Les altres conseqüències del Mundial de Futbol

Aquestes setmanes arribava a les meves mans un article del Mundo Deportivo, que explicava quines havien estat les conseqüències de la eliminació prematura de Corea del Nord del Mundial i em va deixar embadalit! Però anem per parts.

Corea del Nord, dades generals
Si repassem una mica com és aquest país ens l’adonarem que les coses no poden anar del tot bé! Us explico: La Republica Democràtica de Corea del Nord neix al 1945, quan es decideix que els americans tinguin una part de corea i els sovietics una altra. Per tan es divideix a partir del paral·lel 38. La Republica Democràtica viu en un regim comunista fins al dia d’avui. Es calcula que hi pot haver uns 24.051.218, encara que aquest és el darrer cens oficial i data del 2008. El seu governant és el inconfusible Kim Jong-Il i que té una visió de la vida una mica peculiar. Aquest home ha fomentat els grans principis del comunisme i ha tingut problemes pels seus programes de desenvolupament nuclear. Però ha fet coses com grans autopistes i grans infraestructures que han donat feina als coreans. Ara bé, això també té els seus contres, ja que tenen unes autopistes fantàstiques en un país que no té benzina fa que siguin inutils. Per tan tenen gent contractada que escombra aquestes autopistes... si si, LES ESCOMBRA!

Com a darrera curiositat us explicaré que l’encarregat de les polítiques amb l’exterior i de les relacions amb altres països és un català! Alejandro Cao de Benós de Les i Pérez nascut a Tarragona al 1974. Ell és un comunista català. És el president de l'Associació d'Amistat amb Corea (KFA) i ha advocat permanentment per la República Popular de Corea del Nord des de 1990. És delegat especial honorari d'aquest país, i delegat especial del Comitè de relacions culturals amb països estrangers. A Corea del Nord se li coneix pel nom de Sol-il Zo, "Corea és una". Coses de la vida!

Corea del Nord, la gran incògnita del mundial
Aquest país va accedir després de 16 partits amb la selecció i aconseguir passar a la fase final del mundial i aconseguint una de les 4 posicions que hi havia a la zona asiàtica. Després de 30 anys de travessia pel desert els nordcoerans van tornar a una fase final del mundial. I van voler demostrar que eren un dels equips amb garanties i que no només les noies, que si que estan al màxim nivell.

La majoria dels jugadors provenen de la lliga local que no és gaire potent, només 3 dels jugadors provenen d’equips extrengers: Jong Tae Se, el Rooney Asiatic, aquell que s’emocionava al sentir l’himne i que començarà la temporada al Bochum alemany i que la temporada anterior estava al Kawasaki japonès i que per cert, va neixer en aquell país tot i els pares siguin nord coreans. An Yong Hak, que aquest juga també al Japó, per ser exactes al Omiya Ardija i finalment un altre dels que juga fora és Hong Yong Jo, que juga al Rostov Rus. Aquests jugadors estan més acostumats a un estil de vida més occidental, formen part del regim i això els va servir per salvar-se de tot l’escarni que després relatarem.

Una selecció que ja va venir envoltada de dilemes i problemes. Es parlava de la deserció d’alguns jugadors i que tres o quatre havien deixat la concentració i que no tenien intenció de tornar. Però de tot això no hi ha res parlat i clar. Per cert, una altra de les curiositats i que aquesta si que està confirmada, va ser que en vista de la pobresa dels seus conciutadans van contractar a un miler de xinesos per animar a la selecció en aquest mundial i per tan el seu suport no era del tot sincer.

L’evolució durant el mundial
El primer partit era una prova de foc per Kim Jong Hun. L’entrenador que temps enrere havia estat considerat un semideu per portar a l’equip a la fase final, se les veia amb la totpoderosa Brasil de Dunga. Sens dubte una manera pitjor per començar el mundial no en trobaran. Doncs bé, el partit no va ser televisat a Corea. El motiu era, segons els mitjans oficials del país, que no hi hagués una desmotivació per part de les joventuts socialistes en veure la humiliació que la Canarinha podria portar als coreans. Doncs bé, no només això sinó que a sobre encara treuen un bon resultat: 1 a 2 amb gol de Jin Yun Nam, que al 89 v a fer un molt bon regat i va marcar el gol. A partir d’aquí es va posar en marxa tot un nou sistema de veure aquest mundial. La televisió oficial va decidir fer el partit de Portugal en directe i donar la senyal per a tot el país. El partit va acabar amb una humiliant derrota dels Coreans per 7 a 0. La televisió va apagar la senyal i sense dir res del partit va canviar radicalment de tema. El 3 a 0 posterior de Costa de Marfil, ni es va poder veure. Corea marxava del mundial amb un total de 12 gols en contra i un a favor i com la PITJOR selecció de totes!

Conseqüències directes
En el que els coreans anomenen el Palau de la Cultura, van ser portats els jugadors i en un escenari van ser insultats, vexats i calumniats per un total de 400 fanàtics coreans (majoritàriament funcionaris i estudiants) van insultar i calumniar durant 6 hores a tots els integrants de la selecció. Per acabar-ho d’adobar l’entrenador de la selecció Kim Jong Hun va ser condemnat a treballs forçats i a treballar en una obra que recorda els que estaven al cantó comunista del Teló d’Acer... Coses de la vida, en declaracions, molt controlades i vigilades com tot el que feia Corea, Jong Tae Se, de pares coreans i nascut a Japó, deia que no hi hauria represàlies i que això formava part del passat i de les mentides.

Segons Radio Free Asia, en aquesta catarsi contra els jugadors de Corea del Nord hi havia el ministre d’esports Park Myung Chul, que va fer culpar al tècnic de la selecció Kim Jun Hun. Un home que va fer el que va poder i que misteriosament a les seves compareixences sempre anava acompanyat del que deien que era el seu ajudant tècnic, un home obscur que seia al seu costat i que tenia poca pinta d’entendre de futbol, i que estava allà per controlar el que deia!. L’entrenador després de tot va ser enviat a treballar en una pedrera i finalment expulsat del Partit dels Treballadors! Quin era el seu delicte: Traïció a Kim Jong Il

Antecedents que n’hi ha, Mundial de 1966
Anglaterra era la seu d’aquell mundial. En mig d’una cruent Guerra Freda hi ha la cita esportiva per antonomàsia i Corea del Nord hi entra. Aconsegueix un molt meritori vuitè lloc que fins al moment és la millor lloc aconseguit per aquesta selecció. Corea va ser la primera en marcar un gol asiàtic en un mundial, ho va fer en l’empat contra Chile i va ser obra de Pak Seung-Zin. Després també es recorda la victòria contra la tota poderosa Itàlia per 1 a 0 amb gol de Pak Doo Ik. Això va procurar que la selecció passes a quarts de final! Aquesta celebració es va fer amb cervesa i excessos que van ser reprovats per Kim Il Sung (pare de Kim Jong Il). Al arribar entre les 8 millors seleccions del Mon es van desinflar. Allà es media amb Portugal. Al minut 23 Corea del Nord guanyava per 3 a 0. Però Eusebio va marcar quatre gols i Jose Augusto un altre que van deixar el 5 a 3 definitiu. Això va provocar que la majoria de jugadors i l’entrenador fossin destinats a un camp de concentració de Yoduk, on per menjar, i segons les seves declaracions, agafaves allò que s’arrossegués o volés, ja que no hi havia res més!

