ACB Play-Off 2010

Doncs finalment estem acabant el curs 2009-2010 arribant a les semi-finals del Play-Off, amb uns equips de luxe: Barcelona, Baskonia, Real Madrid i l'equip de Màlaga.

El Barcelona, que aquest any ho ha guanyat tot arriba ple de forces, tal com era de preveure i sense que hagi perdut cap partit a casa. Un equip on ha tingut el luxe de continuar deixant fora de la competició a Lubos Barton. Lorbek, Morris, Navarro, Mikael, Rubio, Sada i la resta de jugadors han mantingut un nivell excepcional. Tothom diu que l'artífex ha estat el seu entrenador Xavi Pascual, però hi ha una persona la qual sense ell, i el seu passat ho avala, l'equip ha estat ben cuidat en tot moment. El culpable? en Toni Bové. L'home que té més títols de tot l'equip i que per les seves mans hi passen tots els jugadors. Si m'haguéssin de dir qui és l'MVP, jo dic sense dubtar en Toni Bové.

El Baskonia ha arribat segon, amb la tornada de Dusko Ivanovic després de la seva experiència a Barcelona. Va perdre jugadors importants com Vidal, Prigioni o Mikael, però l'equip s'ha refet amb gent com en San Emeterio, un ala, qui a mi m'agrada molt el seu intens joc i la seva fortalesa al camp, tan física com mental. Splitter continua creixent mentalment i de joc i que aquest any ha estat MVP de la lliga ACB. Diuen que l'any vinent anirà al Real Madrid, però San Antonio Spurs el vol al costat del mestre Tim Duncan on formarien una parella temible, després de la que van ser David Robinson i Tim Duncan. Huertas i Pau Ribas han aportat la seva qualitat i en cap moment han afluixat, al contrari, han elevat el nivell de l'equip.

Real Madrid tercer, tot i que l'equip de Messina ha estat un hospital tot i que no han pogut comptar amb l'ajuda del Dr. House... Prigioni ha conduit l'equip tal com volia l'Allenatore italià, però l'explosivitat de Sergi Llull, l'arribada d'Ante Tomic i la regularitat de Lavrinovic han fet que l'equip acabés a dalt de tot. Però cas apart és Ante Tomic, aquest noi jugava de base al seu equip amb el seu 1.90 d'alçada, però de cop i volta segons va comentar Clifford Luyk, el noi es posa malalt amb molta febre i es posa a créixer fins als 2.17. Té uns fonaments excepcionals. El comparen amb en Pau Gasol, però amb la facilitat que té podria ser el nou Sabonis, de qui deien era el base més alt que ha jugat mai a bàsquet.

I finalment l'equip de Màlaga arriba després de guanyar a camp contrari i rematant a casa el seu pas a les semi-finals. Recordo a principi de temporada on al programa La Rematada, dirigit pel Sergi Quevedo deien que l'equip d'Aito no arribaria al final. Jo deia que si, que els equips d'Aito sempre arribaven al final i el conèixer Aito m'ha donat la raó. El base Omar Cook ha dirigit perfectament l'equip, on Archibald, Welsch, Printezis i sobretot Carlos Jiménez han aportat la seva experiència escoltant les indicacions de Aito i el seu segon el badaloní Joaquim Costa.

I ara que? Doncs qui perdi cap a casa a descansar i a veure els partits per televisió. En principi qui juga a casa té avantatge sempre, però això ho ha trencat l'equip andalús. D'entrada el Barcelona i a priori hauria de passar l'eliminatoria, són els favorits al títol, però els de Màlaga voldran guanyar, tenen fam de victòria. Podrien anar perfectament a jugar els 5 partits possible que ofereix el Play-Off. Seran partits completament diferents, on els detalls faran decantar la victòria cap una o altre banda. L'efecte desequilibrant de Navarro en atac o la màgia de Rubio, juntament amb Lorbek, Mikael, Sada i els experimentats Basile o Lakovic (possible nou jugador de la Penya l'any vinent?) seran molt importants.

A Màlaga, la seva asfixiant defensa i el lideratge inqüestionable de Carlos Jiménez (un altre de qui diuen podria venir a Badalona) miraran de contra restar el poder de l'equip contrari. Archibald haurà de lluitar al rebot i Welsch haurà de fer servir la seva polivalència per ajudar l'equip, de qui espero doni un pas endavant com a jugador i sigui més regular. Si l'equip recupera Blanco i en Berni està com se'l coneix poden guanyar el pas a la gran final.

Tothom diria que el Barcelona passaria a la Final però jo no ho tinc massa clar i és per això que no puc donar un guanyador.

Baskonia arriba a un bon ritme a la semi-final, amb Ribas, Huertas, Splitter i San Emeterio ben preparats mentalment. I a aquests s'hi ha d'afegir Teletovic i els seus tirs ben llunyans amb gran encert. Tots els equips de Ivanovic lluiten fins al final, fins que tornen al vestidor, amb una defensa pressionant de tots els jugadors amb bones ajudes i canvis si convenen. I en atac oportunitats pels 5 jugadors que hi ha al camp.

El Real Madrid, el seu objectiu jugar la final. L'home de les finals, l'entrenador Ettore Messina, vol ser-hi. Seguirà utilitzant Llull, Garbajosa, Tomic i els jugadors que ha guardat com Bullock i Velickovic. Espero que a aquests s'hi afegeixi en Sergi Vidal. L'ex de la Minguella pot contribuir-hi amb la seva dilatada experiència a les finals. Messina prepararà els partits com si de una partida d'escacs fos. Mourà les seves peces per aconseguir la victòria.

Favorit? Tampoc ho sé, si sé que si haig d'apostar, perdria els diners, segur. Veurem doncs que passa. El que si crec és que les dues semi-finals poden arribar als 5 partits. Dijous la pilota es posarà a rodar i tothom hi serà ben atent.

En busca de l'arca perduda...amb el seu anell!!

S'ha acabat el curs i els millors aniran als examens finals on un aconseguirà el màxim guardó. Des del Novembre del 2009, els 30 equips de la NBA, la lliga més important del món i del bàsquet han estat lluitant per poder accedir a les proves finals i només 16 ho han aconseguit. Ara vindran un munt de partits dia si dia no, fins arribar les finals. S'han quedat fora per la Conferencia Est Toronto (gran sorpresa), Indiana, New York, Detroit, Philadelphia, Washington i New Jersey; mentre que a la Conferencia Oest Houston, Memphis, New Orleans, L.A. Clippers, Golden State (desastrosa temporada on van fer fora Chris Mullin, en contra dels seguidors), Sacramento i Minnessota (l'equip de Ricky Rubio).

Ara comença la hora de la veritat, on s'ha de jugar un bàsquet més seriós, sense opció a les errades, ja que el que en faci més perderà i quedarà fora de passar a la propera ronda. I els jugadors ho saben, sobretot els més experimentats. A partir del dissabte 17 comencen els primers partits.

La conferència Est
Cleveland vs. Chicago. Tota la ventatge per Cleveland amb James al capdavant acompanyat de O'Neal, Williams, Varejao, Jamison i la resta de l'equip. Chicago ha estat per mi una sorpresa, aquest equip amb el fill del gran tenista francès Yannick Noah, han aconseguit a l'ultim dia entrar. Tot i això des de que Jordan, Pippen, Rodman, Jackson i la resta de gent va deixar l'equip, no van tornar a ser el que eren. Passarà Cleveland.

Atlanta vs. Milwaukee. Els de l'estat de Georgia, estat de la Julia Roberts, han aconseguit arribar molt amunt, després d'haver construït un equip molt jove, ara hi són. Mike Bibby, Marvin Williams, Joe Johnson, Josh Smith i el seu entrenador Mike Woodson, deixeble del "General" Bobby Knight, han demostrat que és un equip capaç d'arribar molt lluny. Un molt bon futur tenen per endavant. Milwaukee si han posat a dins després de lluitar molt però ara se'ls ha lesionat el seu pivot, Bogut, i no el tindran. Un gran premi per la ciutat de la Harley Davidson el seu als playoff. Passarà Atlanta.

Boston vs. Miami. L'orgull dels Celtics una vegada més lluitant pel títol, però no serà fàcil per Garnett i companyia. Aquest equip s'ha fet gran, i han perdut una serie de partits que els ha fet anar enrere. Miami amb en Wade els posarà molts problemes. Si Miami juga com un equip a cada partit poden guanyar, però Boston té molta qualitat. Anirà just però passaran els verds dels Celtics.

