Ricardo Saprissa Aymá (1901-1990)

Hi ha personatges a la història del R.C.D. Espanyol que resten pràcticament en l´oblit per a la massa social del club, quan el més normal seria tenir-los sempre presents com a exemple d´esportistes i de persones. El primer nom que em ve al cap és el de Ricardo Saprissa, que per a la majoria de nosaltres és un desconegut, i en canvi a Centreamèrica és un veritable heroi; només dir que l´any 2003 va ser promogut a la categoria d´home benefactor des seu país d´adopció, Costa Rica, el màxim mèrit que hom pot assolir a la nació, gràcies a la iniciativa liderada pel diputat Carlos Avendaño i com a reconeixement a la seva tasca de protecció de la infància mitjançant la pràctica de l´esport.

Ricardo Saprissa Aymà va néixer a El Salvador, de pares catalans, el Josep i la Carme, el juny de 1901. La mort prematura del pare va definir un dels seus trets més característics, l´obsessió per tutelar i guiar l´infància i el jovent menys afavorit per la societat, i provocà la seva vinguda a Barcelona només amb 2 anys, per tornar novament a El Salvador als 13. Allà, a banda de començar a practicar el futbol amb el Marathon, va proclamar-se campió centreamericà de tennis amb només dinou anys.

Graduat com a enginyer topògraf, tornà novament a Barcelona l´any 1921 per tal d´exercir la seva professió, però en no ser-li convalidat el títol, va decidir obrir una botiga al barri de Sarrià. Malgrat tot, va tenir temps per seguir practicant a gran nivell l´esport del tennis (consta als arxius de la R.F.Española de Tenis com al primer campió d´Espanya de dobles fent parella amb Antonio Juanico el 1923 a les pistes del Turó Park, revalidant-lo l´any següent; també va representar Espanya als JJ.OO. de París del 1924, i a la Copa Davis en un enfrontament contra Bèlgica a Ambers el maig de 1930).

Veritable “sportsman”, destacà en l´hoquei herba defensant els colors de la Sociedad Deportiva Pompeya i del Real Club de Polo, amb qui va guanyar una Copa del Rei marcant dos gols.

Però on realment destacà va ser a les files de l´equip de futbol que tenia la seu a prop de la seva botiga, el RCD Espanyol, amb qui va començar a jugar entre els anys 1922 i 1923 com a defensa per banda dreta. Va ser un jugador de gran classe i un cavaller de l´esport: no va ser expulsat en cap partit ni mai no va cobrar ni un ral del nostre club (ans el contrari, no va rebre res i va donar-li molt). Amb el nostre club va jugar nou anys guanyant dues copes de Catalunya i la famosa Copa del Rei de l´aigua a Mestalla l´any 1929 contra el Madrid, destacant durant tots aquests anys la seva entesa amb Conrado Portas i Ricardo Zamora, a qui va substituir com a capità de l´equip. Però la seva filosofia de vida el va fer sobrepassar el simple paper de jugador, i va crear el que podria considerar-se com a antecedent del futbol base del club, l´anomenada “Peña Saprissa”, on sota la direcció tècnica del basc Luis Gamito Iturralde, “Pasabalón” ,va formar i nodrir de jugadors el primer equip (el mateix Manuel Meler hi va jugar l´any 1930), i va permetre que després de la Guerra Civil tingués un onze en condicions cedint jugadors com els extraordinaris porters Josep Trias i Albert Martorell, Pérez, Llimós, Teruel... la base de l´equip que guanyaria la Copa l´any 1940 a Vallecas. Fins i tot des-de Costa Rica va continuar enviant diners per sufragar la penya. Tot un exemple d´amor als nostres colors, certament, i que van fer que amb el temps fou anomenat per aclamació President D’Honor del RCD Espanyol l´any 1932. Tantmateix, la pràctica del futbol no va impedir que simultàniament guanyés tornejos de tennis a París, Bèlgica i Alemanya.

