Cap de Setmana marcat per la Copa del Rei

Quan un equip té molts bons jugadors és qüestió de temps que la cosa funcioni, això és el que li ha passat al Barça Regal. L'equip de Xavi Pascual va arribar a la Copa gairebé de miracle i es va presentar a la cita de Vitòria sabent que hauria de patir molt més del compte per poder superar només el primer rival, el Reial Madrid... i ho va fer. Després de Dues prorrogues els catalans es van imposar als de Pablo Laso en un partit que per uns moments semblava que no volgués guanyar cap dels dos conjunts. Un enfrontament que crea afició i que va donar vida a la Copa del Rei d’enguay. Un matx estrany, ja que tant Barça com Madrid el van tenir guanyat i als dos se'ls hi va girar el marcador. Tot i això els errors de Pablo Laso van acabar condemnant a l'equip de la capital.

A la segona el Barça se les veia amb el Baskonia, que jugava a casa i venia de no patir gaire contra el Cai Saragossa. Els aragonesos, tot i fer uns bons 20 primers minuts encapçalats pe Aguilar, a la segona part va desapareixer contra el Caja Laboral un molt bon equip que li falta conjuntar-se. La semifinal estava servida, però el Barça va aprendre la lliçó del que va passar a Caceres fa uns anys, en que igual que aquesta temporada i després de dues prorrogues l'equip que va sortir d'aquest enfrontament va caure derrotat. Els quarts no van passar factura i els blaugranes van tornar a fer allò que se'ls dóna millor, aprofitar un petita ingerència de la defensa dels bascos per destroçar-los al darrer moment.

Amb aquesta victòria es presentaven a la final contra un València que va patir ben poc per arribar-hi, els de Persaovic no van tenir problemes per acabar amb un Estudiantes que sense Carl English entonat passa molts problemes, si a sobre li sumes que ni Kirsai ni Gabriel van fer bons números, tot suma per no guanyar el partit. Els taronges tampoc van tenir excessius problemes per desfer-se del Canaries que, després de guanyar al Bilbao i posar per primera vegada un peu a la Semifinal amb una gran actuació del pivot Xavi Rei. A les seminfinals poc van poder fer contra el València, més que animar i animar, els aficionats pio pio com se'ls coneix van demostrar el seu suport als seus jugadors que van acabar pujant a les grades, després de perdre contra València, per agrair la mostra de afecte i el suport de l'afició, Pedro Martinez tampoc hi va voler faltar.

A la final de la Copa els nervis estaven a flor de pell i va semblar que fins que no es van asserenar no van poder demostrar el seu joc, tot i un erràtic Navaro, un Lorbek que en els primers quarts no sabien on eren, i un Tomic que es va carregar ràpidament de faltes, va fer canviar la filosofia del partit i va fer sorgir altres jugadors.

Però recolzats en un gran Marcelinho, un grandissim Sada i un pletòric Pete Mickael, amb la col·laboració de Jawai i amb un inspiradissim i denfensiu Brad Oleson, el Barça va demostrar perquè ha empatat a títols amb el Reial Madrid en aquesta competició i es va alçar en just guanyador del trofeu. Fins i tot va semblar que si els jugadors haguessin apretat una mica més al principi del tercer quart encara hauria estat un resultat d'escandol.

Un parell de coses que em van agradar i que no. Em va agradar molt el fet de que crec que el Barça venia ben entonat després de dos partits durs i demostrant que portava més ritme de competició, al contrari de fer afluixar el ritme i veure al Barça cansat, es va veure un conjunt que venia molt preparat. El que no em va agradar va ser que Xavi Pascual veient que Navarro no hi era... (va acabar amb -7 de valoració) no apostés per un altre jugador en aquesta posició, ja no dic Rabaseda que sembla que no conti amb ell, sinó Saras que no va disputar ni un sol instant de la final i que pel que es veu va tenir problemes amb l'entrenador el dia abans... Si tampoc pots amb ell convina Marcelinho amb Sada... fer jugar tants minuts a Navarro va ser incomprensible.

Avui dedico la part final del resum setmanal a parlar dels equips de futbol, ja que l'esdeveniment de la Copa del Rei de Bàsquet sempre marca el calendari en aquest mes de febrer, però el que van fer els dos equips de casa nostra és digne de menció.

