Qui era Lance Amstrong?

Quan el dopatge entra en un esport, tot desapareix i tot es dilueix. Des de fa molt de temps el ciclisme planeja el dubte dels productes dopants, sembla que l’esport es dilueixi.

Aquesta setmana s’ha confirmat que Lance Amstrong serà esborrat de la història del ciclisme. El texà s’ha demostrat que va prendre productes dopants durant tota la seva carrera. És més, feia servir un sistema innovador que no es detectava fàcilment, tot al contrari, era indetectable, però els testimonis han posat punt i final a un mite que va guanyar un total de 7 tours en tota la seva carrera i molts altres reconeixements que mica en mica li aniran traient... fins i tot al seu twitter ha tret el seu palmarès cosa que demostra que tot va en marxa... i que com es diu té assumida la sanció.

Avui llegia cròniques de molts diaris que deien que com els grans tirans havia estat menjat pels seus súbdits... i són frases relativament certes. Hi havia corredors que si no anaven al son del que marcava el nord-americà eren expulsats de l’equip i defenestrats. Amstrong era el rei de tot i era la imatge més despòtica d’un cap de files.

Ara sortirà tot

Avui em recordava un diari que Amstrong va viure a Girona uns anys (2001 – 2005). Alla en un palauet al preciós barri del Call, hi va posar el seu quarter general. Doncs explicaven avui que quan li marxava la llum trucava directament a Joaquim Nadal a l’hora que fos per queixar-se. El mateix ex-alcalde explicava que moltes vegades no era errada del subministrament general de la ciutat, sinó falta de pagament dels rebuts. Increïble.

Tocat i enfonsat de manera definitiva

Ja ho comentàvem un temps enrere en aquest mateix bloc que amb l’escàndol de Contador (Escac... i mat¿?) tots varem veure que aquest esport ja estava tocat. Cada dia és més exigent i no es pot demanar a un ciclista que es tiri 4 hores a sobre una bicicleta, baixi mengi un plat de macarrons i al dia següent tornem-hi. Considero que cada dia fan més complicades, llargues i més dures... insofribles per qualsevol esser humà per molt preparat que estigui!

La copa del rei repeteix guanyador

Aquesta tarda s’ha sapigut qui era el guanyador de la Copa del Rei, ha estat el Regal Futbol club Barcelona. Els de Xavi Pascual s’han endut un trofeu que han dominat de principi a fí. Potser no ha tingut l’autoritat d’altres vegades, però el que si que ha tingut han estat la demostració de que aquest equip es mereix guanyar la competició. Aquest serà un ampli resum del que ha estat la copa i les 96 hores d’expectació i de força. Ara repassarem els participants que resumirem en aquestes línies.

Els quarts de final, dijous.
Blancos de Rueda Valladolid 60 – Power electrònics València 83. Al final del partit tots vam pensar el mateix, esperem que tota la copa no sigui així. Per sort no ho va ser! També vam pensar que el València havia perdut el temps amb Manolo Husain. Els valencians van fer un partit molt seriós dels que agraden a Pesic. Per la seva part el Blancos de Rueda de Porfirio va fer un molt bon paper i es va denfensar en tot moment dels atacs. Els problemes van ser diversos, el primer que Diego Garcia i Van Lacke es van mostrar massa sols en atac. Si això hi sumem que el València no va fer gairebé personals (els de Pucela només van anar sis vegades a la línea de tir lliure) fan molt complicat guanyar un partit. Els de Pesic es van imposar amb un gran joc d’equip, amb una molt bona direcció de Nando De Colo, amb la bonissima aportació de Javtokas a la zona i sobretot amb un gran Victor Claver, que va demostrar estar a un molt bon nivell quan l’equip el necessitava. Els de Pesic passaven i presentaven la ferma candidatura a donar la primera sorpresa en guanyar al Madrid en el partit de dissabte. Però els blancs tenien que jugar.

Reial Madrid 78 – Gran Canaria 72: Jugar i patir davant del Gran Canaria, com ho van fer. Els de Messina van tornar a demostrar que son capaços del millor i del pitjor. En el primer quart va semblar que no estaven al partit i el Gran Canaria sense Savané, però amb una gran actuació de Jasey Carroll (que va acabar amb 30 de valoració) van fer una demostració de Basquet. Els de les illes posaven als de la capital contra les cordes en molts moments del partit i Messina no ho va tenir clar. Però de nou un gran Tomic (que ha fet una copa excepional) i precisament un canari com Sergio Rodriguez van acabar de decantar la balança cap al cantó dels madrilenys que en cap moment van tenir el partit sentenciat i controlat. Tot i això el fet de que pels de Pedro Martinez no hi hagués ningú que secundés a Carroll va ser una de les seves grans lloses en aquesta Copa del Rei. Amb aquest marcador la primera semifinal estava servida i semblava que tot seguia el guió previst.

Els quarts de final, divendres.
Caja Laboral 76 – Bizcaya Bilbao Basquet 74: Quan tu demanes un partit de copa, demanes aquest partit. Equilibrat, amb anades i vingudes en el marcador i en uns moments en que tot es va acabar resolent a falta de pocs segons i fins i tot on el Bizcaya va tenir opcions de donar la sorpresa. En un dels partits més intensos del cap de setmana els de Fotsis Katsikaris van fer un partit excepcional i van tenir opcions en tot moment. De la mà d’un gran Vasileiadis que veia l’anella com una piscinia els de Ivanovic van estar molts minuts a veure-les venir i van acabar sortint amb l’ajuda del de sempre, un gran Marcelinho que mica en mica fa oblidar a Prigioni. Tot i això els Vitorians van deixar jugadors importants com Batista amb només 15 minuts i un Bjelica o Oleson amb poc més de 7 i 6 minuts respectivament. El problema del Bilbao va ser les errades de Vasileadis (que va clavar un triple des de més de mig camp) però que va errar els tirs en el moment clau. Finalment Banic encara va tenir una opció amb un triple que no va acabar d’entrar per miracle.

Regal Barça 86 – DKV Joventut 66: Sincerament resultat enganyós! La penya va plantejar un partit molt seriós i amb les nombroses baixes que tenia va afrontar el partit amb moltes garanties. Els de Pepu Hernandez van sortir a jugar sense pressió i sabent que fessin el que fessin estaria bé. Doncs no va ser tan fàcil com demostra el resultat. Els de Xavi Pascual van suar tinta per eliminar a uns joves jugadors que van donar la cara en tot moment. La gran deballada de la Penya va ser en el darrer quart, quan els seus homes importants estaven cansats i carregats de faltes (tot i això el Barça només va tirar 6 tirs lliures).En aquell moment va apareixer el millor Barça i, com ha fet al llarg de la competició, han aparegut en un darrer quart, que amb un parcial de 28 a 14 van deixar vistes per sentència l’eliminatòria. Un altre dels grans problemes del DKV Joventut va ser la falta d’encert en el tir de 2, on només el 38% va entrar i amb un McDonald que sembla que les darreres jornades veu l’anella molt més petita. A destacar del Barça un jugador que porta gran part de la temporada apagat i que en aquesta Copa ha despertat, com és N’dong que per a mi ha estat un dels millors del conjunt blaugrana amb molta diferència.

Les Seminifinals
Reial Madrid 69 – Power Electronics València 59: Quan al València Rafa Martinez està sol i no troba el soport d’un jugador clau com Victor Claver o d’un altre com Nando De Colo, l’equip no té prou força per guanyar a un Madrid, que sense fer res de l’altre mon, es va endur el partit per perseverància i per més encert en el tir exterior (en el de 2 van calcar un 15 de 29 els dos equips). La bona forma dels jugadors com Javtokas que van fer un molt bon partit el dijous i que ara s’apagaven contrasta amb un Carlos Suarez o Mirotic que estaven fent les delícies dels espectadors. Tot i això semblava que juguessin en terreny hostil, ja que es van posar nerviosos, es van encarar amb el pubic i Prigioni va acabar amb una tècnica i demostrant que les coses no pinten bé a can Madrid. Els de Pesic van plantar cara, però no van saber aprofitar les opcions i el Madrid va ser superior en el tir exterior. Arribava el Madrid a la final i tot pintava que seria la final esperada, sempre que el Barça superés al Baskonia en l’altre semifinal.

