Quan tot s’acaba al camp

Avui he esperat a que passessin 24 hores del clàssic per fer una reflexió freda del que va passar. Però no es pot. Els cinc gols i el bany que li va donar el Barça al Reial Madrid va fer història. Un camp nou com en les bones ocasions, ple fins a la bandera, i cridant i animant a l’equip. Un partit que es presentava calentet, Mourinho fent declaracions, Cristiano Ronaldo escalfant el partit i tota la premsa dient allò de veure si ens en feien 8 a ells també el dilluns i veien si eren capaços. Deprés de veure el partit només puc dir que si en fan 8... m’ho crec! El partit va ser un recital, un monoleg, una manera exagerada de contraposar dos estils de futbol, el de toc del Barça de Guardiola, contra el directa del Reial Madrid de Mourinho. L’altre dia vaig sentir moltes anàlisis, però em quedo amb una. El Madrid va intentar canviar l’estil de joc per parar al Barça i no ho va aconseguir, tot al contrari, va ser un suïcidi voler fer una altre cosa. En alguns moments semblaven gallines sense cap corrent cap a tots cantons sense ton ni son i es van acabar estavellant de manera brutal contra un gran Barça. Un estil molt definit Siguem sincers, el gol de Pedro, abans de que el canari marqui, hi ha un total d’un minut i 17 segons en que el Barça es va passar la pilota com va voler i per on va voler, va tornar a demostrar una verticalitat absoluta i un control com pocs. El que deia Mourinho té raó, el Barça és un producte acabat i ara mateix el Madrid està per fer. Aquest estil es demostra en dades com la possessió que va ser molt superior o com el fet de que el Madrid no començava a pressionar la sortida de la pilota, més aviat no pressionava, tot el contrari, s’ho mirava de mala manera!

L’arbitratge no condiciona un 5 a 0
Estem d’acord que Iturralde Gonzalez sempre és un àrbitre que ha condicionat molt els partits i que moltes vegades ha afavorit al Barça, però siguem seriosos, un 5 a 0 no ve condicionat per un arbitratge. Segons la premsa de Madrid (que després en parlaré) hi ha un clar penal sobre Cristiano Ronaldo. Comencem malament, Victor Valdés treu molt bé la pilota, el que passa que amb el que rellisca el camp i el fet de que surt amb el cos, no pot evitar la topada i siguem sincers, ens n’adonem quan ja ha passat un mon. No fem ressò del cop de colze de Carvalho a Mesi que agredeix al jugador, però ens fixem en que Guardiola amaga la pilota a CR7, aquest fet jo si que el trobo que no va amb el joc, però si volen jugar brut, tots en saben i Guardiola té molta més classe.

Si ens hem de fiar de l’arbitratge l’expulsió de Ramos per vermella directa per caçar a Mesi és molt greu, però no es greu que després empenti a Puyol i li toqui la cara a Xavi, dos companys i amics de selecció. Això no és lleig, el que si que ho és, està molt clar que és Piqué, un culé de TOTA la vida demostrant que recorda el que és guanyar a un Madrid i el resultat de 5 a 0 fent la mà... això és motiu de sanció i expulsió. Per cert, a Ramos només li ha caigut un partit!

Mourinho i les seves declaracions
Al final del partit Jose Mourinho va tornar a recordar allò de que si amb l’Inter van sortir amb la cua entre cames en el primer partit, però que quan van tornar van marxar amb el cap ben alt, camí de la final de la Champions i el Barça a veure-ho des de casa seva. Jo sempre penso que aquest home i la seva incontinència tenen un problema, ja que un dia sempre se li tornen en contra. Un parell d’exemples: Villa va costar molts diners i marca pocs gols, per la seva artífexs directe de dos gols i en va participar en dos més. Per altra banda, va dir que l’Sporting adulterava la competició al presentar-se amb 7 suplents... doncs bé, el Madrid amb 10 titulars i Benzema, va perdre de manera estrepitosa per 5 a 0 amb un equip amb el que el Sporting va perdre 1 a 0. Per tan cal plantejar-se les coses abans de dir-les i si no acceptes que t’han donat un repàs que t’han donat un bany i que surts tocat, tens un problema, perquè la resta de la gent ho pensa.

Aquest equip que aixeca la bandera del senyorisme i que jo cada dia tinc menys clar que la tingui i que ara mateix està més pendent de que els seus jugadors no parlin al final del partit, no vagi a ser que algun fiqui la pota i digui alguna cosa que no estigui mil·limetrada i parlada i que no ha sortit gaire a la llum, però Mahmud Diarra se les va tenir amb Mourinho per no voler sortir a jugar i coses per l’estil que deixen en un molt mal lloc en una entitat que no acaba de rutllar.

Un mal endèmic que es mostra amb la marxa de Raul
Ara ho entendreu. El Madrid comença el partit amb 1 jugador de la seva pedrera. El barça amb 8! Un jugador que només sent els colors, que sap que és el madridisme i que sap el que suposa jugar un clàssic d’aquestes característiques. Mesi, Iniesta, Xavi, Puyol, Piqué, Busquets i Valdés, saben de sobra com va aquest partit, un jugador com Pedro que porta menys temps també ho té clar i un Villa que el vas criticant dia si i dia també per part de l’entrenador de l’altre equip no li cal més motivació. Abidal fa la seva feina i Alves és tot cor i potència, jugui contra qui jugui.

Davant un Madrid que tots es miren i ningú entén com pot ser que passi això. Però com sempre la meva imatge per Casillas, el jugador de la pedrera del Madrid que posava aquella cara de flipo, flipo en colors flipo... Seré així de directe, cada dia em sap més greu per aquest nano perquè sembla que en els Barça-Madrid jugui sol! Per això parlo de l’exemple de Raul, un jugador tot cor i que té molt clar que el seu equip és el Reial Madrid i que ho donava TOT per aquest equip i que tot i perdre ho seguia demostrant i seguia donant la cara.

Catalans som morbosos, Punto Pelota líder d’audiència
Estem parlant d’un 15% d’una emissora com Intereconomia que es mou al voltant d’un 4... estem parlant d’un gran èxit per aquest programa, però estem parlant Tomas Roncero i els comentaris. Us ho confesso, jo vaig ser un d’ells! Abans del partit, connecten amb Barcelona, ja deien que tot estava a punt a Canaletes per si hi havia golejada. Els riures a l’estudi van ser increïbles com dient que era impossible i que no podria ser...

Tot just acabar el partit em vaig connectar a la cadena per poder veure el partit i poder riure amb els comentaris. Tot i això em va fer molta gràcia que es destaqués la vergonyosa actuació del Madrid, el gran punt de mira va ser l’arbitratge. El millor però era veure algunes cares. La de Siro Lopez pagava... i era la que més! Les demés era per mirar-les amb deteniment i tranquil·litat. Roncero arribava tard i mentre Pedrerol deia que calia tenir clar que els hi havien donat un bany, els demés criticaven a l’arbitratge. De cop va apareixer un periodista francès, Hermelle, que va dir que anar a celebrar a Canaletes, on per cert es van reunir 3000 persones un dilluns a la nit, era un error, perquè no era cap títol! Mentre a Cibeles hi havia un dispositiu muntat amb tanques per protegir la font pel que pogués passar, però clar, a lo millor han començat avui unes obres i les havien portat per si de cas. Els tertulians feien una cara que pagava i s’agafaven a qualsevol lloc per excusar el que va passar al camp.

Arriba Roncero i arriba el mestre de l’exaltació
Amb l’arribada de Roncero tot guanyava, tot sumava i tot es preparava per veure que havia preparat un dels caps del Diaro As per poder parlar d’aquest partit. Doncs bé, no hi va haver clemència, però poc va durar de tirar contra l’equip i aviat van rebre tan l’àrbitre com el comportament del Barça i dels seus jugadors, clar. I llavors ens dedica un speach de 5 minuts dient que el gran és Mourinho que és el millor entrenador i que amb l’Inter va fer un gran partit, va fer un gran paper i els va deixar amb un pam de nas... i que amb l’Inter ho havia guanyat tot i que amb l’Inter els havia deixat clavats... Millor mireu-lo i escolteu-lo...

Després d’això jo només dic que als culés els queda una volta per seguir restregant el resultat i seguir dient que l’equip de Mourinho no és invencible i que encara queden molts enfrontaments, però en els que de moment porta guardiola el balanç és aclaparador: 16 gols a favor i 2 en contra, que són els del 2 a 6. per tan poc queda per explicar.

Dennis Rodman, un geni com pocs

L’altre dia pensava que feia temps que no dedicava un article d’aquest bloc a parlar de bàsquet. Feia dies que em rondava quins temes podrien estar ben plantejats i vaig estudiar el fet del Power Electronics València i el seu canvi d’entrenador. Vaig mirar el fet del ben valorats que estaven els entrenadors nacionals i de cop em sorgeix un nom que feia temps que no sentia i que vaig considerar que sempre és maco que torni a casa per Nadal, i com que ja s’apropa he decidit dedicar un article a un dels genis del Bàsquet NBA, Dennis Rodman. Geni perquè té tractament de geni i perquè és això que ara tan trobem a faltar a la lliga americana, com és un especialista en defensa i en rebot. Però no ens hem d’enganyar està molt sonat!