Quan les crisis van més enllà del purament econòmic

Mireu, aquests dies estem immersos en meitat del mercat de fitxatges de la primera divisió i de totes les lligues europees. Això fa que tothom mogui fitxes corrents per buscar els millors del mercat, el més barat i el que més s’adapti a les seves necessitats. Desenganyem-nos, la crisi es profunda i es busquen gangues o cessions. Per tan estem en un moment complexa de la temporada i ho sabem tots.

En mig de tot això hi ha una vila d’irreductibles merengues, que al contrari del que fan tots, es carreguen totes les categories inferiors i només fan que fitxar a jugadors per la seva primera plantilla i treuen calers de vendre els seus futurs cracs. Una crisi que no és econòmica, si no d’identitat.

Estava l’altre dia veient l’adeu de Guti i Raul, els dos grans capitans d’aquest club. No dic que siguin sant de la meva devoció, però com a símbols madridistes eren dels més importants. Gutí, aquell geni incomprès, aquell jugador que és capaç del millor i del pitjor! Aqurll personatge que arriba i sembla que estigui molt més pendent del que són les discoteques de la zona que de l’equip en el que juga. Tots sabem que després de perdre la lliga en la darrera jornada, ell no va perdre el temps i demanava els telèfons de les aficionades que li feien més el pes i ara que està separat, ENCARA MÉS!

Per altra banda Raul, el etern 7 del Madrid i que semblava que d’Espanya. Un jugador que per la seva edat va anar perdent protagonisme a la primera plantilla, però que no us enganyeu, cada cop que hi era, es transformava en un perill per a qualsevol equip. Que li preguntin si no al Bayern de Munich que els hi va fer l’altre dia a la final de la Total up amb l’equip de Gelsenkirchen. Aquest jugador que segons els entesos ha portat el madridisme al cor tota la vida i que és la viva imatge del sentiment blanc. Em permeto el luxe de recordar que aquest home estava a les categories inferiors del Atlético de Madrid. Per tan si que ara pot ser del Reial Madrid, però es va fitxar de l’etern rival. Un jugador que amb només 19 anys va haver de fer una roda de premsa sobre la seva vida sentimetnal i un jugador, que segons les males llengües es va casar per evitar més problemes de faldilles. El gran capità ja no serveix i marxa igual que Guti sense perdonar un sol euro al Madrid... i a sobre se’ls acusa de traïdors... si a tu et foten fora i et queda un any de contracte, el més normal es pagar-lo!

Perquè parlo d’aquests dos casos, perquè el Madrid de la casta, del Coraje sembla que mica en mica es va desintegrant! Si, perquè ara els màxims representants són Casillas, un porter ara indiscutible, però que apareix després d’un fitxatge lamentable com és el de Bizarri (porter del mític 1 a 5 al Bernabeu del Saragossa) i que quan es lesiona es decideix apostar per aquest nano que havia estat sempre a les categories inferiors del club i de la selecció espanyola, on per cert era el suplent de Aranzubia. Aquesta aposta surt rodona i el Madrid aconsegueix un porter de garanties i fins i tot indiscutible! L’altre gran representació del futbol de cantera és Arbeloa. Un jugador que tenien a les categories inferiors, que va estar al Castilla i que van haver de vendre per donar-se conta que era bo! Repescar-lo i ara si, un indiscutible de la banda esquerra! Per últim el darrer cas és Granero. Un jugador que surt de les categories inferiors i que el Madrid ven al Getafe amb opció de repesca i que fa efectiva perquè el jugador vegi tots els partits de s de la banqueta... Quina manera de tallar les ales al pirata, que a mi m’agrada moltissim.

A partir d’aquí hi ha jugadors com Rodrigo, destacat en el darrer europeu sub 19 i que marxa venut per 6 milions d’euros, Marcos Alonso, fill i net de futbolista que també ha de marxar al Bolton perquè no té lloc al primer equip, però això si renoven a Marcelo i busquen un lateral esquerra..., Parejo que el porten i se l’emporten al seu gust, Torres, un lateral que apuntava maneres i que va acabar al Getafe... Soldado que no serveix i ara és un dels fitxatges estrella d’aquest any del Valencia... Juan Mata que estava a les categories inferiors blanques i al veure que no li feien gaire cas marxa al València i ara és un dels campions del Mon... per tan que s’ho facin mirar.

Un exemple tonto... Quan l’any passat Florentino Perez va anar a fer l’entrevista amb els Manolos de Cuatro i que van ser tan criticats per la canya que van fotre... hi va haver una pregunta que va ser molt bona... el president no tenia ni idea contra qui jugava el Castilla, ni sabia qui eren els jugadors importants i no crec ni que tingués ni idea qui era l’entrenador... No dic que el president del Barça sàpiga qui és Nolito ni que li soni més un jugador com Fontàs o Sergi Gomez... Però cal tenir clar que a mitja temporada poden ser jugadors importants.

La gran Quinta del Buitre que tots idolatren i recorden, apareix quan totes les grans estrelles del Madrid es lesionen i pateixen més del compte. Pugen a Butragueño, Michel, Sanchis, Martin Vazquez... i d’allà surt un dels millors equips de la història del club blanc des de l’època de Puskas i companyia

Òbviament un entrenador com Mourinho i un president com Florentino Perez tenen molt clar que les categories inferiors, són això... inferiors. Però jo sempre he pensat que en un moment donat et poden salvar la papereta i si no és així no les tinguis i una despesa que t’estalvies. Quan es parla de Mourinho ja se sap que no conta amb elles. L’exemple és un Chelsea on no hi havia equips per sota que donessin la talla i un Inter de Milà, que fen honor a la seva fundació NO donaven ni una oportunitat als jugadors nacionals, ja que a excepció de Balloteli i un Materazzi en hores molt baixes, jo no en recordo cap!

Els de casa nostra són diferents
Mireu, quan aquí es parla de categories inferiors, és una manera per nodrir el primer equip aquí si que s compleix. Quan es fan aquells tornejos que tots veiem al Plus o a Cuatro de joves jugadors que han de ser el futur de l’equip i que són peces claus per a qualsevol entrenador de cadets i després els acabes veient amb el primer equip no són cap novetat. Veure un jove Iniesta en aquests tornejos i que després sigui peça clau en el seu equip no és una novetat o veure al malaurat Jarque igual!

Aquí veure que apareixen jugadors com Sergio Busquets, Jordi Amat, Pedro, Didac Vilà, Jeffren, Raul Baena, Javi Marquez, Fontàs o tot un reguitzell de noms que ara com ara són imprescindibles no és res de nou. Els jugadors aquests són els que ho donaran tot per l’equip i faran el que sigui per demostrar que són molt vàlids pel primer equip.

Van Gaal un entrenador que ho tenia molt clar
Mai he estat un defensor de Luis Van Gaal, però va fer coses bones per aquest Barça i el temps li ha donat la raó, Xavi va debutar amb ell i el mateix holandès va ser el que va parar la venta de Puyol! Si, com ho llegiu, el Gran Capità l’home que va fer el petó a la senyera en marcar al Bernabeu l’home que va marcar el gol que va posar a Espanya a la final del Mundial i el que és una de les peces indiscutibles en qualsevol equip estava a punt de signar el seu traspàs al Malaga per mig milio d’euros. Van Gaal va dir que ni de broma, se’l va endur amb el primer equip i el dia del marcatge a Figo es va consolidar com un dels majors exponents del que és un lateral dret i un bon defensa... tot i que jugava habitualment d’extrem!

