La importancia dels tirs lliures

Des de fa molt de temps, des de que era nano, sempre he donat molta importància al tirs lliures. A casa on sempre em viscut el basquet des de que es va portar a Badalona l'any 1927, m'han inculcat la importància de no fallar els tirs lliures. Una part dels entrenaments que he fet amb el meus entrenadors han estat sobre aquest tir però penso que ara mateix no s'hi dedica el temps necessari. Es dedica més temps a repassar sistemes que no a la creació de joc per part del jugador. No es treballa suficient en els fonaments, tant ofensius com defensius. I el tir lliure n'és un d'ells. Moltes vegades veig un entrenament d'un equip qualsevol, i no direm noms ja que tots fan el mateix. Per començar diré que el tir lliure que es practica en un entrenament no és per descansar totalment, és per descansar físicament però no mentalment i m'explicaré. Quan estàs entrenant està en completa tensió física i mental. Si no ho estàs mentalment la part física no serveix per res. Perquè és la manera de no posar atenció i lesionar-te més fàcilment.

Quan l'entrenador ens diu feu 10 o 20 tirs lliures, els jugadors s'ho agafen com "... ja era hora, no em de córrer..." i llavors no posem atenció al que em de fer. Passa llavors el següent, el jugador es relaxa física i mentalment, perd la concentració que ha pogut tenir als altres exercicis i no posa la suficient atenció, que ha de ser total per entrar-ne com més millor. Entrar-ne significa estar per sobre del 85% d'encert. Veus jugadors que tiren per parelles, un al costat de l'altre, malament!! Quan estàs jugant un partit i has de llençar dos tirs lliures, que els tires sol o acompanyat? et poses a un costat a o l'altre?

En Físiques i Matemàtiques es diu que la distancia més curta entre dos punts és la recta. Doncs en basket també. Al llençar un tir lliure t'has de posar al davant. I aquí ho demostro amb la teoria demostrada en la pràctica de per mi el millor tirador que he vist a Catalunya i a tot l'estat, un mestre amb deixebles, en Josep Maria Margall. En Josep Maria Margall, germà petit d'una de les nissagues més importants de jugadors a Europa, germà de l'Enric i en Narcís, et dóna una explicació que és exacte, com les matemàtiques. Ell diu que tu t'has de posar prop de la línia de la personal, i llavors traçant una línia imaginaria, aquesta passa per la meitat de la pilota i va a tallar a la meitat de l'anella del basket. Llavors al llençar la pilota anirà per aquesta imaginaria línia.

Però el tir lliure té com un ritual. Tot comença quan l'àrbitre ha assenyalat un falta que el resultat és tirar. El jugador s'apropa a la línia de tir lliure que està situada a 4.60 metres de l'anella. En aquest moment el jugador ja ha de pensar amb el que farà. posar-se a la línia, tenir els peus encarats al basket, agafar la pilota, respirar, botar o no, mirar l'anella i llavors flexionar-se i tirar a basket amb els braços apuntant al basket i el canell de la ma fent el moviment de llançament. Al tirar la pilota el cos va enlaire acompanyat de les cames que l'impulsen amunt. A més la pilota s'agafa amb força utilitzant les línies que té la pilota i així d'aquesta manera veiem com roda.

Antigament alguns jugadors tiraven melons o de cullereta que és com en deien. L'exemple més clar el jugador NBA Rick Barry. Els tirs de camp els tirava com tothom, per sobre el cap mentre que els tirs lliures posava la pilota abaix entre les cames i l'impulsava cap al basket, amb les dues mans cap amunt. I ell és un dels jugadors amb millor percentatge de tir.

Jo en sóc testimoni ja que a mi i a diferents jugadors de lliga Nacional en Josep Maria Margall ens ho va fer. Vaig tenir la oportunitat de poder entrenar amb la selecció nacional del 1984, aquell "equipo nacional" que va batejar el desaparegut entrenador Antonio Díaz-Miguel i abans i després de cada entrenament en Josep Maria ens agafava a mi i en Jose Luis Llorente i ens corregia la nostre manera de tirar. Això tan servia pel llançament de camp com pel tir lliure. Practicàvem molts tirs des de la personal i tant l'Antonio Díaz-Miguel com el segon entrenador en Josep Lluís i Cortès, ens feien posar molta èmfasi en aquest fet. No podíem perdre la concentració en cap moment, ja que un llançament fallat no a final del partit, sinó a la meitat d'ell podria ser vital per guanyar o perdre el partit. Les estadístiques són molt fredes i et diuen els que has fallat, però si a més veus l'acte del partit on reflexa les teves fallades i quan han estat encara és pitjor. Un 2+1 es transforma en un maldecap per l'equip contrari ja que li hem fet 3 punts, però si passa que fallem els 2 llançaments llavors l'equip contrari agafa confiança per poder anotar i variar la diferència al marcador.

A molts entrenaments, com deia abans, els jugadors no posen la suficient atenció, mai s'ha de descansar mentalment, és com vaig veure a un reportatge de la NBA que en Larry Bird, estava sempre pensant a l'hora del partit, quan corria o quan estava parat. Entrenadors que he vist tenen programat parar l'entrenament de manera que el jugadors llencin tir lliures. Llavors es posen de dos en dos als dos basquets i llencen, no es concentren en convertir-los, en anotar-los. Llavors mires els entrenadors i o es posen a parlar entre ells sobre l'exercici que ve a continuació o parlen del que han fet els jugadors. I no, penso que això no ha de ser així ja que si l'equip té dos entrenadors s'han de repartir la feina i han de ser un a cada basket entrenant-los els tirs lliures, corregint-los i motivant els jugadors en estar concentrats en anotar-los.

