Ricardo Saprissa Aymá (1901-1990)

Hi ha personatges a la història del R.C.D. Espanyol que resten pràcticament en l´oblit per a la massa social del club, quan el més normal seria tenir-los sempre presents com a exemple d´esportistes i de persones. El primer nom que em ve al cap és el de Ricardo Saprissa, que per a la majoria de nosaltres és un desconegut, i en canvi a Centreamèrica és un veritable heroi; només dir que l´any 2003 va ser promogut a la categoria d´home benefactor des seu país d´adopció, Costa Rica, el màxim mèrit que hom pot assolir a la nació, gràcies a la iniciativa liderada pel diputat Carlos Avendaño i com a reconeixement a la seva tasca de protecció de la infància mitjançant la pràctica de l´esport.

Ricardo Saprissa Aymà va néixer a El Salvador, de pares catalans, el Josep i la Carme, el juny de 1901. La mort prematura del pare va definir un dels seus trets més característics, l´obsessió per tutelar i guiar l´infància i el jovent menys afavorit per la societat, i provocà la seva vinguda a Barcelona només amb 2 anys, per tornar novament a El Salvador als 13. Allà, a banda de començar a practicar el futbol amb el Marathon, va proclamar-se campió centreamericà de tennis amb només dinou anys.

Graduat com a enginyer topògraf, tornà novament a Barcelona l´any 1921 per tal d´exercir la seva professió, però en no ser-li convalidat el títol, va decidir obrir una botiga al barri de Sarrià. Malgrat tot, va tenir temps per seguir practicant a gran nivell l´esport del tennis (consta als arxius de la R.F.Española de Tenis com al primer campió d´Espanya de dobles fent parella amb Antonio Juanico el 1923 a les pistes del Turó Park, revalidant-lo l´any següent; també va representar Espanya als JJ.OO. de París del 1924, i a la Copa Davis en un enfrontament contra Bèlgica a Ambers el maig de 1930).

Veritable “sportsman”, destacà en l´hoquei herba defensant els colors de la Sociedad Deportiva Pompeya i del Real Club de Polo, amb qui va guanyar una Copa del Rei marcant dos gols.

Però on realment destacà va ser a les files de l´equip de futbol que tenia la seu a prop de la seva botiga, el RCD Espanyol, amb qui va començar a jugar entre els anys 1922 i 1923 com a defensa per banda dreta. Va ser un jugador de gran classe i un cavaller de l´esport: no va ser expulsat en cap partit ni mai no va cobrar ni un ral del nostre club (ans el contrari, no va rebre res i va donar-li molt). Amb el nostre club va jugar nou anys guanyant dues copes de Catalunya i la famosa Copa del Rei de l´aigua a Mestalla l´any 1929 contra el Madrid, destacant durant tots aquests anys la seva entesa amb Conrado Portas i Ricardo Zamora, a qui va substituir com a capità de l´equip. Però la seva filosofia de vida el va fer sobrepassar el simple paper de jugador, i va crear el que podria considerar-se com a antecedent del futbol base del club, l´anomenada “Peña Saprissa”, on sota la direcció tècnica del basc Luis Gamito Iturralde, “Pasabalón” ,va formar i nodrir de jugadors el primer equip (el mateix Manuel Meler hi va jugar l´any 1930), i va permetre que després de la Guerra Civil tingués un onze en condicions cedint jugadors com els extraordinaris porters Josep Trias i Albert Martorell, Pérez, Llimós, Teruel... la base de l´equip que guanyaria la Copa l´any 1940 a Vallecas. Fins i tot des-de Costa Rica va continuar enviant diners per sufragar la penya. Tot un exemple d´amor als nostres colors, certament, i que van fer que amb el temps fou anomenat per aclamació President D’Honor del RCD Espanyol l´any 1932. Tantmateix, la pràctica del futbol no va impedir que simultàniament guanyés tornejos de tennis a París, Bèlgica i Alemanya.