Grans errors subsanats per la pedrera
No ens hem d’amagar que els clubs catalans també han fet grans cagades parlant clar i malament. El Barça buscava un jugador per suplir bandes i es va apostar per Hleb. No ha donat el resultat esperat. En canvi d’això es busca recanvi en el planter i es troba un jugador com Pedro que ha complert amb escreix. També s’aposta per Chygrynsky o Caceres i cap dels dos ha triomfat. Ara es miren a jugadors com Fontàs o Muniesa per tapar la baixa dels dos jugadors.

L’espanyol també n’ha fet d’aquestes fitxar per 3 milions a Lola i pagar-li una de les fitxes més cares del club per un jugador que no te minuts i que no funciona. Per acabar jugant amb Baena i Javi Marquez i sense contar amb un dels suposats fitxatges estrelles. El mateix va passar amb Roncaglia que arriba per la malaurada desaparició de Jarque i s’acaba confiant en Victor Ruiz perquè es veu que aquest és un carnicer i no funciona. El mateix passa amb Pillud, un gran lateral que ve per suplir aquesta posició que entre Chica i Garcia tapen de sobres i més si contem que apareix un jugador com Dídac Vilà per acabar de millorar les bandes.

Sentiments i sensacions
Aquests grans jugadors que ara són al més alt com poden ser Pedro o Busquets. Dos homes que són un exemple clarissim del que dic,dos homes que fa tot just dos anys eren a tercera i que ara són campions de TOT amb el Barça i campions del Mon amb Espanya! Qui li havia de dir a un jugador com Sergio Busquets que fa tot just dos anys celebrava l’ascens de tercera a segona B que a l’any següent celebraria Copa, Lliga i Champions amb el Barça, a l’altre Supercopa d’Espanya i d’Europa, Mundial de Clubs, Lliga espanyola i Campió del Mon amb Espanya i com a peça clau... la vida dona moltes voltes i a Sergio Busquets els hi han donat molt depressa.

Estem en un moment en que la crisi econòmica al mon futbol es nota i molt més quan sembla que les coses no es fan del tot bé o com s’haurien de fer. Tot i això també es nota aquesta crisi d’identitat. Jo no se com anirà aquesta temporada els grans clubs i si el Barça seguirà tenint hegemonia o aquest Madrid galàctic farà les delícies dels seus aficionats i s’ho endurà tot. El que si tinc clar és que si el Barça guanya la lliga les senyeres, i els sentiments seran molt grans. Un Gerard Piqué que en mig d’una celebració canta allò de: 1899 és el club que porto al cor... blaugranes son els colors... FUTBOL CLUB BARCELONA! Són dies i dies d’anar a veure partits i fer celebracions amb el club dels seus amors. SI la lliga la guanya el Madrid serà com unes grans Nacions Unides, on cada un enarborarà la seva bandera i els símbols del club que els hi paga. No crec jugadors com Casillas, Arbeloa o Granero seran els únics que ho sentiran de veritat!

Sense anar més lluny, la seva gran estrella Cristiano Ronaldo en una entrevista a Punto Pelota va dir que ell és del Madrid perquè és el club que ara mateix li paga, però que ell és un professional i anirà allà on es pugui guanyar millor la seva curta vida com a futbolista. Jo tinc les mateixes idees que ell, un futbolista és un professional de vida curta i on li paguin més, però estem d’acord que Xavi, Puyol, Piqué i fins i tot Messi, tenen molt clar quins són els seus sentiments, ara que mal pagats tampoc estan!

ESPANYA CAMPIONA DEL MON!!!!!!

La selecció que entrena Vicente del Bosque ha aconseguit guanyar el Mundial de Sudafrica i ara és un dels rivals a batre a tots els nivells. Els espanyols han fet bons els pronòstics que els donaven com a favorits tot i que han generat alguns dubtes en alguns moments del campionat.

Victòries ajustades i un partit perdut
Aquesta és sens dubte una de les assignatures pendents d’aquest equip. Tot i que s’ha endut la copa del mon, cal deixar clar que han fet pocs gols i que no s’ha vist aquell espectacle que es va veure tan a l’Eurocopa com a la fase prèvia, on es van passejar sense problemes. També aquesta selecció ha estat la primera en tota la història que s’emporta un mundial havent perdut el primer partit del mateix, el que deixa clar que un mundial no cal que siguin 7 partits, ja que poden ser 6... Però anem a repassar part per part aquesta selecció que ja és històrica i que els noms es recordaran per sempre com tota la alineació.

Iker a la porteria, tot i els problemes.
Aquest home ha enterrat ben a fons el diàleg de si ell o si Valdés o Reina... Casillas ha demostrat que és un gran porter i que ha estat a l’alçada de les circumstàncies. No ha encaixat cap gol en els darrers 4 partits i una mica més... per ser exactes porta 403 minuts sense encaixar un sol gol, ha aguantat tonteries de si estava desconcentrat per tenir la seva parella allà i ha aguantat que sigui qüestionat en el primer partit, en que no van deixar parlant clar i malament: titeré con cabeza! Actualment el capità no és discutit per ningú i que és el gran porter de la selecció

Solidesa defensiva punt número dos
Una defensa inqüestionable. Ens la sabem tots de memòria i considero que ha estat un encert. Ramos i Capdevila per les bandes i Puyol i Piqué de centrals.
Capdevila: Jo en un principi pensava que un jugador com Arbeloa podria donar moltes més opcions en aquesta banda esquerra. El jugador venia de fer una bona temporada amb el Madrid, però del Bosque va confiar amb Capdevila i l’aposta li va sortir RODADA. El català ha fet un mundial envejable i molt segur, sense problemes i evitant les entrades de tots els jugadors importants que li han entrat per aquesta banda.
Sergio Ramos: Després d’una temporada en que en feia una de freda i una de calenta al Reial Madrid, el de Camas ha fet un bonissim mundial, demostrant que està a un molt bon nivell. No entenc perquè se segueix buscant un jugador que ocupi aquesta demarcació al equip de Mourinho si es demostra que un dels millors laterals del mon el té ara mateix a la seva plantilla.
Puyol: 32 anys i té pensat deixar la selecció, i quin millor moment que ara. Aquest és d’aquells jugadors que ho ha guanyat ABSOLUTAMENT TOT. Copa, Lliga, Champions, Mundial de Club, Supercopa d’Europa i d’Espanya i Eurocopa i Mundial de seleccions. Ja no pot aspirar a res més. Segueix sent una peça clau en aquest centre de la defensa i un jugador que es retirarà de la selecció demostrant que encara té molta corda, encara que no queda del tot clar que ho deixi.
Piqué: No es pot dir res del que ha estat l’Ase dels cops d’aquest mundial. Les ha rebut TOTES, una gran quantitat de cops, traus i entrades tenint en compte la seva edat, Piqué encara pot disputar dos mundials més sense problemes. Per tan alerta amb el blaugrana que serà una de les peces claus del futur.