Que el Barça que golegi al Getafe a casa, no seria una cosa tant nova, si no fos pel fet de que dels 6 gols, van ser marcats per 6 jugadors diferents i que les rotacions, diumenge si, van funcionar: Mesi, Villa, Iniesta, Piqué, Tello i fins i tot Alexis van aconseguir foradar la porteria defensada per Codina en un enfrontament que va estar marcat per la bona actuació en conjunt del Barça. Els de Roure van demostrar que aquest horari, del tot no els ha afectat. Si a sobre sumem la victòria del Rayo contra el Atletico de Madrid, la diferència amb el segon encara és més gran i passa a ser de 12 punts. Ara queda un llarg camí per endavant i han de venir més partits. La propera setmana es visita Los Carmenes amb un Granada que ha canviat la dinàmica de manera espectacular des de l'arribada de Lucas Alcaraz.

Per la seva part l'Espanyol es va imposar per 0 a 4 a la seva visita a la Catedral, Sant Mamés. Els d'Aguirre van demostrar que el Vasco, que va estar a la seva segona terra, es va endur un partit que es presentava complicat. Jo la darrera vegada que recordo un resultat així en un desplaçament va ser un 11 de setembre de 1994 amb un 0 a 4 contra el Valladolid, els golejadors en aquella ocasió van ser Arteaga, Radioccoiu i Lardin que en va fer 2! En aquesta ocasió a la Catedral, en la darrera visita de l'Espanyol en aquest camp tant mitic quedaran per a la història els noms de Hector Moreno, Victor Sanchez, Stuani i Verdú. Amb altres coses em quedo del partit: Kiko Casilla ja és per mi Titular indiscutiblea la porteria. Li ha guanyat el lloc a Cristian Alvarez, que es veu que la lesió l'ha relegat de la porteria. El que no em va agradar es que vagi guanyan per 0 a 3 no impedeix xiular un penal clamorós sobre Verdú. L'estament arbitral sempre hauria de tenir en compte el que passa en el camp, no el que reflexa el marcador.

Barça empata, Espanyol guanya i els equips catalans no acaben de rutllar a la ACB

Jugada del partit Barça - València

De nou Victor Valdés va deixar clara una nota a la secretaria tècnica del Futbol Club Barcelona: "si em voleu trobar un substitut, tindreu molta feina..." i dit i fet, es va posar els guants de les grans ocasions i va tornar a demostrar que és un dels millors a la seva posició. El València de Valverde va tenir molt clar com afrontar el partit i va presentar una sèrie d’opcions com les de tapar a Messi i obligar-lo a jugar a la divisòria, tot i que ja porta molts partits fent-ho sense estar tan ofegat. Amb tants jugadors no era tan perillós. Això va fer que el crack argentí no brillés al seu millor nivell. Tot i només treure un empat, no deixa de ser un bon resultat, tenint en compte que es jugava a un camp complicat com és Mestalla i que el València ha fet un canvi important des de l’arribada de Valverde a la banqueta.

Per la seva banda l’Espanyol si que ha fet un canvi des de l’arribada del Basco Aguirre. Els pericos es van endur una bona victòria contra el Llevant amb gols de dos ex-jugadors Granotes, com Stuani i Sergi Garcia. Les bones noticies mai venen soles i a part de la victòria es va poder veure el que, jo crec, que serà el millor reforç pel mercat d’hivern, Felipe Mattioni, que després de 3 anys al club, ha aconseguit debutar a la lliga per primera vegada, ja que les lesions no l’han acompanyat. Ara sembla que torna a tenir una bona forma física i està llest per jugar. Però ser perico vol dir patir i ho van fer de valent... a falta de pocs minuts el partit es va tornar boig i va semblar que hi havia opcions de remuntada del Llevant.

