Bon cap de setmana de futbol, dolent pel bàsquet i tot macat pel dol

Oscar Pistorius, detingut

Aquest cap de setmana el Barça ha guanyat, amb més patiment del esperat o previst contra el Granada. Els de Lucas Alcaraz van fer un partit seriós i es van trobar amb algunes decisions arbitrals que els van ajudar, diguem-li el gol del Granada que no hauria d’haver pujat al marcador o els dos gols del Barça que van ser anul·lats de manera injusta. Coses que queden d’aquest partit: Messi millor que ni es refredi, perquè és vital per aquest equip, dissabte va marcar el gol 301 amb la Samarreta del Barça. El crack argentí segueix demostrant que és el millor per desembossar partits. Ahir recordava l’època en que Romario i Ronaldo van prometre 30 gols en un any... com a davanters centre... i Messi sense prometre res en porta 37 i només estem a FEBRER! Per ser exacte, porta més gols ell sol que 15 dels equips de primera... IMPRESSIONANT

Més coses, sense Xavi ni Iniesta, el barça no té el control al mig del camp, tot i tenir la possessió no té la verticalitat que li donen aquests dos cracs. Per acabar, no vull deixar de parlar d’Alexis, mentre que l’altre cap de setmana semblava que començava a demostrar que mica en mica es recuperava, aquest dissabte va tornar a demostrar, tot el contrari, que no és aquell jugador que va embadalir al Udinese ni que la temporada passada amb 14 gols era titular indiscutible i semblava que Villa, no tenia lloc... potser aquest estiu cal replantejar-se si vendre al jugador asturià. 

Per altra part l’Espanyol va encadenar una nova victòria i va deixar un bon regust de boca a tots els assistents a Cornellà el Prat. Els pericos encadenen una ratxa de partits que els ha fet sortir del descens i fins i tot, ho direm amb la boca petita, mirar cap a Europa. Una curiositat, l'Espanyol té a 11 punts el descens i a 11 punts la Champions. Sergio Garcia està en un molt bon moment i poc a poc s’aposenten a la zona mitja de la taula. Si tot va com fins ara, fins i tot podrien començar a mirar amunt... veurem que passa! Tot això en mig d’una setmana en que sembla que Cristian Alvarez ha vist com el seu agent deia que al acabar la temporada, deixaria de ser el porter de l’Espanyol. Si això li sumem que diversos equips van darrera de Kiko Casilla, a la secretaria tècnica se li obre el forat de la porteria com a problema... L'altre és Wakaso, el jugador va arribar tard i sembla que és apartat de l'equip. Fins i tot tal com va l'equip i la bona copa d'Àfrica que va fer, no descartaria una sortida ràpida del club.

En Bàsquet cap de setmana per oblidar. Pallissa que va rebre el Manresa de part del líder de la lliga el Reial Madrid de més de trenta punts. Molt bé Mirotic que desapareix en els partits importats i fantastic un apossentat Sergio Rodriguez. Derrota de la Penya que va fer un trist paper contra el Bilbao en el que va fallar molts tirs de tres... va arribar a tenir un 0 de 16.... Per acabar victòria in extremis del Barça Regal contra el Fuenlabrada en el darrer instant i gràcies a Tomic. Els de Xavi Pascual van patir més del compte per guanyar a un rival que està a la part més baixa de la taula.

Parlem del All Star Weekend... i en parlarem ràpidament, ja que aquest any es demostra una vegada més que avorreix i moltíssim.... El partit dels jugadors del primer any i els del segon va acabar sent un concurs d’esmaixades... els concursos, pel meu gust i pels de molts, faltaven noms il·lustres que poguessin donar vida... i el partit de les estrelles ja perd tot el interès que pogués tenir anteriorment.

Per acabar aquesta setmana el mon de l’esport ha vist dos casos de mort. Una White, el jugador que va estar entre d’altres al Granollers i al Valvi Girona, va ser assassinat per la seva dona mentre dormia després de que aquesta l’hagués enxampat mirant porno. Per altra part Oscar Pistorius, el corredor sense cames que va arribar a disputar uns jocs olímpics ha estat detingut i pot ser condemnat a cadena perpetua per l’assassinat de la seva parella... aquest mon de l’esport a vegades té coses que no tenen a veure amb la pràctica del mateix, però que et deixen glaçat.