El qüestionat doble pivot
Un doble pivot que tothom tenia clar que era un dels punts febles de la selecció. Amb dos jugadors que aportaven una gran solidesa i un suport tan a dalt com a baix que era una de les claus i dos jugadors contrastats i clarament com a dos jugadors que cal valorar com a tal.
Sergio Busquets: Increïble que un jugador de 22 anys que fa 2 estava a tercera divisió, ara estigui aixecant una copa del mon i que sigui una de les peces angulars de la competició. Tan ha estat així que ho ha jugat TOT i gairebé tots els minuts. Quan del Bosque ha presicindit d’un dels dobles pivots ho ha fet de Xabi Alonso, que no estava del tot bé. Tot i que va rebre nombroses crítiques en el primer partit, considero que la seva actuació ha estat excepcional!
Xabi Alonso: Un jugador que està contrastadissim i que cada partit demostra la seva professionalitat i la seva bon manera de fer. Tot i que ha arrossegat molts problemes físics al tormell ara es demostra.

Mig camp segell Barça
Toc i més toc, allò que el gran Andres Montes anomenava e Tiqui Taca, depenia de dos grans del Barça Xavi i Iniesta! Que cal dir d’aquests dos jugadors. Res, que són el cervell i les genialitats d’allà on van. Tan al Barça com a la selecció són peces fonamentals pels entrenadors i sense ells, el joc es resenteix i moltissim.
Xavi: Només cal tenir clar que és el cervell de la selecció si juga al seu lloc. En el primer partit del Bosque va voler fer un experiment i no li arribaven pilotes. Això va matar completament a la selecció i ho van pagar amb la derrota contra Suïsa. Per tan quan va tornar al seu lloc, va tornar Espanya!
Iniesta: Tot i que arribava molt just al mundial ell tenia moltes ganes de jugar i de demostrar que és un dels grans jugadors a tenir en compte. El seu any ha estat molt dolent, problemes personals i la pèrdua d’un gran amic com Dani Jarque el va deixar molt tocat, com va demostrar a la final amb la samarreta en record a l’espanyolista. Ara torna a estar bé i Guardiola ja es pot fregar les mans del que té i del que vindrà....

Davantera letal
Villa ha fet parella entre Torres i Pedro. Tots dos han estat companys d’exepció d’un dels màxims golejadors del mundial. Tot i que el madrileny no ha estat al 100% del Bosque va confiar molt amb ell i ho va demostrar fent-lo jugar com a titular molts partits. Poc després el va canviar pe Pedro i aquest va fer grans partits i es va convertir en el revulsiu esperat.
Villa: L’asturià demostra que el seu fitxatge pel barça ha estat barat. Tot i que va fer-ho abans del mundial per 40 milions, ara mateix el Guaje podria valdre 60 sense problemes. Va arribar tenint molt clar el seu rol i el seu paper i així el va assumir durant tota la competaició, tot i no poder marcar en la final ha estat un home clau en tots els moments del campionat
Torres: Tot i que moltes vegades s’ha demostrat que ha arribat molt mermat per la seva lesió el Niño ha compert amb les espectatives i tot i no fer gol ha fet allò que volia del Bosque, que fos un jugador que desequilibrés i un perill més. Amb ell al camp Villa ha fet millors partits, ja que els centrals estaven més pendents del madrileny mentre que l’asturià entrava per banda per fer més mal

Els suplents de luxe
Navas, Pedro i Cesc han estat els tres jugadors que més minuts han jugat dels suplents. Els tres jugadors entraven com a revulsiu o entraven de titulars, però un detall, tot i que no ho sembli Navas ha jugat més minuts aquest mundial que Pedro! Per la seva part, Cesc sempre ha estat un dels primers canvis de del Bosque. El d’Arenys sempre era dels que entrava a revolucionar el partit i ho va fer en moltes ocasions.

Un altre dels suplents ha estat Fernando Llorente. Aquest cal remarcar-lo a part perquè va entrar en un partit i va ser el gran revulsiu! Va ser una de les peces claus en la victòria d’Espanya contra Portugal i un dels jugadors que més bona sort va donar als espanyols i que més de corcoll va fer anar a la selecció lusa

Els demés han estat aportacions gairebé simbòliques: Mata, Javi Martinez, Marchena, Arbeloa o Silva han estat jugadors que no han entrat gaire en els plans. D’aquests només Silva ha jugat 66 minuts, els demés no ho han fet gaire més de 15 de mitjana.

Per cert hi ha tres jugadors que són campions sense jugar un sol minut: Valdés i Reina. Com és normal els dos porters estan en un bon moment i segurament serien titulars a qualsevol selecció del mon, però que tenen davant al gran Casilas i per tan no han disputat res.

L’altre gran absent ha estat Albiol. El que va ser un dels fitxatges estrella del Reial Madrid l’any passat no ha disputat ni un sol minut i les poques vegades que s’ha substituït a Puyol ha estat per Marchena.

Del Bosque un home tranquil i pacífic
Als seus 59 anys i sense fer soroll Vicente del Bosque, que és el cinquantè seleccionador espanyol té un palmarés admirable com a entrenador! És campió del mon, dues vegades campió d’europa (99/00 i 01/02) dues lligues (00/01 i 02/03). També té una Supercopa d’Espanya (2001) una Supercopa d’Europa (2002) i una intercontinental (2002). Tot i aquest excepcional palmarés, aquest home és un dels més tranquils del mundial. El de Salamanca no s’ha exaltat pels gols ni ha fet res excepcional... per tan, un molt bon element a tenir en compte. Silenciós però efectiu.

En els propers dies prepararem més articles per parlar d’aquesta selecció i d’aquest mundial! Aquesta setmana tindrem un article sobre els jugadors més destacats per la FIFA (Forlan i Müller) i un altre sobre l’11 inicial ideal del mundial!

SEGUIU ATENTS!

Una ciutat, dos sentiments

Avui tenia ganes d’escriure i he preparat aquest informe extens sobre un factor important que es viu a totes les lligues del mon: Una ciutat i dos sentiments. Els culés i els pericos, els merengues contra els colchoneros… Tot un recull d’alguns dels equips i les ciutats que es porten al cor i que demostren allò que sempre s’ha refermat: un equip, un sentiment...

ESPANYA
Centrem-nos en tres ciutats: Barcelona, Madrid i Sevilla i veurem com es viuen de manera diferent els que son els diversos enfrontaments i de quina manera les aficions s’han unit en contades ocasions i per desgràcia, sempre amb tragèdies pel mig.