Orlando vs Charlotte. Howard, Carter i companyia han premut l'accelerador per arribar ben amunt, no obstant han fet una gran temporada. L'equip de la ciutat del Mickey i la Minnie Mouse, tornaran a lluitar fins arribar a la final. El poder defensiu de Howard amb rebots i taps farà fàcil una transició ofensiva amb el base creatiu Jason Williams, Vince Carter i e mateix Howard. Charlotte han aconseguit amb Larry Brown arribar als playoff. L'equip de Michael Jordan ha tingut aquest brillant premi. Uns canvis de jugadors a mitja temporada l'han fet més sòlid, ja que van adquirir Jackson provinent dels Warriors, tot un lider al camp. Orlando és favorit contra l'equip on hi ha d'assistent en Herb Brown, antic entrenador del Joventut.

La Conferencia Oest
L.A. Lakers vs Oklahoma City. Els Lakers amb el duet fantàstic Bryant i Gasol, surten com a favorits, sobretot amb la inclusió de Ron Artest on els ha donat molta més agresivitat en atac i en defensa. Phil Jackson pot aconseguir una altre campionat. Oklahoma City, és la gran sorpresa amb un equip ben jove liderats per un grandíssim jugador com es Kevin Durant no afluixaran ni a les pròrrogues. Serà una bona eliminatoria, però els Lakers són favorits.

Denver vs Utah. Aquesta serà una gran serie. Denver te la baixa del seu entrenador George Karl per culpa d'un tumor cancerigen, a qui li desitjo una ràpida recuperació i un ràpid retorn a les pistes. Carmelo Anthony lluitarà deseperadament per passar de ronda. Denver tindrà com a jugador a Coby Karl, fill de l'entrenador i antic jugador de la Penya. Utah torna a ser a dalt, el seu entrenador, el mes vell de les banquetes Jerry Sloan, ha aconseguit recuperar el vell pick and roll de Stockton i Malone, ara amb Deron Williams i Carlos Boozer. Aquí ja és més difícil predir qui passarà. Els dos equips han acabat igual. Jo m'inclinaria per Utah, ja que la baixa de Karl és molt sensible.

Dallas vs San Antonio. Nowitzki voldrà arribar ben lluny. Serà un altre duel ben dur. Dallas mirarà que no es repeteixi una altre vegada el que fa uns anys els Warriors els van fer baixar del tren. La ciutat de la televisiva família Ewing, voldran passar. Els de San Antonio, en el duel texà, es fan grans, Ginobili, Duncan tenen més de 30 anys, però recuperen al lesionat Parker. Els Spurs són com un lleó ferit, perillosos. És ben difícil predir qui guanyarà, però el desempat a casa beneficia a Dallas. Trobaran molt petroli.

Phoenix vs. Portland. Molta igualtat també aquí. Rudy Fernandez farà el seu segon viatge consecutiu als playoff de la NBA. Phoenix ha aconseguit reunir un selecte grup de jugadors comandats per Steve Nash, el millor base del món tot i la seva edat. L'acompanyen Grant Hill, Jason Richardson, Amare Studamire, Goran Dragic, entre d'altres. Un equip ben fort. Portland arriba amb la baixa de Brandon Roy, tirador total, Greg Oden, el pivot que es va trencar per segona vegada. Però entre Miller, Aldridge, Rudy, Batum i la resta voldran plantar cara per passar. A priori Phoenix continuarà.

La ÑBA
M'agradaria també parlar del jugadors estatals. Jose Calderón, base de Toronto, va estar lesionat quan estava en un bon nivell de joc. Quan va tornar es va trobar l'altre base, en Jack, que estava a bon nivell. Es va llegir el rumor que Calderón seria traspassat i ell no li va donar importància. Però al final la lesió de Chris Bosh els va condemnar a quedar fora de la lluita pel títol.

Sergio Rodriguez, va començar a Sacramento i a mitja temporada va ser enviat a New York en una operació de multi traspàs. Avorrit a Sacramento als Knicks va tenir oportunitat de jugar més amb Mike D'Antoni. Es comenta que podria tornar a l'ACB. La veritat és que mai ha tingut continuitat i sabem si pot tenir nivell de NBA o no. És un jugador ràpid elèctric i a vegades una mica massa esbojarrat.

Marc Gasol. Brillant temporada la seva. Com va dir un entrenador USA, no sabem qui és el Gasol. Marc ha destacat en totes les facetes del joc fins i tot una desconeguda: el lideratge. Gran rebotador, tirador amb molt punteria, gran visió de joc, molt bon passador i llest jugant de cara i esquena a bàsquet. Molt fort, impossible de moure'l, ràpid de moviments. Per mi ell ha fet que Zach Randolph jugui a un gran nivell. Sense Gasol aquest equip té molts problemes.

Rudy Fernandez ha estat desaprofitat pel seu entrenador. La solució amb la operació a l'esquena li va fer desapareixer els dolors, però McMillan penso que no sap de la valia de Rudy. L'any passat record de triples, i l'han volgut lligar als tirs de 3 punts, però no saben que Rudy pot fer moltes més coses. Tenen un jugador guanyador, que sempre sap el que ha de fer, complet en totes les facetes, grans fonaments i lluitador. Espero i desitjo que es quedi molts anys a la NBA a Portland o a qualsevol altre equip, ja que allà consideren que seria titular als altres 29 equips de la lliga.

Pau Gasol, ha acompanyat amb decisió i molt bé a Kobe Bryant. Es fa gran i més experimentat, bon jugador en l'u contra u de cara i esquena a bàsquet, bon passador gràcies a que sempre li han fet 2 contra 1. Per primera vegada ha acabat amb una mitjana de més de 10 rebots. Serà una de les claus als playoff.

Bé, qui quedarà campió? Ja ho veurem. Els 16 equips estan disposats a lluitar fins al final, però això ja ho veuré en el proper article.

Que comenci l'espectacle!!!! Apaguin els mòbils i... que guanyi el millor, i per mi si pot ser en Rudy, millor que millor!!!

Joan Walter Casals

El 18 de Març del 2010 va morir el Sr. Joan Walter Casals a la edat de 92 anys a Badalona. La gent jove no el coneixerà, però els més vells o antics si. El Sr. Walter va ser el President del Club Joventut de Badalona que va guanyar la primera lliga nacional trencant el domini del Real Madrid. Però el fet més important és que va ser fet amb un equip en el qual no hi havia cap estranger.

El Sr. Walter era un important industrial badaloní on gràcies a les seves gestions va fer que el segon sponsor del club fós KALSO, que era el nom d'unes pintures. El Sr. Walter era el propietari de Pinturas Badalona, fabricant de pintures de gran renom i importancia al seu sector.

A part del Joventut, ell va ser dirigent del Club de Futbol Badalona. Es va integrar des de ben aviat a la societat badalonina, on en va defensar els seus valors i la seva cultura.

L'any 1966 va passar a ser el President del Club Joventut de Badalona i amb un equip format per les següents persones Eduard Kucharski (entrenador), Josep Lluís (capità), Ninu Buscató, Guifré Gol, Enric Margall, Alfonso Martínez, Amador Rojas, Joan Fa, Narcís Margall, Josep Maria Oleart, Ramon Moliné i com a delegat Josep Jou. A final de temporada aquest equip, que més que un equip era un grup de molt bons amics, quasi una familia va guanyar la primera lliga nacional gràcies a la seva brillant temporada i que Estudiantes va donar un cop de ma a la última jornada guanyant al seu etern rival el Real Madrid. El millor basket average a favor del Joventut els va fer campions.

Deia que aquell equip era com una familia on cadascú a casa seva es rentava la roba, no com ara que els clubs els hi renten la roba, els hi porten on sigui i mai hi ha problemes de recanvis de res. Era un equip on viatjaven en cotxe, en els seus cotxes, no en autocar com ara.

Acompanyant al Sr. Joan Walter i havia un altre dirigent, probablement el de més pes i importància que ha tigut mai aquest club: el Sr. Daniel Fernández Mercadé. Dani, com tothom el coneix, ha estat l'ànima del Joventut i com molta gent diu i reconeix, si no arriva a ser per ell, el Joventut no existiria. Dani Fernández va ser l'ànima econòmica de la Penya. Va sortir del Círcol Catòlic on hi havía jugat i va passar a formar part posteriorment de la Junta Directiva de la Penya.

El Sr. Walter va ser molt estimat per tothom, per tots els jugadors i tècnics del Club, tan en categoria masculina, com en categoria femenina on el màxim responsable era un altre badaloní ben reconegut, Pere Gol.

Joan Walter, juntament amb Antoni Mas, el catedràtic Fabià Estapé i l'alcalde Josep Torres Trias, van ser els signants d'uns estatuts constitucionals on constava la formació de l'Agrupació dels Amics del Joventut, grup que donava un suport econòmic molt important al Joventut. Com sempre ha passat el Joventut s'ha hagut de buscar l'ajuda econòmica per poder competir amb la resta d'equips ja que uns amb l'ajuda i el fort poder de les seves seccions de futbol i els altres amb ajudes governamentals, aquests mai han tingut problemes.