Regal Barça 92 - Caja Laboral 73: En aquesta eliminatòria el Barça va sortir molt enxufat al partit, es va posar per davant i va fer uns bons parcials en el primer quart, que va retallar el Baskonia gracies a la bona actuació de jugadors com ara Logan o Bjelica que, sobre tot als primers 20 minuts, van fer molt bona feina. El Caja Laboral es va mostrar molt atent i no va deixar marxar al Barça i va anar conseguint retallar distàncies en tot moment. Però va arribar un punt en el tecer quart que el Barça va fer l’empenta definitiva al partit i es va començar a imposar amb claredat. Amb un molt bon Joan Carles Navarro (26 punts) amb un bon Alan Anderson (20 de valoració) i amb un jugador que cada dia va a més com és Perovic, els de Xavi Pascual van anar guanyant la partida i en el moment en que el Baskonia es va despistar dos minuts van sentenciar el partit i van acabar per demostrar que el Barça mereixia estar a la Final.

La gran Final
Real Madrid 60 – Regal Barça 68: Per tots aquells que es pensaven que la gran final seroa un passeig militar la van cagar i ben cagada. El partit va estar molt més equilibrat del que es podria esperar, tot i que en cap moment el Barça va perdre el control es va trobar amb alguns factors que van jugar a la seva contra, com pot ser el fet de que Navarro va anar més a buscar el seu MVP que no pas a ajudar a l’equip. També es va veure un Madrid molt més serios i amb un Ante Tomic que va fer un partit brutal i va demostrar perquè és el Sostre de la lliga. En cap moment els de Pascual el van poder parar, ja que sempre era defensat pe 4 de torn i tenia molt més potencial el jugador blanc que no pas Lorbek o Morris. En els únics moments en que es va poder aturar al jugador va ser quan Vazquez o N’dong feien pressió i el paraven a sota la pintura. Els catalans van fer un partit seriós i van anar gairebé sempre per davant en el marcador. La lesió de Ricky Rubio va donar opcions a que tornés a apareixer el Sada de les grans ocasions que sempre es creix a les finals i ho va tornar a demostrar. Al final dos triples del Madrid van maquillar un resultat que podria haver estat més abultat, però jo destaco un fet. A falta de 3 minuts, les cares a la banqueta del Madrid ja ho deien tot, el conjunt de Messina tornava a posar el genoll a terra davant del de Pascual. Un detall molt maco que la copa l’ha aixecat el lesionat Basile un gest BRUTAL!


El MVP un jugador que no se sabia si jugaria
Si senyors, el MVP va ser per un jugador com Alan Anderson, que va ser qüestionat si jugaria la copa o no en detriment de Mickael que ja estava recuperat i amb l’alta mèdica. Finalment Xavi Pascual va optar per l’aler que ha guanyat aquest títol. Al final del partit el mateix jugador deia que ell havia vingut a guanyar títols i ajudar a l’equip a fer-ho. Així ho ha demostrat i de quina manera. Ara l’aler de Minesota ha guanyat el primer títol a nivell individual curiosament contra l’equip que va debutar a ACB i va acabar amb -7 de valoració i el que el va voler fitxar a l’estiu i no es va acabar de concretar.

El jugador estrellat: Begic
A mi em perdonareu, però no ho entenc. Es fa fora a Jorge Garbajosa i es porta a Begic, un jugador determinant que fa 2,20 (encara que després es medeix i fa 2,16), que ha de posar diners de la seva butxaca per deixar l’equip i anar a jugar a Madrid i que ha de ser el millor per reforçar el joc interior del conjunt blanc... Doncs bé, NO HA DEBUTAT a la copa del Rei i ha estat Inedit durant tot el campionat. Un jugador que havia de ser la parella perfecte per Tomic i fer que el Madrid encara fós millor. Doncs Messina no confia amb ell. Jo diria que l’italià està pensant més on entrenarà la propera temporada que amb aquest Reial Madrid

El twitter, una nova moda que ve d’Amèrica

Quan uns anys enrera va començar a sortir el fenome Facebook en van sortir molts d’altres. Un d’ells va ser el twitter. Una moda d’una xarxa social en que tu interactuaves com tu volies i que amb 140 caràctes havies de piular (twittejar) el que et vingués al cap, el que vulguessis. Més inmediat que el Facebook i més que la majoria de les pagines d’aquest tipus, el Twitter va permetre escriure i parlar amb famosos de tots els hambits, que llegeixen i controlen els seus twitters de manera personal i gairebé intransferible, per tan és una línia directa oberta amb ells i això a vegades ho aprofiten els periodistes, ja que el que abans era una bojeria ara és la normalitat en persona, poder parlar amb ells a través d’aquest mitjà.

La NBA primera febre piuladora i primeres restriccions
Aquesta moda es va extendre entre els esportistes i sobretot en els jugadors de la NBA. Per aquest motiu es van arribar a prohibir i a “perseguir” imagineu-vos quina era la malaltia que, la majoria de jugadors de la lliga, aprofitaven els descansos, els temps morts o els canvis per twittejar com anaven els partits. Això va fer que la lliga prengués cartes a l’assumpte i es parés aquesta bojeria que havia esdevingut aquesta xarxa social. Jugadors com Andrew Bogut, Steve Nash, Tyson Chandler, Fabricio Oberto, Manu Ginobili, Lebron James, Kevin Durant, Tiago Splitter, Chris Bosh, Rudy Fernandez o Charlie Villanueva. Aquest últim va ser un dels que més twittejava i dels que primer va ser enxampat i va fer enfadar als entrenadors, ja que criticava les decisions i a al mateix tècnic.

ACB comença a estendre’s la moda
Mica en mica son molts els jugadors de la nostra lliga que van entrant en el mon twittero. Jayson Granger, German Gabriel, March Blanc o l’ex-jugador Rafa Vidaurreta entre altres, són noms dels jugadors d’Estudiantes, que és un dels clubs més twitteros. Altres clubs com el Baskonia ho desitjarien que no ho fossin tant, ja que veient coses com la baralla entre David Logan i Pau Ribas a nivell dialèctic sobre l’entrenador i les tàctiques del Caja Laboral, no són el millor exemple ni el paradigma d’aquesta xarxa social. Tot i això després es va pdoer demostrar que tot era mentida i que un no se segueix a l'altre.

Altres jugadors com Joe Ingles o Ricky Rubo també tenen les seves comptes obertes i les utilitzen. Altres noms com: Marcelinho Hueratas, Rafa Freire, Berni Rodriguez, Robert Archibal, Victor Claver, Nando de Colo, Javier Beiran, Carlos Suarez, Sergio Rodríguez o Jorge Garbajosa, també són exèmples. Un altre dels que tenia el seu twitter sempre molt actiu era un dels entrenadors ACB més controvertits com és Pedro Martinez, el de Badalona fa servir molt el twitter i fins i tot una conversa seva amb Gerard Piqué va acabar sent noticia. Ara ha decidit apagar temporalment aquest servei després d'uns insults, que li van fer uns anònims en aquest servei. Tot i això per la Copa que tot just ara comença, ja tenen pensat fer pancartes per demanar que torni a obrir el seu twitter!

El futbol comença a ser terreny abonat pels twitteros
Mica en mica els futbolistes es van apropant a aquest mon del Twitter, jugadors del Madrid com Sergio Ramos, que ara el fa servir menys, Casillas, Arbeloa o Xabi Alonso, Gonzalo Higuain, Esteban Granero i Kaka tenen aquesta xarxa social, encara que alguns el fan servir més que no pas altres. En aquest aspecte tenen la xarxa per informar de la seva vida social i promocional, encara que no són poques les vegades que l'han de fer servir per demanar disculpes, com va fer Ramos després de l'enganxada amb un periodista perquè Gerard Piqué va contestar en català a una pregunta.