Barça – Espanyol: Un duel de tota la vida. Dos rivals en una mateixa ciutat. Sigui a les corts, al carrer indústria de Barcelona, a Can Grassot, sigui a Sarrià, sigui al Camp Nou, a Montjuïc o a Cornellà – el Part, un Barça espanyol és sempre un derbi amb moltes ganes i amb moltes intensitats.
El primer en fundar-se és el FC Barcelona: ho fa al 1899 per un grup de suïssos encapçalats per Hans Max Gamper. Molts diuen que l’Espanyol neix com a rebeldia ja que només deixaven jugar extrangers en el Barça. Sigui com sigui l’altre club de la ciutat neix al 1900 i és per la gran eclosió del futbol de la epoca.
Un sempre ha estat el gran, el que ha tingut més seguidors més pressupost, més estadi... sempre més. Les rivalitats entre els dos clubs sempre han estat molt marcades, però en aquest cas es produeix una cosa excepcional. Tot i que hi ha molta gent que si es d’un club no suporta a l’altre (a tot arreu passen aquestes coses), tenen un respecte mutu entre els dos que sorprèn a propis i estranys, ja que els derbis es poden viure “majoritariament” junts i sense problemes... és allò que es diu que Catalunya it’s diferent... Tot i això no s’han deixat mai d’escoltar als diversos camps crits contra els dos equips. Anys s’han sentit al Camp Nou allò de “A segunda oe”, mentre que al camp de l’espanyol se sent “Puta Barça i Puta TV3” o “Merengues i Cules la misma mierda és”

Reial Madrid – At. De Madrid: Durant molts anys els dos grans clubs del poder de l’estat...
El Reial Madrid, un club fundat per catalans i que s’estableix com a paradigme del futbol estatal i per l’altre l’Atlético de Madrid, que neix com a filial del Athletic de Bilbao fins que es divideixen definitivament i pren personalitat jurídica al 1907. És a dir, per aquelles curiositats de la vida un club es fundat per catalans i l’altre pels bascos....
Més curiositats d’aquestes que no tenen res a veure amb el futbol: Franco era del Madrid i la casa reial sempre ha estat més de l’Atlético! Aquests dos rivals comparteixen ciutat, però mai afició. Ara sembla que la cosa està més calmada, però les baralles entre Ultra Sur i Frente Altético van ser de les sonades, ja que les dues eren reconegudes com les bandes de seguidors més temudes i violentes de l’estat. Aquests dos equips tenen molta rivalitat i sempre han estat molt enfrontats. Si ets d’un no pots ser de l’altre!

Sevilla – Betis: Tot i que un està a la primera divisió i l’altre, de moment no, sempre han estat rivals aferrims. La història els uneix i els separa constantment. El Sevilla Football Club neix com a club al 1905 i es consolida com el club de la capital. El Betis per la seva part es funda al 1907 com a Sevilla Balompié, però al 1909 es crea una escissió del Sevilla Football Club i es crea el CF Betis i s’acaba unificant amb aquest Sevilla Balompíe, formant aquest Betis Balompié... complicat però senzill a la vegada!
Durant molt de temps s’han vist les cares i els seus duels han estat fraticides. Tots recordem quan a Juande Ramos li van tirar una ampolla al cap o molts dels enfrontaments entre els dos clubs.
Tot i això el ambient del sur sempre ha estat molt bò i les conyes sempre han estat ben portades. Dos exemples. Recordeu l’any que el Sevilla i el celta no van baixar a segona i es van quedar 22 equips a la primera divisió. Els aficionats del Betis cantaven a les grades al son de Sevilla de Miguel Bose: “Por no pagar tubo que llorar, para no bajar... SEVILAAA!”. Un altre exemple per l’altre cantó: En la darrera final de la copa del rei jugada al Camp Nou i guanyada pel Sevilla, hi havia una pancarta que posava: “Lopera, grabame los hombres de Paco”. Maneres de veure les coses.
Només una vegada s’han vist les aficions agermanades, va ser per la desgraciada mort d’Antonio Puerta.

ANGLATERRA
Aquest si que és un mon a part... només a Londres treuriem 50 rivalitats diferents: Arsenal, Chelsea, Fulham, Tottenham,... i un llarg etcètera de clubs són els que marquen la pauta del que és la rivalitat. Aquests no els repassarem, ja que l’article encara seria moooolt més llarg, però només heu de tenir en compte que tots son enemics entre ells i no es poden veure... per tan encara complica més l’existència. Aquesta gran ciutat té molts equips i una curiositat: CAP COMPARTEIX ESTADI! És a dir, passejar per Londres és passejar per camps de futbol, encara que no es vegin. Ens centrarem en dues ciutats diferents:

Liverpool – Everton: Els reds contra els Blues, la gran rivalitat. El que molta gent no sap potser és que l’Everton es va fundar abans que el Liverpool i que un es conseqüencia de l’altre. M’explicaré: L’Everton es funda al 1878, com la majoria de clubs per una esglesia (ja ho veiem en el cas del Fulham) va començar a jugar els seus partits a Anfield i va estar allà fins al 1892, on per problemes de no pagar el lloguer va ser desnonat i enviat a Goodison Parñ, on ara encara juga. Com que no hi havia equip a Anfield el seu propietari: Jonh Houlding decideix fundar el Liverpool FC i jugar al seu estadi... coses de la vida.
La rivalitat també és molt gran i moltes vegades acabava de manera increïble i aquest si que potser és una de les rivalitats més fortes del futbol anglès... estem parlant de dos equips que un es conseqüència de l’altre i que el que va sortir després, sempre és i serà un clàssic del futbol europeu.

Manchester United – Manchester City: Parlant clar aquest duel mai no ha existit, és l’altre vessant del futbol. Estem parlant de dos equips que tot i ser de la mateixa ciutat i ser rivals directes, mai han tingut confrontacions directes. Els motius són molt clars, mentre que el United sempre ha estat un dels clubs més importants d’Europa i dels més reconeguts, mentre que el City sempre ha estat un club de segona linia. Els Red Devils es van crear al 1878 mentre que el City ho va fer al 1880. Tot i això des de que hi van arribar els petrodolars ha tornat a l’elit del futbol. Grans fitxatges, però els seus veïns segueixen guanyant, tot i això ara com ara, els del United no es preocupen gaire dels seus veïns.

ITALIA
Aquí la rivalitat és més extrema encara però hi ha una curiositat comú en tots els equips. Parlaré de tres ciutats i de 6 equips, però això si, de només 3 estadis. Tots els grans equips italians que tenen tota la rivalitat del mon comparteixen estadi. I la majoria de ciutats només tenen un camp!

Roma – Lazio: Aquesta si que es d’aquelles rivalitats que arriba un punt que fa por...
La Lazio es va fundar com a club al 1900 i es posa en funcionament l’equip. Blau i blanc inspirat en la bandera de Grècia per les influencies en Roma i l’àguila imperial de lde les legions romanes i més tard de Hitler. La seva afició sempre ha estat considerada com una de les més violentes i feixistes del campionat, molta gent recorda com un jugador com Paolo Di Canio celebrava els gols amb la salutació feixista!
La AS Roma per la seva part es va fundar al 1927. Tot i ser més recent és l’equip que es representa amb el símbol de la ciutat amb la lloba i és el que més està en competició. La rivalitat entre les dues aficions sempre ha estat de les més importants que hi ha hagut. Aquesta temporada sense anar més lluny els de la Lazio han estat a punt de baixar i després del derbi el capità de la Roma: Francesco Totti va fer una senyal com per dir que baixava de categoria i per això va ser sancionat... Com comentava tots dos juguen al Olimpic de Roma, el segon estadi amb més capacitat del país.