Fins fa un parell o tres d'anys el Sr. Walter encara anava per la empresa que va fundar i que el seu fill ha estat dirigint de forma exemplar amb gran exit. Es va implicar en tots el fets culturals de la ciutat, com pot ser la passada dels Tres Tombs on hi col·laborava ampliament. Fins hi tot va estar implicat amb la desapareguda Agrupació de Veterans Deportistes de Badalona on ell amb el seu President Santiago Schilt i el seu President Adjunt en Josep Lluís, celebraven any rera any i durant 50 la setmana de l'Agrupació, amb actes com torneig de Tenis, partit de futbol de Veterans i partit de Basket de Veterans, juntament amb una missa recordatori de tots el Veterans que ja no hi eren i que finalitzaven amb un sopar al Restaurant El Pescador.

Avui dia 19 de Març fa 43 anys d'haver guanyat la primera lliga nacional, i avui 19 de Març del 2010, tot un grup d'amics han acompanyat al Tanatori de Can Ruti a la seva familia encapçalada pel seu fill i també antic dirigent del Joventut en Joan Walter Fibla. El nostre més sentit condòl.

DKV Joventut campió de la Mini copa

Havia preparat l’article sobre la Copa del Rei guanyada pel Barça de basquet però he preferit parlar de la Mini Copa del Rei que organitza des de fa 7 anys l’ACB. El màxim referent ha estat Ricky Rubio qui va guanyar ja la Mini Copa i poc temps després la Copa del Rei. La Penya una vegada més hi ha enviat el seu equip representat per el infantil A, dirigit per un d’ells millors tècnics de l’estat i diríem que del continent, en Joan Rallo. I Joan si això no t’ha fet el pes ho sento, ho crec així. He vist entrenar en Joan Rallo i es mereix els qualificatius que he emprat amb ell. Sergi Costa, Martí Fonollà. Juan C. Vicente, Marc Gras, Marc Fernàndez, Adrià Retres, Lluís Guàrdia, Xavier Gómez, Miguel Montes, Xavier Moreno, Marc Bauzà i J. Barreiro són els nostres nens que han guanyat aquesta Copa del Rei 2010, dirigits per Joan Rallo i assistit per Oscar Lata, Carme Farrés i Hèctor Sànchez.

Poc coneix la gent sobre aquest equip i aquests nens, qui des del dia 19, és a dir divendres ja van estar jugant. Evidentment que han perdut dies de classe a l’escola, tot i que em d’agrair l’esforç fet per les escoles no posant impediments, espero, als nois que han anat a Bilbao. Aquesta sortida al País Basc ha estat com una classe més, diríem que de socials, geografia i història. Fan una estada en un país nou, amb llengua i cultura pròpia, carregada de història. Una experiència inoblidable per tots ells, jugant contra equips dels millors d 'estat els quals els ajuda a formar-se tant de jugadors com a persones, jugant en una pista que havia estat ACB, el Pavelló de La Casilla.

Si parlem sobre el partit de la final que és el més important veurem que l’equip del FC Barcelona va dominar els dos primers quarts del partit, però després els jugadors del Joventut de Badalona van aconseguir canviar el signe del partit i van passar a guanyar fins que al final es va produir un resultat ben ajustat 76 a 74 pels nens del Joventut. A destacar diverses coses importants. La Penya va provocar al Barcelona 34 pilotes perdudes, mentre que la Penya en va perdre 22 però la Penya en va recuperar 20 i el Barça només 12. D’altre banda i va haver un equilibri en el rebot, 47 pel Joventut i 45 pel Barcelona. 92 rebots són molts i tot i que els nens d’aquesta edat no tenen una mecànica de tir com els grans i un encert com ells entendre que el rebot és bàsic junt amb la defensa per guanyar els partits els va fer treballar de valent als dos equips i això és motiu d’orgull i alegria.

No podem desmerèixer el treball realitzat per l’equip del Barcelona ja que a semifinals van deixar fora i per un sol punt al Real Madrid. El treball realitzat pels jugadors i tècnics del Barcelona és molt lloable i aquest partit ha posat ben amunt el treball realitzat pels tècnics catalans i els seus equips que a més representaven a tot Catalunya. El nostre país té una gran inversió en tots els nens i nenes que juguen a basquet, cadascú al seu poble i ciutat.

Però tornant al Bressol del Basquetbol, Badalona la capital del Bàsquet Europeu, representada aquesta vegada pel màxim exponent de la ciutat el Joventut de Badalona, continua format i creant jugadors a través d’una de les millors fàbriques de jugadors de bàsquet del món. Des de que el Juliol de 1927, el mestre Pere Gol i els seus amics van introduir el nostre esport a la nostre ciutat, molts jugadors, tècnics i clubs han aportat el seu gra de sorra al bàsquet. Podríem dir que dos dels últims productes del mestre Pere Gol, han estat a la Copa del Rei de l'ACB, dos badalonins, en Sergi Vidal i en Josep Franch. Un altre dels col·laboradors del Sr. Gol, el directiu del Joventut el Sr. Xavier Padrós, és el responsable de l’escola de Bàsquet del Joventut. Una escola on en Jordi Martí n’és el director, el qual està envoltat d'exitosos i qualificats entrenadors que com molt bé defineix en Jordi Martí i en Joan Rallo la seva missió i màxim treball és la formació de jugadors per nodrir l’equip professional del Joventut que està a la lliga ACB.

La base d’aquesta formació de jugadors comença a partir de l’educació esportiva del jugadors, el seu comportament al camp i fora del mateix, a més de l’ensenyament i pràctica dels fonaments del joc. La seva velocitat d’execució farà que l’equip contrari li costi més de poder defensar o atacar, ja que a la Penya s’ensenya tots els fonaments tan ofensius com defensius i en aquest cas en Joan Rallo, l’entrenador campió de la Mini Copa 2010 a Bilbao n’és un dels màxims exponents.

Seria convenient, o només per curiositat que qualsevol persona anés a veure els entrenaments d’aquests nens al Pavelló Olímpic, per tal de veure el mètodes de treball emprat i la seriositat i il·lusió que hi posen tots els jugadors del club cada dia en els seus entrenaments diaris. L’altre dia un bon amic meu i antic company d’equip de bàsquet comentava al seu fill, jugador, que als USA si no aproves els estudis, no et deixen jugar. Efectivament, allà l’esport és una assignatura més i aquí hauríem també de procurar que els nostres fills apart de fer esport tinguin cura dels seus estudis, ja que no tothom arribarà a poder viure de l’esport i que com més educació, estudis i cultura tinguem, més èxit tindrem a la nostre vida.

Felicito doncs al Coach Joan Rallo, als seus col·laboradors i als seus jugadors pel seu gran èxit obtingut a Bilbao i encoratjar-los a seguir treballant en la seva formació, sense oblidar la meva felicitació fent-la extensiva a tots els entrenadors i responsables dels equips base del Joventut de Badalona.

Copa del Rei

Un any més tornem a tenir la Copa del Rei a tocar. Una competició anomenada anteriorment Copa del Generalísimo, que posteriorment va prendre l'actual denominació. Inicialment organitzada per la Federación Española de Baloncesto i que des de fa uns anys la organitza la ACB. És el torneig de referència a Europa després de la Final Four de la Euroleague i de les finals de la lliga ACB. Anomenada també torneig del KO ja que el que perd torna a casa. Una competició dominada per dos clubs de futbol, el Real Madrid CF amb 22 títols i el FC Barcelona amb 20, i seguida molt de lluny per diferents equips de bàsquet, el Joventut de Badalona amb 7, el Saski Baskonia 6 i després Estudiantes Madrid amb 3. Tot i això hi trobem diferents equips catalans que també van aconseguir ser campions com el CD Laiteà 2, Picadero Jockey 2, Societè Patrie de Barcelona 1, CB Hospitalet 1, Basquet Manresa 1 i RCD Espanyol amb 1 altre títol.

Podriem dir que hi ha els reis de copes com són Pedro Ferrándiz, Lolo Sáinz o Aito Garcia Reneses els quals n'han aconseguit més que ningú, tot i que Aito l'ha aconseguit amb el Joventut i el Barcelona. També hi ha jugadors l'han aconseguit diverses vegades amb un o més clubs com amb el Barcelona Solozabal, Epi, Sibilio, De la Cruz, Gasol, Navarro, Dueñas o Norris, el Real Madrid Corbalán, Brabender, Luyk, Rullan, Cabrera, els germans Ramos, Emiliano, F.Martín, Romay, Lluís, Sevillano i el Joventut de Badalona amb Lluís, Buscató, Gol, els 3 germans Margall, Rudy, Ricky, Turner, Santillana entre d'altres.