Per la seva part el mon Barça segueix aixecant passions. L’exemple més clar és Gerard Piqué que en poc més de 5 hores va aconseguir 16.000 seguidors. Ara que ja fa un parell de mesos que disposa de la conta a Twitter en té 269.000 seguidors i pujant. A més al publicar la ja mítica foto amb Shakira que sembla que confirma la seva relació va fer saltar la banca twittera! Va aconseguir que tothom parlés de la foto i del seu amic Pipo Torres, que es va batejar amb el Hastag (és una paraula o frase que es repeteix i que és twittejada per molta gent i que va precedida del simbol #) com #eldeloscuadros. Altres del Barça com Puyol fa temps que tenen Twitter, però sembla amb l’entrada de Piqué s’han animat més i les seves converses amb un català a Londres com és Cesc Fabregas, fan que encara tinguin més trascendència el que es diuen entre uns amics. Altres jugadors culés que tenen twitter son: Adriano Correia, Andres Iniesta, Javier Mascherano. Altres dels jugadors del B com: Thiago Alcantara, Rafael Alcantara o Jonathan Dos Santos. Fins i tot l'entrenador del filial, Luis Enrique, que no concedeix mai entrevistes i només parla en roda de premsa, també té Twitter. Per acabar el president de l'entitat Sandro Rosell també en té, encara que des de que ocupa la presidència està molt menys actiu.

L'Espanyol seguex els passos i mica en mica es van posant a la manera de fer del twitter! Alguns jugadors comencen a apareixer en aquesta xarxa social. Ernesto Galan, Álvaro Vázquez, Felipe Mattioni, Javi Chica o Javi Lopez són dels que tenen Twitter, com el ja ex-jugador Didac Vilà, que tot i no tenir foto, el té actiu.

Un altre que també manté la conta bastant activa és Sergio Aguero, el Kun també té activada la conta i publica de to. L’exemple és la seva foto que es va fer mítica amb el passaport a la ma per demostrar que ja era ciutadà espanyol de totes totes! Altres jugadors com Mata, Pablo Hernandez, Filipe Luis, Juanfran, Toni Doblas, Diego Forlan, Iker Muniain, Roberto Soldado, Pepe Reina, Marc Crossas, Sergi Codina, Daniel Parejo, Luis Fabiano, Nacho Novo, Carlos Cuellar, Luis Suarez, Renato, Belleti, Rivaldo, Kanoute, Edmilson, entre altres són fans de la nova xarxa social.

Altres esports on també hi ha Twitter
Tots acaben caient. Des de Jorge Lorenzo, a Edurne Pasaban, Erika Villaecija, fins a Alberto Contador o Feliciano Lopez, Fernando Verdasco, Carlos Moyá o David Nalvandian. Són alguns dels noms en el terreny poliesportiu.

Jorge Lorenzo té el twitter molt actiu! I el controla ell mateix. Contesta a tot el que pot i fa tot el que pot. Un exemple a tall personal. En un sopar amb l’Ajuntament de Tiana fa temps, vaig enviar un missatge al twitter de Lorezno perquè estava sopant allà i li vaig dir que pujés! Al pujar i fer la foto que veieu amb aquestes línies em va dir, ets tu el del missatge al Twitter, i em va ensenyar que l’habia llegit... i de com de boig li anava tot amb aquesta aplicació.

En el mon de les motos, atlres presonatges com: Hector Barberà, Carlos Checa, Álvaro Bautista, Hector Faubel.

Alberto Contador sempre ha defensat la seva innocència davant del dopatge des del Twitter. El corredor ha dit en moltes ocasions que és innocent i que no té res a veure i ha rebut el soport de altres companys com Oscar Pereiro, que també és molt aficionat a aquesta aplicació. No vull acabar sense un toc exòtic i català, hi ha moltes persones per seguir al Twitter. També hi ha altres ciclistes i persones relacionades amb aquest mon com: Igor Gonzalez de Galdeano, Manolo Sainz, Javier Aramendia, Gorka Izaguirre o el mateix Carlos Sastre.

Jugadors, entrenadors, i tots els que hi hagi. Però en aquest últim vull fer una petició. Hi ha un català que participa en proves com és el mundial d’Skeleton que es diu Ander Minrambell. Seguiu-lo, una persona que el fa servir, esportista i dels que son bona gent!

Per cert, que jo també hi sóc: Sergi Quevedo

Quan tot s’acaba al camp

Avui he esperat a que passessin 24 hores del clàssic per fer una reflexió freda del que va passar. Però no es pot. Els cinc gols i el bany que li va donar el Barça al Reial Madrid va fer història. Un camp nou com en les bones ocasions, ple fins a la bandera, i cridant i animant a l’equip. Un partit que es presentava calentet, Mourinho fent declaracions, Cristiano Ronaldo escalfant el partit i tota la premsa dient allò de veure si ens en feien 8 a ells també el dilluns i veien si eren capaços. Deprés de veure el partit només puc dir que si en fan 8... m’ho crec! El partit va ser un recital, un monoleg, una manera exagerada de contraposar dos estils de futbol, el de toc del Barça de Guardiola, contra el directa del Reial Madrid de Mourinho. L’altre dia vaig sentir moltes anàlisis, però em quedo amb una. El Madrid va intentar canviar l’estil de joc per parar al Barça i no ho va aconseguir, tot al contrari, va ser un suïcidi voler fer una altre cosa. En alguns moments semblaven gallines sense cap corrent cap a tots cantons sense ton ni son i es van acabar estavellant de manera brutal contra un gran Barça. Un estil molt definit Siguem sincers, el gol de Pedro, abans de que el canari marqui, hi ha un total d’un minut i 17 segons en que el Barça es va passar la pilota com va voler i per on va voler, va tornar a demostrar una verticalitat absoluta i un control com pocs. El que deia Mourinho té raó, el Barça és un producte acabat i ara mateix el Madrid està per fer. Aquest estil es demostra en dades com la possessió que va ser molt superior o com el fet de que el Madrid no començava a pressionar la sortida de la pilota, més aviat no pressionava, tot el contrari, s’ho mirava de mala manera!

L’arbitratge no condiciona un 5 a 0
Estem d’acord que Iturralde Gonzalez sempre és un àrbitre que ha condicionat molt els partits i que moltes vegades ha afavorit al Barça, però siguem seriosos, un 5 a 0 no ve condicionat per un arbitratge. Segons la premsa de Madrid (que després en parlaré) hi ha un clar penal sobre Cristiano Ronaldo. Comencem malament, Victor Valdés treu molt bé la pilota, el que passa que amb el que rellisca el camp i el fet de que surt amb el cos, no pot evitar la topada i siguem sincers, ens n’adonem quan ja ha passat un mon. No fem ressò del cop de colze de Carvalho a Mesi que agredeix al jugador, però ens fixem en que Guardiola amaga la pilota a CR7, aquest fet jo si que el trobo que no va amb el joc, però si volen jugar brut, tots en saben i Guardiola té molta més classe.

Si ens hem de fiar de l’arbitratge l’expulsió de Ramos per vermella directa per caçar a Mesi és molt greu, però no es greu que després empenti a Puyol i li toqui la cara a Xavi, dos companys i amics de selecció. Això no és lleig, el que si que ho és, està molt clar que és Piqué, un culé de TOTA la vida demostrant que recorda el que és guanyar a un Madrid i el resultat de 5 a 0 fent la mà... això és motiu de sanció i expulsió. Per cert, a Ramos només li ha caigut un partit!