Per la seva part el Madrid va fer tot malament a Granada, on amb aquesta derrota, sumen 4 derrotes a les 4 visites a Andalusia. Els de Mourinho es van mostrar molt poc concentrats i molt fluixos. Cristiano Ronaldo ha batut el record i ja ha marcat amb el Madrid a tots els equips de primera divisio... a més l'entrenador portuguès va tirar amb bala contra alguns dels seus jugadors... anoteu els noms: Coentrao, que fa temps que té un peu fora del club; Sergio Ramos, aquest nom no és nou i no sorporen a ningú, ni molt menys; Higuain, que des de que ha tornat de la lesió no és el mateix; Di Maria, tots sabem que el portuguès ja fa temps que el té al punt de mira; Modric, que ha arribat sense pena ni gloria al club i finalment Marcelo, que a part de passar el partit rient, el veig molt passat de pes...

En Bàsquet, victòria del Barça en el Derbi català davant del Manresa. Els de Xavi Pascual van demostrar que arriben a la copa en el millor moment possible i ho hauran de fer contra el Madrid per seguir vius. Oleson va aportar 10 punts en un partit que es va haver d’aturar per un taulell trencat. A Valladolid, la Penya va tornar a fer un quart desastrós que el va tornar a deixar sense victòria. Els de Salva Maldonado van anar per davant tota la primera part, però al tornar del vestuari els va agafar la ja, malauradament, tradicional Pajara i van perdre el partit.

Queens Park Rangers, un petit amb gran pressupost

Aquesta setmana volia parlar una mica del que és l’equip del Queens Park Rangers (QPR) un equip que sempre ha militat a les divisions inferiors i que ara sembla que entra amb força a la Premier. Tot i anar a la última posició de la taula és un rival fort i amb jugadors sobrats per fer un bon paper. Encara que va jugar alguns moments competició Europea, ara torna per demostrar que pot ser un rival digne, tot i que la ratxa inicial no li deixa demostrar.

Història d’un club petit
El QPR es posa en marxa al 1882 de la fusió de dos clubs: St. Jude's i el Christchurch Rangers. El nom de Queens Park ve perquè la majoria de jugadors d’aquell equip venia d’aquella zona de Londres (cosa que no es pot dir de l’equip actual).

Com a curiositat es pot dir que va ser el primer equip de la Third Division en guanyar la Copa de la Lliga Anglesa la temporada 1966-1967. En ell va eliminar equips com el Leicester, o el Birmingham a les seminfinals. A la final es van trobar amb el West Bromwich Albion en un partit que tot i anar perdent per 2 a 0, els del QPR van remuntar i van acabar amb un 3 a 2. Clark va donar els dos primers gols al minut 7 i 36, però R. Morgan al 63, Marsh al 75 i el golejador Lazarus al 81 va donar la victòria al equip que entrenava Alec Stock.

A la temporada 1980/81 fitxa Terry Vebables per intentar redreçar l’equip. Ho fa i aconsegueix classificar-lo per la Copa de la UEFA quedant cinquè. Aquell mateix any deixava l’equip per convertir-se en entrenador del Barça.

Arriben els calers volant!
Un dels darrers propietaris d’aquest club va ser Eclestone, el magnat de la Formula 1 que va acabar venent el 66% de les accions a Tony Fernandes, propietari de Air Àsia i que va ser el que ha fet el nou projecte esportiu amb molts calers i molts jugadors mediàtics. Aquest home té una relació amb Eclestone perquè també és l’amo d’un dels equips de la F1. Per ser exactes al 2010 aconsegueix que una marca mítica com Lotus torni a la graella de competició i va canviant de nom fins a l’actualitat, que té el nom de Caterham F1 Team, que conta amb Petrov i Kovalainen de corredors.

Molts noms per aquesta temporada
Des de l’arribada al 2011, Tony Fernandes va presentar un projecte guanyador. Amb un entrenador com Mark Huges al capdavant es va farcir de jugadors experimentats i amb molt bones maneres per poder aguantar a la primera divisió. L’entrenador galès va voler contar amb jugadors com Andrew Johnson o Boby Zamora amb els que ja havia contat al Fulham i que es quedaven lliures. Tot i això altres jugadors com Esteban Granero, Djibirl Cisse, Julio Cesar (el que era porter de l’Inter) Park Ji-Sung del United, Armand Trahore de l’Arsenal o d’altres com Wright-Phillips del City així com sonats com Bosingwa del Chelsea o Anthony Ferdinand del Sunderland han estat altres incorporacions. En total 27 milions d’euros en fitxatges aquest estiu, a part dels nombrosos jugadors que van arribar lliures i amb contractes milionaris.

