30 de novembre 2009

Ivan de la Peña


Des de fa dies, buscava un tema per començar a col·laborar amb "La Rematada" digital, tenia la necessitat de trobar la manera d'escriure sobre l'equip que estimo, el RCD Espanyol de Barcelona, però no per fer una crònica esportiva, ni una anàlisi Tècnica (no soc prou entès, ni pretenc ser-ho), sinó per compartir amb els lectors algunes de les experiències que m'ha tocat viure com a soci-patidor i a vegades (poques però intenses) feliç seguidor.

De fet, l'actualitat ha estat la que m'ha dictat el tema amb el que començaré les meves col·laboracions. En veure la roda de premsa que el nostre jugador Ivan de la Peña va fer questa setmana, vaig sentir que tenia la urgent necessitat de agrair-li tants i tants bons moments que ens havia regalat, a mi i als pericos de casa meva .

Encara recordo el dia de l'estiu del 2002, a la taula del menjador de casa nostra, quan vàrem veure la noticia: Ivan de la Peña fitxa per l'Espanyol, no puc reproduir l'improperi que em va sortir....., ho reconec, no em va agradar la idea. A les hores, és clar, no sabia que amb l'Ivan l'Espanyol trobava un jugador diferent, singular, creatiu, en definitiva un jugador d'aquells que no fa les coses que fan els altres, que sempre busca el costat brillant del futbol, que omple de fantasia un joc massa vegades maltractat, i que és capaç d'elevar a genialitat el simple desplaçament d'un objecte esfèric que fa embogir milions de persones.

Ivan es va implicar amb L'Espanyol des del primer dia, va patir com un perico més quan anaven mal dades, es va emocionar com nosaltres a Madrid quan l'equip va guanyar la Copa del Rei, i després de la decepció per la derrota a la Final Glasgow , va poder sentir igual que els seus companys, l'admiració i el respecte de tots els aficionats per l'orgull i dignitat amb la que havien defensat el nostre club.

Veure jugar a Ivan de la Peña significa entre altres coses apreciar com un mag del futbol troba espais on no hi són, permet assistir en directe la passada impossible, demostra amb un sol desplaçament com enderrocar la defensa més estudiada, i obsequia amb l'assistència que cap defensor és capaç d'intuir. Tenir com a company d'equip a Ivan de la Peña, et dóna possibilitats de rebre el regal que tot davanter vol tenir en forma d'ocasió de gol, aquella passada que permet encarar el porter contrari en una situació molt favorable per marcar.


Tot això queda en un segon terme quan coneixes a l'Ivan, perquè la persona eclipsa totalment el futbolista. És tot el contrari del que passa amb aquells "famosets" en què el personatge acaba menjant-se la persona. Ivan és una persona honesta, professional i respectuosa. Només cal veure l'expressió dels nens que s'acosten a parlar amb ell, a demanar-li una fotografia o un autògraf a la Ciutat Esportiva de Sant Adrià, per entendre perquè és tant estimat per els seguidors.

Ivan de la Peña està passant un moment difícil. Les lesions que està patint de forma reiterada no el permeten sentir-se a gust amb ell mateix, a vegades sembla que s'exigeix massa. Segurament la seva ansietat per tornar a jugar el perjudica, la seva manera de ser, tan estricte en la vessant professional el pressiona i això no l'afavoreix. En la roda de premsa que va fer, estava trist, fotut, segurament enrabiat contra les circumstàncies. Ell vol recuperar la rutina, entrenar i jugar, gaudir del futbol i les seves emocions , vol sentir-se útil, important en aquest Espanyol, vol aportar més.

Avui l'he vist iniciant la recuperació, carrera continua, estiraments, i tornem-hi a córrer, més animat, sacrificat en la feina, professional com sempre, animant als companys, atent amb els seguidors, afectuós amb els infants, en definitiva, el nostre Ivan, el que ens ha guanyat el cor, (i jo ignorant de mi, no el volia), els qui estimem, "Lo Pelat", o el "Pelao" com li diuen també.

Espero de tot cor que es recuperi aviat, el futbol necessita l'Ivan, i l'Ivan necessita el futbol, així de fàcil.

Pep Sánchez

25 de novembre 2009

Que està passant a les retransmisions esportives?