Cap de Setmana marcat per la Copa del Rei

Quan un equip té molts bons jugadors és qüestió de temps que la cosa funcioni, això és el que li ha passat al Barça Regal. L'equip de Xavi Pascual va arribar a la Copa gairebé de miracle i es va presentar a la cita de Vitòria sabent que hauria de patir molt més del compte per poder superar només el primer rival, el Reial Madrid... i ho va fer. Després de Dues prorrogues els catalans es van imposar als de Pablo Laso en un partit que per uns moments semblava que no volgués guanyar cap dels dos conjunts. Un enfrontament que crea afició i que va donar vida a la Copa del Rei d’enguay. Un matx estrany, ja que tant Barça com Madrid el van tenir guanyat i als dos se'ls hi va girar el marcador. Tot i això els errors de Pablo Laso van acabar condemnant a l'equip de la capital.

A la segona el Barça se les veia amb el Baskonia, que jugava a casa i venia de no patir gaire contra el Cai Saragossa. Els aragonesos, tot i fer uns bons 20 primers minuts encapçalats pe Aguilar, a la segona part va desapareixer contra el Caja Laboral un molt bon equip que li falta conjuntar-se. La semifinal estava servida, però el Barça va aprendre la lliçó del que va passar a Caceres fa uns anys, en que igual que aquesta temporada i després de dues prorrogues l'equip que va sortir d'aquest enfrontament va caure derrotat. Els quarts no van passar factura i els blaugranes van tornar a fer allò que se'ls dóna millor, aprofitar un petita ingerència de la defensa dels bascos per destroçar-los al darrer moment.

Amb aquesta victòria es presentaven a la final contra un València que va patir ben poc per arribar-hi, els de Persaovic no van tenir problemes per acabar amb un Estudiantes que sense Carl English entonat passa molts problemes, si a sobre li sumes que ni Kirsai ni Gabriel van fer bons números, tot suma per no guanyar el partit. Els taronges tampoc van tenir excessius problemes per desfer-se del Canaries que, després de guanyar al Bilbao i posar per primera vegada un peu a la Semifinal amb una gran actuació del pivot Xavi Rei. A les seminfinals poc van poder fer contra el València, més que animar i animar, els aficionats pio pio com se'ls coneix van demostrar el seu suport als seus jugadors que van acabar pujant a les grades, després de perdre contra València, per agrair la mostra de afecte i el suport de l'afició, Pedro Martinez tampoc hi va voler faltar.

A la final de la Copa els nervis estaven a flor de pell i va semblar que fins que no es van asserenar no van poder demostrar el seu joc, tot i un erràtic Navaro, un Lorbek que en els primers quarts no sabien on eren, i un Tomic que es va carregar ràpidament de faltes, va fer canviar la filosofia del partit i va fer sorgir altres jugadors.

Però recolzats en un gran Marcelinho, un grandissim Sada i un pletòric Pete Mickael, amb la col·laboració de Jawai i amb un inspiradissim i denfensiu Brad Oleson, el Barça va demostrar perquè ha empatat a títols amb el Reial Madrid en aquesta competició i es va alçar en just guanyador del trofeu. Fins i tot va semblar que si els jugadors haguessin apretat una mica més al principi del tercer quart encara hauria estat un resultat d'escandol.

Un parell de coses que em van agradar i que no. Em va agradar molt el fet de que crec que el Barça venia ben entonat després de dos partits durs i demostrant que portava més ritme de competició, al contrari de fer afluixar el ritme i veure al Barça cansat, es va veure un conjunt que venia molt preparat. El que no em va agradar va ser que Xavi Pascual veient que Navarro no hi era... (va acabar amb -7 de valoració) no apostés per un altre jugador en aquesta posició, ja no dic Rabaseda que sembla que no conti amb ell, sinó Saras que no va disputar ni un sol instant de la final i que pel que es veu va tenir problemes amb l'entrenador el dia abans... Si tampoc pots amb ell convina Marcelinho amb Sada... fer jugar tants minuts a Navarro va ser incomprensible.