Inter de Milan – AC Milan: Aquest si que juguen a l’estadi amb més capacitat. Un estadi que depenent de qui juga té un nom o un altre. Si juga el AC Milan és San Siro, si ho fa el Internacionale de Milan és el Giuseppe Meazza. Aquests dos equips comparteixen ciutat i poqueta cosa més!
El AC Milan neix al 1899, ho fa de la ma de dos anglesos i es consolida com el primer club de futbol i criket de la ciutat llombarda. A partir d’ell comencen els èxits i les bones epoques, comença bé en guanyar trofeus en els primers anys. Tot i això al 1908 té un probema, ja que alguns dels integrans de la plantilla i del cos tècnic volen deixar entrar als jugadors de fora, mentre que els més classics no ho volen fer. Això fa que hi hagi una escissió de 43 membres que formi un equip que deixi entrar als jugadors internacionals. El nom ho diu tot: Internacionale de Millano. A partir d’aquí comença la rivalitat i cadascú s’alinea amb un equip. Mentre que els obrers i proletaris es queden amb el AC Milan, les classes més altes es fan de l’Inter.
Anys més tard trobem dos de les aficions més calentes del calcio. No cal anar molt lluny per recordar la imatge d’una moto baixant per les grades de l’estadi o per veure com un dels equips es riu de les desgràcies dels altres. Els tiffossi són així.
També es pot fer la comparació amb tots els grans equips que funcionen per cicles, es podria dir que en l’actualitat és el cicle de l’Inter mentre que el Milan està un esglaó per sota.

Chievo - Hellas Verona: Aquesta història es curiosa. Com tots els equips comparteixen estadi: Marcantonio Bentegodi, però la història que us explicaré us agradarà. Estem parlant de dos equips d’una ciutat molt petita com és Verona. Per una part el Hellas Verona, que és el club de sempre de la ciutat i l’altre el Chievo, que és el club d’un barri de poc més de 2500 habitants. La rivalitat sempre ha estat molt gran i s’han comportat com a tal. L’Hellas Verona neix al 1919 i és el club que recolza les inquietuds d’una ciutat que volia entrar en el panroama esportiu italià. Al 1929 neix l’altre equip de la ciutat, el Associacion Esportiva Fascista. Tot i això durant la Segona Guerra Mundial es canvia el nom pel del club Actual AC Chievo de Verona. Durant els anys els clubs van militant per les divisions inferiors i la seva rivalitat és molt coneguda.
L’Hellas Verona jugava a la Serie A Italiana i al 1984-85 guanya el seu primer, i de moment, únic Escudetto. Els del club seguien a la part alta i veien com els seus rivals de tota la vida seguien enfonsats en les categories inferiors. En aquell temps es va fer famós un càntic que deia que “jugarem el derbi a la Serie A els dies que els burros volin...” i al final es va jugar aquest derbi i els del Chievo cantaven “els burros volen i son tots del Verona!” Actualment el Chievo torna a estar a la Serie A, mentre que l’Hellas Verona estan a la Sèrie C1

Un repàs d’aquestes ciutats amb dos sentiments, del que són unes rivalitats molt ben estructurades i molt antigues. En els propers anys en sortiran moltes i arreu del mon n’hi ha moltes més que no pas les d’Europa però crec que aquestes reflexen una mica el sentiment de molts dels equips.

Marxa un dels grans de la cistella, descansi en pau un mestre, John Wooden

John Robert Wooden (nascut el 14 d'octubre de 1910 a Hall, Indiana, va morir 4 juny 2010) és un ex entrenador de bàsquet nord-americà que està considerat el millor entrenador de la història de la NCAA, gràcies als 10 campionats aconseguits amb el seu equip de tota la vida, els UCLA Bruins, entre 1964 i 1975. És membre del Basketball Hall of Fame com a jugador (1961) i com a entrenador (1973), una cosa que només han aconseguit més d'ell Lenny Wilkens i Bill Sharman. Per les seves mans han passat jugadors com Kareem Abdul-Jabbar o Bill Walton

Trajectòria esportiva

High school i universitat
Sent estudiant d'institut al Martinsville High School, va portar al seu equip a les finals estatals durant 3 anys consecutius, guanyant el torneig el 1927. en aquestes tres temporades va ser inclòs en el millor quintet de l'estat. Després de graduar, va passar a la Universitat de Purdue, on va ser nomenat el 3 vegades All-American, i va guanyar el títol de la NCAA el 1932. En aquesta època se'l coneixia com "The Indiana Rubber Man" (l'home de cautxú d'Indiana). Es va graduar el 1932 en Llengua Anglesa, fent posteriorment un Màster a la Universitat d'Indiana State, on posteriorment va ser director esportiu entre 1946 i 1948.
Després de la universitat, va jugar professionalment amb els Indianapolis Kautskys (posteriorment denominats Indianapolis Jets) i en dos equips semiprofessionals d'Indiana, mentre donava classes i entrenava a high school. Durant 46 partits va aconseguir una ratxa de 134 tirs lliures consecutius. Va ser triat en el millor quintet de la NBL en la temporada 1937-38. El 1942 es va allistar a l'Armada dels Estats Units arribant a ser tinent durant la Segona Guerra Mundial.
Carrera com a entrenador

High school
Wooden entrenar durant 2 anys a l'Institut Dayton de Kentucky. el seu primer any hi va ser l'únic en tota la seva carrera que va presentar un balanç victòries-derrotes negatiu (6-11). Posteriorment va tornar a Indiana ensenyant anglès i entrenant a South Bend Hig School, fins que va entrar a les Forces Armades. El seu balanç total en institut va ser de 218 victòries per 42 derrotes.
Universitat
Indiana State
Acabada la guerra, va entrenar a la Universitat d'Indiana State des de 1946 a 1948, al mateix temps que realitzava funcions de director esportiu del centre. El 1947 es van proclamar campions de conferència, rebent una invitació per al torneig de la Naia, que va rebutjar a causa de la política de no admetre jugadors afroamericans. L'any següent aquesta norma va canviar, aconseguint arribar a la final, que va perdre davant Louisville. El seu únic jugador de color, Clarence Walker, va arribar a ser aquesta temporada el primer afroamericà a jugar un torneig de postemporada.

El 3 febrer 1984 Wooden va ser escollit per al Saló de la Fama d'Indiana State.
UCLAUCLA va ser la segona opció que va tenir per seguir entrenant el 1948, després de rebutjar una oferta de la Universitat de Minnesota, a causa de les inclemències del temps en aquella zona. Durant la seva estada a Los Angeles, Wooden va arribar a ser conegut com el "Mag de Westwood", guanyant-se aquesta fama després d'aconseguir 665 victòries en els seus 27 temporades al capdavant de l'equip, a més de 10 títols en les seves últimes 12 temporades, 7 d'ells consecutius , entre 1967 i 1973. Els seus equips tenen també el rècord de 88 victòries consecutives, 4 temporades perfectes (30 victòries, 0 derrotes) i 38 partits guanyats consecutivament en la fase final de la NCAA.

Entrenaria el seu últim partit a la seva pista el 1 març 1975 davant la Universitat de Stanford, a la qual van guanyar 93-59, 4 setmanes abans que anunciés per sorpresa la seva retirada, just després de vèncer a semifinals de la NCAA a Louisville i abans del seu desè títol després de derrotar a Kentucky.