Jugadors com Rudy Fernandez o Pau Gasol els ha servit aquesta competició per fer-los donar el salt necessari de reconeixement per anar posteriorment a la NBA.

I ara què? Qui serà el jugador el qual li servirà aquesta competició per rebre aquest reconeixement? Personalment no ho sé. Tenim en Ricky Rubio el qual ja està descobert fa anys ja que des dels 14 anys que juga a l'ACB; Victor Claver del València, també l'ha jugat; Sergi Llull del Madrid igual cas que els dos anteriors. Que ens queda? Doncs després de pensar-hi una mica trobo a Josep Franch i Pere Tomàs o Joan Tomàs si és convocat del Joventut, Nole Velickovic i Ante Tomic amb la incògnita de Vladimir Dasic del Real Madrid, o en Nando de Colo del València.

Els emparellaments han estat d'allò més divertit, sobretot perquè he llegit per algun lloc que el sorteig havia estat preparat. Si penso que si, preparat per que surtin el 8 equips i toqui qui toqui.

Valencia contra Estudiantes, dues maneres diferents de joc on Albert Oliver base de l'equip de Madrid, sortit de la fàbrica del Joventut, va jugar a Valencia després d'anys de ser a Manresa i on la major solidesa d'equip que té el València em fa pensar que guanyaran el partit. Serà un partit intens, on s'acabarà quan ho digui l'àrbitre, no quan ho senyali el rellotge del marcador, recordem tots el que va passar en el partit recentment jugat Partizan contra el Barcelona. Estudiantes no pararan de lluitar, sempre ha estat la seva manera de joc. El Valencia, equip que poc a poc amb el seu tècnic Spahija han aconseguit ser un dels equips més perillosos de l'ACB, on ningú agrada jugar en contra.

Bizcaia contra Baskonia. Duel basc. Els de Bilbao classificats per organitzar la competició, no han estat gens regulars a l'ACB, tot i que a Europa ha dominat. Bizcaia ha canviat el tècnic, tenien l'home que va pujar l'equip a l'ACB i a qui li deuen tot: Txus Vidorreta que ha estat substituit pel grec Katsikaris. Baskonia, amb tot el seu exercit manats pel General Ivanovic lluitarà per que el títol no marxi del Pais Basc, en són els vigents campions amb un equip molt complet on hi destaco Ribas, San Emeterio, Teletovic i Splitter. Penso que tot i els 15000 espectadors passarà el Baskonia.

Barcelona contra Cajasol Sevilla. De totes totes diria que el Barcelona per equip, jugadors, pressupost i historial passaria a semifinals. Un equip amb 13 estrelles, tot i que Barton no pot jugar encara lesionat, hauria de guanyar facilment. Ricky, Lorberk, Sada, Lakovic, Navarro, Vazquez, etc haurien de passar per sobre el Cajasol, però aquest equip molt ben dirigit pel tècnic català Joan Plaza ho posarà molt difícil. Coneixent com conec Plaza, mai baixaran els braços, lluitaran fins al final i faran joc joc molt dur, sobretot mentalment, on no hi tenen res a perdre. Miso, Triguero, Ellis, Calloway, Douglas, Savanovic i la resta de jugadors ho posaran complicat al Barcelona. Però la meva aposta i la de tothom, és que passarà el Barcelona.

Joventut contra Real Madrid. El Madrid amb un equipàs dirigit per un dels tres millors entrenadors d'Europa, Ettore Messina, afrontarà aquesta competició on només els importa la victoria final. Un equip on destaca un duet molt bo: Velickovic i Prigioni. Amb l'ajuda de Llull, Hansen, Vidal, Reyes, Lavrinovic, Kaukenas i la resta fa que tingui aquest equip un nivell dels millors d'Europa. I el Joventut haurà de jugar a més del cent per cent per guanyar. Tucker si està recuperat, pot estirar de l'equip més jove de l'ACB. Amb Tirpkovic, Pere Tomàs, el polivalent Bogdanovic, Josep Franch que és la última perla de la factoria de Badalona, Sonseca, i la resta de jugadors voldran no tornar a casa a les primeres de canvi. Ni al Joventut, ni al seus fidels seguidors ni cap altre voldran tornar de cop a casa. Com a antic jugador del Joventut m'agradaria dir que és el meu equip qui passarà a semifinals. Quan tothom em pregunta que farà el Joventut, sempre dic el mateix: GUANYAR!!!! Així és com ens han ensenyat, a part de tots el fonaments de joc. No podem sortir a jugar, em de sortir a guanyar. però haig de ser realista pel pressupost que té el Real Madrid i tot i que m'és molt dur dir-ho, passarà el Real Madrid, tot i que em vull equivocar totalment.

És més, m'agradaria anar a Bilbao el diumenge a veure com el Joventut guanya la Copa del Rei 2010. I campió a part de la Penya, que sigui la Penya!!! Però sembla ser que els dos equips més poderosos, el Real Madrid i el Barcelona, els dos clubs de futbol, seran els que jugaran la final. Qui guanyarà? No ho sé, això ho deixo per tota la gent que llegeixi l'article. La meva aposta, no pot ser cap altre: JOVENTUT DE BADALONA.

Sort a tots i com deien al circ, que comenci l'espectacle!!!!

La importancia dels tirs lliures

Des de fa molt de temps, des de que era nano, sempre he donat molta importància al tirs lliures. A casa on sempre em viscut el basquet des de que es va portar a Badalona l'any 1927, m'han inculcat la importància de no fallar els tirs lliures. Una part dels entrenaments que he fet amb el meus entrenadors han estat sobre aquest tir però penso que ara mateix no s'hi dedica el temps necessari. Es dedica més temps a repassar sistemes que no a la creació de joc per part del jugador. No es treballa suficient en els fonaments, tant ofensius com defensius. I el tir lliure n'és un d'ells. Moltes vegades veig un entrenament d'un equip qualsevol, i no direm noms ja que tots fan el mateix. Per començar diré que el tir lliure que es practica en un entrenament no és per descansar totalment, és per descansar físicament però no mentalment i m'explicaré. Quan estàs entrenant està en completa tensió física i mental. Si no ho estàs mentalment la part física no serveix per res. Perquè és la manera de no posar atenció i lesionar-te més fàcilment.

Quan l'entrenador ens diu feu 10 o 20 tirs lliures, els jugadors s'ho agafen com "... ja era hora, no em de córrer..." i llavors no posem atenció al que em de fer. Passa llavors el següent, el jugador es relaxa física i mentalment, perd la concentració que ha pogut tenir als altres exercicis i no posa la suficient atenció, que ha de ser total per entrar-ne com més millor. Entrar-ne significa estar per sobre del 85% d'encert. Veus jugadors que tiren per parelles, un al costat de l'altre, malament!! Quan estàs jugant un partit i has de llençar dos tirs lliures, que els tires sol o acompanyat? et poses a un costat a o l'altre?

En Físiques i Matemàtiques es diu que la distancia més curta entre dos punts és la recta. Doncs en basket també. Al llençar un tir lliure t'has de posar al davant. I aquí ho demostro amb la teoria demostrada en la pràctica de per mi el millor tirador que he vist a Catalunya i a tot l'estat, un mestre amb deixebles, en Josep Maria Margall. En Josep Maria Margall, germà petit d'una de les nissagues més importants de jugadors a Europa, germà de l'Enric i en Narcís, et dóna una explicació que és exacte, com les matemàtiques. Ell diu que tu t'has de posar prop de la línia de la personal, i llavors traçant una línia imaginaria, aquesta passa per la meitat de la pilota i va a tallar a la meitat de l'anella del basket. Llavors al llençar la pilota anirà per aquesta imaginaria línia.

Però el tir lliure té com un ritual. Tot comença quan l'àrbitre ha assenyalat un falta que el resultat és tirar. El jugador s'apropa a la línia de tir lliure que està situada a 4.60 metres de l'anella. En aquest moment el jugador ja ha de pensar amb el que farà. posar-se a la línia, tenir els peus encarats al basket, agafar la pilota, respirar, botar o no, mirar l'anella i llavors flexionar-se i tirar a basket amb els braços apuntant al basket i el canell de la ma fent el moviment de llançament. Al tirar la pilota el cos va enlaire acompanyat de les cames que l'impulsen amunt. A més la pilota s'agafa amb força utilitzant les línies que té la pilota i així d'aquesta manera veiem com roda.

Antigament alguns jugadors tiraven melons o de cullereta que és com en deien. L'exemple més clar el jugador NBA Rick Barry. Els tirs de camp els tirava com tothom, per sobre el cap mentre que els tirs lliures posava la pilota abaix entre les cames i l'impulsava cap al basket, amb les dues mans cap amunt. I ell és un dels jugadors amb millor percentatge de tir.