Mourinho i les seves declaracions
Al final del partit Jose Mourinho va tornar a recordar allò de que si amb l’Inter van sortir amb la cua entre cames en el primer partit, però que quan van tornar van marxar amb el cap ben alt, camí de la final de la Champions i el Barça a veure-ho des de casa seva. Jo sempre penso que aquest home i la seva incontinència tenen un problema, ja que un dia sempre se li tornen en contra. Un parell d’exemples: Villa va costar molts diners i marca pocs gols, per la seva artífexs directe de dos gols i en va participar en dos més. Per altra banda, va dir que l’Sporting adulterava la competició al presentar-se amb 7 suplents... doncs bé, el Madrid amb 10 titulars i Benzema, va perdre de manera estrepitosa per 5 a 0 amb un equip amb el que el Sporting va perdre 1 a 0. Per tan cal plantejar-se les coses abans de dir-les i si no acceptes que t’han donat un repàs que t’han donat un bany i que surts tocat, tens un problema, perquè la resta de la gent ho pensa.

Aquest equip que aixeca la bandera del senyorisme i que jo cada dia tinc menys clar que la tingui i que ara mateix està més pendent de que els seus jugadors no parlin al final del partit, no vagi a ser que algun fiqui la pota i digui alguna cosa que no estigui mil·limetrada i parlada i que no ha sortit gaire a la llum, però Mahmud Diarra se les va tenir amb Mourinho per no voler sortir a jugar i coses per l’estil que deixen en un molt mal lloc en una entitat que no acaba de rutllar.

Un mal endèmic que es mostra amb la marxa de Raul
Ara ho entendreu. El Madrid comença el partit amb 1 jugador de la seva pedrera. El barça amb 8! Un jugador que només sent els colors, que sap que és el madridisme i que sap el que suposa jugar un clàssic d’aquestes característiques. Mesi, Iniesta, Xavi, Puyol, Piqué, Busquets i Valdés, saben de sobra com va aquest partit, un jugador com Pedro que porta menys temps també ho té clar i un Villa que el vas criticant dia si i dia també per part de l’entrenador de l’altre equip no li cal més motivació. Abidal fa la seva feina i Alves és tot cor i potència, jugui contra qui jugui.

Davant un Madrid que tots es miren i ningú entén com pot ser que passi això. Però com sempre la meva imatge per Casillas, el jugador de la pedrera del Madrid que posava aquella cara de flipo, flipo en colors flipo... Seré així de directe, cada dia em sap més greu per aquest nano perquè sembla que en els Barça-Madrid jugui sol! Per això parlo de l’exemple de Raul, un jugador tot cor i que té molt clar que el seu equip és el Reial Madrid i que ho donava TOT per aquest equip i que tot i perdre ho seguia demostrant i seguia donant la cara.

Catalans som morbosos, Punto Pelota líder d’audiència
Estem parlant d’un 15% d’una emissora com Intereconomia que es mou al voltant d’un 4... estem parlant d’un gran èxit per aquest programa, però estem parlant Tomas Roncero i els comentaris. Us ho confesso, jo vaig ser un d’ells! Abans del partit, connecten amb Barcelona, ja deien que tot estava a punt a Canaletes per si hi havia golejada. Els riures a l’estudi van ser increïbles com dient que era impossible i que no podria ser...

Tot just acabar el partit em vaig connectar a la cadena per poder veure el partit i poder riure amb els comentaris. Tot i això em va fer molta gràcia que es destaqués la vergonyosa actuació del Madrid, el gran punt de mira va ser l’arbitratge. El millor però era veure algunes cares. La de Siro Lopez pagava... i era la que més! Les demés era per mirar-les amb deteniment i tranquil·litat. Roncero arribava tard i mentre Pedrerol deia que calia tenir clar que els hi havien donat un bany, els demés criticaven a l’arbitratge. De cop va apareixer un periodista francès, Hermelle, que va dir que anar a celebrar a Canaletes, on per cert es van reunir 3000 persones un dilluns a la nit, era un error, perquè no era cap títol! Mentre a Cibeles hi havia un dispositiu muntat amb tanques per protegir la font pel que pogués passar, però clar, a lo millor han començat avui unes obres i les havien portat per si de cas. Els tertulians feien una cara que pagava i s’agafaven a qualsevol lloc per excusar el que va passar al camp.

Arriba Roncero i arriba el mestre de l’exaltació
Amb l’arribada de Roncero tot guanyava, tot sumava i tot es preparava per veure que havia preparat un dels caps del Diaro As per poder parlar d’aquest partit. Doncs bé, no hi va haver clemència, però poc va durar de tirar contra l’equip i aviat van rebre tan l’àrbitre com el comportament del Barça i dels seus jugadors, clar. I llavors ens dedica un speach de 5 minuts dient que el gran és Mourinho que és el millor entrenador i que amb l’Inter va fer un gran partit, va fer un gran paper i els va deixar amb un pam de nas... i que amb l’Inter ho havia guanyat tot i que amb l’Inter els havia deixat clavats... Millor mireu-lo i escolteu-lo...

Després d’això jo només dic que als culés els queda una volta per seguir restregant el resultat i seguir dient que l’equip de Mourinho no és invencible i que encara queden molts enfrontaments, però en els que de moment porta guardiola el balanç és aclaparador: 16 gols a favor i 2 en contra, que són els del 2 a 6. per tan poc queda per explicar.

Dennis Rodman, un geni com pocs

L’altre dia pensava que feia temps que no dedicava un article d’aquest bloc a parlar de bàsquet. Feia dies que em rondava quins temes podrien estar ben plantejats i vaig estudiar el fet del Power Electronics València i el seu canvi d’entrenador. Vaig mirar el fet del ben valorats que estaven els entrenadors nacionals i de cop em sorgeix un nom que feia temps que no sentia i que vaig considerar que sempre és maco que torni a casa per Nadal, i com que ja s’apropa he decidit dedicar un article a un dels genis del Bàsquet NBA, Dennis Rodman. Geni perquè té tractament de geni i perquè és això que ara tan trobem a faltar a la lliga americana, com és un especialista en defensa i en rebot. Però no ens hem d’enganyar està molt sonat!

Els inicis
Dennis Rodman neix a Trenton (new Jersey) el 16 de maig de 1961. Des de petit li agradava el bàsquet i a la universitat no ho va dubtar mai que hi volia jugar. No era cap prodigi físic ni tenia qualitats extremes per aquest esport, encara que va ser en el darrer any d’adolescència en que va creixer 28 centímetres en un sol any que el van convertir en un jugador de dos metres molt interessant. Durant tres temporades va militar a Savage Storm que és de la Universitat Estatal del Sud d’Oklahoma. En aquestes tres temporades aconsegueix un excepcional registre de 25,7 punts per partit i una mitjana de 15,7 rebots. Amb aquests números estava molt clar que havia d’anar a la NBA i així ho va fer. Per ser més exactes va entrar en segona ronda del draft amb el número 27 i al 1986 era escollit pels Bad Boys dels Detroit Pistons.

La primera etapa a la NBA
En aquell equip va coincidir amb jugadors molt importants com Isiah Thomas, Joe Dumars, Bill Laimbeer com a estrelles i que estaven molt ben secundats per altres com Adrian Dantley, Vinnie Johnson, John Salley i Rick Mahorn. Amb el seu estil Rodman va encaixar de meravella i es va tornar un Bad Boy més. Al 1987 perdien la final de conferència contra els Boston Celtics d’un gran Larry Bird. Tot i això l’ala-pivot de New Jersey va tenir una actuació molt destacada cobrint a la gran estrella dels verds.

Al 1988 Rodman va donar un salt qualitatiu que el marcaria per sempre i va començar a demostrar que era un jugador molt important. Va millorar el seu joc i es va convertir en un expert rebotejador, tot i només fer 2’03 era el gran dominador en la seva posició. Aquella temporada va quedar segon en 1988-89 derrotaven a uns joves bulls a la final de conferència i s’enduien també el títol de la NBA després d’escombrar als Lakers per un escandalós 4 a 0. Al següent any tornaven a guanyar les finals, contra Porlan Trail Blazers i demostraven que eren un dels millors equips. Aquelles dues temporades Dennis Rodman va ser escollit el millor defensor de la lliga.

