Un barri de Londres a punt de la glòria

Aquestes setmanes ha tornat a sortir a la llum de nou un dels noms del mon del futbol que més ha marcat en els darrers dies: Fulham FC. Aquest modest equip de la ciutat de Londres ha tornat al més alt del palmarès internacional al ser el flamant finalista de la Europa League, després de guanyar i remuntar a l’Hamburg al seu camp, que no és altre que el de la seu de la final. Ara es veurà les cares contra un altre dels equips que sembla que torna a la glòria 25 anys després l’Atlético de Madrid. Això si el Fulham ha deixat fora equips com el Wolsfburg o la Juventus de Turí. Aquesta final inèdita farà que molta gent conegui un equip que té una llarga història a les seves esquenes i que avui us explicaré una mica, així com repassarem les claus d’aquest enfrontament.

Els jugadors importants
Damien Duff: Aquest jugador ha arribat per ser l’estrella del conjunt. Després del seu pas pel Chelsea i després de deixar el Newcastle quan aquest va baixar de categoria arribava amb el cartell de gran estrella i ho ha demostrat al llarg de la temporada, el jugador irlandès és un dels fixes a l’onze inicial.

Danny Murphy: El gran capità i un dels homes importants del seu equip. Després d’algunes temporades en el Fulham i de ser un dels jugadors importants té molt clar quin ha de ser el seu paper en aquest equip i sap que se’l necessita.

Andrew Johnson: El davanter de l’equip, és el que comanda tot l’atac. Aquest internacional anglès després del seu pas per molts equips ara se sent important a Craven Cottage. Ha estat internacional anglès i tot i que ara fa temps que no conta.

Zoltan Gera: Un dels jugadors hongaresos i que també és peça clau a l’equip. Des del 2008 és un dels jugadors que més ha progressat. Fins i tot va arribar a ser comparat amb Ferenc Puskás, tot i que ell mateix va dir que era impossible fer aquesta comparació, encara que reconeix que no va veure jugar al seu mític compatriota.

Mark Schwazer: Porter. Molts el recordareu com el porter del Middlesbrugh. Aquest va ser aquell que va jugar la final contra el Sevilla de la UEFA i va rebre 4 gols, és a dir que experiència en finals ja en té, tot i que no es podria dir que bona. Aquest porter veterà va arribar per suplir la baixa d’un que semblava que en aquell moment es retirava, Edwin van der Sar.

Roy Hodgson, un rodamon a la banqueta de Craven Cottage
Aquest home de 62 anys és un autèntic rodamon de la història del futbol. Ha passat per equips com Öbrebo (del que vam parlar en el darrer article sobre el Notts Forest,) el Malmö (també suec) i altres com l’Inter de Milà, l’Udinese, el Grassopers o el Viking Norueg. També ha passat per tres seleccions: La suïssa, la d’Emirats Àrabs Units i la de Finlàndia, que va ser la seva darrera parada abans de recalar al Fulham el desembre del 2007. Aquest entrenador londinenc, va ser el que va aconseguir el miracle de salvar als anglesos aquella temporada amb el que es va conèixer com "The Great escape".

Mohamed Al-Fayed, el president
El president del club no és altre que el multimilionari egipci de 77 anys, Mohamed Al-Fayed, que el va comprar al 1990 a la segona divisió i que poc després ja el va pujar a la preimer. Entre els seus negocis hi ha els magatzems Harrots de Londres, una de les galeries més famoses i exclusives de la ciutat. També posseeix molts hotels, com és el Ritz de París. Ell també és famós per ser el pare del darrer amant de la Princesa de Gales Dodi Al-Fayet, productor de cine de pel·licules com Carros de foc, Hook o la Lletra escarlata, que va morir tràgicament en l’accident que també va costar la vida a Lady Di el 31 d’agost de 1997 al pont de l’Almà en la persecució dels periodistes.

Tot i que ha estat el president durant 20 anys, ha tingut ofertes per vendre el club. La darrera va ser del president de Thailàndia, Thaksin Shinawatra, un gran aficionat al futbol i que ja va provar de comprar al Liverpool, però no va poder.

Història del club
El Fulham és fundat al 1879. El seu nom complert és el de Fulham St Andrew’s Church Sunday School FC. El fet de tenir la paraula esglèsia (church) en el seu nom, no es gratuït, ja que els primers jugadors tots eren cristians. Aquest equip sempre ha estat un conjunt ascensor, ha pujat i baixat de la primera divisió amb molta facilitat i no sempre ha estat a la elit del seu país.

Tot i els seus 131 anys d’història, el seu palmarès és més aviat curt. Només hi ha títols que l’acrediten com a guanyador de la first division (que vindria a ser la segona divisió dels anys 1948-49 i 2000-2001) i uns altres per haver aconseguit pujar de categoria, però sense gaire reconeixement a nivell nacional i molt menys internacional. La millor classificació va ser a la final de la FA Cup de l’any 1975, en que va acabar perdent contra el West Ham United. L’únic títol internacional que té a les seves vitrines és el de la copa Intertoto de l’any 2002. Un trofeu que només et dona dret a jugar la Europa League, és a dir que tampoc seria dels més importants que hi pugui haver.