Jo en sóc testimoni ja que a mi i a diferents jugadors de lliga Nacional en Josep Maria Margall ens ho va fer. Vaig tenir la oportunitat de poder entrenar amb la selecció nacional del 1984, aquell "equipo nacional" que va batejar el desaparegut entrenador Antonio Díaz-Miguel i abans i després de cada entrenament en Josep Maria ens agafava a mi i en Jose Luis Llorente i ens corregia la nostre manera de tirar. Això tan servia pel llançament de camp com pel tir lliure. Practicàvem molts tirs des de la personal i tant l'Antonio Díaz-Miguel com el segon entrenador en Josep Lluís i Cortès, ens feien posar molta èmfasi en aquest fet. No podíem perdre la concentració en cap moment, ja que un llançament fallat no a final del partit, sinó a la meitat d'ell podria ser vital per guanyar o perdre el partit. Les estadístiques són molt fredes i et diuen els que has fallat, però si a més veus l'acte del partit on reflexa les teves fallades i quan han estat encara és pitjor. Un 2+1 es transforma en un maldecap per l'equip contrari ja que li hem fet 3 punts, però si passa que fallem els 2 llançaments llavors l'equip contrari agafa confiança per poder anotar i variar la diferència al marcador.

A molts entrenaments, com deia abans, els jugadors no posen la suficient atenció, mai s'ha de descansar mentalment, és com vaig veure a un reportatge de la NBA que en Larry Bird, estava sempre pensant a l'hora del partit, quan corria o quan estava parat. Entrenadors que he vist tenen programat parar l'entrenament de manera que el jugadors llencin tir lliures. Llavors es posen de dos en dos als dos basquets i llencen, no es concentren en convertir-los, en anotar-los. Llavors mires els entrenadors i o es posen a parlar entre ells sobre l'exercici que ve a continuació o parlen del que han fet els jugadors. I no, penso que això no ha de ser així ja que si l'equip té dos entrenadors s'han de repartir la feina i han de ser un a cada basket entrenant-los els tirs lliures, corregint-los i motivant els jugadors en estar concentrats en anotar-los.

A la selecció del 1984, la dels Jocs de Los Angeles i la seva medalla d'Argent, s'apuntava tot. El delegat Manolo Padilla, s'encarregava d'anotar a la seva estadística els tirs llançats i els anotats. Era molt fred això, però t'ajudava molt a millorar i a estar concentrat. Als entrenaments s'han de tirar d'un a un ja que això es farà després al partit. El que es faci i al ritme que s'entrena després queda reflectit als partits, ja que tu jugues igual que entrenes.

He fet una petita selecció de jugadors agafada a l'atzar sobre els seus percentatges de tir on es pot veure el percentatge al llarg de la seva carrera i el millor que han aconseguit. Reggie Miller, gran llançador de 3 punts tenia 88.8% a la seva carrera i un 93.3% com a millor data; el meu bon amic Chris Mullin, 86.5% i 93.9%; Rick Barry, 90.0% i 94.7%; Larry Bird, 88.6% i 94.7%; Michael Jordan, 83.5% i 85.7%; Steve Nash, 90.3% i 94.9%; José Calderón, 86.6% i 98.1% (el millor de tota la història de la NBA); Ray Allen, 89.3% i 95.2%; Rudy Fernàndez, 83.9% i 83.9%; Drazen Petrovic, 84.1% i 87.0%; Shaq O'Neal, 52.8%(!!) i 62.2%; Wilt Chamberlain, 51.1% (!!) i 62.2%; Magic Johnson, 84.8% i 91.1%; i Rafel Jofresa 80.0% i 88.0%. No he trobat dades de JM Margall però segur que estan per sobre el 85%.

Com heu pogut veure, us imagineu si O'Neal o Chamberlain haguessin aconseguit només un 80% per cent d'encert, els partits que haguessin guanyat de més? No és el mateix fallar un tir lliure a mig partit que al final del mateix si llavors les coses van frec a frec. A final de partit un està cansat físicament i si a més o està mentalment, cosa que significa que l'atenció al joc ha estat la correcte, podràs entendre que fallis.

També farem una comparació entre equips de la NBA i l'ACB i el resultat dóna que l'ACB té més encert. He escollit els 5 millor i els 5 pitjors de cada lliga. NBA: Dallas 79.8%, Oklahoma 79.3%, Denver 78.5%, Portland 78.3% i New Jersey 78.3%, mentre que els pitjors Orlando 71.2%, Detroit 72.1%, Los Angeles Clippers 73.4%, Utah 73.4% i San Antonio 73.4. A l'ACB: Alicante 81.2%, València 80.6%, Xacobeo 79.0%, Baskonia 78.7% i Real Madrid 78.5% i els pitjors Valladolid 72.4%, Màlaga 73.1%, Granada 74.6%, Joventut 75.5% i Sevilla 75.8%.

El tir lliure és el tir on ningú es posa davant teu, l'unic, no n'hi ha cap més. El basket sempre està a la mateixa alçada a tot arreu i a la mateixa distància també, això és el que diu el reglament. Sempre que un el tiri farà la mateixa rutina, sol als entrenaments o davant de 25.000 persones. Barry, Mullin, Calderón, Bird, Margall o Nash entre d'altres, faran el mateix a cada llançament. Aconsegueixen aïllar-se als entrenaments ja que als partits saben que la gent del public farà els possibles per mirar de distreure'ls.

M'agradaria que això fes reflexionar a tothom, per veure la importància del tir lliure que té en el partit i esperoni als entrenadors i jugadors a millorar-ho ja que el tir lliure pot dependre d'un partit a guanyar o perdre.

Les fàbriques més importants de jugadors de bàsquet del món

Molts experts consideren que hi ha dues fàbriques al món que són les més importants alhora de crear, formar i educar jugadors de basquet al món. La Universitat de North Carolina a Chapel Hill i la del Joventut de Badalona.

La Universitat de North Carolina va ser fundada el 1789. Actualment hi estudien més de 27.000 alumnes de tot arreu del món. El seu equip de bàsquet va ser creat l’any 1910. La Universitat té un dels més respectables programes d’estudis i d’esports de tot el país, n’és una dels més importants. Juntament amb les Universitats de Duke a la ciutat de Durham i la de North Carolina State a Raleigh formen el que en diuen The Triangle Research, el triangle de recerca científica a l’estat de Carolina del Nord.

La University of North Carolina (UNC), se’ls coneix com els Tar Heels, per uns indis americans, els Talons de Quitrà i tenen com a mascota una marrà, el que en castellà se’n diu un "carnero". Els seus colors són el blau cel, més conegut com el Carolina Blue i el blanc. L’anècdota és que quan l’equip guanya el Campionat Nacional de la NCAA, polítics de Chapel Hill tenen por ja que l’endemà els estudiants acostumen a pintar del color de Carolina tots els edificis públics. Seria fantàstic veure com el Joventut de Badalona, guanyés un títol i qualsevol dels edificis públics, com l'Ajuntament de Badalona aparegués pintada de Verd i Negre...

Els Tar Heels juguen la Divisió I dels Estats Units. Aquesta divisió es divideix en conferencies, on els UNC són membres de la ACC Atlantic Coast Conference. Aquesta i la Big East, on hi ha St. John's (la dels Lou Carnesecca, Chris Mullin, Mark Jackson, David Russell, Ron Artest,...), Georgetown (John Thompson, Pat Ewing, Alonzo Mourning, Dikembe Mutombo,...), Seton Hall (PJ Carlessimo, Arturas Karnisovas,...), entre d’altres, són les més fortes i competitives. A la conferència ACC hi trobem Duke (Mike Krzyzewski, Shane Battier, Grant Hill, Christian Laettner,...), NCState (Jim Valvano, Nate McMillan, David Thompson, Vinnie del Negro, Chris Corchiani,...), Wake Forest (Tim Duncan, Ricky Peral, Muggsy Bogues, Chris Paul,...), Boston College, Clemson, Florida State, Georgia Tech, Maryland, Miami, Virginia i Virginia Tech.

Juguen com aquí, a dues voltes, tot i que prèviament es juguen una sèrie de partits, diem-ne amistosos que serveixen per fer-ne una classificació nacional. Aquesta classificació ve feta per un gran llista d’entrenadors de primer nivell els quals per unes votacions donen els llocs depenent de la qualitat i nivell dels contrincants així com els resultats que fan. Això compte pel record que en diuen, és a dir victòries derrotes. Un cop han jugat entre tots a dues voltes, on si compte el que ha guanyat més partits, com una lligueta. llavors jugaran pel Campionat de la conferència, el mateix sistema que la Copa del Rei que organitza l'ACB.