Els inicis
Dennis Rodman neix a Trenton (new Jersey) el 16 de maig de 1961. Des de petit li agradava el bàsquet i a la universitat no ho va dubtar mai que hi volia jugar. No era cap prodigi físic ni tenia qualitats extremes per aquest esport, encara que va ser en el darrer any d’adolescència en que va creixer 28 centímetres en un sol any que el van convertir en un jugador de dos metres molt interessant. Durant tres temporades va militar a Savage Storm que és de la Universitat Estatal del Sud d’Oklahoma. En aquestes tres temporades aconsegueix un excepcional registre de 25,7 punts per partit i una mitjana de 15,7 rebots. Amb aquests números estava molt clar que havia d’anar a la NBA i així ho va fer. Per ser més exactes va entrar en segona ronda del draft amb el número 27 i al 1986 era escollit pels Bad Boys dels Detroit Pistons.

La primera etapa a la NBA
En aquell equip va coincidir amb jugadors molt importants com Isiah Thomas, Joe Dumars, Bill Laimbeer com a estrelles i que estaven molt ben secundats per altres com Adrian Dantley, Vinnie Johnson, John Salley i Rick Mahorn. Amb el seu estil Rodman va encaixar de meravella i es va tornar un Bad Boy més. Al 1987 perdien la final de conferència contra els Boston Celtics d’un gran Larry Bird. Tot i això l’ala-pivot de New Jersey va tenir una actuació molt destacada cobrint a la gran estrella dels verds.

Al 1988 Rodman va donar un salt qualitatiu que el marcaria per sempre i va començar a demostrar que era un jugador molt important. Va millorar el seu joc i es va convertir en un expert rebotejador, tot i només fer 2’03 era el gran dominador en la seva posició. Aquella temporada va quedar segon en 1988-89 derrotaven a uns joves bulls a la final de conferència i s’enduien també el títol de la NBA després d’escombrar als Lakers per un escandalós 4 a 0. Al següent any tornaven a guanyar les finals, contra Porlan Trail Blazers i demostraven que eren un dels millors equips. Aquelles dues temporades Dennis Rodman va ser escollit el millor defensor de la lliga.

En aquell moment el jugador demostrava que estava a un gran nivell i que era un dels referents nats d’aquesta competició. Al 1991 liderava als Pistons amb 12,5 rebots i es mostrava com un líder i especialista intractable sota els taulells. Al 1992 va sumar l’escandalosa mitjana de 18 rebots per partit. Així es va endur el premi al màxim rebotejador de la lliga que l’aconseguiria un total de 7 anys seguits. Una nit del 1992 va aconseguir el rècord en la seva carrera de rebots en un partit 34. El problema venia en que els Pistons estaven canviant Thomas i Laimbeer deixaven el bàsquet i l’equip es destruïa. Per si això fos poc la bestia Rodman es va despertar una nit memorable, de la temporada 1992-93 va ser trobat a la seva camioneta, assegut amb una arma carregada a l’aparcament del pavelló de Detroit. Aquella nit, segons publica la seva autobiografia, va ser la que va assassinar a l’antic Dennis per donar pas al nou. Al final d’aquella temporada va ser traspassat a Sant Antoino Spurs.

Spurs, un pas efimer i marcat per Madonna
La temporada 1993-1994, Sant Antoino Spurs fa un canvi i es queda amb Dennis Rodman. Els Texans es feien amb el rebotejador més gran de la lliga que estava destinat a formar una parella intractable amb el seu pivot titular amb el marí David Robinson. I com no ho va aconseguir. La màgia Rodman va fer que per primera vegada el màxim anotador d’una temporada i MVP per Robinson i el màxim anotador, ell mateix, es trobessin en un mateix equip. Sant Antonio Spurs va aconseguir arribar a la final de conferència que van perdre contra el Roquets també texans.

Però no tot eren flors i violes, al contrari. Robinson i Rodman no es podien ni veure i el pivot estava cansat de les anades i vingudes d’aquest. Durant aquella època va tenir un romanç amb la cantant i actriu Madonna i això el feia estar descentrat. Va ser la primera vegada que es va tenyir el cabell de verd! El seu amor amb la cantant no va durar gaire. Fins i tot al cap del temps a la seva biografia va publicar que Madonna volia tenir un fill amb ell i va narrar amb pels i senyals com va ser la primera nit amb la diva del Pop. La mateixa Madonna es va encarregar de desmentir totes les difamacions i va acabar dient que al llit era un desastre.

Per tots aquests problemes el jugador va abandonar la seva estada a Texas al finalitzar la temporada i va marxar a un equip mític com els Chicago Bulls amb dos noms propis que marcarien de manera definitiva la seva carrera: Scottie Pippen i Michael Jordan.

Els Bulls ja tenen el seu gran referent a sota
Aquella temporada Horace Grant marxava a Orlando Magic i els de Phil Jackson buscaven un bon referent rebotejador. Òbviament no va passar desapercebuda la situació de Dennis Rodman, qui l’entrenador va dir que era capaç de domar i així ho va fer i com només ell ho sap. Aquella temporada amb un Jordan que ja tornava a portar un any de rodatge i amb una gran planificació es van convertir en un dels 10 millors equips de la història de la NBA i amb Jordan estelar un Pippen fantàstic i un Rodman que feia molt bé la seva feina se’ls hi sumaven Kukoc i Kerr entre altres per entendre millor aquella temporada de somni que estaven fent. Durant aquells tres anys Rodman va seguir guanyant el màxim rebotejador de la lliga, era un fix al cinc defensiu i feia coses increïbles per salvar pilotes de fora.

Al 1998, ell mateix decideix posar punt i final a la seva estada als Bulls. L’equip es desmantella i Pippen marxa a Orlando, Jordan es retira de
nou, Jackson marxa i decideixen no renovar el contracte a Rodman que marxa a diversos equips. A partir d’aquell moment la seva vida i la seva història canvien de manera definitiva i tot i tenir 5 anells de campió i estar considerat entre els 50 millors jugadors de la història el nou Dennis, que va anomenar a la seva autobiografia, estava acabant amb la seva carrera esportiva.

A provar per tot el mon
Després de deixar els Bulls, Rodman va provar sort a Lakers i Mavericks, en vista del seu poc èxit va decidir deixar la NBA i va marxar a Mèxic, va jugar a Anglaterra i fins i tot a Finlàndia. És en aquesta època que està casat durant un any amb l’actriu Carmen Electra, però només duren uns mesos després de la seva boda a las Vegas al 1998. Per cer, la validesa de la boda va ser per només unes hores!

L’altre Dennis Rodman
Al acabar la seva carrera, o fins i tot compaginant-la, va treballar en altres projectes. Va ser lluitador professional de Wresling americà, el que aquí coneixem com Pressin Cach. Va debutar al 13 de juliol de 1997 en una baralla amb Hulk Hogan i es va enfrontar i perdre contra Lex Luger i Paul Wight. La seva segona actuació va ser un any després i també juntament amb Hogan, en aquesta ocasió es van endur la victòria contra Dallan Page i, atenció, Karl Malone! El seu darrer combat va ser contra Randy Savage.

També ha participat com a actor en algunes pel·licules, com també ha fet O’neall. Per ser exactes va protagonitzar Double Team amb Jean Claude Van Damme i que va ser un gran èxit a taquilles. Aquesta peli ell mateix explicava les complicacions per la diferència d’alçada, ja que ell és 30 cm més alt que l’altre protagonista. Protagonitza també la història de la seva vida a TV que és el resultat del seu llibre i també altres films com Simon Sez o Cutaway. La seva darrera incursió la trobem a The Minis del 2008.

També l’hem pogut veure corrent els Sant Fermines, però per una causa solidaria, cosa que dedica molt del seu temps lliure

La vida personal i sexual d’una estrella de la NBA
Aquesta setmana va sortir a la llum que mentre feia una entrevista telefònica per una emissora de ràdio estava en aquell moment estava practicant sexe i el retransmetia, dient frases com: “això és fantàstic ara estic a la meitat de la feina”. Aquest és el mateix home que tapava i eixugava a Larry Bird i ajudava a Jordan a ser el millor. Un home que entre altres va agafar el micròfon d’un hotel i narrava per ell, i se sentia per tota la megafonia, com era una orgia seva amb 6 dones.


Conclusió
La imatge d’un jugador de poc més de dos metres, amb el cabell de colors, pírcings i tatuatges, no era gaire normal a la epoca dels 90 a la NBA. Per ser més exactes era una bogeria i per això era recordat Dennis Rodman, un jugador considerat entre els 50 millors de la historia de la NBA, màxim rebotejador en 7 ocasions i guanyador de 5 anells que serà recordat més per les seves tonteries que pel que va ser, un grandíssim jugador de bàsquet!

Els agents de futbol, els grans problemes

Fa uns dies que em venen a la ment jugadors que estan donant molts problemes Ibraimovic, Yaya Touré, Tello, Tamudo, Marqués, Ronaldo, Roney... entre molts altres. Estem en un moment del futbol que és complicat viure-hi i fins i tot es té en compte que jugadors tenen uns sentiments i cal tenir clar que si hi ha moviments ells cobraran molt més que si no s’estan quiets. Una curiositat estadística: Actualment hi ha 5782 agents FIFA, segons la llista que podeu consultar aquí. D’aquests 585 son espanyols, el país que més en té! Un 10% dels agents FIFA són espanyols. Entre ells hi ha la família Urdangarin i Núria Bermudez, entre d’altres. Fins i tot un cosí germà meu, com a cosa curiosa.