Expectatives de futur
L’equip té marge de millora i molt. Té els jugadors per sortir d’aquí i considero que l’entrenador és el més adequat. Veurem que passa des d’ara i fins al final de la temporada.

Cap de setmana amb olor a Benzina!

Aquest cap de setmana el Barça ha golejat, com era d’esperar, al Rayo Vallecano. Els de Tito Vilanova ho van fer TOT bé per endur-se un partit que van patir menys en defensa de tota la temporada. Tot i que el Rayo va xutar bastant més del que ens té acostumats. La defensa, de nou inèdita: Busquets i Adriano de centrals i Alba i Montoya als laterals. La intenció no era altra que sortir amb la pilota molt més controlada i ho van aconseguir. L’equip es va mostrar segur recolzat en un gran Cesc, per fi se n’han adonat que Villa al 60% és molt millor que l’actual Alexis i un Jordi Alba que demostra que la banda esquerra és totalment seva!

Beneit dubte el que té ara Tito Vilanova. Cesc està en una forma increïble, Xavi segueix sent el amo del mig del camp i Iniesta també és un grandíssim jugador. Per tan, si han de jugar tots... són 3 jugadors per 2 llocs... a no ser que tiris endavant Iniesta... però a davant a qui treus? Villa? Pedro? L’altre dubte pot ser amb l’entrada de Dani Alves. Tenint en compte com està tot en aquella banda i el gran rendiment de Adriano i Montoya en aquella banda... no se si el Brasiler té lloc en aquest equip... i personalment crec que Montoya està fent una temporada EXCEPCIONAL!

Anem a Cornellà el Prat, on l’Espanyol es va quedar amb la porteria a 0 i això és una gran noticia. La dolenta es que no van poder marcar i un punt a casa sap a poc... tot i això no cal oblidar que el Màlaga és un rival Champions i que porta un total de 9 punts de 9 possibles a la màxima competició europea. Els de Pochettino es van trobar amb un Malaga molt ordenat i amb moltes rotacions i que van acabar demostrant la seva valia, tant un com els altres... Al final un punt per cadascú i repartiment que no se si va agradar als dos per igual.

Avui hem de parlar de motor. Jorge Lorenzo i Marc Marquez ja són campions del mon. El Mallorquí va quedar segon per darrera de Stoner que va guanyar a casa sense cap mena de problema i Lorenzo va aprofitar que Pedrosa va anar a terra a la segona volta per proclamar-se campió per segona vegada. Per altra banda Marc Marquez es va imposar en la seva categoria, tot i no guanyar la cursa. El de Manresa va tornar a demostrar que és un gran pilot i pujarà a motoGP amb els dos títols inferiors a sota el braç, tota una garantia de bona praxis en aquest aspecte

En Automobilisme, Fernado Alonso va fer una gran cursa a India, però Vettel va sortir primer i va agafar una avantatage que es va convertir en insalvable tot i els esforços de l’Asturià. El Ferrari no donava més de si i tot i la gran conducció no va poder fer res contra un alemany que ja li treu 13 punts! A no ser que Vettel cometi algun error en les tres curses que falten... poc podrà dir Fernando Alonso. Ara tots recorden les trompades que li van donar i el va deixar fora de cursa en dues ocasions, si no fos així segurament el títol tindria més colo vermell que fins ara!

Qui era Lance Amstrong?

Quan el dopatge entra en un esport, tot desapareix i tot es dilueix. Des de fa molt de temps el ciclisme planeja el dubte dels productes dopants, sembla que l’esport es dilueixi.

Aquesta setmana s’ha confirmat que Lance Amstrong serà esborrat de la història del ciclisme. El texà s’ha demostrat que va prendre productes dopants durant tota la seva carrera. És més, feia servir un sistema innovador que no es detectava fàcilment, tot al contrari, era indetectable, però els testimonis han posat punt i final a un mite que va guanyar un total de 7 tours en tota la seva carrera i molts altres reconeixements que mica en mica li aniran traient... fins i tot al seu twitter ha tret el seu palmarès cosa que demostra que tot va en marxa... i que com es diu té assumida la sanció.