La piràmide de l’èxit
Aquesta va ser una de les seves grans invencions i un dels millors llegats que ens ha deixat. Aquí podeu veure un diagrama d’aquesta piràmide i si cliqueu aquí podreu llegir un article seu sobre aquesta piràmide i que jo he trobat molt interessant en TOTS els aspectes.
La seva mort
UCLA va dir que Wooden va morir el divendres 4 de juny, per causes naturals, al Ronald Reagan UCLA Medical Center, on estava interès des del passat 26 de maig per una deshidratació.

Els seus fills, Jim Wooden i Nancy Muehlhausen, van realitzar una breu declaració després que transcendís la notícia del seu decés. "Ell ha estat, i serà per sempre, la llum de guia per a la nostra família. L'amor, guia i suport que ens ha brindat no seran oblidats. El nostre esperit està en pau al saber que ell s'ha anat amb la nostra mare, a qui continuar estimant i apreciant ".

Descansi en pau un dels grans de l’esport de la cistella

Ricardo Saprissa Aymá (1901-1990)

Hi ha personatges a la història del R.C.D. Espanyol que resten pràcticament en l´oblit per a la massa social del club, quan el més normal seria tenir-los sempre presents com a exemple d´esportistes i de persones. El primer nom que em ve al cap és el de Ricardo Saprissa, que per a la majoria de nosaltres és un desconegut, i en canvi a Centreamèrica és un veritable heroi; només dir que l´any 2003 va ser promogut a la categoria d´home benefactor des seu país d´adopció, Costa Rica, el màxim mèrit que hom pot assolir a la nació, gràcies a la iniciativa liderada pel diputat Carlos Avendaño i com a reconeixement a la seva tasca de protecció de la infància mitjançant la pràctica de l´esport.

Ricardo Saprissa Aymà va néixer a El Salvador, de pares catalans, el Josep i la Carme, el juny de 1901. La mort prematura del pare va definir un dels seus trets més característics, l´obsessió per tutelar i guiar l´infància i el jovent menys afavorit per la societat, i provocà la seva vinguda a Barcelona només amb 2 anys, per tornar novament a El Salvador als 13. Allà, a banda de començar a practicar el futbol amb el Marathon, va proclamar-se campió centreamericà de tennis amb només dinou anys.

Graduat com a enginyer topògraf, tornà novament a Barcelona l´any 1921 per tal d´exercir la seva professió, però en no ser-li convalidat el títol, va decidir obrir una botiga al barri de Sarrià. Malgrat tot, va tenir temps per seguir practicant a gran nivell l´esport del tennis (consta als arxius de la R.F.Española de Tenis com al primer campió d´Espanya de dobles fent parella amb Antonio Juanico el 1923 a les pistes del Turó Park, revalidant-lo l´any següent; també va representar Espanya als JJ.OO. de París del 1924, i a la Copa Davis en un enfrontament contra Bèlgica a Ambers el maig de 1930).

Veritable “sportsman”, destacà en l´hoquei herba defensant els colors de la Sociedad Deportiva Pompeya i del Real Club de Polo, amb qui va guanyar una Copa del Rei marcant dos gols.

Però on realment destacà va ser a les files de l´equip de futbol que tenia la seu a prop de la seva botiga, el RCD Espanyol, amb qui va començar a jugar entre els anys 1922 i 1923 com a defensa per banda dreta. Va ser un jugador de gran classe i un cavaller de l´esport: no va ser expulsat en cap partit ni mai no va cobrar ni un ral del nostre club (ans el contrari, no va rebre res i va donar-li molt). Amb el nostre club va jugar nou anys guanyant dues copes de Catalunya i la famosa Copa del Rei de l´aigua a Mestalla l´any 1929 contra el Madrid, destacant durant tots aquests anys la seva entesa amb Conrado Portas i Ricardo Zamora, a qui va substituir com a capità de l´equip. Però la seva filosofia de vida el va fer sobrepassar el simple paper de jugador, i va crear el que podria considerar-se com a antecedent del futbol base del club, l´anomenada “Peña Saprissa”, on sota la direcció tècnica del basc Luis Gamito Iturralde, “Pasabalón” ,va formar i nodrir de jugadors el primer equip (el mateix Manuel Meler hi va jugar l´any 1930), i va permetre que després de la Guerra Civil tingués un onze en condicions cedint jugadors com els extraordinaris porters Josep Trias i Albert Martorell, Pérez, Llimós, Teruel... la base de l´equip que guanyaria la Copa l´any 1940 a Vallecas. Fins i tot des-de Costa Rica va continuar enviant diners per sufragar la penya. Tot un exemple d´amor als nostres colors, certament, i que van fer que amb el temps fou anomenat per aclamació President D’Honor del RCD Espanyol l´any 1932. Tantmateix, la pràctica del futbol no va impedir que simultàniament guanyés tornejos de tennis a París, Bèlgica i Alemanya.

Mai va abandonar la pràctica d´aquest esport: quan l´Espanyol va viatjar l´any 1926 a Sudamèrica per tal de sufragar amb una gira les despeses de la nova tribuna de Sarrià, ell va trobar temps per disputar tornejos i ser anomenat membre honorari del club de tennis de Buenos Aires.

Dissortadament, la crida del seu germà Rogelio des de Costa Rica per tal de que acudís a aplicar els seus coneixements empresarials a la seva fàbrica a San José va fer que disputés el seu darrer partit amb la blanc-i-blava el 17 de gener de 1932 en un partit davant de l´Athetic de Bilbao. La seva pena era tan gran que en arribar al seu destí afirmà que mai defensaria uns colors que no fossin els de l´Espanyol. El seu prestigi era tan gran que clubs com l´Alajuelense, la Gimnástica, el Cartaginés, i fins i tot la Federació d´Escacs, esport on era un mestre, el van declarar president d´honor en conèixer la seva gran vàlua esportiva. Va ser precisament un d´aquests clubs, l´Orión, el que aconseguí que tornés breument a la pràctica del futbol, per passar en poc temps a ser entrenador i president de l´entitat. Aquesta faceta seva de directiu li permeté dur a la pràctica el que volia fer amb l´original “Peña Saprissa” i el RCD Espanyol: que el futbol base fos el proveïdor únic de jugadors pels primers equips.

Com explica José A. Pastor Pacheco, historiador del Deportivo Saprissa, el nostre ex-jugador i mecenes va acceptar la proposta de Roberto “Beto” Fernández, un modest sabater de San José de Costa Rica, per tal de donar nom a un nou club infantil de futbol. A banda del que d´homenatge tenia a la figura de Ricardo Saprissa, egoistament també pensaven en l´obtenció dels uniformes gràcies a la seva faceta d´industrial dels teixits com a propietari de “Tejidos El Laberinto”. Saprissa explicava: “Don Beto Fernández me entusiasmó con la idea de patrocinar un equipo que estaba a su cargo. Yo medité sobre el hecho de que en Barcelona había una oncena que se llamaba Peña Saprissa y acepté porque era un halago para mí, además sería todo un entretenimiento".

