest central frances va recaure en el Fulham la temporada 2005-06.

Tot i que ha donat grans noms també ha estat un cementiri d’elefants. Jugadors com Andy Cole van anar a parar al club a la recta final de la seva carrera. Aquest jugador que tots recordem amb la davantera del Manchester United campió d’Europa a Barcelona, va anar a Craven Cottage en busca de la seva jubilació daurada, tot i que després no va ser així, ja que el Manchester Ciry encara el va fitxar un any més per poder aconseguir fer alguna cosa.

Un altre cas totalment diferent és el de Edwin Van der Sar. El mític porter holandès arribava al Fulham al 2001 en busca d’una jubilació daurada i tranquil·la. Després del seu pas per la Juentus, semblava que l’interancional holandès deixava pas a nous jugadors i tenia intenció d’anar plegant, com ell mateix deia. Un total de 4 temporades al club. Al fins que al 2005 va dir que no renovava el contracte. Quan tothom pensava que marxava a Holanda a acabar la seva carrera en algun equip, va ser la gran sorpresa al fitxar pel Manchester United com a porter titular. La gran temporada que va fer a Craven Cottage, li va servir per guanyar la posició en aquest equip on encara avui. Amb 41 anys, hi milita!

Chelsea, sempre el gran rival
Tot i que no s’ha considerat com a tal pels aficionats del Chelsea, pels del Fulham aquest sempre ha estat el seu enemic total. El motiu és que els Blues no han considerat mai un equip com aquest de la seva mateixa lliga, ja que durant molts anys han militat en divisions diferents. Tot i això els dos barris colindans del Londres sempre han tingut aquesta rivalitat. Els del Fulham com dels més obrers i els de Chelsea com a barri de classe alta.

Aquesta propera setmana final de la Europa League, veurem qui guanya, però jo, sincerament tinc el cor amb el Fulham, un equip que des de sempre m’ha caigut la mar de bé.