Ronaldo, els agents a la presó
Parlar de Ronaldo Luis Nazario da Silva es parlar d’un dels jugadors que més han mogut els seus agents. Com si fos la moneda falsa que ningú vol es va moure entre els millors clubs d’Europa. Va irrompre al PSV i en dues temporades va fer que els observadors del Barça s’hi fixessin. Després d’un any i 34 gols marxava a l’Inter on les lesions l’acusaven. Després va passar al Reial Madrid i més tard al Milan, és a dir, entre els eterns enemics i va passar per tots el clubs.

En tot això un comú denominador els seus agents, que en tots els traspassos van treure molts diners. Temps després es va demostrar que de manera fraudulenta, per tan van acabar a la presó i demostrant que les males pràctiques en aquest esport s’acaben pagant i més amb un dels millors davanters centres de tots els temps.

Touré Yaya, un jove molt veterà
Aquest és un d’aquells jugadors que hem sentit tant de temps que ens pensem que té 30 i molts anys i no és així té 27 anys i ha passat per un total de 8 equips amb anades i vingudes Va començar a Costa de Marfil, va passar per Bèlgica, va marxar a Ucraïna, va tornar a Belgica i va tornar a marxar a Ucraïna... Després Grècia, França, Espanya i Anglaterra. Tot i que a tots els equips ha estat un jugador clau el seu agent sempre l’ha fet moure i molt! A vegades de bones maneres, d’altres no. Com quan va parlar de Guardiola i és Dimitri Selyuk l’autor de tot tipus de perles i de moltes dites que van causar molt malestar entre l’afició i una mica d’animadversió cap a un jugador molt estimat per l’afició i que sempre va reconèixer que estava molt content a Barcelona.

Fernando Marquès un altre jove veterà
Manel Ferrer és el que ha mogut a Fernando Marqués per mitja europa sense trobar el que buscava. 26 anys i un total de 8 equips. Va començar al Rayo Vallecano, va passar al Ràcing de Santander, va marxar cedit al At. de Madrid, va tornar al Ràcing al 2005 i marxa cedit de nou a l’At de Madrid i finalment al Castelló. Torna a l’At. de Madrid on està poc temps i marxa a l’Airis de Salonica. Marxa a l’Espanyol i un cop aquí es fa un lloc dintre de l’equip.

Les lesions el persegueixen i sembla que no acaba de trobar el seu estat òptim. En vista de que no es titular decideix marxar amb un vuit legal del seu contracte, el mateix que ja va passar amb Oscar Serrno al Ràcing. Per tan es troben que el jugador aconsellat pel seu agent marxa lliure al Parma italià, on no esta tenint una bona temporada, ja que l’equip està a la zona baixa de la taula. Segons les darreres declaracions s’ha de canviar la mentalitat...

Tamudo, el gran símbol que marxa per la porta del darrera
Quan Raul Tamudo semblava que es retiraria a l’Espanyol i seria un dels jugadors més importants del mon perico, es troben amb que el seu agent fa una carta demanant que el deixin marxar. En aquell moment Tamudo ho nega i diu que no és així. Poc després apareix el president del club Daniel Sanchez Llibre amb una carta signada per l’agent Tomàs Durant i que demanava que el deixessin marxar. Finalment el 8 de maig es va acomiadar de l’afició i oficialment va marxar del club el 1 de juliol del 2010 després de tretze temporades i de molt d’amor per el seu club.

És la segona vegada que feia un intent de marxar, però aquest era definitiu, després de que 1997 es va truncar la marxar al Glasgow Rangers per no passar l’examen mèdic. Tot i dir que marxaria fora, finalment va firmar per la Reial Societat de Sant Sebastià.

Tello torna a casa després d’una gestió estranya
Tornava al Barça B després d’estar a l’espanyol B. El jugador va marxar, en teoria, perquè acabava el contracte, altres diuen que no que ja l’havien renovat. El tema es que Tello va tornar a generar una controvèrsia entre Barça i Espanyol, com ja va passar amb el cas de Raül Baena. Per aquest afer de Tello, el seu Agent Josep Maria Orobig (que també porta a Busquets o Guardiola entre d’altres), té vetada l’entrada a Cornellà el Part i a Sant Adrià després d’aquesta gestió.

L’agent ha portat jugadors pericos com poden ser Roger, Capdevila i actualment tenen al seu protegit Coro, que depèn d’ell.

Ibra i Mino Raiola, el millor pel final
Parlant clar i malament m’he guardat Mino Raiola pel final. L’agent d’Ibraimovic ha estat un dels maldecaps més constants pel futbol club Barcelona. Amb l’arribada del davanter suec tothom tenia clar que no seria fàcil adaptar-lo a aquest futbol i més amb el caràcter que es gastava, que de suec en tenia ben poc. Així va ser i si a sobre li sumes el seu agent demostres com va tot. Un home que va negociar un contracte per a ell d’un milió d’euros per temporada mentre Ibra estigués vinculat al Barça.

Aquest home aquest estiu s’ha forrat. Ha fet el traspàs de Ibra, ha portat a Ballotelli al Manchester City i ha portat a Mattioni a l’Espanyol. Es pot dir que aquest antic pizzer ha guanyat mols diners i que s’ha fet d’or amb un piquet d’or. La darrera anada d’olla va ser dir que Cruyff i Guardiola haurien d’estar al mateix hospital mental. I com aquestes moltes. Un home peculiar que demostra que aquesta gent que el mon dels agents sempre és complicats.

Escac... i mat¿?

No em refereixo als escacs, amb aquesta expressió em refereixo a un esport tan noble com el ciclisme, on sempre hi ha hagut l’ombra que planejava del dopatge i on s’hi ha creat fins i tot una certa psicosi. Alberto Contador ha tingut que sortir al pas de les informacions difoses per una cadena alamana on acusen al de Pinto de haver pres substàncies dopants durant el darrer Tour de França, una competició que després de l’operació port està ferida i de molta gravetat. Per aquest motiu la UCI ha decidit suspendre cautelarment al corredor fins que s’aclareixi la situació i es tingui molt clar el que va passar.

Antecedents, la UCI i les contradiccions
Aquest fet esclata el passat mes d’agost, quan la UCI (Unió Ciclista internacional) crida a Alberto Contador per dir-li que han detectat un nivell de clembuterol a la sang i que per tan ha donat positiu en un anàlisi antidoping. Segons el mateix corredor, la mateixa federació li diu que aquesta quantitat és causada per haver pres un aliment i que per tan no cal que es preocupi. Tot i això quan la cadena alamana destapa aquest fet, salten totes les alarmes. Obviament, si el que diu el corredor es cert, la UCI no tindria perquè sancionar-lo, encara que suposo que el fet de que surti als mitjans alerta a la federació que es vol estalviar un escàndol i de manera cautelar el suspèn. Per mi un error, ja que si finalment es demostra que és per un cas alimentari com ja va dir la mateixa Unió Ciclista Internacional, llavors estàs embrutant el nom d’un corredor que és innocent i que, si es confirma que no s’ha dopat, ja quedarà marcat per tota la vida i tampoc és la idea.

Clembuterol, el dòping de la carn
Sobre que els ciclistes han de tenir una alimentació sana i basada en productes naturals és una cosa primordial. L’exemple és aquest compost, el Clembuterol. Perquè us feu una idea aquesta substància es comença a aplicar al 1965 i es demostra que és un descongestionant molt bo i es recomana per l’asma i problemes de bronquis. El problema ve quan es descobreix que té efectes secundaris i que produeix taquicàrdies i altres dolències coronàries per la seva acció vasodilatadora . Per aquest motiu es restringeix a molts països.

Tot i això en els anys 70 és un gran estímul per la industria alimentària. Per ser exactes descobreixen que al administrar clembuterol als animals per via oral redueixen la seva massa de greix i augmenten la musculatura. Per tan es comença a aplicar a molts animals i d’aquesta manera s’aconsegueix que animals com la vedella consegueixin una bona massa muscular sense necessitat de tenir grans pastures on estar.

Al 1992 la UCI prohibeix de manera explícita el clembuterol per ser un anabolitzant i desenvolupar aquesta massa muscular de manera desorbitada. Tot i això, al contrari que amb els altres productes, per aquest no es va posar un mínim de detecció per considerar-ho una substància dopant.

Contador i el seu filet
La proporció de Clembuterol que es troba a la sang de Alberto Contador és molt baixa. Per ser exacte 400 vegades menys de la que la UCI troba com a imputable. El seu nivell és de 0,005 en sang, per això se li diu que és alimentària i aquí és on apareix Jose Luís Lopez Cerrón.

Aquest personatge, de Valladolid i de 54 anys és ex-ciclista professional, ex-director esportiu i actualment màxim organitzador de la Volta Ciclista a Castella la Manxa. Com a bon aficionat visita un parell de dies el Tour i a tots els que hi son presents. En aquell moment el cuiner de Alberto Contador, que es diu Paco Olalla i segons la versió de López Cerrón està enfadat perquè no el deixen entrar a la Cuina a on es troben i li demana sisplau que li faci arribar algun filet de carn. En aquell moment López Cerrón que anava per l’autopista surt a Irún i busca una carnisseria per comprar aquesta carn de vedella, sense saber que podia estar “intoxicada” per aquest fàrmac. Una de les curiositats és que en un primer moment el cuiner el que més li preocupava eren les salses, ja que a l’estiu poden provocar una indigestió a un ciclista.