Avui dedico la part final del resum setmanal a parlar dels equips de futbol, ja que l'esdeveniment de la Copa del Rei de Bàsquet sempre marca el calendari en aquest mes de febrer, però el que van fer els dos equips de casa nostra és digne de menció.

Que el Barça que golegi al Getafe a casa, no seria una cosa tant nova, si no fos pel fet de que dels 6 gols, van ser marcats per 6 jugadors diferents i que les rotacions, diumenge si, van funcionar: Mesi, Villa, Iniesta, Piqué, Tello i fins i tot Alexis van aconseguir foradar la porteria defensada per Codina en un enfrontament que va estar marcat per la bona actuació en conjunt del Barça. Els de Roure van demostrar que aquest horari, del tot no els ha afectat. Si a sobre sumem la victòria del Rayo contra el Atletico de Madrid, la diferència amb el segon encara és més gran i passa a ser de 12 punts. Ara queda un llarg camí per endavant i han de venir més partits. La propera setmana es visita Los Carmenes amb un Granada que ha canviat la dinàmica de manera espectacular des de l'arribada de Lucas Alcaraz.

Per la seva part l'Espanyol es va imposar per 0 a 4 a la seva visita a la Catedral, Sant Mamés. Els d'Aguirre van demostrar que el Vasco, que va estar a la seva segona terra, es va endur un partit que es presentava complicat. Jo la darrera vegada que recordo un resultat així en un desplaçament va ser un 11 de setembre de 1994 amb un 0 a 4 contra el Valladolid, els golejadors en aquella ocasió van ser Arteaga, Radioccoiu i Lardin que en va fer 2! En aquesta ocasió a la Catedral, en la darrera visita de l'Espanyol en aquest camp tant mitic quedaran per a la història els noms de Hector Moreno, Victor Sanchez, Stuani i Verdú. Amb altres coses em quedo del partit: Kiko Casilla ja és per mi Titular indiscutiblea la porteria. Li ha guanyat el lloc a Cristian Alvarez, que es veu que la lesió l'ha relegat de la porteria. El que no em va agradar es que vagi guanyan per 0 a 3 no impedeix xiular un penal clamorós sobre Verdú. L'estament arbitral sempre hauria de tenir en compte el que passa en el camp, no el que reflexa el marcador.

Fí d’un període històric

Aquesta tarda s’ha confirmat el que ja teníem clar molts dels que ens agrada el Bàsquet. Espanya s’ha acabat! Aquesta vegada no ha pogut ser i tot han estat problemes des del principi i fins al final. Un equip descompensat i que li falten moltes peces i molt importants (Com son Pau Gasol i Jose Manuel Calderon) i que si vol tornar a començar ho ha de fer des de la base i començant a fer una bona neteja a nivell de planter.

Scariolo no agafa les peces bones
Quan ens miràvem tots la configuració de l’equip trobàvem a faltar jugadors com Carlos Suarez o algun pivot més que no fos els de sempre. Tots varem agrair la aparició de jugadors com Fran Vazquez, que tornés Calderon i que tinguéssim un equip de garanties. Tots esperàvem amb ganes les aportacions d’un Victor Claver que estava fent una bona temporada i que és un gran defensor i un San Emeterio que va amargar la final de la ACB al totpoderós Barça. Molts teníem dubtes de la incorporació de jugadors com Sergio Llull, que tot i fer una molt bona temporada arribava tocat i justet a la cita, però tots varem tenir clar que el seleccionador no va fer el que havia de fer quan varem veure les rotacions que feia.

Sempre reaccionant contra les cordes
L’equip espanyol no ha donat senyals de ser aquella piconadora de fa 4 anys a Xina i una de les pors era no trobar-se contra els Estats Units d’Amèrica. S’estava tan capficat en aquest equip que no es mirava a la resta i en les possibilitats d’una Turquia molt potent, d’una Sèrbia jove i amb ambició i de molts equips que estaven destinats a donar guerra. Una Argentina que demostra partit a partit que la suma de Prigioni i Scola és impensable... En cap moment l’equip va donar sensació de seguretat i de tenir tot controlat com en altres ocasions. No em refereixo només al desastre de Lituània, sinó també a fets com que contra el Líban es patís molt més del compte per superar a una selecció inferior en molts aspectes.