Mai va abandonar la pràctica d´aquest esport: quan l´Espanyol va viatjar l´any 1926 a Sudamèrica per tal de sufragar amb una gira les despeses de la nova tribuna de Sarrià, ell va trobar temps per disputar tornejos i ser anomenat membre honorari del club de tennis de Buenos Aires.

Dissortadament, la crida del seu germà Rogelio des de Costa Rica per tal de que acudís a aplicar els seus coneixements empresarials a la seva fàbrica a San José va fer que disputés el seu darrer partit amb la blanc-i-blava el 17 de gener de 1932 en un partit davant de l´Athetic de Bilbao. La seva pena era tan gran que en arribar al seu destí afirmà que mai defensaria uns colors que no fossin els de l´Espanyol. El seu prestigi era tan gran que clubs com l´Alajuelense, la Gimnástica, el Cartaginés, i fins i tot la Federació d´Escacs, esport on era un mestre, el van declarar president d´honor en conèixer la seva gran vàlua esportiva. Va ser precisament un d´aquests clubs, l´Orión, el que aconseguí que tornés breument a la pràctica del futbol, per passar en poc temps a ser entrenador i president de l´entitat. Aquesta faceta seva de directiu li permeté dur a la pràctica el que volia fer amb l´original “Peña Saprissa” i el RCD Espanyol: que el futbol base fos el proveïdor únic de jugadors pels primers equips.

Com explica José A. Pastor Pacheco, historiador del Deportivo Saprissa, el nostre ex-jugador i mecenes va acceptar la proposta de Roberto “Beto” Fernández, un modest sabater de San José de Costa Rica, per tal de donar nom a un nou club infantil de futbol. A banda del que d´homenatge tenia a la figura de Ricardo Saprissa, egoistament també pensaven en l´obtenció dels uniformes gràcies a la seva faceta d´industrial dels teixits com a propietari de “Tejidos El Laberinto”. Saprissa explicava: “Don Beto Fernández me entusiasmó con la idea de patrocinar un equipo que estaba a su cargo. Yo medité sobre el hecho de que en Barcelona había una oncena que se llamaba Peña Saprissa y acepté porque era un halago para mí, además sería todo un entretenimiento".

L´equip va quedar constituït el 16 de juliol de 1935, amb el nom de Deportivo Saprissa, i seguint la tradició de la “Peña” original, esdevingué filial de l´Orión Futbol Club. Ell mateix en persona es dedicà a recórrer tots els cantons de Costa Rica a la recerca dels vailets més dotats per a la pràctica del futbol, però a banda d´aquest vessant esportiu, va poder dur a terme la seva pròpia idea del futbol i de la vida, molt més elevada: la formació integral de la persona en forma de conduir l´infant cap a l´estudi, tutelant aquests nens sense recursos i assumint el cost de la seva formació educativa. Malgrat els seus bons propòsits, la realitat sociocultural del país en aquell temps va fer que s´inclinés finalment per facilitar-los l´accés al món laboral, ja fos en la seva fàbrica o en la cooperativa Ricardo Saprissa & Cía. fundada el 1942, que va ser una proposta innovadora a la zona per tal d´oferir una alternativa organitzativa democràtica del treball. Amb el temps, el 1947, el Deportivo Saprissa, més conegut com a “Monstruo Saprissa”, s´independitzà com a entitat, arribant a ser el millor club de Centreamèrica amb 23 títols de lliga i 2 Copes CONCACAF.

El nostre heroi va ser president del club fins l´any 1981, i va morir el 16 d´agost de 1990. I gairebé vint anys després de la seva mort, el seu bon amic, citat ja anteriorment, José Antonio Pastor Pacheco el passat dia 13 d'aquest mes de maig, va publicar a Costa Rica la seva biografia sota el títol de "RICARDO SAPRISSA, El Campió Total", que resumeix tant els seus èxits esportius, com la seva qualitat humana. Llibre imprescindible, no tan sols per als aficionats espanyolistes, sinó per a tots els amants de l'esport.