A la selecció del 1984, la dels Jocs de Los Angeles i la seva medalla d'Argent, s'apuntava tot. El delegat Manolo Padilla, s'encarregava d'anotar a la seva estadística els tirs llançats i els anotats. Era molt fred això, però t'ajudava molt a millorar i a estar concentrat. Als entrenaments s'han de tirar d'un a un ja que això es farà després al partit. El que es faci i al ritme que s'entrena després queda reflectit als partits, ja que tu jugues igual que entrenes.

He fet una petita selecció de jugadors agafada a l'atzar sobre els seus percentatges de tir on es pot veure el percentatge al llarg de la seva carrera i el millor que han aconseguit. Reggie Miller, gran llançador de 3 punts tenia 88.8% a la seva carrera i un 93.3% com a millor data; el meu bon amic Chris Mullin, 86.5% i 93.9%; Rick Barry, 90.0% i 94.7%; Larry Bird, 88.6% i 94.7%; Michael Jordan, 83.5% i 85.7%; Steve Nash, 90.3% i 94.9%; José Calderón, 86.6% i 98.1% (el millor de tota la història de la NBA); Ray Allen, 89.3% i 95.2%; Rudy Fernàndez, 83.9% i 83.9%; Drazen Petrovic, 84.1% i 87.0%; Shaq O'Neal, 52.8%(!!) i 62.2%; Wilt Chamberlain, 51.1% (!!) i 62.2%; Magic Johnson, 84.8% i 91.1%; i Rafel Jofresa 80.0% i 88.0%. No he trobat dades de JM Margall però segur que estan per sobre el 85%.

Com heu pogut veure, us imagineu si O'Neal o Chamberlain haguessin aconseguit només un 80% per cent d'encert, els partits que haguessin guanyat de més? No és el mateix fallar un tir lliure a mig partit que al final del mateix si llavors les coses van frec a frec. A final de partit un està cansat físicament i si a més o està mentalment, cosa que significa que l'atenció al joc ha estat la correcte, podràs entendre que fallis.

També farem una comparació entre equips de la NBA i l'ACB i el resultat dóna que l'ACB té més encert. He escollit els 5 millor i els 5 pitjors de cada lliga. NBA: Dallas 79.8%, Oklahoma 79.3%, Denver 78.5%, Portland 78.3% i New Jersey 78.3%, mentre que els pitjors Orlando 71.2%, Detroit 72.1%, Los Angeles Clippers 73.4%, Utah 73.4% i San Antonio 73.4. A l'ACB: Alicante 81.2%, València 80.6%, Xacobeo 79.0%, Baskonia 78.7% i Real Madrid 78.5% i els pitjors Valladolid 72.4%, Màlaga 73.1%, Granada 74.6%, Joventut 75.5% i Sevilla 75.8%.

El tir lliure és el tir on ningú es posa davant teu, l'unic, no n'hi ha cap més. El basket sempre està a la mateixa alçada a tot arreu i a la mateixa distància també, això és el que diu el reglament. Sempre que un el tiri farà la mateixa rutina, sol als entrenaments o davant de 25.000 persones. Barry, Mullin, Calderón, Bird, Margall o Nash entre d'altres, faran el mateix a cada llançament. Aconsegueixen aïllar-se als entrenaments ja que als partits saben que la gent del public farà els possibles per mirar de distreure'ls.

M'agradaria que això fes reflexionar a tothom, per veure la importància del tir lliure que té en el partit i esperoni als entrenadors i jugadors a millorar-ho ja que el tir lliure pot dependre d'un partit a guanyar o perdre.

Barcelona 2022, nova candidatura olímpica però pels jocs d’hivern

Aquesta va ser la noticia que va deixar anar l’alcalde Jordi Hereu sobre la possibilitat de tornar a fer uns jocs olímpics a Barcelona. En aquesta ocasió seria els d’hivern i serien per l’any 2022. Però com pot ser que una ciutat com Barcelona pugui fer un esdeveniment d’aquest tipus? Està preparada per poder-ho fer? Repassem els antecedents:

Els últims jocs olímpics d'hivern van deixar la ciutat italiana de Torí molt endeutada i amb instal·lacions infrautilitzades. L'Ajuntament de Barcelona vol evitar que es repeteixi una situació similar. Conscient que l'anunci aixecaria polseguera i més en plena crisi econòmica, la precandidatura compta amb veus autoritzades, com la del president del comitè de la candidatura dels Jocs del 92, Leopold Rodés, el president de La Caixa, Isidre Fainé, i el president de Grupo Planeta, José Manuel Lara. Tot i els avals, la futura candidatura catalana planteja nombrosos dubtes que són fàcilment contestables:

Quines seus podrien acollir proves?
L'estadi olímpic Lluís Companys tornaria, tres dècades després, a tenir el protagonisme màxim amb les cerimònies d'inauguració i clausura dels jocs d'hivern del 2022. La ciutat de Barcelona acolliria les proves d’hoquei gel, patinatge de velocitat i cúrling. És a dir les que es farien sota cobert i molt possiblement en el Palau Sant Jordi. La resta es farien al Pirineu. L’estació de la Molina, a la Cerdanya, podria allotjar les competicions principals. Tot i això la Vall d'Aran i l'Alt Urgell també s’hi han postulat. Fins i tot, Lleida vol ser subseu olímpica. Barcelona no ho veu malament i es preveu que podria acollir el patinatge artístic.

El principal inconvenient és com es pot fer per evitar que els esportistes haguessin de fer grans desplaçaments? Per poder fer això Puigcerdà es perfilaria com la principal candidata per acollir l’altra vila olímpica. El seu alcalde, Joan Planella, ha destacat com a punts forts de la capital de la Cerdanya les connexions per carretera i trens amb Barcelona, que seria el gran pilar per poder subjectar aquesta proposta de que la Cerdanya sigués una subseu amb garanties.