Un esport ferit de mort
Aquesta és una nova etapa d’aquest Tour que fa el ciclisme cap a la seva autodestrucció. Un esport que en un principi està considerat per a valents i per a homes molt forts físicament, continua proporcionant problemes i demostrant que està massa tocat. Quan al febrer del 2006 esclata la operació Port tot el ciclisme es cobreix d’una capa de merda (parlant clar i malament) que tot el mon de l’esport té molt clar que trigarà molt en desaparèixer. Amb Eufemiano Fuentes i el Kelme com a protagonistes es comencen a destapar molts noms de ciclistes, equips, directors esportius, metges (encapçalats pel doctor Merino Bartres) i molts altres esportistes que es fan transfusions sanguínies per poder millorar el seu rendiment i que no es detecti el positiu per dòping. Noms com els de Jan Ulrich, Alejandro Valverde o Ivan Basso, ciclistes de primer ordre apareixen en aquest sumari i en aquests arxius. Aquest va ser el cop de gracia a un esport que cada dia més estava tocat de mort.

Però el dopatge es podria considerar (amb perdó de l’expressió) el gran càncer del ciclisme, ja que fa anys que es porta a l’interior i que mica en mica el va minant i el va consumint. Noms com el de Marco Pantani o molts altres que sempre van estar al més alt de les curses, al capdavant de la serp multicolor i que van acabar al més profund de l’abisme esportiu i fins i tot personal, per el seu contacte amb aquest mon de les substàncies prohibides.

Veureum com acaba tot això i si s'ha posat a un innocent en el punt de mira a veure com li treuen aqest estigma... Però, sincerament, el ciclisme en general no pinta gaire bé, com deia al principi de moment és un esport que està en escac, en dos moviments més, però, es pot acabar la partida.

Fí d’un període històric

Aquesta tarda s’ha confirmat el que ja teníem clar molts dels que ens agrada el Bàsquet. Espanya s’ha acabat! Aquesta vegada no ha pogut ser i tot han estat problemes des del principi i fins al final. Un equip descompensat i que li falten moltes peces i molt importants (Com son Pau Gasol i Jose Manuel Calderon) i que si vol tornar a començar ho ha de fer des de la base i començant a fer una bona neteja a nivell de planter.

Scariolo no agafa les peces bones
Quan ens miràvem tots la configuració de l’equip trobàvem a faltar jugadors com Carlos Suarez o algun pivot més que no fos els de sempre. Tots varem agrair la aparició de jugadors com Fran Vazquez, que tornés Calderon i que tinguéssim un equip de garanties. Tots esperàvem amb ganes les aportacions d’un Victor Claver que estava fent una bona temporada i que és un gran defensor i un San Emeterio que va amargar la final de la ACB al totpoderós Barça. Molts teníem dubtes de la incorporació de jugadors com Sergio Llull, que tot i fer una molt bona temporada arribava tocat i justet a la cita, però tots varem tenir clar que el seleccionador no va fer el que havia de fer quan varem veure les rotacions que feia.

Sempre reaccionant contra les cordes
L’equip espanyol no ha donat senyals de ser aquella piconadora de fa 4 anys a Xina i una de les pors era no trobar-se contra els Estats Units d’Amèrica. S’estava tan capficat en aquest equip que no es mirava a la resta i en les possibilitats d’una Turquia molt potent, d’una Sèrbia jove i amb ambició i de molts equips que estaven destinats a donar guerra. Una Argentina que demostra partit a partit que la suma de Prigioni i Scola és impensable... En cap moment l’equip va donar sensació de seguretat i de tenir tot controlat com en altres ocasions. No em refereixo només al desastre de Lituània, sinó també a fets com que contra el Líban es patís molt més del compte per superar a una selecció inferior en molts aspectes.

Grans errors bàsics en moments claus
No tenir la seguretat en el tir lliure i no tancar bé el rebot van ser dos dels errors més repetits pels de Scariolo . No es poden fer tants errors tancant el rebot i no aprofitant l’alçada de jugadors importants i aprofitant que el sostre d’Espanya en moltes ocasions era superior al dels rivals però que no es van poder parar en cap moment i jugadors com Fran Vazquez cal reconeixer que van tenir molts problemes fins que no van estar entonats.

Els Juniors d’or es fan grans
Ens recolzem molt en aquesta generació de jugadors, pero tots ells ja tenen 30 anys i mica en mica s’ha d’anar fent lloc a les noves generacions. Estem d’acord que un Ricky, Rudy, Sanemeterio, Claver, Suarez, Marc Gasol... però cal donar definitivament el salt generacional que cal fer per seguir somiant en tornar a ser grans! Però per això cal començar a prescindir de molts jugadors que mica en mica han de deixar pas a les noves generacions. Tot i això la jerarquia a la selecció sembla que faci això inviable. Cal seguir exemples com els de Grècia i Sèrbia que van trencar amb el passat i han començat de nou en aquest Mundial.

La premsa tampoc ajuda
L’altre dia llegia un article molt interessant de Ramon Trecet que explicava el que era el seguiment de la premsa a aquest equip. Fa molt de temps que es parla de la ÑBA d’aquesta gran selecció i que no es tenen en compte que els jugadors i l’equip no han estat fent el que devien. Qualsevol veia que la cosa no rutllava menys els mateixos periodistes que deien allò de seguim creient i seguim demostrant que som la ostia... però no és mai així! Perquè la crítica sigui construcitva o destructiva és totalment necessària perquè un equip funcioni. En aquest cas no s’ha fet.

La Federació un altre impediment
Aquí toco un tema escabrós però necessari. Jose Luis Saez també és un dels grans problemes que té el bàsquet a nivell estatal. El president de la federació està massa acomodat i no li va tremolar la mà per fer fora a Pepu Hernandez. El seu gran objectiu era fer entrar a Sergio Scariolo... però no ho va aconseguir i la primera opció va ser Aito Garcia Reneses que en agafar la selecció va decidir fer alguns canvis. No va poder ser i es va trobar amb un equip enquistat i amb jugadors que ja haurien d’anar canviant. Garcia Reneses es va recolzar en jugadors que coneixia i que tenia confiança com Rudy i Ricky i ells van respondre. Al acabar les olimpíades el senyor Saez li va dir que no podia ser entrenador del Unicaja i al mateix temps Seleccionador. Ho deixa i llavors si que posa a Scariolo, entrenador del Khinki rus... Ell comença com a seleccionador guanya l’europeu però té clar com se les gasta l’equip. En un dels primers partits i perdent el matx en el darrer instant es demana un temps mort. Hi ha una jugada per tirar triple i diu que qui se l’ha de jugar és Sergio Llull, en aquell moment Marc Gasol es queixa de que tenint a Navarro, el seu germà, Garbajosa o Mumbrú se l’hagi de jugar el nou... per tan quedava molt clar com havia d’anar la cosa.

Conclusió
El Mundial s’ha acabat per Espanya. Sèrbia els ha deixat sense semifinals d’alguna cosa per primera vegada en 5 anys i per tan obrim un nou període de reflexió. Veure’m si l’entrenador Sergio Scariolo continuarà a càrrec d’aquest grup i de veure que passarà. Les claus estan obertes i a partir d’aquí TOT QUEDA PER DECIDIR!

Les altres conseqüències del Mundial de Futbol

Aquestes setmanes arribava a les meves mans un article del Mundo Deportivo, que explicava quines havien estat les conseqüències de la eliminació prematura de Corea del Nord del Mundial i em va deixar embadalit! Però anem per parts.

Corea del Nord, dades generals
Si repassem una mica com és aquest país ens l’adonarem que les coses no poden anar del tot bé! Us explico: La Republica Democràtica de Corea del Nord neix al 1945, quan es decideix que els americans tinguin una part de corea i els sovietics una altra. Per tan es divideix a partir del paral·lel 38. La Republica Democràtica viu en un regim comunista fins al dia d’avui. Es calcula que hi pot haver uns 24.051.218, encara que aquest és el darrer cens oficial i data del 2008. El seu governant és el inconfusible Kim Jong-Il i que té una visió de la vida una mica peculiar. Aquest home ha fomentat els grans principis del comunisme i ha tingut problemes pels seus programes de desenvolupament nuclear. Però ha fet coses com grans autopistes i grans infraestructures que han donat feina als coreans. Ara bé, això també té els seus contres, ja que tenen unes autopistes fantàstiques en un país que no té benzina fa que siguin inutils. Per tan tenen gent contractada que escombra aquestes autopistes... si si, LES ESCOMBRA!

Com a darrera curiositat us explicaré que l’encarregat de les polítiques amb l’exterior i de les relacions amb altres països és un català! Alejandro Cao de Benós de Les i Pérez nascut a Tarragona al 1974. Ell és un comunista català. És el president de l'Associació d'Amistat amb Corea (KFA) i ha advocat permanentment per la República Popular de Corea del Nord des de 1990. És delegat especial honorari d'aquest país, i delegat especial del Comitè de relacions culturals amb països estrangers. A Corea del Nord se li coneix pel nom de Sol-il Zo, "Corea és una". Coses de la vida!