En aquell moment el jugador demostrava que estava a un gran nivell i que era un dels referents nats d’aquesta competició. Al 1991 liderava als Pistons amb 12,5 rebots i es mostrava com un líder i especialista intractable sota els taulells. Al 1992 va sumar l’escandalosa mitjana de 18 rebots per partit. Així es va endur el premi al màxim rebotejador de la lliga que l’aconseguiria un total de 7 anys seguits. Una nit del 1992 va aconseguir el rècord en la seva carrera de rebots en un partit 34. El problema venia en que els Pistons estaven canviant Thomas i Laimbeer deixaven el bàsquet i l’equip es destruïa. Per si això fos poc la bestia Rodman es va despertar una nit memorable, de la temporada 1992-93 va ser trobat a la seva camioneta, assegut amb una arma carregada a l’aparcament del pavelló de Detroit. Aquella nit, segons publica la seva autobiografia, va ser la que va assassinar a l’antic Dennis per donar pas al nou. Al final d’aquella temporada va ser traspassat a Sant Antoino Spurs.

Spurs, un pas efimer i marcat per Madonna
La temporada 1993-1994, Sant Antoino Spurs fa un canvi i es queda amb Dennis Rodman. Els Texans es feien amb el rebotejador més gran de la lliga que estava destinat a formar una parella intractable amb el seu pivot titular amb el marí David Robinson. I com no ho va aconseguir. La màgia Rodman va fer que per primera vegada el màxim anotador d’una temporada i MVP per Robinson i el màxim anotador, ell mateix, es trobessin en un mateix equip. Sant Antonio Spurs va aconseguir arribar a la final de conferència que van perdre contra el Roquets també texans.

Però no tot eren flors i violes, al contrari. Robinson i Rodman no es podien ni veure i el pivot estava cansat de les anades i vingudes d’aquest. Durant aquella època va tenir un romanç amb la cantant i actriu Madonna i això el feia estar descentrat. Va ser la primera vegada que es va tenyir el cabell de verd! El seu amor amb la cantant no va durar gaire. Fins i tot al cap del temps a la seva biografia va publicar que Madonna volia tenir un fill amb ell i va narrar amb pels i senyals com va ser la primera nit amb la diva del Pop. La mateixa Madonna es va encarregar de desmentir totes les difamacions i va acabar dient que al llit era un desastre.

Per tots aquests problemes el jugador va abandonar la seva estada a Texas al finalitzar la temporada i va marxar a un equip mític com els Chicago Bulls amb dos noms propis que marcarien de manera definitiva la seva carrera: Scottie Pippen i Michael Jordan.

Els Bulls ja tenen el seu gran referent a sota
Aquella temporada Horace Grant marxava a Orlando Magic i els de Phil Jackson buscaven un bon referent rebotejador. Òbviament no va passar desapercebuda la situació de Dennis Rodman, qui l’entrenador va dir que era capaç de domar i així ho va fer i com només ell ho sap. Aquella temporada amb un Jordan que ja tornava a portar un any de rodatge i amb una gran planificació es van convertir en un dels 10 millors equips de la història de la NBA i amb Jordan estelar un Pippen fantàstic i un Rodman que feia molt bé la seva feina se’ls hi sumaven Kukoc i Kerr entre altres per entendre millor aquella temporada de somni que estaven fent. Durant aquells tres anys Rodman va seguir guanyant el màxim rebotejador de la lliga, era un fix al cinc defensiu i feia coses increïbles per salvar pilotes de fora.

Al 1998, ell mateix decideix posar punt i final a la seva estada als Bulls. L’equip es desmantella i Pippen marxa a Orlando, Jordan es retira de
nou, Jackson marxa i decideixen no renovar el contracte a Rodman que marxa a diversos equips. A partir d’aquell moment la seva vida i la seva història canvien de manera definitiva i tot i tenir 5 anells de campió i estar considerat entre els 50 millors jugadors de la història el nou Dennis, que va anomenar a la seva autobiografia, estava acabant amb la seva carrera esportiva.

A provar per tot el mon
Després de deixar els Bulls, Rodman va provar sort a Lakers i Mavericks, en vista del seu poc èxit va decidir deixar la NBA i va marxar a Mèxic, va jugar a Anglaterra i fins i tot a Finlàndia. És en aquesta època que està casat durant un any amb l’actriu Carmen Electra, però només duren uns mesos després de la seva boda a las Vegas al 1998. Per cer, la validesa de la boda va ser per només unes hores!

L’altre Dennis Rodman
Al acabar la seva carrera, o fins i tot compaginant-la, va treballar en altres projectes. Va ser lluitador professional de Wresling americà, el que aquí coneixem com Pressin Cach. Va debutar al 13 de juliol de 1997 en una baralla amb Hulk Hogan i es va enfrontar i perdre contra Lex Luger i Paul Wight. La seva segona actuació va ser un any després i també juntament amb Hogan, en aquesta ocasió es van endur la victòria contra Dallan Page i, atenció, Karl Malone! El seu darrer combat va ser contra Randy Savage.

També ha participat com a actor en algunes pel·licules, com també ha fet O’neall. Per ser exactes va protagonitzar Double Team amb Jean Claude Van Damme i que va ser un gran èxit a taquilles. Aquesta peli ell mateix explicava les complicacions per la diferència d’alçada, ja que ell és 30 cm més alt que l’altre protagonista. Protagonitza també la història de la seva vida a TV que és el resultat del seu llibre i també altres films com Simon Sez o Cutaway. La seva darrera incursió la trobem a The Minis del 2008.

També l’hem pogut veure corrent els Sant Fermines, però per una causa solidaria, cosa que dedica molt del seu temps lliure

La vida personal i sexual d’una estrella de la NBA
Aquesta setmana va sortir a la llum que mentre feia una entrevista telefònica per una emissora de ràdio estava en aquell moment estava practicant sexe i el retransmetia, dient frases com: “això és fantàstic ara estic a la meitat de la feina”. Aquest és el mateix home que tapava i eixugava a Larry Bird i ajudava a Jordan a ser el millor. Un home que entre altres va agafar el micròfon d’un hotel i narrava per ell, i se sentia per tota la megafonia, com era una orgia seva amb 6 dones.


Conclusió
La imatge d’un jugador de poc més de dos metres, amb el cabell de colors, pírcings i tatuatges, no era gaire normal a la epoca dels 90 a la NBA. Per ser més exactes era una bogeria i per això era recordat Dennis Rodman, un jugador considerat entre els 50 millors de la historia de la NBA, màxim rebotejador en 7 ocasions i guanyador de 5 anells que serà recordat més per les seves tonteries que pel que va ser, un grandíssim jugador de bàsquet!

Els agents de futbol, els grans problemes

Fa uns dies que em venen a la ment jugadors que estan donant molts problemes Ibraimovic, Yaya Touré, Tello, Tamudo, Marqués, Ronaldo, Roney... entre molts altres. Estem en un moment del futbol que és complicat viure-hi i fins i tot es té en compte que jugadors tenen uns sentiments i cal tenir clar que si hi ha moviments ells cobraran molt més que si no s’estan quiets. Una curiositat estadística: Actualment hi ha 5782 agents FIFA, segons la llista que podeu consultar aquí. D’aquests 585 son espanyols, el país que més en té! Un 10% dels agents FIFA són espanyols. Entre ells hi ha la família Urdangarin i Núria Bermudez, entre d’altres. Fins i tot un cosí germà meu, com a cosa curiosa.

Ronaldo, els agents a la presó
Parlar de Ronaldo Luis Nazario da Silva es parlar d’un dels jugadors que més han mogut els seus agents. Com si fos la moneda falsa que ningú vol es va moure entre els millors clubs d’Europa. Va irrompre al PSV i en dues temporades va fer que els observadors del Barça s’hi fixessin. Després d’un any i 34 gols marxava a l’Inter on les lesions l’acusaven. Després va passar al Reial Madrid i més tard al Milan, és a dir, entre els eterns enemics i va passar per tots el clubs.