La distància amb la neu
Diverses ciutats han acollit el Jocs Olímpics d’hivern tot i estar a certa distància de les pistes d'esquí. El precedent més immediat és el de Torí, a Itàlia. Les diferents seus estaven a més de 100 quilòmetres de la capital del Piemont, és a dir, a gairebé dues hores en cotxe. Com pot estar Barcelona del Pirineu. Perquè us feu una idea de la realitat: Per anar de Torí a Sestriere, lloc on es feien les proves d’esquí alpí, en el programa apareixia que estava a uns 50 minuts, quan realment es triga com a mínim 1 hora i 45 minuts.

La notícia sobre la candidatura de Barcelona per acollir els Jocs d’hivern ha provocat, entre d’altres coses, certa perplexitat. Entre d’altres raons, perquè no és una ciutat de muntanya. És per això que l'alcalde de la ciutat, Jordi Hereu, ha destacat que ja hi ha precedents de ciutats allunyades de les pistes d’esquí que han organitzat els Jocs d’hivern, com Torí i Vancouver. Així doncs, no és cap impediment per organitzar uns Jocs Olímpics d’hivern estar lluny de la neu. Torí 2006 en va posar les bases. I Vancouver, que aquest mes de febrer organitza els Jocs del 2010, tampoc és precisament un centre neuràlgic de l’esquí a nivell canadenc.

Les connexions entre Barcelona i el Pirineu es millorarien amb la finalització del desdoblament de la C-16 i, a llarg termini, l'ampliació del túnel del Cadí. Pel costat del Ripollès, l'Estat treballa en el projecte de construcció del túnel de Toses, que estalviaria la Collada, i es preveu el desdoblament de la línia de tren Vic-Ripoll-Puigcerdà, recentment traspassada a la Generalitat i que és un dels projectes principals del conseller Nadal. El desdoblament de l'eix transversal, la millora dels accessos a la Vall d'Aran i l'aeroport Lleida-Alguaire, que s'inaugura aquest diumenge, serien també peces clau per a la mobilitat entre les seus.

Què passarà amb els equipaments després?
Estem en una flagrant crisi econòmica que no ens deixa veure el final. Tot i això l’Ajuntament de Barcelona ha tingut molt present l’experiència de Torí, que va acollir els Jocs d’hivern del 2006. La ciutat italiana va construir instal·lacions permanents que ara estan infrautilitzades, el mateix que li passa al niu d’ocell de Pequín que ha sofert diversos plans per reutilitzar-lo que Barcelona vol evitar costi el que costi.

Per acollir els esports de gel, els que es farien a Barcelona, s’utilitzarien instal·lacions ja existents o alguna de provisional, que es desmuntaria després dels Jocs. El Palau Sant Jordi podria acollir algun dels esports coberts com l’hoquei gel, el cúrling o el patinatge artístic.

Per a les proves de patinatge de velocitat, que necessiten una pista molt llarga, es podria adequar l’estadi olímpic de Montjuïc. No es descarta el nou Palau Blaugrana que el barça ha de construir conjuntament amb la remodelació del Camp Nou i el seu entorn.

Amb les proves de neu hi haurà un problema principal i força gros. I és que s’haurà de construir un circuit de bob, és a dir, una mena de tub de neu per on passen trineus a molta velocitat. Això resulta molt car i és difícil treure’n rendiment. No ens enganyem, el Bobsley és un esport minoritari, perillós i complicat. Les pistes d’esquí també s’haurien d’adequar als requisits per a les competicions olímpiques. Per exemple, a l’esquí alpí ha d’haver-hi un desnivell de 900 metres. Això només ho compleix, a Catalunya, Vaquèira-Beret, que planteja un segon inconvenient: és a més de 300 quilòmetres. Per tan s’han de replantejar les coses i les distàncies. És obvi que aquests atletes no podrien estar a Barcelona El Pirineu de Lleida podria acollir les competicions d'esquí de fons. De fet, ja hi ha circuits marcats que compleixen els requisits olímpics, com ara les que s'utilitzen a la marxa a Beret.

I si no neva?
El canvi climàtic i la pujada de les temperatures podrien afectar la quantitat de neu. Diversos estudis i projeccions que s’han fet a partir de l’augment global de la temperatura pronostiquen que la neu va pujant de cota. En cas de màxima necessitat, sempre es pot recórrer a la neu artificial, però els especialistes adverteixen del cost energètic en forma d’emissions a l’atmosfera que representa la generació de neu artificial.

Es podria dir que és una bogeria que Barcelona sigui una seu olímpica d’uns Jocs Olímpics d’hivern, però és una nova manera de posar a escena la ciutat com a futur. Però veure’m que passa.

Les fàbriques més importants de jugadors de bàsquet del món

Molts experts consideren que hi ha dues fàbriques al món que són les més importants alhora de crear, formar i educar jugadors de basquet al món. La Universitat de North Carolina a Chapel Hill i la del Joventut de Badalona.

La Universitat de North Carolina va ser fundada el 1789. Actualment hi estudien més de 27.000 alumnes de tot arreu del món. El seu equip de bàsquet va ser creat l’any 1910. La Universitat té un dels més respectables programes d’estudis i d’esports de tot el país, n’és una dels més importants. Juntament amb les Universitats de Duke a la ciutat de Durham i la de North Carolina State a Raleigh formen el que en diuen The Triangle Research, el triangle de recerca científica a l’estat de Carolina del Nord.

La University of North Carolina (UNC), se’ls coneix com els Tar Heels, per uns indis americans, els Talons de Quitrà i tenen com a mascota una marrà, el que en castellà se’n diu un "carnero". Els seus colors són el blau cel, més conegut com el Carolina Blue i el blanc. L’anècdota és que quan l’equip guanya el Campionat Nacional de la NCAA, polítics de Chapel Hill tenen por ja que l’endemà els estudiants acostumen a pintar del color de Carolina tots els edificis públics. Seria fantàstic veure com el Joventut de Badalona, guanyés un títol i qualsevol dels edificis públics, com l'Ajuntament de Badalona aparegués pintada de Verd i Negre...