Avui llegia cròniques de molts diaris que deien que com els grans tirans havia estat menjat pels seus súbdits... i són frases relativament certes. Hi havia corredors que si no anaven al son del que marcava el nord-americà eren expulsats de l’equip i defenestrats. Amstrong era el rei de tot i era la imatge més despòtica d’un cap de files.

Ara sortirà tot

Avui em recordava un diari que Amstrong va viure a Girona uns anys (2001 – 2005). Alla en un palauet al preciós barri del Call, hi va posar el seu quarter general. Doncs explicaven avui que quan li marxava la llum trucava directament a Joaquim Nadal a l’hora que fos per queixar-se. El mateix ex-alcalde explicava que moltes vegades no era errada del subministrament general de la ciutat, sinó falta de pagament dels rebuts. Increïble.

Tocat i enfonsat de manera definitiva

Ja ho comentàvem un temps enrere en aquest mateix bloc que amb l’escàndol de Contador (Escac... i mat¿?) tots varem veure que aquest esport ja estava tocat. Cada dia és més exigent i no es pot demanar a un ciclista que es tiri 4 hores a sobre una bicicleta, baixi mengi un plat de macarrons i al dia següent tornem-hi. Considero que cada dia fan més complicades, llargues i més dures... insofribles per qualsevol esser humà per molt preparat que estigui!

Quan els Segona B prenen protagonisme

Aquesta setmana varem viure un any més l’aparició d’un equip de la segona B a les semifinals de la Copa del Rei. Aquest cop és el Mirandés i va eliminar a l’Espanyol, però hi ha hagut molts casos d’equips que han estat la revelació i que es van carregar a molts rivals de primera. Aquest serveix per demostrar que tots ho han patit i fins i tot els més grans han patit aquests problemes per poder-se endur partits contra els que a priori, eren els rivals petits. Tot i això el Mirandés no deixa de ser un equip que només ha perdut un partit en tota la temporada i que és el menys golejat de totes les categories professionals del futbol estatal.

Figueres, el primer que va arribar a Semis
L’equip de l’Alt Empordà es va imposar a molts primeres per arribar fins a les semifinals de la copa del Rei. Kali Garrido es va convertir en el gran heroi a Vilatenim al marcar el gol en el primer minut de la pròrroga que deixava fora l’equip de Carles Reixach, el Futbol Club Barcelona. Aquell any els catalans es van imposar a rivals com l’Osasuna als penals. A vuitens es va imposar al Novelda i a quarts va guanyar a un Cordoba sense gaires problemes al Arcangel per presentar-se a la final contra el tot poderós Deportivo de la Coruña. Els de Pere Gratacòs van caure amb tota dignitat en aquest partit en perdre a casa per 0 a 1 i empatar a Riazor. Al arribar a la final el Depor es va convidar de manera especial a gaudir de la final en el Bernabeu, on es va produïr el mitic “centenariazo” en que el Reial Madrid va caure contra els gallecs en un partit on se celebrava el centenari del club i tot estava a punt perquè el Madrid fes allò tan maco d’anar a recollir la copa.

Alcorcon, va fer el seu famós Alcorconazo.
Corria la temporada 2009-2010. El Reial Madrid amb Florentino Perez de nou al capdavant havia fet una forta inversió en fitxatges i havia portat a molts de les estrelles rutilants d’aquell moment com Cristiano Ronaldo, Kaka o Benzema i el seu projecte era aspirar a tot. El 27 d’octubre del 2009, però va aparèixer la pedra al seu camí, l’Alcorcon. El equip de Segona B amb Juan Antonio Anquela a la banqueta es va plantar al Estadi de Santo Domingo i al descans ja guanyava per un clar i contundent 3 a 0. Aquell mateix dia Guti va enviar a prendre per allà a Pellegrini i aquest el va canviar. A la segona part les coses no van millorar, tot al contrari. Els de l’Alcorcon van fer el quart i van deixar el partit amb un clar i contundent 4 a 0. El gran projecte de Florentino es començava a enfonsar i Manuel Pelegrini perdia tot el crèdit de la premsa.
Tot i aquesta desfeta l’Alcorcon va seguir a la copa i a la següent ronda es va trobar amb el Racing de Santader, contra el que ja va perdre i va deixar sense opcions de continuar en el torneig, tot i això encara a aquesta temporada Mourinho recordava que si queien a la Copa del Rei no seria contra l’Alcorcon!