Corea del Nord, la gran incògnita del mundial
Aquest país va accedir després de 16 partits amb la selecció i aconseguir passar a la fase final del mundial i aconseguint una de les 4 posicions que hi havia a la zona asiàtica. Després de 30 anys de travessia pel desert els nordcoerans van tornar a una fase final del mundial. I van voler demostrar que eren un dels equips amb garanties i que no només les noies, que si que estan al màxim nivell.

La majoria dels jugadors provenen de la lliga local que no és gaire potent, només 3 dels jugadors provenen d’equips extrengers: Jong Tae Se, el Rooney Asiatic, aquell que s’emocionava al sentir l’himne i que començarà la temporada al Bochum alemany i que la temporada anterior estava al Kawasaki japonès i que per cert, va neixer en aquell país tot i els pares siguin nord coreans. An Yong Hak, que aquest juga també al Japó, per ser exactes al Omiya Ardija i finalment un altre dels que juga fora és Hong Yong Jo, que juga al Rostov Rus. Aquests jugadors estan més acostumats a un estil de vida més occidental, formen part del regim i això els va servir per salvar-se de tot l’escarni que després relatarem.

Una selecció que ja va venir envoltada de dilemes i problemes. Es parlava de la deserció d’alguns jugadors i que tres o quatre havien deixat la concentració i que no tenien intenció de tornar. Però de tot això no hi ha res parlat i clar. Per cert, una altra de les curiositats i que aquesta si que està confirmada, va ser que en vista de la pobresa dels seus conciutadans van contractar a un miler de xinesos per animar a la selecció en aquest mundial i per tan el seu suport no era del tot sincer.

L’evolució durant el mundial
El primer partit era una prova de foc per Kim Jong Hun. L’entrenador que temps enrere havia estat considerat un semideu per portar a l’equip a la fase final, se les veia amb la totpoderosa Brasil de Dunga. Sens dubte una manera pitjor per començar el mundial no en trobaran. Doncs bé, el partit no va ser televisat a Corea. El motiu era, segons els mitjans oficials del país, que no hi hagués una desmotivació per part de les joventuts socialistes en veure la humiliació que la Canarinha podria portar als coreans. Doncs bé, no només això sinó que a sobre encara treuen un bon resultat: 1 a 2 amb gol de Jin Yun Nam, que al 89 v a fer un molt bon regat i va marcar el gol. A partir d’aquí es va posar en marxa tot un nou sistema de veure aquest mundial. La televisió oficial va decidir fer el partit de Portugal en directe i donar la senyal per a tot el país. El partit va acabar amb una humiliant derrota dels Coreans per 7 a 0. La televisió va apagar la senyal i sense dir res del partit va canviar radicalment de tema. El 3 a 0 posterior de Costa de Marfil, ni es va poder veure. Corea marxava del mundial amb un total de 12 gols en contra i un a favor i com la PITJOR selecció de totes!

Conseqüències directes
En el que els coreans anomenen el Palau de la Cultura, van ser portats els jugadors i en un escenari van ser insultats, vexats i calumniats per un total de 400 fanàtics coreans (majoritàriament funcionaris i estudiants) van insultar i calumniar durant 6 hores a tots els integrants de la selecció. Per acabar-ho d’adobar l’entrenador de la selecció Kim Jong Hun va ser condemnat a treballs forçats i a treballar en una obra que recorda els que estaven al cantó comunista del Teló d’Acer... Coses de la vida, en declaracions, molt controlades i vigilades com tot el que feia Corea, Jong Tae Se, de pares coreans i nascut a Japó, deia que no hi hauria represàlies i que això formava part del passat i de les mentides.

Segons Radio Free Asia, en aquesta catarsi contra els jugadors de Corea del Nord hi havia el ministre d’esports Park Myung Chul, que va fer culpar al tècnic de la selecció Kim Jun Hun. Un home que va fer el que va poder i que misteriosament a les seves compareixences sempre anava acompanyat del que deien que era el seu ajudant tècnic, un home obscur que seia al seu costat i que tenia poca pinta d’entendre de futbol, i que estava allà per controlar el que deia!. L’entrenador després de tot va ser enviat a treballar en una pedrera i finalment expulsat del Partit dels Treballadors! Quin era el seu delicte: Traïció a Kim Jong Il

Antecedents que n’hi ha, Mundial de 1966
Anglaterra era la seu d’aquell mundial. En mig d’una cruent Guerra Freda hi ha la cita esportiva per antonomàsia i Corea del Nord hi entra. Aconsegueix un molt meritori vuitè lloc que fins al moment és la millor lloc aconseguit per aquesta selecció. Corea va ser la primera en marcar un gol asiàtic en un mundial, ho va fer en l’empat contra Chile i va ser obra de Pak Seung-Zin. Després també es recorda la victòria contra la tota poderosa Itàlia per 1 a 0 amb gol de Pak Doo Ik. Això va procurar que la selecció passes a quarts de final! Aquesta celebració es va fer amb cervesa i excessos que van ser reprovats per Kim Il Sung (pare de Kim Jong Il). Al arribar entre les 8 millors seleccions del Mon es van desinflar. Allà es media amb Portugal. Al minut 23 Corea del Nord guanyava per 3 a 0. Però Eusebio va marcar quatre gols i Jose Augusto un altre que van deixar el 5 a 3 definitiu. Això va provocar que la majoria de jugadors i l’entrenador fossin destinats a un camp de concentració de Yoduk, on per menjar, i segons les seves declaracions, agafaves allò que s’arrossegués o volés, ja que no hi havia res més!

Quan les crisis van més enllà del purament econòmic

Mireu, aquests dies estem immersos en meitat del mercat de fitxatges de la primera divisió i de totes les lligues europees. Això fa que tothom mogui fitxes corrents per buscar els millors del mercat, el més barat i el que més s’adapti a les seves necessitats. Desenganyem-nos, la crisi es profunda i es busquen gangues o cessions. Per tan estem en un moment complexa de la temporada i ho sabem tots.

En mig de tot això hi ha una vila d’irreductibles merengues, que al contrari del que fan tots, es carreguen totes les categories inferiors i només fan que fitxar a jugadors per la seva primera plantilla i treuen calers de vendre els seus futurs cracs. Una crisi que no és econòmica, si no d’identitat.

Estava l’altre dia veient l’adeu de Guti i Raul, els dos grans capitans d’aquest club. No dic que siguin sant de la meva devoció, però com a símbols madridistes eren dels més importants. Gutí, aquell geni incomprès, aquell jugador que és capaç del millor i del pitjor! Aqurll personatge que arriba i sembla que estigui molt més pendent del que són les discoteques de la zona que de l’equip en el que juga. Tots sabem que després de perdre la lliga en la darrera jornada, ell no va perdre el temps i demanava els telèfons de les aficionades que li feien més el pes i ara que està separat, ENCARA MÉS!

Per altra banda Raul, el etern 7 del Madrid i que semblava que d’Espanya. Un jugador que per la seva edat va anar perdent protagonisme a la primera plantilla, però que no us enganyeu, cada cop que hi era, es transformava en un perill per a qualsevol equip. Que li preguntin si no al Bayern de Munich que els hi va fer l’altre dia a la final de la Total up amb l’equip de Gelsenkirchen. Aquest jugador que segons els entesos ha portat el madridisme al cor tota la vida i que és la viva imatge del sentiment blanc. Em permeto el luxe de recordar que aquest home estava a les categories inferiors del Atlético de Madrid. Per tan si que ara pot ser del Reial Madrid, però es va fitxar de l’etern rival. Un jugador que amb només 19 anys va haver de fer una roda de premsa sobre la seva vida sentimetnal i un jugador, que segons les males llengües es va casar per evitar més problemes de faldilles. El gran capità ja no serveix i marxa igual que Guti sense perdonar un sol euro al Madrid... i a sobre se’ls acusa de traïdors... si a tu et foten fora i et queda un any de contracte, el més normal es pagar-lo!

Perquè parlo d’aquests dos casos, perquè el Madrid de la casta, del Coraje sembla que mica en mica es va desintegrant! Si, perquè ara els màxims representants són Casillas, un porter ara indiscutible, però que apareix després d’un fitxatge lamentable com és el de Bizarri (porter del mític 1 a 5 al Bernabeu del Saragossa) i que quan es lesiona es decideix apostar per aquest nano que havia estat sempre a les categories inferiors del club i de la selecció espanyola, on per cert era el suplent de Aranzubia. Aquesta aposta surt rodona i el Madrid aconsegueix un porter de garanties i fins i tot indiscutible! L’altre gran representació del futbol de cantera és Arbeloa. Un jugador que tenien a les categories inferiors, que va estar al Castilla i que van haver de vendre per donar-se conta que era bo! Repescar-lo i ara si, un indiscutible de la banda esquerra! Per últim el darrer cas és Granero. Un jugador que surt de les categories inferiors i que el Madrid ven al Getafe amb opció de repesca i que fa efectiva perquè el jugador vegi tots els partits de s de la banqueta... Quina manera de tallar les ales al pirata, que a mi m’agrada moltissim.