Els Tar Heels juguen la Divisió I dels Estats Units. Aquesta divisió es divideix en conferencies, on els UNC són membres de la ACC Atlantic Coast Conference. Aquesta i la Big East, on hi ha St. John's (la dels Lou Carnesecca, Chris Mullin, Mark Jackson, David Russell, Ron Artest,...), Georgetown (John Thompson, Pat Ewing, Alonzo Mourning, Dikembe Mutombo,...), Seton Hall (PJ Carlessimo, Arturas Karnisovas,...), entre d’altres, són les més fortes i competitives. A la conferència ACC hi trobem Duke (Mike Krzyzewski, Shane Battier, Grant Hill, Christian Laettner,...), NCState (Jim Valvano, Nate McMillan, David Thompson, Vinnie del Negro, Chris Corchiani,...), Wake Forest (Tim Duncan, Ricky Peral, Muggsy Bogues, Chris Paul,...), Boston College, Clemson, Florida State, Georgia Tech, Maryland, Miami, Virginia i Virginia Tech.

Juguen com aquí, a dues voltes, tot i que prèviament es juguen una sèrie de partits, diem-ne amistosos que serveixen per fer-ne una classificació nacional. Aquesta classificació ve feta per un gran llista d’entrenadors de primer nivell els quals per unes votacions donen els llocs depenent de la qualitat i nivell dels contrincants així com els resultats que fan. Això compte pel record que en diuen, és a dir victòries derrotes. Un cop han jugat entre tots a dues voltes, on si compte el que ha guanyat més partits, com una lligueta. llavors jugaran pel Campionat de la conferència, el mateix sistema que la Copa del Rei que organitza l'ACB.

I finalment, un jurat especialitzat escull els millors pel campionat de la NCAA, els 64 millor del país dels quasi 300 equips que conformen la Divisió I, on el que perd torna a casa.

Els Tar Heels han guanyat 5 vegades aquest torneig: 1957, 1982, 1993, 2005 i 2009. Aquests equips tenen un cicles de 4 anys, que és el temps que un jugador universitari pot estar-hi estudiant. Han guanyat 27 títols de la temporada regular de l'ACC, 17 del torneig ACC, Com he dit anteriorment North Carolina té un dels programes més qualificats i respectats del país. L’esclat de l’equip de bàsquet va començar amb Frank McGuire, el primer entrenador que els va fer portar a Chapel Hill el primer títol de la NCAA. Posteriorment va venir el mític i llegendari Dean Smith on va aconseguir el segon i tercer campionat de la NCAA. A aquest els substituiria el seu ajudant més fidel Bill Guthridge, qui en tres anys va portar l’equip a dues Final Four. Posteriorment Matt Doherty, antic jugador de Dean Smith, va ser l’entrenador per tres temporades sense massa èxit i finalment Roy Williams antic assistent de Dean Smith agafa l’equip després de ser a Kansas com a entrenador que veu complert el seu somni d’entrenar als Tar Heels. Amb Williams es guanyen els dos últims títols, el 2005 i el 2009.

Però veiem que ha produït aquesta fàbrica de Chapel Hill. Una interminable llista de jugadors, tan llarga com la del Joventut, amb 8 números retirats on veurem els noms i el numero que portaven. No els direm tots, però si de significatius actuals i retirats: NC Jack Cobb, 10 Lennie Rosenbluth, 12 Phil Ford, 20 George Glamack, 23 Michael Jordan, 33 Antwan Jamison, 50 Tyler Hansbrough, 52 James Worthy, Larry Brown, Vince Carter, Ed Cota, Bill Cunningham, Raymond Felton, Rick Fox, George Karl, Mitch Kupchak, Brad Daugherty, Ty Lawson, Ademola Okulaja, David Noel, Bob McAdoo, Rasheed Wallace, Sam Perkins, Reyshawn Terry, Jerry Stackhouse, Shammond Williams, Marvin Williams, JR Reid, Kenny Smith, Henrick Rödl... Una llista interminable de jugadors que ens mostra l’amor d’aquests jugadors per la seva Universitat on sempre que hi ha un acte o una Final Four de la NCAA, tots hi són.

Que tenim a casa nostre, al Joventut de Badalona? La Penya va ser fundada per un grup d’esportistes badalonins l’any 1930. Es van "quedar" amb els colors verd i negre ja que era l’únic que hi havia a la botiga on ho varen adquirir, la més antiga de totes de material esportiu al carrer del Carme 41 de Barcelona, La Samaritana. Els fundadors varen ser Mario Cuixart, Miquel Lloret, Xavier Estruch, Joaquim Massot, Joan Mª Boada, Corominas, Gonzalez i Grifol. El primer nom del club va ser Penya Spirit of Badalona. Però més tard es va agafar el del Club Joventut de Badalona. Amb els mateixos colors. La Penya ha portat el nom de Badalona arreu del món i quan surts fora del país i la gent escolten que som de Badalona, tothom ho relaciona amb la Penya.

No cal a dir que hi ha diversos moments a la història del Joventut que l’han fet anar com diu la sardana - himne composada per Josep Gual "amunt i ben amunt". Quan es va aconseguir la primera Copa llavors anomenada del "Generalísimo" el 1947, la primera Liga Nacional el 1967 plegat amb un equip sense estrangers guanyant al poderós Real Madrid, la Copa d'Europa del 1994 i fins i tot la "victòria" contra Los Angeles Lakers a Paris on l’àrbitre americà en una pilota dubtosa va cridar "nostre!!!" a favor dels Lakers.