Espanyol el gran expert amb caure amb equips més petits
No cal anar gaire lluny, la temporada 2006/2007 va caure contra el Rayo. Tot i que l’Espanyol és un del club que més copes ha guanyat en aquest primer tombant de segle, ha caigut contra equips petits en altres ocasions. La temporada 2004/2005 perdia amb el Terrassa pels penals; contra l’Alacant per 1 a 0 la 2002/2003; la 2001/2002 contra el Lleida, Al 1998 contra la UE Figueres. Però tot i això la més recordada va ser RCD Espanyol 1 - Villarreal CF 5, el 30 de desembre de 1992, quan l’equip de castelló jugava a la segona divisió B i van caure els pericos de manera clara i contundent.

Numància i Torrelavega dos ensurts al Barça
En aquell moment un desconegut Miguel Angel Lotina va ser el responsable de fer caure al Barça de Johan Cruyff a l’estadi de Los Pajaritos, que es va convertir en un mite a nivell general. Tot i que després a la tornada els culés van fer els deures al Camp Nou, el 15 de febrer de 1996 Figo, Amor, Guardiola, Hagi i companyia van caure contra un Segona B en que el segon gol el va marcar un jovenet Movilla que tot just començava a despuntar en el mon del Futbol. Aquella vegada no van arribar a guanyar el petit, però va ser un dels moments amb més ressò del que es puguin recordar els nombrosos diaris esportius.
Tot i això en enfrontaments com el del Gimnàstica de Torrelavega que els culés van acabar guanyant de miracle a la temporada 2000/2001 en que l’equip va passant l’eliminatòria però caient contra el Celta a la propera ronda.

Un fet de seny!

Avui repassant de nou totes les declaracions i tot el que es va dir a la rematada de dilluns i fent un bon balanç del programa, em torbava amb un fet que va destacar en Pep Pericas i que la veritat és que jo ja ho trobo un acte de total normalitat. M’explicaré. Ell recordava el cas de Raúl Baena, el jugador de l’Espanyol que en acabar el partit va fer les declaracions en català per poder atendre a TV3, cosa que vaig trobar un acte de normalitat si no fos perquè el jugador és malagueny. Però no és l’únic cas de fets com aquests i la veritat.

Baena és un jugador que ja porta anys a Catalunya, per ser més exactes 9! El més normal és que ells ho fessin i s’integressin i adaptessin a la nostra llengua. El que passa que sembla que jugadors importants aprenguin d’idioma i que demostrin la seva capacitat per poder adaptar-se i conviure com en tots els àmbits de la vida.

Altres jugadors que ja ho van fer

El jugador del Futbol Club Barcelona Andres Iniesta també mica en mica es va deixar anant amb el català. El de Fuentealbilla es va criar a Albacete però fa prop de 15 anys que és a Barcelona. Per tan no te cap problema per parlar la nostra llengua, com ell mateix va reconeixer a la presentació del Llibre Solidari.

Tot i això també ha fet entrevistes complertes a RAC 1 en català i torba normal parlar aquesta llengua que enten a la perfecció.

Un altre cas més extrem, pel meu punt de vista va ser Touré Yaya. El jugador ivorià va estar a Catalunya només va estar 3 anys i ja es defensava en català! Aquest jugador que gràcies al seu agent ha donat moltes voltes parla uns quants idiomes i la veritat és que ell mateix reconeix que era una cosa que volia fer. Si el voleu veure parlar en català aquí el teniu

Hi ha coses que no canviaran mai
Si marxem a l’altre extrem, ens trobem a Johan Cruyff, l’actual seleccionador català porta uns quants anys vivint a Catalunya... per ser concrets més de 30 i no és que no parli català, és que no parla ni bé el castellà! Un video a tall d’exemple

Parlar bé el català no és obligatori per ningú, però buscant els vídeos he trobat un noi que feia una molt bona reflexió, el més important en aquests casos no és parlar bé el català, es entendre el idioma del lloc on vius!