A partir d’aquí hi ha jugadors com Rodrigo, destacat en el darrer europeu sub 19 i que marxa venut per 6 milions d’euros, Marcos Alonso, fill i net de futbolista que també ha de marxar al Bolton perquè no té lloc al primer equip, però això si renoven a Marcelo i busquen un lateral esquerra..., Parejo que el porten i se l’emporten al seu gust, Torres, un lateral que apuntava maneres i que va acabar al Getafe... Soldado que no serveix i ara és un dels fitxatges estrella d’aquest any del Valencia... Juan Mata que estava a les categories inferiors blanques i al veure que no li feien gaire cas marxa al València i ara és un dels campions del Mon... per tan que s’ho facin mirar.

Un exemple tonto... Quan l’any passat Florentino Perez va anar a fer l’entrevista amb els Manolos de Cuatro i que van ser tan criticats per la canya que van fotre... hi va haver una pregunta que va ser molt bona... el president no tenia ni idea contra qui jugava el Castilla, ni sabia qui eren els jugadors importants i no crec ni que tingués ni idea qui era l’entrenador... No dic que el president del Barça sàpiga qui és Nolito ni que li soni més un jugador com Fontàs o Sergi Gomez... Però cal tenir clar que a mitja temporada poden ser jugadors importants.

La gran Quinta del Buitre que tots idolatren i recorden, apareix quan totes les grans estrelles del Madrid es lesionen i pateixen més del compte. Pugen a Butragueño, Michel, Sanchis, Martin Vazquez... i d’allà surt un dels millors equips de la història del club blanc des de l’època de Puskas i companyia

Òbviament un entrenador com Mourinho i un president com Florentino Perez tenen molt clar que les categories inferiors, són això... inferiors. Però jo sempre he pensat que en un moment donat et poden salvar la papereta i si no és així no les tinguis i una despesa que t’estalvies. Quan es parla de Mourinho ja se sap que no conta amb elles. L’exemple és un Chelsea on no hi havia equips per sota que donessin la talla i un Inter de Milà, que fen honor a la seva fundació NO donaven ni una oportunitat als jugadors nacionals, ja que a excepció de Balloteli i un Materazzi en hores molt baixes, jo no en recordo cap!

Els de casa nostra són diferents
Mireu, quan aquí es parla de categories inferiors, és una manera per nodrir el primer equip aquí si que s compleix. Quan es fan aquells tornejos que tots veiem al Plus o a Cuatro de joves jugadors que han de ser el futur de l’equip i que són peces claus per a qualsevol entrenador de cadets i després els acabes veient amb el primer equip no són cap novetat. Veure un jove Iniesta en aquests tornejos i que després sigui peça clau en el seu equip no és una novetat o veure al malaurat Jarque igual!

Aquí veure que apareixen jugadors com Sergio Busquets, Jordi Amat, Pedro, Didac Vilà, Jeffren, Raul Baena, Javi Marquez, Fontàs o tot un reguitzell de noms que ara com ara són imprescindibles no és res de nou. Els jugadors aquests són els que ho donaran tot per l’equip i faran el que sigui per demostrar que són molt vàlids pel primer equip.

Van Gaal un entrenador que ho tenia molt clar
Mai he estat un defensor de Luis Van Gaal, però va fer coses bones per aquest Barça i el temps li ha donat la raó, Xavi va debutar amb ell i el mateix holandès va ser el que va parar la venta de Puyol! Si, com ho llegiu, el Gran Capità l’home que va fer el petó a la senyera en marcar al Bernabeu l’home que va marcar el gol que va posar a Espanya a la final del Mundial i el que és una de les peces indiscutibles en qualsevol equip estava a punt de signar el seu traspàs al Malaga per mig milio d’euros. Van Gaal va dir que ni de broma, se’l va endur amb el primer equip i el dia del marcatge a Figo es va consolidar com un dels majors exponents del que és un lateral dret i un bon defensa... tot i que jugava habitualment d’extrem!

Grans errors subsanats per la pedrera
No ens hem d’amagar que els clubs catalans també han fet grans cagades parlant clar i malament. El Barça buscava un jugador per suplir bandes i es va apostar per Hleb. No ha donat el resultat esperat. En canvi d’això es busca recanvi en el planter i es troba un jugador com Pedro que ha complert amb escreix. També s’aposta per Chygrynsky o Caceres i cap dels dos ha triomfat. Ara es miren a jugadors com Fontàs o Muniesa per tapar la baixa dels dos jugadors.

L’espanyol també n’ha fet d’aquestes fitxar per 3 milions a Lola i pagar-li una de les fitxes més cares del club per un jugador que no te minuts i que no funciona. Per acabar jugant amb Baena i Javi Marquez i sense contar amb un dels suposats fitxatges estrelles. El mateix va passar amb Roncaglia que arriba per la malaurada desaparició de Jarque i s’acaba confiant en Victor Ruiz perquè es veu que aquest és un carnicer i no funciona. El mateix passa amb Pillud, un gran lateral que ve per suplir aquesta posició que entre Chica i Garcia tapen de sobres i més si contem que apareix un jugador com Dídac Vilà per acabar de millorar les bandes.

Sentiments i sensacions
Aquests grans jugadors que ara són al més alt com poden ser Pedro o Busquets. Dos homes que són un exemple clarissim del que dic,dos homes que fa tot just dos anys eren a tercera i que ara són campions de TOT amb el Barça i campions del Mon amb Espanya! Qui li havia de dir a un jugador com Sergio Busquets que fa tot just dos anys celebrava l’ascens de tercera a segona B que a l’any següent celebraria Copa, Lliga i Champions amb el Barça, a l’altre Supercopa d’Espanya i d’Europa, Mundial de Clubs, Lliga espanyola i Campió del Mon amb Espanya i com a peça clau... la vida dona moltes voltes i a Sergio Busquets els hi han donat molt depressa.

Estem en un moment en que la crisi econòmica al mon futbol es nota i molt més quan sembla que les coses no es fan del tot bé o com s’haurien de fer. Tot i això també es nota aquesta crisi d’identitat. Jo no se com anirà aquesta temporada els grans clubs i si el Barça seguirà tenint hegemonia o aquest Madrid galàctic farà les delícies dels seus aficionats i s’ho endurà tot. El que si tinc clar és que si el Barça guanya la lliga les senyeres, i els sentiments seran molt grans. Un Gerard Piqué que en mig d’una celebració canta allò de: 1899 és el club que porto al cor... blaugranes son els colors... FUTBOL CLUB BARCELONA! Són dies i dies d’anar a veure partits i fer celebracions amb el club dels seus amors. SI la lliga la guanya el Madrid serà com unes grans Nacions Unides, on cada un enarborarà la seva bandera i els símbols del club que els hi paga. No crec jugadors com Casillas, Arbeloa o Granero seran els únics que ho sentiran de veritat!

Sense anar més lluny, la seva gran estrella Cristiano Ronaldo en una entrevista a Punto Pelota va dir que ell és del Madrid perquè és el club que ara mateix li paga, però que ell és un professional i anirà allà on es pugui guanyar millor la seva curta vida com a futbolista. Jo tinc les mateixes idees que ell, un futbolista és un professional de vida curta i on li paguin més, però estem d’acord que Xavi, Puyol, Piqué i fins i tot Messi, tenen molt clar quins són els seus sentiments, ara que mal pagats tampoc estan!

ESPANYA CAMPIONA DEL MON!!!!!!

La selecció que entrena Vicente del Bosque ha aconseguit guanyar el Mundial de Sudafrica i ara és un dels rivals a batre a tots els nivells. Els espanyols han fet bons els pronòstics que els donaven com a favorits tot i que han generat alguns dubtes en alguns moments del campionat.

Victòries ajustades i un partit perdut
Aquesta és sens dubte una de les assignatures pendents d’aquest equip. Tot i que s’ha endut la copa del mon, cal deixar clar que han fet pocs gols i que no s’ha vist aquell espectacle que es va veure tan a l’Eurocopa com a la fase prèvia, on es van passejar sense problemes. També aquesta selecció ha estat la primera en tota la història que s’emporta un mundial havent perdut el primer partit del mateix, el que deixa clar que un mundial no cal que siguin 7 partits, ja que poden ser 6... Però anem a repassar part per part aquesta selecció que ja és històrica i que els noms es recordaran per sempre com tota la alineació.