Nottingham Forest, una història curiosa en una setmana europea

Vaig a posar-vos un exemple. Imagineu que ara un Numància que sempre ha estat per les divisions inferiors del futbol estatal i que mai ha guanyat una lliga, treu una bona fornada de jugadors i en 4 anys aconsegueix pujar a primera, guanyar la lliga i ser bicampió de la Champions League. Aquesta és la història del Nottingham Forest, un d'aquells clubs històrics del mon del futbol i que té amb lletres d'or el seu nom a la història de l'esport europeu. El seu palmarès és envejable a qualsevol club a nivell continental. L'equip d'aquesta ciutat va tenir el seu primer gran èxit el 1978 que va aconseguir endur-se la Primera divisió Anglesa. Estem parlant d'aquells anys en que només el campió accedia a la copa d'Europa i als dos següents anys es va endur dues copes continentals i una supercopa d'europa contra el Futbol Club Barcelona. Actualment està a la Championship anglesa (segona divisó), però és l'únic club de tota la història que només té una lliga i dues copes d'Europa.. Però anem a pams i expliquem bé la història.

Història general del club
El Notts Forest, com és conegut, es va fundar al 1845, per tan és un dels històrics de la lliga i del futbol. Anava sempre transitant per les zones mitjanes de les categories inferiors de les divisions angleses, però al 1976 i amb Brian Clough com a entrenador aconsegueix pujar a la màxima categoria del futbol estatal anglès i al següent any no només es consolida a la primera divisió, sinó que s'emporta el títol amb una diferència bastant important, ja que suma al fina de la lliga 64 punts, mentre que segon quedava el Liverpool (que aquell any es va proclamar campió d'Europa) amb un total de 57. Això fa que els d'aquesta ciutat es trobin en dos anys de l'infern a la gloria de guanyar la primera divisió davant d'un tot poderós Liverpool de Bob Piasley a la banqueta i que contava amb Callaghan, Hugues, Kennedy i John Benjamin Toshack entre altres com a jugadors. Allà apareix aquest equip i s'emporta la lliga i el dret a jugar la Copa d'Europa del proper any i ja us dic ara que no la van desaprofitar.

Primera Copa d'Europa (1978-79), el primer partit clau
I les coses no es podien plantejar pitjor per al Notts, ja que només començar la Copa d'Europa, en el format antic, es va trobar als setzens de final al tot poderós Liverpool, que va ser campió de les dues edicions anteriors i que era el rival a batre per tothom. En el primer partit que es juga a Cyti Ground, camp del Nottingham Forest, els actuals campions de lliga anglesa van guanyar per 2 a 0 al tot poderós Reds i van deixar vista per sentencia la eliminatòria. Els de Brian Clough tenien molt clar que per guanyar havien d'aguantar a Anfield i així ho van fer, es van defensar i van acabar amb 0 a 0 i el pas a vuitens sota el braç. A partir d'aquí sembla que les coses li van anar molt millor. En als vuitens es van desfer de l'AEK d'Atenes (1-2 i 5-1) als quarts els esperaven els suïssos del Grasophers al que també van guanyar (4-1 i 1-1) i a la semifinal es van trobar amb un Colonia del que també es van desfer encara que van patir més del compte (3-3 i 1-0) i es van plantar a la gran final com a invictes i contra un Malmö suec amb ganes de demostrar la potencia del seu futbol.

La final es va disputar el 30 de maig al ja mític estadi Olímpic de Munic. Un camp que es va omplir per poder viure la final inèdita i interessant entre dos equips que no eren del primer ordre europeu però que van arribar fins aquí. Quan l'àrbitre austríac va donar el xiulet inicial els dos van presentar molta batalla, però el Nottingham Forest va ser el que va marcar al minut 45 per mitjà de Trevor Francis i els 11 jugadors que hi havia sobre el camp (Clough no va fer canvis) es van endur el centre europeu que els consagrava com el millor equip del continent. El mateix equip que dos anys endarrere celebrava l'acens a la Primera divisió anglesa, ara celebrava a Munic que era campió d'Europa.