En tot això un comú denominador els seus agents, que en tots els traspassos van treure molts diners. Temps després es va demostrar que de manera fraudulenta, per tan van acabar a la presó i demostrant que les males pràctiques en aquest esport s’acaben pagant i més amb un dels millors davanters centres de tots els temps.

Touré Yaya, un jove molt veterà
Aquest és un d’aquells jugadors que hem sentit tant de temps que ens pensem que té 30 i molts anys i no és així té 27 anys i ha passat per un total de 8 equips amb anades i vingudes Va començar a Costa de Marfil, va passar per Bèlgica, va marxar a Ucraïna, va tornar a Belgica i va tornar a marxar a Ucraïna... Després Grècia, França, Espanya i Anglaterra. Tot i que a tots els equips ha estat un jugador clau el seu agent sempre l’ha fet moure i molt! A vegades de bones maneres, d’altres no. Com quan va parlar de Guardiola i és Dimitri Selyuk l’autor de tot tipus de perles i de moltes dites que van causar molt malestar entre l’afició i una mica d’animadversió cap a un jugador molt estimat per l’afició i que sempre va reconèixer que estava molt content a Barcelona.

Fernando Marquès un altre jove veterà
Manel Ferrer és el que ha mogut a Fernando Marqués per mitja europa sense trobar el que buscava. 26 anys i un total de 8 equips. Va començar al Rayo Vallecano, va passar al Ràcing de Santander, va marxar cedit al At. de Madrid, va tornar al Ràcing al 2005 i marxa cedit de nou a l’At de Madrid i finalment al Castelló. Torna a l’At. de Madrid on està poc temps i marxa a l’Airis de Salonica. Marxa a l’Espanyol i un cop aquí es fa un lloc dintre de l’equip.

Les lesions el persegueixen i sembla que no acaba de trobar el seu estat òptim. En vista de que no es titular decideix marxar amb un vuit legal del seu contracte, el mateix que ja va passar amb Oscar Serrno al Ràcing. Per tan es troben que el jugador aconsellat pel seu agent marxa lliure al Parma italià, on no esta tenint una bona temporada, ja que l’equip està a la zona baixa de la taula. Segons les darreres declaracions s’ha de canviar la mentalitat...

Tamudo, el gran símbol que marxa per la porta del darrera
Quan Raul Tamudo semblava que es retiraria a l’Espanyol i seria un dels jugadors més importants del mon perico, es troben amb que el seu agent fa una carta demanant que el deixin marxar. En aquell moment Tamudo ho nega i diu que no és així. Poc després apareix el president del club Daniel Sanchez Llibre amb una carta signada per l’agent Tomàs Durant i que demanava que el deixessin marxar. Finalment el 8 de maig es va acomiadar de l’afició i oficialment va marxar del club el 1 de juliol del 2010 després de tretze temporades i de molt d’amor per el seu club.

És la segona vegada que feia un intent de marxar, però aquest era definitiu, després de que 1997 es va truncar la marxar al Glasgow Rangers per no passar l’examen mèdic. Tot i dir que marxaria fora, finalment va firmar per la Reial Societat de Sant Sebastià.

Tello torna a casa després d’una gestió estranya
Tornava al Barça B després d’estar a l’espanyol B. El jugador va marxar, en teoria, perquè acabava el contracte, altres diuen que no que ja l’havien renovat. El tema es que Tello va tornar a generar una controvèrsia entre Barça i Espanyol, com ja va passar amb el cas de Raül Baena. Per aquest afer de Tello, el seu Agent Josep Maria Orobig (que també porta a Busquets o Guardiola entre d’altres), té vetada l’entrada a Cornellà el Part i a Sant Adrià després d’aquesta gestió.

L’agent ha portat jugadors pericos com poden ser Roger, Capdevila i actualment tenen al seu protegit Coro, que depèn d’ell.

Ibra i Mino Raiola, el millor pel final
Parlant clar i malament m’he guardat Mino Raiola pel final. L’agent d’Ibraimovic ha estat un dels maldecaps més constants pel futbol club Barcelona. Amb l’arribada del davanter suec tothom tenia clar que no seria fàcil adaptar-lo a aquest futbol i més amb el caràcter que es gastava, que de suec en tenia ben poc. Així va ser i si a sobre li sumes el seu agent demostres com va tot. Un home que va negociar un contracte per a ell d’un milió d’euros per temporada mentre Ibra estigués vinculat al Barça.

Aquest home aquest estiu s’ha forrat. Ha fet el traspàs de Ibra, ha portat a Ballotelli al Manchester City i ha portat a Mattioni a l’Espanyol. Es pot dir que aquest antic pizzer ha guanyat mols diners i que s’ha fet d’or amb un piquet d’or. La darrera anada d’olla va ser dir que Cruyff i Guardiola haurien d’estar al mateix hospital mental. I com aquestes moltes. Un home peculiar que demostra que aquesta gent que el mon dels agents sempre és complicats.

Escac... i mat¿?

No em refereixo als escacs, amb aquesta expressió em refereixo a un esport tan noble com el ciclisme, on sempre hi ha hagut l’ombra que planejava del dopatge i on s’hi ha creat fins i tot una certa psicosi. Alberto Contador ha tingut que sortir al pas de les informacions difoses per una cadena alamana on acusen al de Pinto de haver pres substàncies dopants durant el darrer Tour de França, una competició que després de l’operació port està ferida i de molta gravetat. Per aquest motiu la UCI ha decidit suspendre cautelarment al corredor fins que s’aclareixi la situació i es tingui molt clar el que va passar.

Antecedents, la UCI i les contradiccions
Aquest fet esclata el passat mes d’agost, quan la UCI (Unió Ciclista internacional) crida a Alberto Contador per dir-li que han detectat un nivell de clembuterol a la sang i que per tan ha donat positiu en un anàlisi antidoping. Segons el mateix corredor, la mateixa federació li diu que aquesta quantitat és causada per haver pres un aliment i que per tan no cal que es preocupi. Tot i això quan la cadena alamana destapa aquest fet, salten totes les alarmes. Obviament, si el que diu el corredor es cert, la UCI no tindria perquè sancionar-lo, encara que suposo que el fet de que surti als mitjans alerta a la federació que es vol estalviar un escàndol i de manera cautelar el suspèn. Per mi un error, ja que si finalment es demostra que és per un cas alimentari com ja va dir la mateixa Unió Ciclista Internacional, llavors estàs embrutant el nom d’un corredor que és innocent i que, si es confirma que no s’ha dopat, ja quedarà marcat per tota la vida i tampoc és la idea.

Clembuterol, el dòping de la carn
Sobre que els ciclistes han de tenir una alimentació sana i basada en productes naturals és una cosa primordial. L’exemple és aquest compost, el Clembuterol. Perquè us feu una idea aquesta substància es comença a aplicar al 1965 i es demostra que és un descongestionant molt bo i es recomana per l’asma i problemes de bronquis. El problema ve quan es descobreix que té efectes secundaris i que produeix taquicàrdies i altres dolències coronàries per la seva acció vasodilatadora . Per aquest motiu es restringeix a molts països.

Tot i això en els anys 70 és un gran estímul per la industria alimentària. Per ser exactes descobreixen que al administrar clembuterol als animals per via oral redueixen la seva massa de greix i augmenten la musculatura. Per tan es comença a aplicar a molts animals i d’aquesta manera s’aconsegueix que animals com la vedella consegueixin una bona massa muscular sense necessitat de tenir grans pastures on estar.

Al 1992 la UCI prohibeix de manera explícita el clembuterol per ser un anabolitzant i desenvolupar aquesta massa muscular de manera desorbitada. Tot i això, al contrari que amb els altres productes, per aquest no es va posar un mínim de detecció per considerar-ho una substància dopant.