I finalment, un jurat especialitzat escull els millors pel campionat de la NCAA, els 64 millor del país dels quasi 300 equips que conformen la Divisió I, on el que perd torna a casa.

Els Tar Heels han guanyat 5 vegades aquest torneig: 1957, 1982, 1993, 2005 i 2009. Aquests equips tenen un cicles de 4 anys, que és el temps que un jugador universitari pot estar-hi estudiant. Han guanyat 27 títols de la temporada regular de l'ACC, 17 del torneig ACC, Com he dit anteriorment North Carolina té un dels programes més qualificats i respectats del país. L’esclat de l’equip de bàsquet va començar amb Frank McGuire, el primer entrenador que els va fer portar a Chapel Hill el primer títol de la NCAA. Posteriorment va venir el mític i llegendari Dean Smith on va aconseguir el segon i tercer campionat de la NCAA. A aquest els substituiria el seu ajudant més fidel Bill Guthridge, qui en tres anys va portar l’equip a dues Final Four. Posteriorment Matt Doherty, antic jugador de Dean Smith, va ser l’entrenador per tres temporades sense massa èxit i finalment Roy Williams antic assistent de Dean Smith agafa l’equip després de ser a Kansas com a entrenador que veu complert el seu somni d’entrenar als Tar Heels. Amb Williams es guanyen els dos últims títols, el 2005 i el 2009.

Però veiem que ha produït aquesta fàbrica de Chapel Hill. Una interminable llista de jugadors, tan llarga com la del Joventut, amb 8 números retirats on veurem els noms i el numero que portaven. No els direm tots, però si de significatius actuals i retirats: NC Jack Cobb, 10 Lennie Rosenbluth, 12 Phil Ford, 20 George Glamack, 23 Michael Jordan, 33 Antwan Jamison, 50 Tyler Hansbrough, 52 James Worthy, Larry Brown, Vince Carter, Ed Cota, Bill Cunningham, Raymond Felton, Rick Fox, George Karl, Mitch Kupchak, Brad Daugherty, Ty Lawson, Ademola Okulaja, David Noel, Bob McAdoo, Rasheed Wallace, Sam Perkins, Reyshawn Terry, Jerry Stackhouse, Shammond Williams, Marvin Williams, JR Reid, Kenny Smith, Henrick Rödl... Una llista interminable de jugadors que ens mostra l’amor d’aquests jugadors per la seva Universitat on sempre que hi ha un acte o una Final Four de la NCAA, tots hi són.

Que tenim a casa nostre, al Joventut de Badalona? La Penya va ser fundada per un grup d’esportistes badalonins l’any 1930. Es van "quedar" amb els colors verd i negre ja que era l’únic que hi havia a la botiga on ho varen adquirir, la més antiga de totes de material esportiu al carrer del Carme 41 de Barcelona, La Samaritana. Els fundadors varen ser Mario Cuixart, Miquel Lloret, Xavier Estruch, Joaquim Massot, Joan Mª Boada, Corominas, Gonzalez i Grifol. El primer nom del club va ser Penya Spirit of Badalona. Però més tard es va agafar el del Club Joventut de Badalona. Amb els mateixos colors. La Penya ha portat el nom de Badalona arreu del món i quan surts fora del país i la gent escolten que som de Badalona, tothom ho relaciona amb la Penya.

No cal a dir que hi ha diversos moments a la història del Joventut que l’han fet anar com diu la sardana - himne composada per Josep Gual "amunt i ben amunt". Quan es va aconseguir la primera Copa llavors anomenada del "Generalísimo" el 1947, la primera Liga Nacional el 1967 plegat amb un equip sense estrangers guanyant al poderós Real Madrid, la Copa d'Europa del 1994 i fins i tot la "victòria" contra Los Angeles Lakers a Paris on l’àrbitre americà en una pilota dubtosa va cridar "nostre!!!" a favor dels Lakers.

Aquí evidentment la competició és completament diferent als USA, tenim diverses competicions estatals i europees. Els campionats de categories inferiors també són diferents, i fins i tot quan un acaba la Universitat o va a la NBA o juga fora del país. Aquí tenim moltes divisions al nostre país i fins i tot podem jugar fora com ells.

La Penya té 4 Lligues Nacionals, 8 Copa del Rei, 11 Lligues de Catalunya, 2 Copa Korak, 1 ULEB Cup, 1 FIBA Eurocup i 9 Lligues Samaranch que era la precursora de la Lliga Catalana.

Quan de debò la Penya fa el salt de qualitat és amb l’arribada de Daniel Fernández a la directiva del club. Amb ell tot canvia. L’any 1962 entra al club i automàticament amb la seva gestió s’aconsegueix refer l’equip el qual estava en hores molt baixes. Fitxa al badaloní Lluís capità del Real Madrid, i forma un equip amb gent de la casa, jugadors de l’equip junior que provenien del primer equip infantil que es va formar com Guifré Gol, Xavier Mañé, Miquel Homs, Amador Rojas entre d’altres, entrenat pel mateix Lluís amb l’ajuda de l'Antoni Molina. Però per guanyar la primera lliga l’any 1967 es reuneix un equipàs amb Kucharski d’entrenador i Josep Lluís, Nino Buscató, Guifré Gol, Enric Margall, Alfonso Martínez, Narcís Margall, Amador Rojas, Joan Fà, Josep Maria Oleart i en Moliné. Aquell equip va ser capaç de derrotar i conquerir la lliga sense cap jugador estranger ja que el Real Madrid tenia a Clifford Luyk (nacionalitzat a corre cuita), Miles Ayken i a Mc Intyre. Aquell equip va donar cinc jugadors internacionals, el seu cinc inicial: Lluís, Buscató, Gol, Margall i Martínez.

Posteriorment tot canvia i l’any 1972 Lluís va als USA després de diversos viatges a la meca del bàsquet i porta el primer entrenador USA de la història del nostre club: Clinton Errol Morris. El Coach Morris revoluciona el club i tan és així que en el seu únic any a Badalona envia 4 sèniors, 7 juniors i 5 juvenils a la selecció estatal. Els seus mètodes d’entrenament van ser utilitzats no solsament pel Joventut sinó que per molts clubs i escoles de Badalona. Encara molts dels seus exercicis de fonaments es fan servir des de l'Escola de Bàsquet Pere Gol que té la Penya fins més grans.

I el que la Penya fos el primer equip català en guanyar la Copa d'Europa o Eurolliga, és igual el nom i que es "derrotés" als Lakers van ajudar al club a ser més conegut encara arreu del món. Diríem que entre el Joventut de Badalona i les empreses Anís del Mono i Oliver+Batlle SA, la gent situa Badalona al món sense problemes, ajudat això si per la celebració de la competició de Bàsquet dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992 al nostre espectacular Pavelló Olímpic de Badalona, amb cabuda per 13.000 espectadors. Constatar que el Dean Smith Arena de UNC hi caben 27.000 espectadors, però crec que un dia nosaltres ho podrem fer amb l’ajuda de tots.

També el bàsquet femení té una gran importància, tot gràcies a l'impuls del mestre Pere Gol (1905-2000), formador i educador, reconegut amb la màxima distinció catalana l’any 2000 amb la Creu de Sant Jordi. No solsament el bàsquet femení sinó també va donar un notable impuls al bàsquet de base del Joventut i també de Badalona.

Hi ha una llarga llista de jugadors formats o que van estar al Joventut molts anys juntament amb entrenadors dels quals mirarem de no oblidar-nos de ningú tot i que ho podria fer.

Números retirats: 5 Rafel Jofresa, 7 Enric i Josep Maria Margall, 8 Jordi Villacampa. Resta de jugadors: Xavier Estruch, Vicens Lleal, Cinto Gubern, Jaume Bassó, Eduard Kucharski, Marcel·lí Maneja, Joan Canals, Josep Brunet, Jordi Parra, Amador Rojas, Josep Lluís, Guifré Gol, Miquel Homs, Joan Fà, Enric Margall, Nino Buscató, Narcís Margall, Alfonso Martínez, Josep Mª Oleart, Lluís M. Santillana, Jordi Grau, Miguel A. Estrada, Joan Filbà, Josep Mª Margall, Antoni Ametller, Ernesto Delgado, Lauro Mulà, Jordi Cairó, Manel Bosch, Joan R. Fernández, Jordi Ribas, Josep Mª Ferrer, Antoni Pruna, Jordi Villacampa, Josep A. Montero, Rafel Jofresa, Rafel Vecina, Juanan Morales, Carles Ruf, Jordi Pardo, Ivan Corrales, Tomàs Jofresa, Ferran López, Ferran Martínez, Rudy Fernández, Pau Ribas, Henk Norel, Ricky Rubio, Sergi Vidal, Albert Miralles, Pere Tomàs i molts altres que m’oblido.