Una de les històries més recents que té aquest club és la que es va coneixer com: “The Great escape”. La temporada 2007-08 va acabar la lliga en dissetena posició salvant-se de manera miraculosa de baixar de categoria. A la jornada número 36 estaven a 5 punts de mantenir la categoria, perdien per 2 a 0 al descans contra el Manchester City al camp d’aquests últims, però a la segona part entre Danny Murphy i Kamarà van refer el partit i van aconseguir una victòria que els salvava momentàniament de baixar de categoria. A la jornada 37 estaven a 3 punts de la salvació en la dinovena posició de la lliga i van rebre al Birmingham City, rival directe per evitar el descens que ocupava la divuitena posició. Van guanyar amb gols de McBride i Nevland. A part van aprofitar la derrota del Reading per superar dos equips d’una tacada i pujar a la dissetena posició. A la darrera jornada tan el Reading com el Birmingham van guanyar i això obligava a guanyar al camp del Portsmouth per un cop de cap de Danny Murphy a passada de Jimmy Bulard i que suposava la permanència.

Grans jugadors
Tot i això un dels grans noms que destaca per sobre de tots és el del malaurat George Best. Aquest jugador anglès, una de les icones del futbol va arribar al club al 1976 amb 30 anys i hi va disputar un total de 42 partits en una temporada, en que es recorda el que el va enfrontar a la FA Cup contra el seu ex-company d’equip Rodney Marsh que jugava en el Units Hereford. Tot i que només va estar un any, es va sentir molt a gust al club i amb l’afició. Anys més tard, abans de morir al 2005, va declarar que era un dels llocs on més ha disfrutat del futbol. Altres jugadors que han passat pel club i que sobre tot han sortit de la seva fàbrica són: Bobby Robson, (el que va ser entrenador del Barça i que va portar a Mourinho al club blaugrana) Rodney Marsh i Alan Mullery

Craven Cottage, un lloc per viure i gaudir el futbol
El Fulham sempre ha estat vinculat al seu estadi, el mític Craven Cottage. Un camp amb capacitat per poc més de 26.600 persones (encara que ara s’està ampliant a 30,500) que cada setmana s’omple per seguir el seu equip i per aconseguir que el rival se senti intimidat al trepitjar aquest terreny a la ribera del Tamesis. El camp que va ser construït al 1766 i és obra de l’arquitecte Archibald Leitch. Aquest camp però és la seu del Fulham des del 1896 i encara li queda molt de recorregut.

La major entrada que ha tingut va ser en un partit entre l’equip local i el Millwall, quan els dos militaven a la segona divisió (League Two) el 8 d’octubre de 1938, en que va acollir un total de 49.335 espectadors. Era aquella epoca en que tots els aficionats estaven drets i que es podia gaudir del futbol d’aquesta manera.

Una curiositat important d’aquest camp: per viure un partit de la lliga anglesa (fixeu-vos que he dit viure, no veure), has de fer-ho dret i Craven Cottage no és una excepció. Aquest estadi tenia les grades de fusta i fetes a l’antiga, per tan estar allà dret notaves com es movia i com vibrava l’estadi (literalment) amb el seu equip. Quan es va fer la reforma al 2007 es van projectar grades noves i una nova manera amb formigó. Aquest fet va topar de manera frontal amb l’afició del Fulham, coneguts com The Cottagers, The Whites, The Lilywhites, que va demanar que les grades de Craven Cottage seguissin sent de fusta. Finalment, així es va fer i les actuals grades remodelades, segueixen sent de fusta.

De cementiri d’elefants a trampolí d’estrelles
Jugadors importants en la història del club han fet el salt en aquest equip. Jugadors com Steed Malbranque, Boua Papa Diop, Luis Boa Morte, Louis Saha, Sean Davids, o molts d’altres, van fer servir l’equip com a porta d’etnrada a la lliga o com a revulsiu per intentar promocionar en aquesta lliga. Així ho van fer aquests que hem comentat i un altre que ho va intentar és un ex-blaugrana, Christanval. Aquest central frances va recaure en el Fulham la temporada 2005-06.

Tot i que ha donat grans noms també ha estat un cementiri d’elefants. Jugadors com Andy Cole van anar a parar al club a la recta final de la seva carrera. Aquest jugador que tots recordem amb la davantera del Manchester United campió d’Europa a Barcelona, va anar a Craven Cottage en busca de la seva jubilació daurada, tot i que després no va ser així, ja que el Manchester Ciry encara el va fitxar un any més per poder aconseguir fer alguna cosa.

Un altre cas totalment diferent és el de Edwin Van der Sar. El mític porter holandès arribava al Fulham al 2001 en busca d’una jubilació daurada i tranquil·la. Després del seu pas per la Juentus, semblava que l’interancional holandès deixava pas a nous jugadors i tenia intenció d’anar plegant, com ell mateix deia. Un total de 4 temporades al club. Al fins que al 2005 va dir que no renovava el contracte. Quan tothom pensava que marxava a Holanda a acabar la seva carrera en algun equip, va ser la gran sorpresa al fitxar pel Manchester United com a porter titular. La gran temporada que va fer a Craven Cottage, li va servir per guanyar la posició en aquest equip on encara avui. Amb 41 anys, hi milita!

Chelsea, sempre el gran rival
Tot i que no s’ha considerat com a tal pels aficionats del Chelsea, pels del Fulham aquest sempre ha estat el seu enemic total. El motiu és que els Blues no han considerat mai un equip com aquest de la seva mateixa lliga, ja que durant molts anys han militat en divisions diferents. Tot i això els dos barris colindans del Londres sempre han tingut aquesta rivalitat. Els del Fulham com dels més obrers i els de Chelsea com a barri de classe alta.

Aquesta propera setmana final de la Europa League, veurem qui guanya, però jo, sincerament tinc el cor amb el Fulham, un equip que des de sempre m’ha caigut la mar de bé.