Contador i el seu filet
La proporció de Clembuterol que es troba a la sang de Alberto Contador és molt baixa. Per ser exacte 400 vegades menys de la que la UCI troba com a imputable. El seu nivell és de 0,005 en sang, per això se li diu que és alimentària i aquí és on apareix Jose Luís Lopez Cerrón.

Aquest personatge, de Valladolid i de 54 anys és ex-ciclista professional, ex-director esportiu i actualment màxim organitzador de la Volta Ciclista a Castella la Manxa. Com a bon aficionat visita un parell de dies el Tour i a tots els que hi son presents. En aquell moment el cuiner de Alberto Contador, que es diu Paco Olalla i segons la versió de López Cerrón està enfadat perquè no el deixen entrar a la Cuina a on es troben i li demana sisplau que li faci arribar algun filet de carn. En aquell moment López Cerrón que anava per l’autopista surt a Irún i busca una carnisseria per comprar aquesta carn de vedella, sense saber que podia estar “intoxicada” per aquest fàrmac. Una de les curiositats és que en un primer moment el cuiner el que més li preocupava eren les salses, ja que a l’estiu poden provocar una indigestió a un ciclista.

Un esport ferit de mort
Aquesta és una nova etapa d’aquest Tour que fa el ciclisme cap a la seva autodestrucció. Un esport que en un principi està considerat per a valents i per a homes molt forts físicament, continua proporcionant problemes i demostrant que està massa tocat. Quan al febrer del 2006 esclata la operació Port tot el ciclisme es cobreix d’una capa de merda (parlant clar i malament) que tot el mon de l’esport té molt clar que trigarà molt en desaparèixer. Amb Eufemiano Fuentes i el Kelme com a protagonistes es comencen a destapar molts noms de ciclistes, equips, directors esportius, metges (encapçalats pel doctor Merino Bartres) i molts altres esportistes que es fan transfusions sanguínies per poder millorar el seu rendiment i que no es detecti el positiu per dòping. Noms com els de Jan Ulrich, Alejandro Valverde o Ivan Basso, ciclistes de primer ordre apareixen en aquest sumari i en aquests arxius. Aquest va ser el cop de gracia a un esport que cada dia més estava tocat de mort.

Però el dopatge es podria considerar (amb perdó de l’expressió) el gran càncer del ciclisme, ja que fa anys que es porta a l’interior i que mica en mica el va minant i el va consumint. Noms com el de Marco Pantani o molts altres que sempre van estar al més alt de les curses, al capdavant de la serp multicolor i que van acabar al més profund de l’abisme esportiu i fins i tot personal, per el seu contacte amb aquest mon de les substàncies prohibides.

Veureum com acaba tot això i si s'ha posat a un innocent en el punt de mira a veure com li treuen aqest estigma... Però, sincerament, el ciclisme en general no pinta gaire bé, com deia al principi de moment és un esport que està en escac, en dos moviments més, però, es pot acabar la partida.

Fí d’un període històric

Aquesta tarda s’ha confirmat el que ja teníem clar molts dels que ens agrada el Bàsquet. Espanya s’ha acabat! Aquesta vegada no ha pogut ser i tot han estat problemes des del principi i fins al final. Un equip descompensat i que li falten moltes peces i molt importants (Com son Pau Gasol i Jose Manuel Calderon) i que si vol tornar a començar ho ha de fer des de la base i començant a fer una bona neteja a nivell de planter.

Scariolo no agafa les peces bones
Quan ens miràvem tots la configuració de l’equip trobàvem a faltar jugadors com Carlos Suarez o algun pivot més que no fos els de sempre. Tots varem agrair la aparició de jugadors com Fran Vazquez, que tornés Calderon i que tinguéssim un equip de garanties. Tots esperàvem amb ganes les aportacions d’un Victor Claver que estava fent una bona temporada i que és un gran defensor i un San Emeterio que va amargar la final de la ACB al totpoderós Barça. Molts teníem dubtes de la incorporació de jugadors com Sergio Llull, que tot i fer una molt bona temporada arribava tocat i justet a la cita, però tots varem tenir clar que el seleccionador no va fer el que havia de fer quan varem veure les rotacions que feia.

Sempre reaccionant contra les cordes
L’equip espanyol no ha donat senyals de ser aquella piconadora de fa 4 anys a Xina i una de les pors era no trobar-se contra els Estats Units d’Amèrica. S’estava tan capficat en aquest equip que no es mirava a la resta i en les possibilitats d’una Turquia molt potent, d’una Sèrbia jove i amb ambició i de molts equips que estaven destinats a donar guerra. Una Argentina que demostra partit a partit que la suma de Prigioni i Scola és impensable... En cap moment l’equip va donar sensació de seguretat i de tenir tot controlat com en altres ocasions. No em refereixo només al desastre de Lituània, sinó també a fets com que contra el Líban es patís molt més del compte per superar a una selecció inferior en molts aspectes.

Grans errors bàsics en moments claus
No tenir la seguretat en el tir lliure i no tancar bé el rebot van ser dos dels errors més repetits pels de Scariolo . No es poden fer tants errors tancant el rebot i no aprofitant l’alçada de jugadors importants i aprofitant que el sostre d’Espanya en moltes ocasions era superior al dels rivals però que no es van poder parar en cap moment i jugadors com Fran Vazquez cal reconeixer que van tenir molts problemes fins que no van estar entonats.

Els Juniors d’or es fan grans
Ens recolzem molt en aquesta generació de jugadors, pero tots ells ja tenen 30 anys i mica en mica s’ha d’anar fent lloc a les noves generacions. Estem d’acord que un Ricky, Rudy, Sanemeterio, Claver, Suarez, Marc Gasol... però cal donar definitivament el salt generacional que cal fer per seguir somiant en tornar a ser grans! Però per això cal començar a prescindir de molts jugadors que mica en mica han de deixar pas a les noves generacions. Tot i això la jerarquia a la selecció sembla que faci això inviable. Cal seguir exemples com els de Grècia i Sèrbia que van trencar amb el passat i han començat de nou en aquest Mundial.

La premsa tampoc ajuda
L’altre dia llegia un article molt interessant de Ramon Trecet que explicava el que era el seguiment de la premsa a aquest equip. Fa molt de temps que es parla de la ÑBA d’aquesta gran selecció i que no es tenen en compte que els jugadors i l’equip no han estat fent el que devien. Qualsevol veia que la cosa no rutllava menys els mateixos periodistes que deien allò de seguim creient i seguim demostrant que som la ostia... però no és mai així! Perquè la crítica sigui construcitva o destructiva és totalment necessària perquè un equip funcioni. En aquest cas no s’ha fet.

La Federació un altre impediment
Aquí toco un tema escabrós però necessari. Jose Luis Saez també és un dels grans problemes que té el bàsquet a nivell estatal. El president de la federació està massa acomodat i no li va tremolar la mà per fer fora a Pepu Hernandez. El seu gran objectiu era fer entrar a Sergio Scariolo... però no ho va aconseguir i la primera opció va ser Aito Garcia Reneses que en agafar la selecció va decidir fer alguns canvis. No va poder ser i es va trobar amb un equip enquistat i amb jugadors que ja haurien d’anar canviant. Garcia Reneses es va recolzar en jugadors que coneixia i que tenia confiança com Rudy i Ricky i ells van respondre. Al acabar les olimpíades el senyor Saez li va dir que no podia ser entrenador del Unicaja i al mateix temps Seleccionador. Ho deixa i llavors si que posa a Scariolo, entrenador del Khinki rus... Ell comença com a seleccionador guanya l’europeu però té clar com se les gasta l’equip. En un dels primers partits i perdent el matx en el darrer instant es demana un temps mort. Hi ha una jugada per tirar triple i diu que qui se l’ha de jugar és Sergio Llull, en aquell moment Marc Gasol es queixa de que tenint a Navarro, el seu germà, Garbajosa o Mumbrú se l’hagi de jugar el nou... per tan quedava molt clar com havia d’anar la cosa.