Grans errors bàsics en moments claus
No tenir la seguretat en el tir lliure i no tancar bé el rebot van ser dos dels errors més repetits pels de Scariolo . No es poden fer tants errors tancant el rebot i no aprofitant l’alçada de jugadors importants i aprofitant que el sostre d’Espanya en moltes ocasions era superior al dels rivals però que no es van poder parar en cap moment i jugadors com Fran Vazquez cal reconeixer que van tenir molts problemes fins que no van estar entonats.

Els Juniors d’or es fan grans
Ens recolzem molt en aquesta generació de jugadors, pero tots ells ja tenen 30 anys i mica en mica s’ha d’anar fent lloc a les noves generacions. Estem d’acord que un Ricky, Rudy, Sanemeterio, Claver, Suarez, Marc Gasol... però cal donar definitivament el salt generacional que cal fer per seguir somiant en tornar a ser grans! Però per això cal començar a prescindir de molts jugadors que mica en mica han de deixar pas a les noves generacions. Tot i això la jerarquia a la selecció sembla que faci això inviable. Cal seguir exemples com els de Grècia i Sèrbia que van trencar amb el passat i han començat de nou en aquest Mundial.

La premsa tampoc ajuda
L’altre dia llegia un article molt interessant de Ramon Trecet que explicava el que era el seguiment de la premsa a aquest equip. Fa molt de temps que es parla de la ÑBA d’aquesta gran selecció i que no es tenen en compte que els jugadors i l’equip no han estat fent el que devien. Qualsevol veia que la cosa no rutllava menys els mateixos periodistes que deien allò de seguim creient i seguim demostrant que som la ostia... però no és mai així! Perquè la crítica sigui construcitva o destructiva és totalment necessària perquè un equip funcioni. En aquest cas no s’ha fet.

La Federació un altre impediment
Aquí toco un tema escabrós però necessari. Jose Luis Saez també és un dels grans problemes que té el bàsquet a nivell estatal. El president de la federació està massa acomodat i no li va tremolar la mà per fer fora a Pepu Hernandez. El seu gran objectiu era fer entrar a Sergio Scariolo... però no ho va aconseguir i la primera opció va ser Aito Garcia Reneses que en agafar la selecció va decidir fer alguns canvis. No va poder ser i es va trobar amb un equip enquistat i amb jugadors que ja haurien d’anar canviant. Garcia Reneses es va recolzar en jugadors que coneixia i que tenia confiança com Rudy i Ricky i ells van respondre. Al acabar les olimpíades el senyor Saez li va dir que no podia ser entrenador del Unicaja i al mateix temps Seleccionador. Ho deixa i llavors si que posa a Scariolo, entrenador del Khinki rus... Ell comença com a seleccionador guanya l’europeu però té clar com se les gasta l’equip. En un dels primers partits i perdent el matx en el darrer instant es demana un temps mort. Hi ha una jugada per tirar triple i diu que qui se l’ha de jugar és Sergio Llull, en aquell moment Marc Gasol es queixa de que tenint a Navarro, el seu germà, Garbajosa o Mumbrú se l’hagi de jugar el nou... per tan quedava molt clar com havia d’anar la cosa.

Conclusió
El Mundial s’ha acabat per Espanya. Sèrbia els ha deixat sense semifinals d’alguna cosa per primera vegada en 5 anys i per tan obrim un nou període de reflexió. Veure’m si l’entrenador Sergio Scariolo continuarà a càrrec d’aquest grup i de veure que passarà. Les claus estan obertes i a partir d’aquí TOT QUEDA PER DECIDIR!