En noies citarem a Maria Gol, Rita Carrera, Maria C. Carrera, Carme Brugué, Núria Rosell, Teresa Monguió, Neus Simó, Maria Lluís, Gloria Borràs, etc.

També els jugadors estrangers que hi han deixat la seva empremta com Frank Costello (el primer jugador americà de la història del club que posteriorment es va casar amb una badalonina la Montse Riera), Ed Johnson, Zoran Slavnic, Al Skinner, Joe Galvin, David Russell, Mike Schultz, Greg Stewart, Reggie Johnson, Corny Thompson, Harold Pressley, Mike Smith, Andre Turner, Elmer Bennett, Andy Toolson, Tanoka Beard, entre d’altres.

Com entrenadors de totes les categories mencionarem a Joaquim Broto, Antoni Molina, Eduard Kucharski, Josep Lluís, Antoni Serra, Aito Garcia, Alfred Julbe, Pere Gol, Joan Canals, Clinton Morris, Herb Brown, Lolo Sáinz, Manel Comas, Miquel Nolis, Josep Mª Margall, Sito Alonso, Marc Calderón, Lluís Corominas, Jordi Martí, Josep Mª Izquierdo, Joan Rallo, Josep Grau, Josep Vila, Vicenç Lleal...

No acabaríem mai d’anomenar els jugadors i entrenadors que han passat per les dues fàbriques més importants de jugadors i entrenadors de bàsquet del món. Darrera el Joventut hi ha una ciutat, Badalona, i un país Catalunya, que el fan anar endavant, produint. Una fàbrica diríem que completament ecològica, que no emet fums, només nens botant la pilota, passant-la, tirant-la, intentant emular els seus antecessors. Una fàbrica controlada perfectament per gent com Xavier Padrós, Jordi Cairó, Jordi Martí, Joan Rallo, Rocío Pena, Marc Calderón o Javi Aparició, entre d’altres amb la experiència d'en Josep Maria Margall, gran mestre de tècnica de tir i fonaments.

Darrera, a l’escola del club anomenada Pere Gol, en memòria i reconeixement al mestre, i pugen nois de tot arreu. L’últim en arribar un noi del Congo Bienvenu Letuni de 15 anys i 2.24 d’alçada, un projecte a polir, o altres nens com són fills i nets d’antics jugadors i entrenadors com David Jofresa, Roger Martí, Ricard Lluís, Marc Ferrer o Javier Aparició entre molts, els quals sembla que la seva sang sigui verd i negre.

El més important d’aquests dos programes de bàsquet és la importància que els hi donen als fonaments del joc. Si un jugador no domina els fonaments, és a dir, botar la pilota amb dues mans sense mirar, passar amb les dues mans, saber moure els peus en defensa, com agafar el rebot, com rebre la pilota, els moments d’acabament de mans i cos al tirar o passar i molts d’altres, sense això ni la Penya ni UNC tindria la gent tanta confiança per anar-hi a jugar, ja que saben que allà els faran bons jugadors i els educaran com a persones.

Els dos únics programes a l’anterior draft de la NBA hi havia 4 jugadors de UNC i 3 de la Penya. Mai, en tota la història un equip o organització externa a la NCAA havia portat tants jugadors al DRAFT'09. Del Joventut, Ricky Rubio(nº5), Christian Eyenga (30) i Henk Norel (47). North Carolina hi té, Tyler Hansbrough (13), Ty Lawson (18), Wayne Ellington (28) i Danny Grenn (46).

Hem vist doncs, l’èxit d’aquests dos programes, els millors del món. Dos programes que la seva tradició assegura l’èxit. A North Carolina seguint el descobridor del bàsquet el Dr. James Naismith i a Badalona des de la persona que va introduir el bàsquet a la nostre ciutat el mestre Pere Gol.

Audie Norris a Catalunya

Era l'any 1987 quan Audie Norris venia a Catalunya a jugar la lliga ACB, fitxant per l'equip del Barça de Basket. Norris havia sortit de la Universitat de Jackson, Mississippi. Jackson és la capital de l'estat, ciutat on l'Audie va néixer. Una ciutat de prop de 174.000 habitants segons estimacions de l'any passat. Norris va ser escullit al lloc 37 de la 2a ronda de la NBA l'any 1982 per Portland Trailblazers. Va estar 3 anys a Portland, però les lesions el van castigar. Llavors 2 anys a Benneton Treviso on hi va néixer el seu fill Sandro. Audie i la seva muller la Jacquie van viatjar l'any 1985 a Madrid ja que el Real Madrid li volia fer una prova i no el van agafar. No puc imaginar la tripleta Norris, Martín, Romay en aquell equip, amb el Dr.Corbalán com a director d'orquestra!!

Fins que Aito va voler que Norris vingués a Catalunya a jugar amb el Barça. Era el projecte Volkswagen, aixi era com en parlaven en referir-se a l'Audie. Fins que l'any 1987 un entrenador català, segons paraules de Norris, que no estava lligat al Barça el va convèncer a ell per venir. Eren a Atlanta, un buscant jugadors i Norris entrenant-se. Li va presentar Norris a l'entrenador i l'Audie va començar a preguntar sobre Barcelona, la ciutat, l'ambient, el temps, escoles i hospitals pels fills, el menjar, el catalans, el Barça com a club, etc. Aquell el va convencer i tan és així que Norris va marxar a Portland on tenia la residència i l'entrenador català va anar a New York seguint el seu programa. Dies després, segons explica Norris a les 11 de la nit a Portland, Oregon, la 1 de la matinada a New York, ell truca a l'entrenador català per tal que li expliqui a la seva dona tot el que li havia dit a Atlanta. L'entrenador no se'n avenia que l'hagués localitzat i Norris va argumentar contactes que tenia i algun comentari que l'entrenador li va dir de New York i així el va localitzar. Tampoc entenia que havia de dir-li a la Jacquie. Total que les preguntes o dubtes que ella tenia van ser aclarides immediatament i al mateix moment la familia Norris va decidir venir a Barcelona.

Poc temps després el projecte Volkswagen es feia realitat. Norris va venir al Barcelona i des del primer dia es va integrar en la vida de Catalunya, Barcelona i el Barça. La Jacquie vivia com una catalana més aprenent i entenent la nostre llengua, vida i costums. Involucrant als seus fills ja que a més a més Jasmine i Nicos van néixer tots dos aquí Barcelona.

Norris va tenir una exitosa carrera al Barcelona de basket, unicament frenada per dues coses, els seus problemes amb els genolls tot i que es cuidava molt i la Copa d'Europa de Basket on Jugoplastika de Split els va barrar el pas. Aquella "fàbrica" d'Split va treure grans jugadors, sobretot Kukoc, Sobin, Perasovic, Ivanovic, Sretenovic i un llarg etcetera dirigits per Maljkovic. El Barça tenia un gran equip també amb Solozabal, Costa, Sibilio, De la Cruz, Epi, Norris, Wood i molts altres jugadors on el mestre Aito els dirigia amb gran encert.

Norris va guanyar 3 lligues ACB, 3 Copes del Rei, 1 Lliga Catalana, 1 Copa Princep d'Asturias i va quedar subcampió de la Copa d'Europa 2 vegades més.

Tothom recorda els seus partits contra un altre jugador de Portland, en Fernando Martín. Era espectacular veure com es movien, com lluitaven per agafar la posició, els seus 1 contra 1. Realment era bonic de veure. Norris era un jugador ràpid, fort, llest, bon defensor, gran rebotejador, tenia bon tir, uns moiments ràpid al pal baix prop del basket, amb bona visió per passar i molt llest jugant. Els equips contraris sempre feien 2 contra 1 a ell però la seva inteligència del joc li feia veure on havia de passar la pilota per aconseguir fer basket. Probablement ha sigut el millor jugador estranger de la història del Barça de basket. Només 4 jugadors eren els qui li plantejament més problemes que ningú, Fernando Martín del Real Madrid, Reggie Johnson del Joventut de Badalona, i dos jugadors del CSKA de Moscow, Valodia Tkachenko de 2.20 i Arvidas Sabonis de 2.24.

Norris va jugar una de les finals de la Copa d'Europa amb una espatlla molt malmesa que poc després seria operada. Però el seu incansable treball dins el camp i l'estimació pel basket el van fer sempre estar lluitant en primera linea contra tots els seus rivals.

Aquests dies ha estat aquí Catalunya visitant els seus amics, entre ells Santi Abad i un servidor de vostès. Va visitar el seu antic club i posteriorment va visitar el Joventut de Badalona on el seu entrenador Sito Alonso el va convidar a veure l'entrenament i posteriorment va coneixer el seu equip i va estar parlant molta estona amb el mateix Sito Alonso.