Mai va abandonar la pràctica d´aquest esport: quan l´Espanyol va viatjar l´any 1926 a Sudamèrica per tal de sufragar amb una gira les despeses de la nova tribuna de Sarrià, ell va trobar temps per disputar tornejos i ser anomenat membre honorari del club de tennis de Buenos Aires.

Dissortadament, la crida del seu germà Rogelio des de Costa Rica per tal de que acudís a aplicar els seus coneixements empresarials a la seva fàbrica a San José va fer que disputés el seu darrer partit amb la blanc-i-blava el 17 de gener de 1932 en un partit davant de l´Athetic de Bilbao. La seva pena era tan gran que en arribar al seu destí afirmà que mai defensaria uns colors que no fossin els de l´Espanyol. El seu prestigi era tan gran que clubs com l´Alajuelense, la Gimnástica, el Cartaginés, i fins i tot la Federació d´Escacs, esport on era un mestre, el van declarar president d´honor en conèixer la seva gran vàlua esportiva. Va ser precisament un d´aquests clubs, l´Orión, el que aconseguí que tornés breument a la pràctica del futbol, per passar en poc temps a ser entrenador i president de l´entitat. Aquesta faceta seva de directiu li permeté dur a la pràctica el que volia fer amb l´original “Peña Saprissa” i el RCD Espanyol: que el futbol base fos el proveïdor únic de jugadors pels primers equips.

Com explica José A. Pastor Pacheco, historiador del Deportivo Saprissa, el nostre ex-jugador i mecenes va acceptar la proposta de Roberto “Beto” Fernández, un modest sabater de San José de Costa Rica, per tal de donar nom a un nou club infantil de futbol. A banda del que d´homenatge tenia a la figura de Ricardo Saprissa, egoistament també pensaven en l´obtenció dels uniformes gràcies a la seva faceta d´industrial dels teixits com a propietari de “Tejidos El Laberinto”. Saprissa explicava: “Don Beto Fernández me entusiasmó con la idea de patrocinar un equipo que estaba a su cargo. Yo medité sobre el hecho de que en Barcelona había una oncena que se llamaba Peña Saprissa y acepté porque era un halago para mí, además sería todo un entretenimiento".

L´equip va quedar constituït el 16 de juliol de 1935, amb el nom de Deportivo Saprissa, i seguint la tradició de la “Peña” original, esdevingué filial de l´Orión Futbol Club. Ell mateix en persona es dedicà a recórrer tots els cantons de Costa Rica a la recerca dels vailets més dotats per a la pràctica del futbol, però a banda d´aquest vessant esportiu, va poder dur a terme la seva pròpia idea del futbol i de la vida, molt més elevada: la formació integral de la persona en forma de conduir l´infant cap a l´estudi, tutelant aquests nens sense recursos i assumint el cost de la seva formació educativa. Malgrat els seus bons propòsits, la realitat sociocultural del país en aquell temps va fer que s´inclinés finalment per facilitar-los l´accés al món laboral, ja fos en la seva fàbrica o en la cooperativa Ricardo Saprissa & Cía. fundada el 1942, que va ser una proposta innovadora a la zona per tal d´oferir una alternativa organitzativa democràtica del treball. Amb el temps, el 1947, el Deportivo Saprissa, més conegut com a “Monstruo Saprissa”, s´independitzà com a entitat, arribant a ser el millor club de Centreamèrica amb 23 títols de lliga i 2 Copes CONCACAF.

El nostre heroi va ser president del club fins l´any 1981, i va morir el 16 d´agost de 1990. I gairebé vint anys després de la seva mort, el seu bon amic, citat ja anteriorment, José Antonio Pastor Pacheco el passat dia 13 d'aquest mes de maig, va publicar a Costa Rica la seva biografia sota el títol de "RICARDO SAPRISSA, El Campió Total", que resumeix tant els seus èxits esportius, com la seva qualitat humana. Llibre imprescindible, no tan sols per als aficionats espanyolistes, sinó per a tots els amants de l'esport.