Marxa un dels grans de la cistella, descansi en pau un mestre, John Wooden

John Robert Wooden (nascut el 14 d'octubre de 1910 a Hall, Indiana, va morir 4 juny 2010) és un ex entrenador de bàsquet nord-americà que està considerat el millor entrenador de la història de la NCAA, gràcies als 10 campionats aconseguits amb el seu equip de tota la vida, els UCLA Bruins, entre 1964 i 1975. És membre del Basketball Hall of Fame com a jugador (1961) i com a entrenador (1973), una cosa que només han aconseguit més d'ell Lenny Wilkens i Bill Sharman. Per les seves mans han passat jugadors com Kareem Abdul-Jabbar o Bill Walton

Trajectòria esportiva

High school i universitat
Sent estudiant d'institut al Martinsville High School, va portar al seu equip a les finals estatals durant 3 anys consecutius, guanyant el torneig el 1927. en aquestes tres temporades va ser inclòs en el millor quintet de l'estat. Després de graduar, va passar a la Universitat de Purdue, on va ser nomenat el 3 vegades All-American, i va guanyar el títol de la NCAA el 1932. En aquesta època se'l coneixia com "The Indiana Rubber Man" (l'home de cautxú d'Indiana). Es va graduar el 1932 en Llengua Anglesa, fent posteriorment un Màster a la Universitat d'Indiana State, on posteriorment va ser director esportiu entre 1946 i 1948.
Després de la universitat, va jugar professionalment amb els Indianapolis Kautskys (posteriorment denominats Indianapolis Jets) i en dos equips semiprofessionals d'Indiana, mentre donava classes i entrenava a high school. Durant 46 partits va aconseguir una ratxa de 134 tirs lliures consecutius. Va ser triat en el millor quintet de la NBL en la temporada 1937-38. El 1942 es va allistar a l'Armada dels Estats Units arribant a ser tinent durant la Segona Guerra Mundial.
Carrera com a entrenador

High school
Wooden entrenar durant 2 anys a l'Institut Dayton de Kentucky. el seu primer any hi va ser l'únic en tota la seva carrera que va presentar un balanç victòries-derrotes negatiu (6-11). Posteriorment va tornar a Indiana ensenyant anglès i entrenant a South Bend Hig School, fins que va entrar a les Forces Armades. El seu balanç total en institut va ser de 218 victòries per 42 derrotes.
Universitat
Indiana State
Acabada la guerra, va entrenar a la Universitat d'Indiana State des de 1946 a 1948, al mateix temps que realitzava funcions de director esportiu del centre. El 1947 es van proclamar campions de conferència, rebent una invitació per al torneig de la Naia, que va rebutjar a causa de la política de no admetre jugadors afroamericans. L'any següent aquesta norma va canviar, aconseguint arribar a la final, que va perdre davant Louisville. El seu únic jugador de color, Clarence Walker, va arribar a ser aquesta temporada el primer afroamericà a jugar un torneig de postemporada.

El 3 febrer 1984 Wooden va ser escollit per al Saló de la Fama d'Indiana State.
UCLAUCLA va ser la segona opció que va tenir per seguir entrenant el 1948, després de rebutjar una oferta de la Universitat de Minnesota, a causa de les inclemències del temps en aquella zona. Durant la seva estada a Los Angeles, Wooden va arribar a ser conegut com el "Mag de Westwood", guanyant-se aquesta fama després d'aconseguir 665 victòries en els seus 27 temporades al capdavant de l'equip, a més de 10 títols en les seves últimes 12 temporades, 7 d'ells consecutius , entre 1967 i 1973. Els seus equips tenen també el rècord de 88 victòries consecutives, 4 temporades perfectes (30 victòries, 0 derrotes) i 38 partits guanyats consecutivament en la fase final de la NCAA.

Entrenaria el seu últim partit a la seva pista el 1 març 1975 davant la Universitat de Stanford, a la qual van guanyar 93-59, 4 setmanes abans que anunciés per sorpresa la seva retirada, just després de vèncer a semifinals de la NCAA a Louisville i abans del seu desè títol després de derrotar a Kentucky.

La piràmide de l’èxit
Aquesta va ser una de les seves grans invencions i un dels millors llegats que ens ha deixat. Aquí podeu veure un diagrama d’aquesta piràmide i si cliqueu aquí podreu llegir un article seu sobre aquesta piràmide i que jo he trobat molt interessant en TOTS els aspectes.
La seva mort
UCLA va dir que Wooden va morir el divendres 4 de juny, per causes naturals, al Ronald Reagan UCLA Medical Center, on estava interès des del passat 26 de maig per una deshidratació.