Aquí evidentment la competició és completament diferent als USA, tenim diverses competicions estatals i europees. Els campionats de categories inferiors també són diferents, i fins i tot quan un acaba la Universitat o va a la NBA o juga fora del país. Aquí tenim moltes divisions al nostre país i fins i tot podem jugar fora com ells.

La Penya té 4 Lligues Nacionals, 8 Copa del Rei, 11 Lligues de Catalunya, 2 Copa Korak, 1 ULEB Cup, 1 FIBA Eurocup i 9 Lligues Samaranch que era la precursora de la Lliga Catalana.

Quan de debò la Penya fa el salt de qualitat és amb l’arribada de Daniel Fernández a la directiva del club. Amb ell tot canvia. L’any 1962 entra al club i automàticament amb la seva gestió s’aconsegueix refer l’equip el qual estava en hores molt baixes. Fitxa al badaloní Lluís capità del Real Madrid, i forma un equip amb gent de la casa, jugadors de l’equip junior que provenien del primer equip infantil que es va formar com Guifré Gol, Xavier Mañé, Miquel Homs, Amador Rojas entre d’altres, entrenat pel mateix Lluís amb l’ajuda de l'Antoni Molina. Però per guanyar la primera lliga l’any 1967 es reuneix un equipàs amb Kucharski d’entrenador i Josep Lluís, Nino Buscató, Guifré Gol, Enric Margall, Alfonso Martínez, Narcís Margall, Amador Rojas, Joan Fà, Josep Maria Oleart i en Moliné. Aquell equip va ser capaç de derrotar i conquerir la lliga sense cap jugador estranger ja que el Real Madrid tenia a Clifford Luyk (nacionalitzat a corre cuita), Miles Ayken i a Mc Intyre. Aquell equip va donar cinc jugadors internacionals, el seu cinc inicial: Lluís, Buscató, Gol, Margall i Martínez.

Posteriorment tot canvia i l’any 1972 Lluís va als USA després de diversos viatges a la meca del bàsquet i porta el primer entrenador USA de la història del nostre club: Clinton Errol Morris. El Coach Morris revoluciona el club i tan és així que en el seu únic any a Badalona envia 4 sèniors, 7 juniors i 5 juvenils a la selecció estatal. Els seus mètodes d’entrenament van ser utilitzats no solsament pel Joventut sinó que per molts clubs i escoles de Badalona. Encara molts dels seus exercicis de fonaments es fan servir des de l'Escola de Bàsquet Pere Gol que té la Penya fins més grans.

I el que la Penya fos el primer equip català en guanyar la Copa d'Europa o Eurolliga, és igual el nom i que es "derrotés" als Lakers van ajudar al club a ser més conegut encara arreu del món. Diríem que entre el Joventut de Badalona i les empreses Anís del Mono i Oliver+Batlle SA, la gent situa Badalona al món sense problemes, ajudat això si per la celebració de la competició de Bàsquet dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992 al nostre espectacular Pavelló Olímpic de Badalona, amb cabuda per 13.000 espectadors. Constatar que el Dean Smith Arena de UNC hi caben 27.000 espectadors, però crec que un dia nosaltres ho podrem fer amb l’ajuda de tots.

També el bàsquet femení té una gran importància, tot gràcies a l'impuls del mestre Pere Gol (1905-2000), formador i educador, reconegut amb la màxima distinció catalana l’any 2000 amb la Creu de Sant Jordi. No solsament el bàsquet femení sinó també va donar un notable impuls al bàsquet de base del Joventut i també de Badalona.

Hi ha una llarga llista de jugadors formats o que van estar al Joventut molts anys juntament amb entrenadors dels quals mirarem de no oblidar-nos de ningú tot i que ho podria fer.

Números retirats: 5 Rafel Jofresa, 7 Enric i Josep Maria Margall, 8 Jordi Villacampa. Resta de jugadors: Xavier Estruch, Vicens Lleal, Cinto Gubern, Jaume Bassó, Eduard Kucharski, Marcel·lí Maneja, Joan Canals, Josep Brunet, Jordi Parra, Amador Rojas, Josep Lluís, Guifré Gol, Miquel Homs, Joan Fà, Enric Margall, Nino Buscató, Narcís Margall, Alfonso Martínez, Josep Mª Oleart, Lluís M. Santillana, Jordi Grau, Miguel A. Estrada, Joan Filbà, Josep Mª Margall, Antoni Ametller, Ernesto Delgado, Lauro Mulà, Jordi Cairó, Manel Bosch, Joan R. Fernández, Jordi Ribas, Josep Mª Ferrer, Antoni Pruna, Jordi Villacampa, Josep A. Montero, Rafel Jofresa, Rafel Vecina, Juanan Morales, Carles Ruf, Jordi Pardo, Ivan Corrales, Tomàs Jofresa, Ferran López, Ferran Martínez, Rudy Fernández, Pau Ribas, Henk Norel, Ricky Rubio, Sergi Vidal, Albert Miralles, Pere Tomàs i molts altres que m’oblido.

En noies citarem a Maria Gol, Rita Carrera, Maria C. Carrera, Carme Brugué, Núria Rosell, Teresa Monguió, Neus Simó, Maria Lluís, Gloria Borràs, etc.

També els jugadors estrangers que hi han deixat la seva empremta com Frank Costello (el primer jugador americà de la història del club que posteriorment es va casar amb una badalonina la Montse Riera), Ed Johnson, Zoran Slavnic, Al Skinner, Joe Galvin, David Russell, Mike Schultz, Greg Stewart, Reggie Johnson, Corny Thompson, Harold Pressley, Mike Smith, Andre Turner, Elmer Bennett, Andy Toolson, Tanoka Beard, entre d’altres.