Aixi mateix va estar conversant amb el nou jugador de la Penya, en Bienvenue Letuni de 15 anys i 2.24 procedent del Congo. La intenció de Norris és de poder entrenar un equip de l'ACB i poder fer entrenaments també als jugadors alts de 15 a 20 anys. La seva experiència seria molt important per poder-la traspassar als jugadors d'aquí. Li va agradar molt l'actitut de Henk Norel, ja que diu que és un noi que juga amb molta intensitat, és jove i escolta l'entrenador, cosa que segons l'ara Coach Norris és molt important.

Norris ha esdevingut entrenador a la seva ciutat natal en un High School i segueix amb interès les carreres de Rudy Fernandez, Pau Gasol i Mo Williams, jugador aquest últim sortit de la mateix universitat que l'Audie, Jackson. Tot i això el seu interès per la NBA ha baixat molt d'ençà que les estrelles del Dream Team del 92 es van retirar. La seva actitut, l'estimació pel basket, el joc d'equip, tot això ho tenia aquella fornada cosa que els d'ara no la tenen. L'aburreix els All-Star. Els de Jordan, Magic, Bird, Mullin, Robinson, Pippen, Stockton, Barkley i companyia eren de debò, ara l'aborreix, el joc d'ara de 1 contra 1 i els altres 8 mirant, no li fa el pes de cap manera. però prefereix els partits de High School i sobretot es Universitaris de la NCAA, apart dels que pot veure de l'ACB.

Aito va dir una vegada que era el millor jugador que havia pogut entrenar mai, ja que sempre l'ajudava en tot, entenia i llegia el joc, és a dir l'atac i la defensa perfectament. A més sempre l'ajudava amb els jugadors estrangers nous que venien a l'equip. Norris els deia que juguessin al cent per cent sempre que no fossin al camp, si es cansaven demanessin el canvi i que no es preocupessin, que poc despres tornarien a jugar. Els deia que Aito sempre volia màxima intensitat per tal de poder batre als seus rivals d'entrada, no deixant-los apropar-se al marcador.

En tots els equips que ha entrenat Aito, aquesta ha sigut la seva manera de fer, començar a guanyar des del minut 1 de partit. Cotonificio, Joventut, Barça, Selecció i ara Unicaja. Audie Norris diu també que ha sigut una llàstima no poder saludar Aito i parlar amb ell. Com es normal, haguessin parlat del passat, del present i del futur, intercambiant informació i experiència entre els dos. Ja que en el basket tothom apren de tothom, i les experiències són compartides.

Ara esperem i desitgem que la carrera com entrenador de l'Audie Norris sigui tan exitosa com la que va tenir com a jugador.

Guifré Lluís

2009, any de recordatoris del bàsquet

Aquest any 2009 em recordat dos fets d'especial relevancia. L'any 1984 el "Equipo Nacional", com a Antonio Díaz-Miguel, malahuradament desaparagut per culpa d'una malaltia, li agradava dir, va aconsguir la fita més gran del bàsquet estatal al món: la Medalla de Plata del Jocs Olímpics de Los Angeles. Aquell equip aportava la experiència de tècnics i jugadors d'equips catalans: Lluís com a segon entrenador, Margall del Joventut, Solozabal del Barcelona, Jiménez del Joventut, De la Cruz del Barcelona, Epi del Barcelona i el Dr. Guillén del Joventut. Completava aquell equip dos catanas més que havien estat al Pre-Olimpic de París, lloc on es va guanyar el passaport a Los Angeles. Dues persones del Joventut i amb important relevancia: Josep Maria Puente com a responsable de l'equip i en Jordi Villacampa.

La resta de l'equip olimpic estava formada per Diaz-Miguel com entrenador, Paco Binaburo com trainer, Padilla com delegat i els jugadors del Madrid Corbalán, Iturriaga, Llorente, Beiran, Romay i Fernando Martín, i el jugador del CAI Zaragoza Fernando Arcega.

Villacampa va deixar el seu lloc a Beiran a la tornada de París, cosa que a la afició verd i negre no va agradar gaire, encara que això va ser un estimul per l'actual Prseident del Joventut el qual va desenvolupar una brillantíssima carrera a Badalona, guanyant tots els títols possibles.

Un servidor, va tenir la oportunitat d'entrenar-se amb l'equip olímpic just abans dels Jocs. La meva intervenció juntament amb la de Manolo Flores va ser a causa de la tornada d'un torneig jugat a Itàlia on 4 jugadors van tornar lesionats i per precaució es va decidir demanar el nostre humil ajut.

Sessions dobles de matí i tarda de més de dues hores cadascuna d'elles,. amb un alt nivell d'intensitat, amistat i comunió entre tots els jugadors, on les baralles ocasionades durant la lliga entre Iturriaga, Martín i Mike Davis, varen deixar pas a un altre tipus de baralles. la de veure com entre els jugadors del Joventut i el Barcelona aconseguien a veure qui agafava la roba d'entrenament dels jugadors del Madrid i CAI per portar-la a casa, rentar-la i retornar-la l'endemà. Llavors no era com ara que els jugadors ho tenen tot fet, rentat, planxat i fins hi tot llits llargs per la seva alçada.


Era igual que nosaltres parléssim en català, els jugadors del Madrid l'entenien i el parlaven, i no solsament a la intimitat, no els feia falta, eren i són gent culte i amb estudis.

Practicavem tot fins al final, tir, tot tipus de defensa, tot tipus d'atac, el conegut Tall de UCLA de John Wooden que tans bons resultats va portar i que tots els equips de la lliga ACB varen utilitzar, situacions especials transicions contraatacs, 2x1 a tot arreu. Un ampli comprendi del basquet desenvolupat per aquell magnífic equip, que tothom donava tot per l'equip.

Recordo especialment dos fets, les grans lliçons que em va ren donar Corbalan en el tema de direcció d'equip i les magistrals lliçons de tir que en Josep Maria Margall donava a Joe Llorente i a mi abans i després de cada entrenament. I l'altre part veure com probablement el jugador més determinant o un dels més determinants en Fernando Martín recuperava la seva esquena amb les màgiques mans de Paco Binaburo.

Veiem patir el nostre company i tothom desitjava que es recuperés i estigués preparat per l'esdeveniment més important d'esport que hi ha al món i que ningú es vol perdre: els Jocs Olímpics.

Martín era un guanyador nat, lluitava fins al final de cada partit, de cada entrenament, en tot el que fés ho donava tot. Va tenir un fill amb una model alemanya el qual juga a bàsquet a Israel. Les seves batalles esportives amb Audie Norris, Reggie Johnson Dino Meneghin, Valodia Tkachenko i Arvidas Sabonis, són per veure-les en video. Recordo un tap que va posar a Tkachenko espectacular. Martín feia 2.05 i el jugador llavors rus 2.20. Després de posar el tap Martín es va posar a saltar d'alegria i seguidament va seguir el joc. Les guerres esportives amb Audie Norris eren èpiques, es podien estar barallant tot el partit i després els veies al vestidor rient i gaudint del que havia passat. O amb Reggie Johnson, amb qui la noblesa del contacte en el joc era palesa. Fernando Martín va obrir les portes de la NBA a tota Europa. Va anar a un equip el qual l'entrenador mai el va coneixer, ja que era el seu primer any a la NBA com entrenador en cap i anava a fer els seus numeros. Si hagués confiat una mica en Martín aquest no l'hagués defraudat i probablement hagués estat molts anys allà. El 3 de Desembre del 1989, Fernando va patir un accident de cotxe en el qual hi va perdre la vida. Aquell dia jo era al Palau Blau Grana iniciant una activitat pels assistents al palau, una activitat organitzada per la empresa on jo treballava amb col·laboració amb el Barcelona de bàsquet. A l'arribar al palau, en Manolo, cap del parking em va veure i va venir corrent a donar-me un lloc per aparcar i em va dir que en Marín havia mort. No m'ho vaig creure, igual que molta altre gent. Ell duia uns auriculars on escoltava el programa del periodista José Maria Garcia i al sentir-ho vaig estar molt trist. Un amic meu ja no hi era.

Epi, Norris, Costa, Solozabal, De la Cruz, Aito i la resta de l'equip feien una cara de tristesa gran, igual que els del meu equip el Joventut, els Margall, Jofresa, Montero, Villacampa, etc. Una part de nosaltres no hi era present, però sempre serà amb nosaltres i ara gràcies a la tecnologia els podem veure en format DVD per les nostres televisions.

Seria bo ensenyar als nostres fills aquells jugadors d'aquella època, no molt llunyana, en la que quan poden es reuneixen per jugar un partit de Veterans entre ells i on poden veure que tot i la diferència d'edat, els d'ara tindrien problemes.


Guifré Lluís
Veterans del Joventut
per la Rematada de Radio Tiana