Ahir com molts catalans vaig estar seguint el partit del Barça per TVE i suposo que com molts, em vaig indignar. No pot ser una televisió estatal, que paguem tots amb els nostres impostos i que, en teoria, defensa els itneressos propis del seu estat, es dediqui durant tot el partit en lloc de lloar el joc del Barça (vam poder veure la millor primera part dels de Guardiola en molt de temps) es dediquin a dir que no és mèrit del Barça, sinó demèrit de l’Inter de Milà…

Senyors, jo no defenso, ni defensaré mai el partidisme dels periodistes en un partit, ja que això no pot ser. Un enfromtanemt de Champions i sent una cadena estatal, has d’anar amb l’equip dels que “et paguen”. A veure, que quedi clar: El Barça ahir va fer un GRAN partit i un resultat molt bo. Doncs el senyor de TVE, Sergio Sauca, que no és ni la primera, ni la última vegada que ho farà. Aquest senyor el paguem TOTS amb els nostres impostos. Doncs bé, ahir va fer un dels exercícis més lamentables de retransmisió de futbol que recordo. Va parlar de que l’Inter l’habia decepcionat, de que el Barça apretava però que tampoc feia gaire res, que el partit estava sent molt ensopit… La veritat, és que aquest home ja va fer el mateix amb el partit contra el Dinamo de Kiev i cada cop que ha fet el Barça, se li ha vist que va en contra. Una política totalment contraprouent per la cadena, ja que l’equip de Guardiola és l’actual campió d’europa i per tan un dels candidats, en aquest cas, a revalidar el títol.

Anem a per TV3. Si parlo malament d’un parlaré malament de tots! Obviament no deixaré escapar aquesta oportunitat per parlar de TV3, la teva, això si, si ets del Barça, ja que a la resta d’equips el seguiment és molt inferior. Professionals com Bernat Soler, Jordi Rovirosa o Lluís Canut entre altres, han fet que qualsevol persona a la que li agradi algun esport (sigui futbol, bàsquet, …) ha de ser del Barça, ja que hi ha aquest seguidisme cap a l’equip català. Es deixen de banda institucions històriques com la Penya, l’Espanyol, Franklin Granollers, Suzuki Manresa, Igualada de Hokey, o el Reus Deportiu, per parlar NOMÉS del Barça. També caldria que s’ho facin mirar.

Últim exmeple, encara que aquest és diferent per ser una televisió privada, la Sexta. Aquest passat cap de setmana van donar en directe el partit entre l’Ath. de Bilbao i el Barça. Allà, el comentarista habitual ja sabem que porta sempre una samarreta blanca, però si portes un home com Paxi Alonso com a seguidor del Athlètic, el problema es que no es dona dret a NINGÚ del barça a estar allà per comentar també els partits i donar la seva opinió… per tan, o TOTS o NINGÚ.

Aquesta setmana el Barça – Madrid, no fa falta dir amb qui aniran els comentaristes de Gol TV, però que pensin que el seu cap es diu Jaume Roures i va estar molts anys vinculats a can Barça…

23 de novembre 2009

Mans


Aquesta setmana en un partit de futbol ha succeït un fet que sovint es motiu de discussió i de discrepàncies: un gol amb falta prèvia ha decidit un partit. Es tracta de les mans de Titi Henry a la pròrroga del partit decisiu per a la classificació per al mundial de Sud-àfrica entre les seleccions de França i Irlanda. El resultat del partit a Irlanda va ésser favorable als francesos per un 0 – 1 i a la tornada, a l’ Stade de France a París, els Irlandesos van aconseguir capgirar la eliminatòria provocant afegir 30 minuts de pròrroga per desfer l’empat. I llavors va succeir, en una jugada a l’àrea dels irlandesos, una pilota que sortia fora es interceptada per la mà d’ Henry, l’acomoda al peu i fa un centre que es rematat per Gallas amb el cap aconseguint el gol que a la fi va significar la classificació de la selecció francesa.

Després han corregut rius de tinta , s’ha demanat la repetició del partit, fins i tot una reportera d’un diari irlandès ha vingut a la ciutat esportiva del Barça amb la pretensió que Henry signés una pancarta demanant perdó al poble irlandès. Tot plegat una desmesura, a més amb un precedent famosíssim, al mundial del 1986, Maradona va fer un gol amb la mà a Anglaterra. Aquell partit no es va repetir i Maradona, un dels millors jugadors de futbol que hi ha hagut al món, ni va demanar perdó i encara se’n sent orgullós. Clar que Monsieur Henry no és Maradona, el francès és un cavaller, just acabar el partit va reconèixer que havia estat mà i va dir que ho sentia, tot aclarint que ell no era l’àrbitre que, a la fi, es a l’ únic que es pot recriminar que no ho veiés o no ho xiulés.