L´equip va quedar constituït el 16 de juliol de 1935, amb el nom de Deportivo Saprissa, i seguint la tradició de la “Peña” original, esdevingué filial de l´Orión Futbol Club. Ell mateix en persona es dedicà a recórrer tots els cantons de Costa Rica a la recerca dels vailets més dotats per a la pràctica del futbol, però a banda d´aquest vessant esportiu, va poder dur a terme la seva pròpia idea del futbol i de la vida, molt més elevada: la formació integral de la persona en forma de conduir l´infant cap a l´estudi, tutelant aquests nens sense recursos i assumint el cost de la seva formació educativa. Malgrat els seus bons propòsits, la realitat sociocultural del país en aquell temps va fer que s´inclinés finalment per facilitar-los l´accés al món laboral, ja fos en la seva fàbrica o en la cooperativa Ricardo Saprissa & Cía. fundada el 1942, que va ser una proposta innovadora a la zona per tal d´oferir una alternativa organitzativa democràtica del treball. Amb el temps, el 1947, el Deportivo Saprissa, més conegut com a “Monstruo Saprissa”, s´independitzà com a entitat, arribant a ser el millor club de Centreamèrica amb 23 títols de lliga i 2 Copes CONCACAF.

El nostre heroi va ser president del club fins l´any 1981, i va morir el 16 d´agost de 1990. I gairebé vint anys després de la seva mort, el seu bon amic, citat ja anteriorment, José Antonio Pastor Pacheco el passat dia 13 d'aquest mes de maig, va publicar a Costa Rica la seva biografia sota el títol de "RICARDO SAPRISSA, El Campió Total", que resumeix tant els seus èxits esportius, com la seva qualitat humana. Llibre imprescindible, no tan sols per als aficionats espanyolistes, sinó per a tots els amants de l'esport.

ACB Play-Off 2010

Doncs finalment estem acabant el curs 2009-2010 arribant a les semi-finals del Play-Off, amb uns equips de luxe: Barcelona, Baskonia, Real Madrid i l'equip de Màlaga.

El Barcelona, que aquest any ho ha guanyat tot arriba ple de forces, tal com era de preveure i sense que hagi perdut cap partit a casa. Un equip on ha tingut el luxe de continuar deixant fora de la competició a Lubos Barton. Lorbek, Morris, Navarro, Mikael, Rubio, Sada i la resta de jugadors han mantingut un nivell excepcional. Tothom diu que l'artífex ha estat el seu entrenador Xavi Pascual, però hi ha una persona la qual sense ell, i el seu passat ho avala, l'equip ha estat ben cuidat en tot moment. El culpable? en Toni Bové. L'home que té més títols de tot l'equip i que per les seves mans hi passen tots els jugadors. Si m'haguéssin de dir qui és l'MVP, jo dic sense dubtar en Toni Bové.

El Baskonia ha arribat segon, amb la tornada de Dusko Ivanovic després de la seva experiència a Barcelona. Va perdre jugadors importants com Vidal, Prigioni o Mikael, però l'equip s'ha refet amb gent com en San Emeterio, un ala, qui a mi m'agrada molt el seu intens joc i la seva fortalesa al camp, tan física com mental. Splitter continua creixent mentalment i de joc i que aquest any ha estat MVP de la lliga ACB. Diuen que l'any vinent anirà al Real Madrid, però San Antonio Spurs el vol al costat del mestre Tim Duncan on formarien una parella temible, després de la que van ser David Robinson i Tim Duncan. Huertas i Pau Ribas han aportat la seva qualitat i en cap moment han afluixat, al contrari, han elevat el nivell de l'equip.

Real Madrid tercer, tot i que l'equip de Messina ha estat un hospital tot i que no han pogut comptar amb l'ajuda del Dr. House... Prigioni ha conduit l'equip tal com volia l'Allenatore italià, però l'explosivitat de Sergi Llull, l'arribada d'Ante Tomic i la regularitat de Lavrinovic han fet que l'equip acabés a dalt de tot. Però cas apart és Ante Tomic, aquest noi jugava de base al seu equip amb el seu 1.90 d'alçada, però de cop i volta segons va comentar Clifford Luyk, el noi es posa malalt amb molta febre i es posa a créixer fins als 2.17. Té uns fonaments excepcionals. El comparen amb en Pau Gasol, però amb la facilitat que té podria ser el nou Sabonis, de qui deien era el base més alt que ha jugat mai a bàsquet.

I finalment l'equip de Màlaga arriba després de guanyar a camp contrari i rematant a casa el seu pas a les semi-finals. Recordo a principi de temporada on al programa La Rematada, dirigit pel Sergi Quevedo deien que l'equip d'Aito no arribaria al final. Jo deia que si, que els equips d'Aito sempre arribaven al final i el conèixer Aito m'ha donat la raó. El base Omar Cook ha dirigit perfectament l'equip, on Archibald, Welsch, Printezis i sobretot Carlos Jiménez han aportat la seva experiència escoltant les indicacions de Aito i el seu segon el badaloní Joaquim Costa.

I ara que? Doncs qui perdi cap a casa a descansar i a veure els partits per televisió. En principi qui juga a casa té avantatge sempre, però això ho ha trencat l'equip andalús. D'entrada el Barcelona i a priori hauria de passar l'eliminatoria, són els favorits al títol, però els de Màlaga voldran guanyar, tenen fam de victòria. Podrien anar perfectament a jugar els 5 partits possible que ofereix el Play-Off. Seran partits completament diferents, on els detalls faran decantar la victòria cap una o altre banda. L'efecte desequilibrant de Navarro en atac o la màgia de Rubio, juntament amb Lorbek, Mikael, Sada i els experimentats Basile o Lakovic (possible nou jugador de la Penya l'any vinent?) seran molt importants.

A Màlaga, la seva asfixiant defensa i el lideratge inqüestionable de Carlos Jiménez (un altre de qui diuen podria venir a Badalona) miraran de contra restar el poder de l'equip contrari. Archibald haurà de lluitar al rebot i Welsch haurà de fer servir la seva polivalència per ajudar l'equip, de qui espero doni un pas endavant com a jugador i sigui més regular. Si l'equip recupera Blanco i en Berni està com se'l coneix poden guanyar el pas a la gran final.

Tothom diria que el Barcelona passaria a la Final però jo no ho tinc massa clar i és per això que no puc donar un guanyador.

Baskonia arriba a un bon ritme a la semi-final, amb Ribas, Huertas, Splitter i San Emeterio ben preparats mentalment. I a aquests s'hi ha d'afegir Teletovic i els seus tirs ben llunyans amb gran encert. Tots els equips de Ivanovic lluiten fins al final, fins que tornen al vestidor, amb una defensa pressionant de tots els jugadors amb bones ajudes i canvis si convenen. I en atac oportunitats pels 5 jugadors que hi ha al camp.

El Real Madrid, el seu objectiu jugar la final. L'home de les finals, l'entrenador Ettore Messina, vol ser-hi. Seguirà utilitzant Llull, Garbajosa, Tomic i els jugadors que ha guardat com Bullock i Velickovic. Espero que a aquests s'hi afegeixi en Sergi Vidal. L'ex de la Minguella pot contribuir-hi amb la seva dilatada experiència a les finals. Messina prepararà els partits com si de una partida d'escacs fos. Mourà les seves peces per aconseguir la victòria.

Favorit? Tampoc ho sé, si sé que si haig d'apostar, perdria els diners, segur. Veurem doncs que passa. El que si crec és que les dues semi-finals poden arribar als 5 partits. Dijous la pilota es posarà a rodar i tothom hi serà ben atent.