Conclusió
El Mundial s’ha acabat per Espanya. Sèrbia els ha deixat sense semifinals d’alguna cosa per primera vegada en 5 anys i per tan obrim un nou període de reflexió. Veure’m si l’entrenador Sergio Scariolo continuarà a càrrec d’aquest grup i de veure que passarà. Les claus estan obertes i a partir d’aquí TOT QUEDA PER DECIDIR!

Les altres conseqüències del Mundial de Futbol

Aquestes setmanes arribava a les meves mans un article del Mundo Deportivo, que explicava quines havien estat les conseqüències de la eliminació prematura de Corea del Nord del Mundial i em va deixar embadalit! Però anem per parts.

Corea del Nord, dades generals
Si repassem una mica com és aquest país ens l’adonarem que les coses no poden anar del tot bé! Us explico: La Republica Democràtica de Corea del Nord neix al 1945, quan es decideix que els americans tinguin una part de corea i els sovietics una altra. Per tan es divideix a partir del paral·lel 38. La Republica Democràtica viu en un regim comunista fins al dia d’avui. Es calcula que hi pot haver uns 24.051.218, encara que aquest és el darrer cens oficial i data del 2008. El seu governant és el inconfusible Kim Jong-Il i que té una visió de la vida una mica peculiar. Aquest home ha fomentat els grans principis del comunisme i ha tingut problemes pels seus programes de desenvolupament nuclear. Però ha fet coses com grans autopistes i grans infraestructures que han donat feina als coreans. Ara bé, això també té els seus contres, ja que tenen unes autopistes fantàstiques en un país que no té benzina fa que siguin inutils. Per tan tenen gent contractada que escombra aquestes autopistes... si si, LES ESCOMBRA!

Com a darrera curiositat us explicaré que l’encarregat de les polítiques amb l’exterior i de les relacions amb altres països és un català! Alejandro Cao de Benós de Les i Pérez nascut a Tarragona al 1974. Ell és un comunista català. És el president de l'Associació d'Amistat amb Corea (KFA) i ha advocat permanentment per la República Popular de Corea del Nord des de 1990. És delegat especial honorari d'aquest país, i delegat especial del Comitè de relacions culturals amb països estrangers. A Corea del Nord se li coneix pel nom de Sol-il Zo, "Corea és una". Coses de la vida!

Corea del Nord, la gran incògnita del mundial
Aquest país va accedir després de 16 partits amb la selecció i aconseguir passar a la fase final del mundial i aconseguint una de les 4 posicions que hi havia a la zona asiàtica. Després de 30 anys de travessia pel desert els nordcoerans van tornar a una fase final del mundial. I van voler demostrar que eren un dels equips amb garanties i que no només les noies, que si que estan al màxim nivell.

La majoria dels jugadors provenen de la lliga local que no és gaire potent, només 3 dels jugadors provenen d’equips extrengers: Jong Tae Se, el Rooney Asiatic, aquell que s’emocionava al sentir l’himne i que començarà la temporada al Bochum alemany i que la temporada anterior estava al Kawasaki japonès i que per cert, va neixer en aquell país tot i els pares siguin nord coreans. An Yong Hak, que aquest juga també al Japó, per ser exactes al Omiya Ardija i finalment un altre dels que juga fora és Hong Yong Jo, que juga al Rostov Rus. Aquests jugadors estan més acostumats a un estil de vida més occidental, formen part del regim i això els va servir per salvar-se de tot l’escarni que després relatarem.

Una selecció que ja va venir envoltada de dilemes i problemes. Es parlava de la deserció d’alguns jugadors i que tres o quatre havien deixat la concentració i que no tenien intenció de tornar. Però de tot això no hi ha res parlat i clar. Per cert, una altra de les curiositats i que aquesta si que està confirmada, va ser que en vista de la pobresa dels seus conciutadans van contractar a un miler de xinesos per animar a la selecció en aquest mundial i per tan el seu suport no era del tot sincer.

L’evolució durant el mundial
El primer partit era una prova de foc per Kim Jong Hun. L’entrenador que temps enrere havia estat considerat un semideu per portar a l’equip a la fase final, se les veia amb la totpoderosa Brasil de Dunga. Sens dubte una manera pitjor per començar el mundial no en trobaran. Doncs bé, el partit no va ser televisat a Corea. El motiu era, segons els mitjans oficials del país, que no hi hagués una desmotivació per part de les joventuts socialistes en veure la humiliació que la Canarinha podria portar als coreans. Doncs bé, no només això sinó que a sobre encara treuen un bon resultat: 1 a 2 amb gol de Jin Yun Nam, que al 89 v a fer un molt bon regat i va marcar el gol. A partir d’aquí es va posar en marxa tot un nou sistema de veure aquest mundial. La televisió oficial va decidir fer el partit de Portugal en directe i donar la senyal per a tot el país. El partit va acabar amb una humiliant derrota dels Coreans per 7 a 0. La televisió va apagar la senyal i sense dir res del partit va canviar radicalment de tema. El 3 a 0 posterior de Costa de Marfil, ni es va poder veure. Corea marxava del mundial amb un total de 12 gols en contra i un a favor i com la PITJOR selecció de totes!

Conseqüències directes
En el que els coreans anomenen el Palau de la Cultura, van ser portats els jugadors i en un escenari van ser insultats, vexats i calumniats per un total de 400 fanàtics coreans (majoritàriament funcionaris i estudiants) van insultar i calumniar durant 6 hores a tots els integrants de la selecció. Per acabar-ho d’adobar l’entrenador de la selecció Kim Jong Hun va ser condemnat a treballs forçats i a treballar en una obra que recorda els que estaven al cantó comunista del Teló d’Acer... Coses de la vida, en declaracions, molt controlades i vigilades com tot el que feia Corea, Jong Tae Se, de pares coreans i nascut a Japó, deia que no hi hauria represàlies i que això formava part del passat i de les mentides.

Segons Radio Free Asia, en aquesta catarsi contra els jugadors de Corea del Nord hi havia el ministre d’esports Park Myung Chul, que va fer culpar al tècnic de la selecció Kim Jun Hun. Un home que va fer el que va poder i que misteriosament a les seves compareixences sempre anava acompanyat del que deien que era el seu ajudant tècnic, un home obscur que seia al seu costat i que tenia poca pinta d’entendre de futbol, i que estava allà per controlar el que deia!. L’entrenador després de tot va ser enviat a treballar en una pedrera i finalment expulsat del Partit dels Treballadors! Quin era el seu delicte: Traïció a Kim Jong Il

Antecedents que n’hi ha, Mundial de 1966
Anglaterra era la seu d’aquell mundial. En mig d’una cruent Guerra Freda hi ha la cita esportiva per antonomàsia i Corea del Nord hi entra. Aconsegueix un molt meritori vuitè lloc que fins al moment és la millor lloc aconseguit per aquesta selecció. Corea va ser la primera en marcar un gol asiàtic en un mundial, ho va fer en l’empat contra Chile i va ser obra de Pak Seung-Zin. Després també es recorda la victòria contra la tota poderosa Itàlia per 1 a 0 amb gol de Pak Doo Ik. Això va procurar que la selecció passes a quarts de final! Aquesta celebració es va fer amb cervesa i excessos que van ser reprovats per Kim Il Sung (pare de Kim Jong Il). Al arribar entre les 8 millors seleccions del Mon es van desinflar. Allà es media amb Portugal. Al minut 23 Corea del Nord guanyava per 3 a 0. Però Eusebio va marcar quatre gols i Jose Augusto un altre que van deixar el 5 a 3 definitiu. Això va provocar que la majoria de jugadors i l’entrenador fossin destinats a un camp de concentració de Yoduk, on per menjar, i segons les seves declaracions, agafaves allò que s’arrossegués o volés, ja que no hi havia res més!