Com entrenadors de totes les categories mencionarem a Joaquim Broto, Antoni Molina, Eduard Kucharski, Josep Lluís, Antoni Serra, Aito Garcia, Alfred Julbe, Pere Gol, Joan Canals, Clinton Morris, Herb Brown, Lolo Sáinz, Manel Comas, Miquel Nolis, Josep Mª Margall, Sito Alonso, Marc Calderón, Lluís Corominas, Jordi Martí, Josep Mª Izquierdo, Joan Rallo, Josep Grau, Josep Vila, Vicenç Lleal...

No acabaríem mai d’anomenar els jugadors i entrenadors que han passat per les dues fàbriques més importants de jugadors i entrenadors de bàsquet del món. Darrera el Joventut hi ha una ciutat, Badalona, i un país Catalunya, que el fan anar endavant, produint. Una fàbrica diríem que completament ecològica, que no emet fums, només nens botant la pilota, passant-la, tirant-la, intentant emular els seus antecessors. Una fàbrica controlada perfectament per gent com Xavier Padrós, Jordi Cairó, Jordi Martí, Joan Rallo, Rocío Pena, Marc Calderón o Javi Aparició, entre d’altres amb la experiència d'en Josep Maria Margall, gran mestre de tècnica de tir i fonaments.

Darrera, a l’escola del club anomenada Pere Gol, en memòria i reconeixement al mestre, i pugen nois de tot arreu. L’últim en arribar un noi del Congo Bienvenu Letuni de 15 anys i 2.24 d’alçada, un projecte a polir, o altres nens com són fills i nets d’antics jugadors i entrenadors com David Jofresa, Roger Martí, Ricard Lluís, Marc Ferrer o Javier Aparició entre molts, els quals sembla que la seva sang sigui verd i negre.

El més important d’aquests dos programes de bàsquet és la importància que els hi donen als fonaments del joc. Si un jugador no domina els fonaments, és a dir, botar la pilota amb dues mans sense mirar, passar amb les dues mans, saber moure els peus en defensa, com agafar el rebot, com rebre la pilota, els moments d’acabament de mans i cos al tirar o passar i molts d’altres, sense això ni la Penya ni UNC tindria la gent tanta confiança per anar-hi a jugar, ja que saben que allà els faran bons jugadors i els educaran com a persones.

Els dos únics programes a l’anterior draft de la NBA hi havia 4 jugadors de UNC i 3 de la Penya. Mai, en tota la història un equip o organització externa a la NCAA havia portat tants jugadors al DRAFT'09. Del Joventut, Ricky Rubio(nº5), Christian Eyenga (30) i Henk Norel (47). North Carolina hi té, Tyler Hansbrough (13), Ty Lawson (18), Wayne Ellington (28) i Danny Grenn (46).

Hem vist doncs, l’èxit d’aquests dos programes, els millors del món. Dos programes que la seva tradició assegura l’èxit. A North Carolina seguint el descobridor del bàsquet el Dr. James Naismith i a Badalona des de la persona que va introduir el bàsquet a la nostre ciutat el mestre Pere Gol.

INFORME: En temps de crisi mirem a casa el que no hem de fitxar a fora

En el futbol, no cal anar molt lluny
Aquesta setmana han sortit jugadors com Serigo Canales. Aquest jove del Ràcing de Santander, ha demostrat que sortint de les categories infeirors i fent un bon futbol, es poden convertir en les perles del futbol estatal. Fins i tot, sembla que els grans es donen bofetades per ell, ja que acaba contracte el 30 de juny i ja pot negociar amb qui vulgui. D’això en sap molt el Sevilla, que ha tret molta rendibilitat dels jugadors de pedrera i de les gangues que ha fitxat de fora: Reyes, Navas, Ramos, Alves, Renato, Capel... Per cert que el club andalús podria ser el destí d’aquest jove jugador del Ràcing: Sergio Canales.

Equips com el Barça han mirat tradicionalment la seva pedrera, però estem d’acord que cada any no poden pujar un total de 15 jugadors. Iniesta, Xavi, Messi, Valdés, Puyol, Busquets, Piqué, Bojan, Pedro, Jeffren, Thiago, Dos Santos, Muniesa, Fontàs... i temps enrera, agradin més o menys: Gabri, Oleguer, els germans Garcia Junyent, de la Penya, Barjuan, Ferrer, i molts d’altres que van acabar trionfant dintre o fora del Camp Nou. Per tan aquests jugadors de pedrera són el futur, ja que els hi pagues la formació perquè acabin així, sent els jugadors que han de donar la cara pel teu club i els que es trencaran les banyes per ells, per tornar-te tot el que has dipositat en ells, perquè han mamat la teva filosofia de petit i vinguin d’on vinguin, seran els jugadors que et defensaran amb més ganes els teus colors.

Aquesta temporada hi ha equips com l’Espanyol que aposta per fitxar de fora, bàsicament argentins, la aposta pot sortir millor o pitjor, però la base de l’equip continuen sent: Chica, David Garcia, Hurtado, de la Peña, Luís Garcia, i futur com Baena, Marquez, Pedraza i companyia que apreten fort. Aquest any, no cal oblidar que Pochettino ha pujat a tres jugadors del filial perquè formin part definitiva del primer equip, per tan continua mirant al B i al Juvenil per poder acabar de formar les seves plantilles i demostrar que tenen un equip de garanties i de futur si es basen en el que tenen i busquen fora el punt de qualitat.

La Penya, tot i la tradició, l’antítesis
Aquesta setmana s’ha demostrat que la Penya té un problema. Mirant els resultats i mirant les estadístiques comences a repassar els números i te n’adones que els de Badalona depenen només d’un jugador: Clay Tucker. Jo tot i la meva edat, estic molt acostumat al bàsquet antic: Un parell de jugadors americans t’han de servir per millorar el que ja tens. Durant molts anys els americans van ser els pívots. Aquells jugadors que et donaven un plus i que t’agafaven més rebots, que et procuraven més punts i que et demostraven que estaven a un nivell per sobre dels nacionals.