Iker a la porteria, tot i els problemes.
Aquest home ha enterrat ben a fons el diàleg de si ell o si Valdés o Reina... Casillas ha demostrat que és un gran porter i que ha estat a l’alçada de les circumstàncies. No ha encaixat cap gol en els darrers 4 partits i una mica més... per ser exactes porta 403 minuts sense encaixar un sol gol, ha aguantat tonteries de si estava desconcentrat per tenir la seva parella allà i ha aguantat que sigui qüestionat en el primer partit, en que no van deixar parlant clar i malament: titeré con cabeza! Actualment el capità no és discutit per ningú i que és el gran porter de la selecció

Solidesa defensiva punt número dos
Una defensa inqüestionable. Ens la sabem tots de memòria i considero que ha estat un encert. Ramos i Capdevila per les bandes i Puyol i Piqué de centrals.
Capdevila: Jo en un principi pensava que un jugador com Arbeloa podria donar moltes més opcions en aquesta banda esquerra. El jugador venia de fer una bona temporada amb el Madrid, però del Bosque va confiar amb Capdevila i l’aposta li va sortir RODADA. El català ha fet un mundial envejable i molt segur, sense problemes i evitant les entrades de tots els jugadors importants que li han entrat per aquesta banda.
Sergio Ramos: Després d’una temporada en que en feia una de freda i una de calenta al Reial Madrid, el de Camas ha fet un bonissim mundial, demostrant que està a un molt bon nivell. No entenc perquè se segueix buscant un jugador que ocupi aquesta demarcació al equip de Mourinho si es demostra que un dels millors laterals del mon el té ara mateix a la seva plantilla.
Puyol: 32 anys i té pensat deixar la selecció, i quin millor moment que ara. Aquest és d’aquells jugadors que ho ha guanyat ABSOLUTAMENT TOT. Copa, Lliga, Champions, Mundial de Club, Supercopa d’Europa i d’Espanya i Eurocopa i Mundial de seleccions. Ja no pot aspirar a res més. Segueix sent una peça clau en aquest centre de la defensa i un jugador que es retirarà de la selecció demostrant que encara té molta corda, encara que no queda del tot clar que ho deixi.
Piqué: No es pot dir res del que ha estat l’Ase dels cops d’aquest mundial. Les ha rebut TOTES, una gran quantitat de cops, traus i entrades tenint en compte la seva edat, Piqué encara pot disputar dos mundials més sense problemes. Per tan alerta amb el blaugrana que serà una de les peces claus del futur.

El qüestionat doble pivot
Un doble pivot que tothom tenia clar que era un dels punts febles de la selecció. Amb dos jugadors que aportaven una gran solidesa i un suport tan a dalt com a baix que era una de les claus i dos jugadors contrastats i clarament com a dos jugadors que cal valorar com a tal.
Sergio Busquets: Increïble que un jugador de 22 anys que fa 2 estava a tercera divisió, ara estigui aixecant una copa del mon i que sigui una de les peces angulars de la competició. Tan ha estat així que ho ha jugat TOT i gairebé tots els minuts. Quan del Bosque ha presicindit d’un dels dobles pivots ho ha fet de Xabi Alonso, que no estava del tot bé. Tot i que va rebre nombroses crítiques en el primer partit, considero que la seva actuació ha estat excepcional!
Xabi Alonso: Un jugador que està contrastadissim i que cada partit demostra la seva professionalitat i la seva bon manera de fer. Tot i que ha arrossegat molts problemes físics al tormell ara es demostra.

Mig camp segell Barça
Toc i més toc, allò que el gran Andres Montes anomenava e Tiqui Taca, depenia de dos grans del Barça Xavi i Iniesta! Que cal dir d’aquests dos jugadors. Res, que són el cervell i les genialitats d’allà on van. Tan al Barça com a la selecció són peces fonamentals pels entrenadors i sense ells, el joc es resenteix i moltissim.
Xavi: Només cal tenir clar que és el cervell de la selecció si juga al seu lloc. En el primer partit del Bosque va voler fer un experiment i no li arribaven pilotes. Això va matar completament a la selecció i ho van pagar amb la derrota contra Suïsa. Per tan quan va tornar al seu lloc, va tornar Espanya!
Iniesta: Tot i que arribava molt just al mundial ell tenia moltes ganes de jugar i de demostrar que és un dels grans jugadors a tenir en compte. El seu any ha estat molt dolent, problemes personals i la pèrdua d’un gran amic com Dani Jarque el va deixar molt tocat, com va demostrar a la final amb la samarreta en record a l’espanyolista. Ara torna a estar bé i Guardiola ja es pot fregar les mans del que té i del que vindrà....

Davantera letal
Villa ha fet parella entre Torres i Pedro. Tots dos han estat companys d’exepció d’un dels màxims golejadors del mundial. Tot i que el madrileny no ha estat al 100% del Bosque va confiar molt amb ell i ho va demostrar fent-lo jugar com a titular molts partits. Poc després el va canviar pe Pedro i aquest va fer grans partits i es va convertir en el revulsiu esperat.
Villa: L’asturià demostra que el seu fitxatge pel barça ha estat barat. Tot i que va fer-ho abans del mundial per 40 milions, ara mateix el Guaje podria valdre 60 sense problemes. Va arribar tenint molt clar el seu rol i el seu paper i així el va assumir durant tota la competaició, tot i no poder marcar en la final ha estat un home clau en tots els moments del campionat
Torres: Tot i que moltes vegades s’ha demostrat que ha arribat molt mermat per la seva lesió el Niño ha compert amb les espectatives i tot i no fer gol ha fet allò que volia del Bosque, que fos un jugador que desequilibrés i un perill més. Amb ell al camp Villa ha fet millors partits, ja que els centrals estaven més pendents del madrileny mentre que l’asturià entrava per banda per fer més mal

Els suplents de luxe
Navas, Pedro i Cesc han estat els tres jugadors que més minuts han jugat dels suplents. Els tres jugadors entraven com a revulsiu o entraven de titulars, però un detall, tot i que no ho sembli Navas ha jugat més minuts aquest mundial que Pedro! Per la seva part, Cesc sempre ha estat un dels primers canvis de del Bosque. El d’Arenys sempre era dels que entrava a revolucionar el partit i ho va fer en moltes ocasions.

Un altre dels suplents ha estat Fernando Llorente. Aquest cal remarcar-lo a part perquè va entrar en un partit i va ser el gran revulsiu! Va ser una de les peces claus en la victòria d’Espanya contra Portugal i un dels jugadors que més bona sort va donar als espanyols i que més de corcoll va fer anar a la selecció lusa

Els demés han estat aportacions gairebé simbòliques: Mata, Javi Martinez, Marchena, Arbeloa o Silva han estat jugadors que no han entrat gaire en els plans. D’aquests només Silva ha jugat 66 minuts, els demés no ho han fet gaire més de 15 de mitjana.

Per cert hi ha tres jugadors que són campions sense jugar un sol minut: Valdés i Reina. Com és normal els dos porters estan en un bon moment i segurament serien titulars a qualsevol selecció del mon, però que tenen davant al gran Casilas i per tan no han disputat res.

L’altre gran absent ha estat Albiol. El que va ser un dels fitxatges estrella del Reial Madrid l’any passat no ha disputat ni un sol minut i les poques vegades que s’ha substituït a Puyol ha estat per Marchena.

Del Bosque un home tranquil i pacífic
Als seus 59 anys i sense fer soroll Vicente del Bosque, que és el cinquantè seleccionador espanyol té un palmarés admirable com a entrenador! És campió del mon, dues vegades campió d’europa (99/00 i 01/02) dues lligues (00/01 i 02/03). També té una Supercopa d’Espanya (2001) una Supercopa d’Europa (2002) i una intercontinental (2002). Tot i aquest excepcional palmarés, aquest home és un dels més tranquils del mundial. El de Salamanca no s’ha exaltat pels gols ni ha fet res excepcional... per tan, un molt bon element a tenir en compte. Silenciós però efectiu.

En els propers dies prepararem més articles per parlar d’aquesta selecció i d’aquest mundial! Aquesta setmana tindrem un article sobre els jugadors més destacats per la FIFA (Forlan i Müller) i un altre sobre l’11 inicial ideal del mundial!

SEGUIU ATENTS!

Una ciutat, dos sentiments

Avui tenia ganes d’escriure i he preparat aquest informe extens sobre un factor important que es viu a totes les lligues del mon: Una ciutat i dos sentiments. Els culés i els pericos, els merengues contra els colchoneros… Tot un recull d’alguns dels equips i les ciutats que es porten al cor i que demostren allò que sempre s’ha refermat: un equip, un sentiment...

ESPANYA
Centrem-nos en tres ciutats: Barcelona, Madrid i Sevilla i veurem com es viuen de manera diferent els que son els diversos enfrontaments i de quina manera les aficions s’han unit en contades ocasions i per desgràcia, sempre amb tragèdies pel mig.

Barça – Espanyol: Un duel de tota la vida. Dos rivals en una mateixa ciutat. Sigui a les corts, al carrer indústria de Barcelona, a Can Grassot, sigui a Sarrià, sigui al Camp Nou, a Montjuïc o a Cornellà – el Part, un Barça espanyol és sempre un derbi amb moltes ganes i amb moltes intensitats.
El primer en fundar-se és el FC Barcelona: ho fa al 1899 per un grup de suïssos encapçalats per Hans Max Gamper. Molts diuen que l’Espanyol neix com a rebeldia ja que només deixaven jugar extrangers en el Barça. Sigui com sigui l’altre club de la ciutat neix al 1900 i és per la gran eclosió del futbol de la epoca.
Un sempre ha estat el gran, el que ha tingut més seguidors més pressupost, més estadi... sempre més. Les rivalitats entre els dos clubs sempre han estat molt marcades, però en aquest cas es produeix una cosa excepcional. Tot i que hi ha molta gent que si es d’un club no suporta a l’altre (a tot arreu passen aquestes coses), tenen un respecte mutu entre els dos que sorprèn a propis i estranys, ja que els derbis es poden viure “majoritariament” junts i sense problemes... és allò que es diu que Catalunya it’s diferent... Tot i això no s’han deixat mai d’escoltar als diversos camps crits contra els dos equips. Anys s’han sentit al Camp Nou allò de “A segunda oe”, mentre que al camp de l’espanyol se sent “Puta Barça i Puta TV3” o “Merengues i Cules la misma mierda és”

Reial Madrid – At. De Madrid: Durant molts anys els dos grans clubs del poder de l’estat...
El Reial Madrid, un club fundat per catalans i que s’estableix com a paradigme del futbol estatal i per l’altre l’Atlético de Madrid, que neix com a filial del Athletic de Bilbao fins que es divideixen definitivament i pren personalitat jurídica al 1907. És a dir, per aquelles curiositats de la vida un club es fundat per catalans i l’altre pels bascos....
Més curiositats d’aquestes que no tenen res a veure amb el futbol: Franco era del Madrid i la casa reial sempre ha estat més de l’Atlético! Aquests dos rivals comparteixen ciutat, però mai afició. Ara sembla que la cosa està més calmada, però les baralles entre Ultra Sur i Frente Altético van ser de les sonades, ja que les dues eren reconegudes com les bandes de seguidors més temudes i violentes de l’estat. Aquests dos equips tenen molta rivalitat i sempre han estat molt enfrontats. Si ets d’un no pots ser de l’altre!