Els seus fills, Jim Wooden i Nancy Muehlhausen, van realitzar una breu declaració després que transcendís la notícia del seu decés. "Ell ha estat, i serà per sempre, la llum de guia per a la nostra família. L'amor, guia i suport que ens ha brindat no seran oblidats. El nostre esperit està en pau al saber que ell s'ha anat amb la nostra mare, a qui continuar estimant i apreciant ".

Descansi en pau un dels grans de l’esport de la cistella

ACB Play-Off 2010

Doncs finalment estem acabant el curs 2009-2010 arribant a les semi-finals del Play-Off, amb uns equips de luxe: Barcelona, Baskonia, Real Madrid i l'equip de Màlaga.

El Barcelona, que aquest any ho ha guanyat tot arriba ple de forces, tal com era de preveure i sense que hagi perdut cap partit a casa. Un equip on ha tingut el luxe de continuar deixant fora de la competició a Lubos Barton. Lorbek, Morris, Navarro, Mikael, Rubio, Sada i la resta de jugadors han mantingut un nivell excepcional. Tothom diu que l'artífex ha estat el seu entrenador Xavi Pascual, però hi ha una persona la qual sense ell, i el seu passat ho avala, l'equip ha estat ben cuidat en tot moment. El culpable? en Toni Bové. L'home que té més títols de tot l'equip i que per les seves mans hi passen tots els jugadors. Si m'haguéssin de dir qui és l'MVP, jo dic sense dubtar en Toni Bové.

El Baskonia ha arribat segon, amb la tornada de Dusko Ivanovic després de la seva experiència a Barcelona. Va perdre jugadors importants com Vidal, Prigioni o Mikael, però l'equip s'ha refet amb gent com en San Emeterio, un ala, qui a mi m'agrada molt el seu intens joc i la seva fortalesa al camp, tan física com mental. Splitter continua creixent mentalment i de joc i que aquest any ha estat MVP de la lliga ACB. Diuen que l'any vinent anirà al Real Madrid, però San Antonio Spurs el vol al costat del mestre Tim Duncan on formarien una parella temible, després de la que van ser David Robinson i Tim Duncan. Huertas i Pau Ribas han aportat la seva qualitat i en cap moment han afluixat, al contrari, han elevat el nivell de l'equip.

Real Madrid tercer, tot i que l'equip de Messina ha estat un hospital tot i que no han pogut comptar amb l'ajuda del Dr. House... Prigioni ha conduit l'equip tal com volia l'Allenatore italià, però l'explosivitat de Sergi Llull, l'arribada d'Ante Tomic i la regularitat de Lavrinovic han fet que l'equip acabés a dalt de tot. Però cas apart és Ante Tomic, aquest noi jugava de base al seu equip amb el seu 1.90 d'alçada, però de cop i volta segons va comentar Clifford Luyk, el noi es posa malalt amb molta febre i es posa a créixer fins als 2.17. Té uns fonaments excepcionals. El comparen amb en Pau Gasol, però amb la facilitat que té podria ser el nou Sabonis, de qui deien era el base més alt que ha jugat mai a bàsquet.

I finalment l'equip de Màlaga arriba després de guanyar a camp contrari i rematant a casa el seu pas a les semi-finals. Recordo a principi de temporada on al programa La Rematada, dirigit pel Sergi Quevedo deien que l'equip d'Aito no arribaria al final. Jo deia que si, que els equips d'Aito sempre arribaven al final i el conèixer Aito m'ha donat la raó. El base Omar Cook ha dirigit perfectament l'equip, on Archibald, Welsch, Printezis i sobretot Carlos Jiménez han aportat la seva experiència escoltant les indicacions de Aito i el seu segon el badaloní Joaquim Costa.

I ara que? Doncs qui perdi cap a casa a descansar i a veure els partits per televisió. En principi qui juga a casa té avantatge sempre, però això ho ha trencat l'equip andalús. D'entrada el Barcelona i a priori hauria de passar l'eliminatoria, són els favorits al títol, però els de Màlaga voldran guanyar, tenen fam de victòria. Podrien anar perfectament a jugar els 5 partits possible que ofereix el Play-Off. Seran partits completament diferents, on els detalls faran decantar la victòria cap una o altre banda. L'efecte desequilibrant de Navarro en atac o la màgia de Rubio, juntament amb Lorbek, Mikael, Sada i els experimentats Basile o Lakovic (possible nou jugador de la Penya l'any vinent?) seran molt importants.