En aquest aspecte jo crec que ara mateix els nacionals, no tenen res a envejar als americans i que cal fomentar l’esport de base, demostrar que les pedreres són bones i que els equips estan preparats. Per això parlo de la Penya: Badalona és el Bressol del Basquetbol, una de les pedreres més importants de l’estat i ara mateix l’equip el comanden: Tucker, Tripkovic, Walters, Bogdanovic... he parlat amb molts amics verd-i-negres i estan d’acord amb mi. Si ara mateix, en el proper partit la Penya sortís amb Franch, Pere Tomàs i companyia: Aquests jugadors de les categories inferiors i que respiren penya per tots costat i perdessin el partit, sortirien aplaudits de l’Olímpic de Badalona. Tot i això reconec que això que diuen és parlar massa per no dir res... ja que tots volem que el nostre equip guanyi i més a Badalona on de cada 2 aficionats 4 són entrenadors i en saben més que Sito Alonso...

Aquesta setmana volia demostrar que els valors se estan perdent i, per desgràcia, a la Penya ja fa temps que això passa. Jo recordo, i segurament tots ho fareu, que abans de l’aparició de Ricky Rubio, a la Penya es jugava amb dos bases extrangers: Huertas i Mallet. El gran comentari en aquell moment que tothom pensava, i que molta gent feia era: Tenint en compte els jugadors que ha donat el DKV Joventut en la posició de Base i que no en trobem ni un per ocupar aquest lloc? I venien com aquests jugadors que en teoria no servien per la Penya, venien i els hi feien un vestit a mida... Però clar, en aquella epoca es guanyaven títols i no es podia dir res...

Actualment aquests valors sembla que s’han perdut a la Penya i a la majoria dels equips de la ACB. El Ramiro de Maeztu ja no és la fàbrica implacable de jugadors que era temps enrera i l'Estudiantes ha de fitxar perquè sembla que no surten jugadors aprofitables. Per altre banda, els equips de sempre han de buscar a fora el que, en moltes ocasions, tenen a casa.

Posaré un exemple en el partit d’aquest cap de setmana. A part de Tucker que va fer 35 punts, cap jugador de la Penya va arribar als 10 punts. Això em recorda les epoques que Pete Mickael i Charlie Bell campejaven pels Leche Rio Breogan i els equips petits i eren jugadors Supermanager, és a dir que feien molt bona estadística i si tenies sort i guanyaven, encara era millor. El DKV Joventut no es pot permetre el luxe de fer aquestes coses, ja que estem parlant d’una institució en el Mon del Bàsquet, que té la pedrera com a base i que no ho oblidem, té MOLTS problemes econòmics... per tan, que es mirin més el melic i deixin de buscar a fora el que ja tenen a casa.

Jo no he sigut aficionat de la Penya, ni crec sincerament que ho sigui, però si l’equip de Badalona vol fer un bon paper, que es miri a les cateogies inferiors, que busqui, que remeni i que, tenint en compte, lo gran que és Badalona i els equips inferiors, trobarà un parell de jugadors per ocupar les bones posicions que necessita i que s’oblidi de fitxar extrangers en les posicions com la de base, on sempre han anat molt ben servits.

CONCLUSIÓ
La crisi està fent estralls a tot el Mon de l'esport i a molts clubs. Per això no es pot fitxar tot el que es voldria. Tot i això cal mirar a les categories de formació i demostrar que es té confiança en un entrenador i en uns jugadors que tens per la part baixa de l’entitat estant fent una molt bona feina. Sincerament si no creus en ells, el millor que pots fer és tancar aquestes categories, ja que són una despesa brutal i t’han de servir per estalviar calers de cara al futur. En els propers dies parlarem del que son les grans fàbriques de jugadors de bàsquet i els més destacats.

Audie Norris a Catalunya

Era l'any 1987 quan Audie Norris venia a Catalunya a jugar la lliga ACB, fitxant per l'equip del Barça de Basket. Norris havia sortit de la Universitat de Jackson, Mississippi. Jackson és la capital de l'estat, ciutat on l'Audie va néixer. Una ciutat de prop de 174.000 habitants segons estimacions de l'any passat. Norris va ser escullit al lloc 37 de la 2a ronda de la NBA l'any 1982 per Portland Trailblazers. Va estar 3 anys a Portland, però les lesions el van castigar. Llavors 2 anys a Benneton Treviso on hi va néixer el seu fill Sandro. Audie i la seva muller la Jacquie van viatjar l'any 1985 a Madrid ja que el Real Madrid li volia fer una prova i no el van agafar. No puc imaginar la tripleta Norris, Martín, Romay en aquell equip, amb el Dr.Corbalán com a director d'orquestra!!

Fins que Aito va voler que Norris vingués a Catalunya a jugar amb el Barça. Era el projecte Volkswagen, aixi era com en parlaven en referir-se a l'Audie. Fins que l'any 1987 un entrenador català, segons paraules de Norris, que no estava lligat al Barça el va convèncer a ell per venir. Eren a Atlanta, un buscant jugadors i Norris entrenant-se. Li va presentar Norris a l'entrenador i l'Audie va començar a preguntar sobre Barcelona, la ciutat, l'ambient, el temps, escoles i hospitals pels fills, el menjar, el catalans, el Barça com a club, etc. Aquell el va convencer i tan és així que Norris va marxar a Portland on tenia la residència i l'entrenador català va anar a New York seguint el seu programa. Dies després, segons explica Norris a les 11 de la nit a Portland, Oregon, la 1 de la matinada a New York, ell truca a l'entrenador català per tal que li expliqui a la seva dona tot el que li havia dit a Atlanta. L'entrenador no se'n avenia que l'hagués localitzat i Norris va argumentar contactes que tenia i algun comentari que l'entrenador li va dir de New York i així el va localitzar. Tampoc entenia que havia de dir-li a la Jacquie. Total que les preguntes o dubtes que ella tenia van ser aclarides immediatament i al mateix moment la familia Norris va decidir venir a Barcelona.

