2009, any de recordatoris del bàsquet

Aquest any 2009 em recordat dos fets d'especial relevancia. L'any 1984 el "Equipo Nacional", com a Antonio Díaz-Miguel, malahuradament desaparagut per culpa d'una malaltia, li agradava dir, va aconsguir la fita més gran del bàsquet estatal al món: la Medalla de Plata del Jocs Olímpics de Los Angeles. Aquell equip aportava la experiència de tècnics i jugadors d'equips catalans: Lluís com a segon entrenador, Margall del Joventut, Solozabal del Barcelona, Jiménez del Joventut, De la Cruz del Barcelona, Epi del Barcelona i el Dr. Guillén del Joventut. Completava aquell equip dos catanas més que havien estat al Pre-Olimpic de París, lloc on es va guanyar el passaport a Los Angeles. Dues persones del Joventut i amb important relevancia: Josep Maria Puente com a responsable de l'equip i en Jordi Villacampa.

La resta de l'equip olimpic estava formada per Diaz-Miguel com entrenador, Paco Binaburo com trainer, Padilla com delegat i els jugadors del Madrid Corbalán, Iturriaga, Llorente, Beiran, Romay i Fernando Martín, i el jugador del CAI Zaragoza Fernando Arcega.

Villacampa va deixar el seu lloc a Beiran a la tornada de París, cosa que a la afició verd i negre no va agradar gaire, encara que això va ser un estimul per l'actual Prseident del Joventut el qual va desenvolupar una brillantíssima carrera a Badalona, guanyant tots els títols possibles.

Un servidor, va tenir la oportunitat d'entrenar-se amb l'equip olímpic just abans dels Jocs. La meva intervenció juntament amb la de Manolo Flores va ser a causa de la tornada d'un torneig jugat a Itàlia on 4 jugadors van tornar lesionats i per precaució es va decidir demanar el nostre humil ajut.

Sessions dobles de matí i tarda de més de dues hores cadascuna d'elles,. amb un alt nivell d'intensitat, amistat i comunió entre tots els jugadors, on les baralles ocasionades durant la lliga entre Iturriaga, Martín i Mike Davis, varen deixar pas a un altre tipus de baralles. la de veure com entre els jugadors del Joventut i el Barcelona aconseguien a veure qui agafava la roba d'entrenament dels jugadors del Madrid i CAI per portar-la a casa, rentar-la i retornar-la l'endemà. Llavors no era com ara que els jugadors ho tenen tot fet, rentat, planxat i fins hi tot llits llargs per la seva alçada.


Era igual que nosaltres parléssim en català, els jugadors del Madrid l'entenien i el parlaven, i no solsament a la intimitat, no els feia falta, eren i són gent culte i amb estudis.

Practicavem tot fins al final, tir, tot tipus de defensa, tot tipus d'atac, el conegut Tall de UCLA de John Wooden que tans bons resultats va portar i que tots els equips de la lliga ACB varen utilitzar, situacions especials transicions contraatacs, 2x1 a tot arreu. Un ampli comprendi del basquet desenvolupat per aquell magnífic equip, que tothom donava tot per l'equip.

Recordo especialment dos fets, les grans lliçons que em va ren donar Corbalan en el tema de direcció d'equip i les magistrals lliçons de tir que en Josep Maria Margall donava a Joe Llorente i a mi abans i després de cada entrenament. I l'altre part veure com probablement el jugador més determinant o un dels més determinants en Fernando Martín recuperava la seva esquena amb les màgiques mans de Paco Binaburo.

Veiem patir el nostre company i tothom desitjava que es recuperés i estigués preparat per l'esdeveniment més important d'esport que hi ha al món i que ningú es vol perdre: els Jocs Olímpics.

Martín era un guanyador nat, lluitava fins al final de cada partit, de cada entrenament, en tot el que fés ho donava tot. Va tenir un fill amb una model alemanya el qual juga a bàsquet a Israel. Les seves batalles esportives amb Audie Norris, Reggie Johnson Dino Meneghin, Valodia Tkachenko i Arvidas Sabonis, són per veure-les en video. Recordo un tap que va posar a Tkachenko espectacular. Martín feia 2.05 i el jugador llavors rus 2.20. Després de posar el tap Martín es va posar a saltar d'alegria i seguidament va seguir el joc. Les guerres esportives amb Audie Norris eren èpiques, es podien estar barallant tot el partit i després els veies al vestidor rient i gaudint del que havia passat. O amb Reggie Johnson, amb qui la noblesa del contacte en el joc era palesa. Fernando Martín va obrir les portes de la NBA a tota Europa. Va anar a un equip el qual l'entrenador mai el va coneixer, ja que era el seu primer any a la NBA com entrenador en cap i anava a fer els seus numeros. Si hagués confiat una mica en Martín aquest no l'hagués defraudat i probablement hagués estat molts anys allà. El 3 de Desembre del 1989, Fernando va patir un accident de cotxe en el qual hi va perdre la vida. Aquell dia jo era al Palau Blau Grana iniciant una activitat pels assistents al palau, una activitat organitzada per la empresa on jo treballava amb col·laboració amb el Barcelona de bàsquet. A l'arribar al palau, en Manolo, cap del parking em va veure i va venir corrent a donar-me un lloc per aparcar i em va dir que en Marín havia mort. No m'ho vaig creure, igual que molta altre gent. Ell duia uns auriculars on escoltava el programa del periodista José Maria Garcia i al sentir-ho vaig estar molt trist. Un amic meu ja no hi era.

Epi, Norris, Costa, Solozabal, De la Cruz, Aito i la resta de l'equip feien una cara de tristesa gran, igual que els del meu equip el Joventut, els Margall, Jofresa, Montero, Villacampa, etc. Una part de nosaltres no hi era present, però sempre serà amb nosaltres i ara gràcies a la tecnologia els podem veure en format DVD per les nostres televisions.

Seria bo ensenyar als nostres fills aquells jugadors d'aquella època, no molt llunyana, en la que quan poden es reuneixen per jugar un partit de Veterans entre ells i on poden veure que tot i la diferència d'edat, els d'ara tindrien problemes.


Guifré Lluís
Veterans del Joventut
per la Rematada de Radio Tiana