A Màlaga, la seva asfixiant defensa i el lideratge inqüestionable de Carlos Jiménez (un altre de qui diuen podria venir a Badalona) miraran de contra restar el poder de l'equip contrari. Archibald haurà de lluitar al rebot i Welsch haurà de fer servir la seva polivalència per ajudar l'equip, de qui espero doni un pas endavant com a jugador i sigui més regular. Si l'equip recupera Blanco i en Berni està com se'l coneix poden guanyar el pas a la gran final.

Tothom diria que el Barcelona passaria a la Final però jo no ho tinc massa clar i és per això que no puc donar un guanyador.

Baskonia arriba a un bon ritme a la semi-final, amb Ribas, Huertas, Splitter i San Emeterio ben preparats mentalment. I a aquests s'hi ha d'afegir Teletovic i els seus tirs ben llunyans amb gran encert. Tots els equips de Ivanovic lluiten fins al final, fins que tornen al vestidor, amb una defensa pressionant de tots els jugadors amb bones ajudes i canvis si convenen. I en atac oportunitats pels 5 jugadors que hi ha al camp.

El Real Madrid, el seu objectiu jugar la final. L'home de les finals, l'entrenador Ettore Messina, vol ser-hi. Seguirà utilitzant Llull, Garbajosa, Tomic i els jugadors que ha guardat com Bullock i Velickovic. Espero que a aquests s'hi afegeixi en Sergi Vidal. L'ex de la Minguella pot contribuir-hi amb la seva dilatada experiència a les finals. Messina prepararà els partits com si de una partida d'escacs fos. Mourà les seves peces per aconseguir la victòria.

Favorit? Tampoc ho sé, si sé que si haig d'apostar, perdria els diners, segur. Veurem doncs que passa. El que si crec és que les dues semi-finals poden arribar als 5 partits. Dijous la pilota es posarà a rodar i tothom hi serà ben atent.

Molt bona inversió i molt bon cap

Aquesta setmana els culés estan d’enhorabona, ja que el Regal Barça s’ha proclamat campió de l’Eurolliga. Els homes que entrena Xavi Pascual van passar per sobre de l’Olympiacos grec sense gaires problemes i arribant a guanyar de 21 punts abans d’acabar el partit. Però d’aquesta final ja hem sentit totes les valoracions possibles del que va ser el cap de setmana a París, però avui prefereixo fer unes reflexions sobre el que ha estat aquesta victòria i sobre quines són les claus que donen més importància encara, si cap, a aquest triomf de la secció de bàsquet del Futbol Club Barcelona.

Un guio establert que es compleix
Aquesta expressió l’entendreu ara mateix. Moltes vegades, en moltes ocasions es parla de que hi ha un guió establert. Ho explico: al principi de temporada tothom donava al Regal Barça com a gran favorit per guanyar la lliga. Els homes de Xavi Pascual tenien un equip potent i tenien molts números per proclamar-se campions. Però quantes vegades s’ha quedat aquesta frase en això, en un guió? Aquells equips que sobre el paper s’ho havien de menjar tot i quan arribava el moment eren eliminats a les primeres de canvi o no feien el paper esperat. Aquest Barça ha estat constant i ha demostrat que té corda per estona. La barreja entre jugadors joves i contrastats, han donat el millor resultat possible, un equip que ara com ara, fa por a qualsevol. Ja ha guanyat 4 títols aquesta temporada (Supercopa, Lliga Catalana, Copa del Rei i Eurolliga) i és un clar candidat a guanyar el títol de lliga ACB, ja que ara mateix, jo no li veig que tingui rival a mes d’un partit.