Poc temps després el projecte Volkswagen es feia realitat. Norris va venir al Barcelona i des del primer dia es va integrar en la vida de Catalunya, Barcelona i el Barça. La Jacquie vivia com una catalana més aprenent i entenent la nostre llengua, vida i costums. Involucrant als seus fills ja que a més a més Jasmine i Nicos van néixer tots dos aquí Barcelona.

Norris va tenir una exitosa carrera al Barcelona de basket, unicament frenada per dues coses, els seus problemes amb els genolls tot i que es cuidava molt i la Copa d'Europa de Basket on Jugoplastika de Split els va barrar el pas. Aquella "fàbrica" d'Split va treure grans jugadors, sobretot Kukoc, Sobin, Perasovic, Ivanovic, Sretenovic i un llarg etcetera dirigits per Maljkovic. El Barça tenia un gran equip també amb Solozabal, Costa, Sibilio, De la Cruz, Epi, Norris, Wood i molts altres jugadors on el mestre Aito els dirigia amb gran encert.

Norris va guanyar 3 lligues ACB, 3 Copes del Rei, 1 Lliga Catalana, 1 Copa Princep d'Asturias i va quedar subcampió de la Copa d'Europa 2 vegades més.

Tothom recorda els seus partits contra un altre jugador de Portland, en Fernando Martín. Era espectacular veure com es movien, com lluitaven per agafar la posició, els seus 1 contra 1. Realment era bonic de veure. Norris era un jugador ràpid, fort, llest, bon defensor, gran rebotejador, tenia bon tir, uns moiments ràpid al pal baix prop del basket, amb bona visió per passar i molt llest jugant. Els equips contraris sempre feien 2 contra 1 a ell però la seva inteligència del joc li feia veure on havia de passar la pilota per aconseguir fer basket. Probablement ha sigut el millor jugador estranger de la història del Barça de basket. Només 4 jugadors eren els qui li plantejament més problemes que ningú, Fernando Martín del Real Madrid, Reggie Johnson del Joventut de Badalona, i dos jugadors del CSKA de Moscow, Valodia Tkachenko de 2.20 i Arvidas Sabonis de 2.24.

Norris va jugar una de les finals de la Copa d'Europa amb una espatlla molt malmesa que poc després seria operada. Però el seu incansable treball dins el camp i l'estimació pel basket el van fer sempre estar lluitant en primera linea contra tots els seus rivals.

Aquests dies ha estat aquí Catalunya visitant els seus amics, entre ells Santi Abad i un servidor de vostès. Va visitar el seu antic club i posteriorment va visitar el Joventut de Badalona on el seu entrenador Sito Alonso el va convidar a veure l'entrenament i posteriorment va coneixer el seu equip i va estar parlant molta estona amb el mateix Sito Alonso.

Aixi mateix va estar conversant amb el nou jugador de la Penya, en Bienvenue Letuni de 15 anys i 2.24 procedent del Congo. La intenció de Norris és de poder entrenar un equip de l'ACB i poder fer entrenaments també als jugadors alts de 15 a 20 anys. La seva experiència seria molt important per poder-la traspassar als jugadors d'aquí. Li va agradar molt l'actitut de Henk Norel, ja que diu que és un noi que juga amb molta intensitat, és jove i escolta l'entrenador, cosa que segons l'ara Coach Norris és molt important.

Norris ha esdevingut entrenador a la seva ciutat natal en un High School i segueix amb interès les carreres de Rudy Fernandez, Pau Gasol i Mo Williams, jugador aquest últim sortit de la mateix universitat que l'Audie, Jackson. Tot i això el seu interès per la NBA ha baixat molt d'ençà que les estrelles del Dream Team del 92 es van retirar. La seva actitut, l'estimació pel basket, el joc d'equip, tot això ho tenia aquella fornada cosa que els d'ara no la tenen. L'aburreix els All-Star. Els de Jordan, Magic, Bird, Mullin, Robinson, Pippen, Stockton, Barkley i companyia eren de debò, ara l'aborreix, el joc d'ara de 1 contra 1 i els altres 8 mirant, no li fa el pes de cap manera. però prefereix els partits de High School i sobretot es Universitaris de la NCAA, apart dels que pot veure de l'ACB.

Aito va dir una vegada que era el millor jugador que havia pogut entrenar mai, ja que sempre l'ajudava en tot, entenia i llegia el joc, és a dir l'atac i la defensa perfectament. A més sempre l'ajudava amb els jugadors estrangers nous que venien a l'equip. Norris els deia que juguessin al cent per cent sempre que no fossin al camp, si es cansaven demanessin el canvi i que no es preocupessin, que poc despres tornarien a jugar. Els deia que Aito sempre volia màxima intensitat per tal de poder batre als seus rivals d'entrada, no deixant-los apropar-se al marcador.

En tots els equips que ha entrenat Aito, aquesta ha sigut la seva manera de fer, començar a guanyar des del minut 1 de partit. Cotonificio, Joventut, Barça, Selecció i ara Unicaja. Audie Norris diu també que ha sigut una llàstima no poder saludar Aito i parlar amb ell. Com es normal, haguessin parlat del passat, del present i del futur, intercambiant informació i experiència entre els dos. Ja que en el basket tothom apren de tothom, i les experiències són compartides.

Ara esperem i desitgem que la carrera com entrenador de l'Audie Norris sigui tan exitosa com la que va tenir com a jugador.

Guifré Lluís