Jo sóc dels que creu que el que passa a un partit de futbol comença i acaba al minut zero i al minut noranta ( o quan s’acabi ), el que es xiula mentre es juga el partit és el que val, el que no s’ha vist o no s’ha xiulat, forma part de la picaresca, forma part del futbol en si mateix, de la seva essència. Estic en contra de les actuacions de Comitès actuant d’ofici un cop vistos els partits per la televisió, on amb càmeres situades a molts angles del camp, poden captar coses que passen desapercebudes, no sols pels àrbitres si no per a la majoria d’espectadors i fins i tot de participants. I sempre faig la mateixa reflexió, els partits que es televisen són una minoria dels partits que es juguen cada setmana arreu del món, si aquesta jugada del Tití passa a un partit del Tiana, Badalona o Llagostera, per posar un exemple, i l’àrbitre no la veu, creieu sincerament que, a part de l’enrenou que s’organitzaria al camp quan els jugadors protestessin el gol, algú es preocuparia de repetir el partit, clar que no, per que qui no hagués vist la falta en directe ja no la podria veure. Per tant, fer servir les repeticions de televisió per sancionar, per treure targetes, etc, em sembla un greuge comparatiu tant gran respecte a la majoria d’equips, que no hi puc estar d’acord de cap manera.

Henry va estar viu, va fer una falta en un acte reflex que, de ben segur la majoria de jugadors en aquella circumstància hagués fet, si l’àrbitre l'hagués vist, la jugada estaria anul·lada, el gol no hagués pujat al marcador, ell s'hagués endut una targeta groga i el resultat definitiu de la eliminatòria no el sabem, però la falta no es va xiular i tot el demés ja ho sabem tots. Totalment d’acord amb la decisió de la FIFA de no repetir el partit.


Pep Pericas

06 de novembre 2009

Manel Comas visitarà aquest proper dimarts la Rematada de Ràdio Tiana.

L’entrenador tianenc, ex de Cajasol, CAI, Penya, TAU i Barça entre altres, ens acompanyarà per poder repassar tot el que ha estat la Jornada ACB i per repassar tota la seva trajectòria esportiva.

El tianenc, Manel Comas, repassarà tot el que ha estat la seva trajectòria en els diferents equips i el que ens ha anat i farà un ampli repàs de la jornada ACB. Serà el proper dimarts dia 10 de novembre als estudis de Ràdio Tiana, al programa de la Rematada, presentada per Sergi Quevedo i amb els col·laboradors habituals: David Vitales, ex-entrenador de les categories inferiors de la Penya; Pep Morales, ex-jugador de la Penya i ex-internacional Junior i Guifré Lluís Gol, President dels veterans de la Penya. El programa el podreu seguir en el seu horari habitual de La Rematada, de 18 a 20 hores al 107.2 de la FM.

Biografia
Manel Comas Hortet, anomenat el xèriff pel seu fort caràcter i els seus grans bigotis, va néixer a Barcelona el 29 de novembre de 1945. És un dels grans entrenadors catalans de bàsquet, des dels seus inicis a finals dels 70 fins l'actualitat. Esportivament, els majors èxits els ha aconseguit amb el Club Joventut de Badalona, el CAI Zaragoza i el Taugrés Vitòria. Amb el conjunt vitorià va assolir una Copa d'Europa i una Copa del Rei de Bàsquet. Amb el Joventut de Badalona va conquerir la Copa Korac. A més ha estat sots-campió de la Recopa d'Europa tres cops amb CAI Zaragoza i Taugrés Vitoria (2 cops). A més ha estat seleccionadors espanyol júnior. És autor de la col·lecció Baloncesto, mas que un juego, vint volums dedicats a diversos aspectes del món del bàsquet. El 2-9-97 va rebre la insígnia d'or del club Saski Baskonia (Taugrés) en reconeixement a la seva trajectòria al club.

Si teniu preguntes! deixue-les aquí!!!