Molt ben invertit el pressupost
Durant molts anys hi ha hagut molts diners al Barça de Bàsquet. Temporades i temporades hem sentit allò de que és un dels pressupostos més alts de tota Europa i que per tan, han de fer un bon paper. Doncs bé en aquest context apareixen moments en que entre Savic i Dusko Ivanovic sembla que es riguessin dels aficionats. Portant jugadors com Ed Cota, Gary Neal, Morandais o altres que no tenien nivell ni pel Xacobeo Blue:sens, amb tots els respectes per aquest club gallec. Aquestes dues temporades han estat una molt bona inversió. A destacar de manera negativa, només el fitxatge de Barrett, que no va ser el jugador que s’esperava, però tots els demés han fet una molt bona feia i han demostrat estar a l’alçada de les circumstàncies. Perquè desenganyem-nos, el Reial Madrid també té un pressupost molt important i encara ara va fent fitxatges i donant d’alta i de baixa a uns quants jugadors. A vegades l’equip de Messina sembla que sigui una gallina sense cap que corre cap a totes bandes sense tenir res clar. Recordem que el tècnic italià va arribar a mitjans de juny i molts dels jugadors que li interessaven ja estaven fitxats per altres equips. Però el Barça ha sabut cohesionar molt bé tot. Això ens porta a parlar d’un altre punt important:

El factor humà
A tots els nivells. Al maig del 2008 es confirma l’arribada de Joan Creus per poder portar el bàsquet del Barça, coordinar l’equip i com a responsable de buscar jugadors i entrenador. El primer que diu és que Xavi Pascual és l’entrenador ideal per aquest equip, un tècnic jove (és el més jove que ha guanyat una Eurolliga) i amb ambició. Pascual es converteix en la mà dreta de Chichi a la pista.

En aquella temporada es comencen a fer bons fitxatges i es porta lo millor d’Europa. Es guanya la lliga i es demostra el potencial d’aquest equip. Al acabar la temporada passada, es prescindeix dels serveis de Barrett, es prescindeix també de Daniel Santiago després de la mala temporada però, tenen el problema de la marxa d’Ilyasova i de Anderssen que van cap a la NBA després de ser jugadors claus en aquest projecte del Regal Barça. A part cal sumar-hi la lesió de llarga durada de Lubos Barton. En vista d’això tothom es pensava que com es podria millorar aquest equip i quins serien els seus recanvis. Per suplir aquestes cinc baxies, tres d’elles importants, es porten cinc jugadors que son claus en l’esquema actual de l’equip: Terence Morris, Boniface Ndong i Erazem Lorbek, Pete Mickeal i Ricky Rubio. els cinc venen amb l’etiqueta de grans jugadors i es consoliden de manera definitiva en el Regal Barça i s’integren ràpidament a la dinàmica de grup i d’equip. El que ho té més dificil és Terence Morris, que sembla que a les primeres jornades no donaria el rendiment i ara és indiscutible. El nigerià Ndong venia de completar bones temporades a Màlaga, per la seva part Lorbek també va tenir un pas per Unicaja en mig de les seves temporades al Bolonia, Treviso i Virtus, però ara militava en el CSKA de Moscou i va ser el substitut perfecte per a Ilyasova, ja que va fer una gran temporada i un millor europeu. I com no Andre Barrett que va ser substituït per Ricky Rubio, El fitxatge més car de la història de la ACB de bàsquet. A més es va contra amb la incorporació de Pete Mickeal que arribava del TAU amb l’etiqueta d’un dels millors 3 que juga a europa.

Tots aquest grans jugadors, però, han fomentat un esperit d’equip gràcies sobretot a Xavi Pascual, qui ha tret el millor rendiment de jugadors que estaven adormits en l’apartat esportiu: Fran Vazquez no jugava amb Ivanovic i amb l’aparició de Xavi Pascual va tornar a ser important, igual que va passar amb Ersan Ilyasova. L’exemple del turc potser és el mes clar de tots, venia com a estrella i es van pagar 5 milions de dolars per un jugador que no jugava. Amb l’arribada de Xavi Pascual tot canvia i la visió del bàsquet és completament diferent. Es mira amb molta més cura als jugadors i tot té un aire molt diferent.

Un projecte que va començar la temporada passada i que aquest any s’ha consolidat. Un equip que haurà de fer poques modificacions de cara a la propera temporada, seguir creixent, seguir aspirant a més i no perdre aquesta ambició i aquest companyerisme que s’ha generat.