Sevilla – Betis: Tot i que un està a la primera divisió i l’altre, de moment no, sempre han estat rivals aferrims. La història els uneix i els separa constantment. El Sevilla Football Club neix com a club al 1905 i es consolida com el club de la capital. El Betis per la seva part es funda al 1907 com a Sevilla Balompié, però al 1909 es crea una escissió del Sevilla Football Club i es crea el CF Betis i s’acaba unificant amb aquest Sevilla Balompíe, formant aquest Betis Balompié... complicat però senzill a la vegada!
Durant molt de temps s’han vist les cares i els seus duels han estat fraticides. Tots recordem quan a Juande Ramos li van tirar una ampolla al cap o molts dels enfrontaments entre els dos clubs.
Tot i això el ambient del sur sempre ha estat molt bò i les conyes sempre han estat ben portades. Dos exemples. Recordeu l’any que el Sevilla i el celta no van baixar a segona i es van quedar 22 equips a la primera divisió. Els aficionats del Betis cantaven a les grades al son de Sevilla de Miguel Bose: “Por no pagar tubo que llorar, para no bajar... SEVILAAA!”. Un altre exemple per l’altre cantó: En la darrera final de la copa del rei jugada al Camp Nou i guanyada pel Sevilla, hi havia una pancarta que posava: “Lopera, grabame los hombres de Paco”. Maneres de veure les coses.
Només una vegada s’han vist les aficions agermanades, va ser per la desgraciada mort d’Antonio Puerta.

ANGLATERRA
Aquest si que és un mon a part... només a Londres treuriem 50 rivalitats diferents: Arsenal, Chelsea, Fulham, Tottenham,... i un llarg etcètera de clubs són els que marquen la pauta del que és la rivalitat. Aquests no els repassarem, ja que l’article encara seria moooolt més llarg, però només heu de tenir en compte que tots son enemics entre ells i no es poden veure... per tan encara complica més l’existència. Aquesta gran ciutat té molts equips i una curiositat: CAP COMPARTEIX ESTADI! És a dir, passejar per Londres és passejar per camps de futbol, encara que no es vegin. Ens centrarem en dues ciutats diferents:

Liverpool – Everton: Els reds contra els Blues, la gran rivalitat. El que molta gent no sap potser és que l’Everton es va fundar abans que el Liverpool i que un es conseqüencia de l’altre. M’explicaré: L’Everton es funda al 1878, com la majoria de clubs per una esglesia (ja ho veiem en el cas del Fulham) va començar a jugar els seus partits a Anfield i va estar allà fins al 1892, on per problemes de no pagar el lloguer va ser desnonat i enviat a Goodison Parñ, on ara encara juga. Com que no hi havia equip a Anfield el seu propietari: Jonh Houlding decideix fundar el Liverpool FC i jugar al seu estadi... coses de la vida.
La rivalitat també és molt gran i moltes vegades acabava de manera increïble i aquest si que potser és una de les rivalitats més fortes del futbol anglès... estem parlant de dos equips que un es conseqüència de l’altre i que el que va sortir després, sempre és i serà un clàssic del futbol europeu.

Manchester United – Manchester City: Parlant clar aquest duel mai no ha existit, és l’altre vessant del futbol. Estem parlant de dos equips que tot i ser de la mateixa ciutat i ser rivals directes, mai han tingut confrontacions directes. Els motius són molt clars, mentre que el United sempre ha estat un dels clubs més importants d’Europa i dels més reconeguts, mentre que el City sempre ha estat un club de segona linia. Els Red Devils es van crear al 1878 mentre que el City ho va fer al 1880. Tot i això des de que hi van arribar els petrodolars ha tornat a l’elit del futbol. Grans fitxatges, però els seus veïns segueixen guanyant, tot i això ara com ara, els del United no es preocupen gaire dels seus veïns.

ITALIA
Aquí la rivalitat és més extrema encara però hi ha una curiositat comú en tots els equips. Parlaré de tres ciutats i de 6 equips, però això si, de només 3 estadis. Tots els grans equips italians que tenen tota la rivalitat del mon comparteixen estadi. I la majoria de ciutats només tenen un camp!

Roma – Lazio: Aquesta si que es d’aquelles rivalitats que arriba un punt que fa por...
La Lazio es va fundar com a club al 1900 i es posa en funcionament l’equip. Blau i blanc inspirat en la bandera de Grècia per les influencies en Roma i l’àguila imperial de lde les legions romanes i més tard de Hitler. La seva afició sempre ha estat considerada com una de les més violentes i feixistes del campionat, molta gent recorda com un jugador com Paolo Di Canio celebrava els gols amb la salutació feixista!
La AS Roma per la seva part es va fundar al 1927. Tot i ser més recent és l’equip que es representa amb el símbol de la ciutat amb la lloba i és el que més està en competició. La rivalitat entre les dues aficions sempre ha estat de les més importants que hi ha hagut. Aquesta temporada sense anar més lluny els de la Lazio han estat a punt de baixar i després del derbi el capità de la Roma: Francesco Totti va fer una senyal com per dir que baixava de categoria i per això va ser sancionat... Com comentava tots dos juguen al Olimpic de Roma, el segon estadi amb més capacitat del país.

Inter de Milan – AC Milan: Aquest si que juguen a l’estadi amb més capacitat. Un estadi que depenent de qui juga té un nom o un altre. Si juga el AC Milan és San Siro, si ho fa el Internacionale de Milan és el Giuseppe Meazza. Aquests dos equips comparteixen ciutat i poqueta cosa més!
El AC Milan neix al 1899, ho fa de la ma de dos anglesos i es consolida com el primer club de futbol i criket de la ciutat llombarda. A partir d’ell comencen els èxits i les bones epoques, comença bé en guanyar trofeus en els primers anys. Tot i això al 1908 té un probema, ja que alguns dels integrans de la plantilla i del cos tècnic volen deixar entrar als jugadors de fora, mentre que els més classics no ho volen fer. Això fa que hi hagi una escissió de 43 membres que formi un equip que deixi entrar als jugadors internacionals. El nom ho diu tot: Internacionale de Millano. A partir d’aquí comença la rivalitat i cadascú s’alinea amb un equip. Mentre que els obrers i proletaris es queden amb el AC Milan, les classes més altes es fan de l’Inter.
Anys més tard trobem dos de les aficions més calentes del calcio. No cal anar molt lluny per recordar la imatge d’una moto baixant per les grades de l’estadi o per veure com un dels equips es riu de les desgràcies dels altres. Els tiffossi són així.
També es pot fer la comparació amb tots els grans equips que funcionen per cicles, es podria dir que en l’actualitat és el cicle de l’Inter mentre que el Milan està un esglaó per sota.

Chievo - Hellas Verona: Aquesta història es curiosa. Com tots els equips comparteixen estadi: Marcantonio Bentegodi, però la història que us explicaré us agradarà. Estem parlant de dos equips d’una ciutat molt petita com és Verona. Per una part el Hellas Verona, que és el club de sempre de la ciutat i l’altre el Chievo, que és el club d’un barri de poc més de 2500 habitants. La rivalitat sempre ha estat molt gran i s’han comportat com a tal. L’Hellas Verona neix al 1919 i és el club que recolza les inquietuds d’una ciutat que volia entrar en el panroama esportiu italià. Al 1929 neix l’altre equip de la ciutat, el Associacion Esportiva Fascista. Tot i això durant la Segona Guerra Mundial es canvia el nom pel del club Actual AC Chievo de Verona. Durant els anys els clubs van militant per les divisions inferiors i la seva rivalitat és molt coneguda.
L’Hellas Verona jugava a la Serie A Italiana i al 1984-85 guanya el seu primer, i de moment, únic Escudetto. Els del club seguien a la part alta i veien com els seus rivals de tota la vida seguien enfonsats en les categories inferiors. En aquell temps es va fer famós un càntic que deia que “jugarem el derbi a la Serie A els dies que els burros volin...” i al final es va jugar aquest derbi i els del Chievo cantaven “els burros volen i son tots del Verona!” Actualment el Chievo torna a estar a la Serie A, mentre que l’Hellas Verona estan a la Sèrie C1

Un repàs d’aquestes ciutats amb dos sentiments, del que són unes rivalitats molt ben estructurades i molt antigues. En els propers anys en sortiran moltes i arreu del mon n’hi ha moltes més que no pas les d’Europa però crec que aquestes reflexen una mica el sentiment de molts dels equips.