La segona copa (1979-1980) dos trofeus, i un contra el Barça, en un any mític
Al següent any, el campió de la copa d'Europa va acabar a la cinquena posició a la lliga, que va tornar a guanyar el Liverpool, però els aficionats al Notts ho van oblidar aviat. Es van tornar a trobar com a defensors del títol de campió d'Europa i tornant a portar el seu nom fent por a tot el continent, ja que van renunciar a jugar la copa Intercontinental.

Aquí entra en escena un dels nostres equips del país, ja que aquell any el Nottingham Fores també es va endur la supercopa d'Europa contra el Barça de Nuñez com a president amb Reixach, Migueli, Mora, Artola, Zuviria, Krankl, Simonsen i un llarg etcètera, que es va presentar als dos partits i van guanyar al Cyti Ground i que va marcar el gol Charlie George. Amb aquest 1 a 0 anaven al Camp Nou on van empatar a 1. El gol del Notts el va fer Kenny Burns i pel barça va marcar Roberto Dinamita, un jugador brasiler que arribava amb la estela de crack.

A part d'aquest marcador contra l'equip català el Nottingham Forest va tornar a fer un bon paper a la copa d'Europa, on a la primera ronda, als setzens, es va carregar als suecs del Östers (2-0 i 1-1) a la següent Ronda, vuitens, van poder amb els romanesos del FC Arges Pitesti (2-0, 2-1) i amb l'equip del Dinamo de Berlín tot i perdre el primer partit (0-1 i 3-1) i a la semifinal es va trobar amb un os molt dur, com era l'Ajax d'Àmsterdam de Leo Beenhakker. Els de Brian Clough van fer un bon paper contra un rival que tenia molt a dir i que era un dels grans del continent. Tot i això el va aconseguir guanyar i es van classificar gràcies a la bona feina feta al Cyti Ground (2-0 i 0-1).

De nou la final era a la vista i l'equip es preparava per poder jugar contra l'Hamburg de Kevin Keegan. El es va disputar el 28 de maig del 1980 a l'estadi Santiago Bernabeu de Madrid, i el resultat va ser el mateix que en la fina passada, el Notts va guanyar 1 a 0 amb gol de John Robertson el que suposava la segona copa d'Europa consecutiva per a un equip que només tenia una lliga (una fita que es manté fins a l'actualitat). Un altre dels protagonistes d'aquella final a ser el seu porter Peter Shilton, que va fer un gran partit i que tothom el recorda com el porter anglès de Mèxic 1986 de la Mano de Dios i el Gol del Siglo que li va fer Diego Armando Maradona.

Que se n'ha fet d'aquest equip?
La veritat es que mica en mica es va anar desinflant, L'any següent va caure a la primera ronda de la Copa d'Europa i ja no va tenir més èxits. Es va converitr en un equip ascensor. Després de guanyar-ho tot, al 1993 va ser un dels que va tenir el dubtós honor de baixar de categoria des de la recentment estrenada Premier League i després va tornar a pujar a l'any següent. Aquella temporada 93-94 va quedar tercer i va poder jugar la UEFA, però no li va servir de gaire. A la 96-97 va tornar a baixar i a la següent va tornar a pujar. Tot i això després van venir anys dolents i la temporada 2004-05 va baixar a la tercera divisó anglèsa, el que suposava l'esglaó més baix al que ha arribat mai un campió d'Europa a la lliga anglesa. El 3 de maig del 2007 va aconseguir tornar a la lliga Championship (segona divisó) on hi milita avui en dia i ocupa la tercera posició.

El Nottingham Forest ha donat un gran nombre de jugadors a la Primera divisió com son Andy Reid, Jenas (al que veiem a la foto amb anglaterra), Michael Dawson i Shaun Wright-Philips i és un dels planters més importants del regne unit.

Pel que fa al gran entrenador, Brian Clought, va continuar al càrrec com a entrenador fins al 1995 i allà ja va plegar. Malauradament va morir al 2004 víctima d'un càncer d'estomac.