Nottingham Forest, una història curiosa en una setmana europea

Vaig a posar-vos un exemple. Imagineu que ara un Numància que sempre ha estat per les divisions inferiors del futbol estatal i que mai ha guanyat una lliga, treu una bona fornada de jugadors i en 4 anys aconsegueix pujar a primera, guanyar la lliga i ser bicampió de la Champions League. Aquesta és la història del Nottingham Forest, un d'aquells clubs històrics del mon del futbol i que té amb lletres d'or el seu nom a la història de l'esport europeu. El seu palmarès és envejable a qualsevol club a nivell continental. L'equip d'aquesta ciutat va tenir el seu primer gran èxit el 1978 que va aconseguir endur-se la Primera divisió Anglesa. Estem parlant d'aquells anys en que només el campió accedia a la copa d'Europa i als dos següents anys es va endur dues copes continentals i una supercopa d'europa contra el Futbol Club Barcelona. Actualment està a la Championship anglesa (segona divisó), però és l'únic club de tota la història que només té una lliga i dues copes d'Europa.. Però anem a pams i expliquem bé la història.

Història general del club
El Notts Forest, com és conegut, es va fundar al 1845, per tan és un dels històrics de la lliga i del futbol. Anava sempre transitant per les zones mitjanes de les categories inferiors de les divisions angleses, però al 1976 i amb Brian Clough com a entrenador aconsegueix pujar a la màxima categoria del futbol estatal anglès i al següent any no només es consolida a la primera divisió, sinó que s'emporta el títol amb una diferència bastant important, ja que suma al fina de la lliga 64 punts, mentre que segon quedava el Liverpool (que aquell any es va proclamar campió d'Europa) amb un total de 57. Això fa que els d'aquesta ciutat es trobin en dos anys de l'infern a la gloria de guanyar la primera divisió davant d'un tot poderós Liverpool de Bob Piasley a la banqueta i que contava amb Callaghan, Hugues, Kennedy i John Benjamin Toshack entre altres com a jugadors. Allà apareix aquest equip i s'emporta la lliga i el dret a jugar la Copa d'Europa del proper any i ja us dic ara que no la van desaprofitar.

Primera Copa d'Europa (1978-79), el primer partit clau
I les coses no es podien plantejar pitjor per al Notts, ja que només començar la Copa d'Europa, en el format antic, es va trobar als setzens de final al tot poderós Liverpool, que va ser campió de les dues edicions anteriors i que era el rival a batre per tothom. En el primer partit que es juga a Cyti Ground, camp del Nottingham Forest, els actuals campions de lliga anglesa van guanyar per 2 a 0 al tot poderós Reds i van deixar vista per sentencia la eliminatòria. Els de Brian Clough tenien molt clar que per guanyar havien d'aguantar a Anfield i així ho van fer, es van defensar i van acabar amb 0 a 0 i el pas a vuitens sota el braç. A partir d'aquí sembla que les coses li van anar molt millor. En als vuitens es van desfer de l'AEK d'Atenes (1-2 i 5-1) als quarts els esperaven els suïssos del Grasophers al que també van guanyar (4-1 i 1-1) i a la semifinal es van trobar amb un Colonia del que també es van desfer encara que van patir més del compte (3-3 i 1-0) i es van plantar a la gran final com a invictes i contra un Malmö suec amb ganes de demostrar la potencia del seu futbol.

La final es va disputar el 30 de maig al ja mític estadi Olímpic de Munic. Un camp que es va omplir per poder viure la final inèdita i interessant entre dos equips que no eren del primer ordre europeu però que van arribar fins aquí. Quan l'àrbitre austríac va donar el xiulet inicial els dos van presentar molta batalla, però el Nottingham Forest va ser el que va marcar al minut 45 per mitjà de Trevor Francis i els 11 jugadors que hi havia sobre el camp (Clough no va fer canvis) es van endur el centre europeu que els consagrava com el millor equip del continent. El mateix equip que dos anys endarrere celebrava l'acens a la Primera divisió anglesa, ara celebrava a Munic que era campió d'Europa.

La segona copa (1979-1980) dos trofeus, i un contra el Barça, en un any mític
Al següent any, el campió de la copa d'Europa va acabar a la cinquena posició a la lliga, que va tornar a guanyar el Liverpool, però els aficionats al Notts ho van oblidar aviat. Es van tornar a trobar com a defensors del títol de campió d'Europa i tornant a portar el seu nom fent por a tot el continent, ja que van renunciar a jugar la copa Intercontinental.

Aquí entra en escena un dels nostres equips del país, ja que aquell any el Nottingham Fores també es va endur la supercopa d'Europa contra el Barça de Nuñez com a president amb Reixach, Migueli, Mora, Artola, Zuviria, Krankl, Simonsen i un llarg etcètera, que es va presentar als dos partits i van guanyar al Cyti Ground i que va marcar el gol Charlie George. Amb aquest 1 a 0 anaven al Camp Nou on van empatar a 1. El gol del Notts el va fer Kenny Burns i pel barça va marcar Roberto Dinamita, un jugador brasiler que arribava amb la estela de crack.

A part d'aquest marcador contra l'equip català el Nottingham Forest va tornar a fer un bon paper a la copa d'Europa, on a la primera ronda, als setzens, es va carregar als suecs del Östers (2-0 i 1-1) a la següent Ronda, vuitens, van poder amb els romanesos del FC Arges Pitesti (2-0, 2-1) i amb l'equip del Dinamo de Berlín tot i perdre el primer partit (0-1 i 3-1) i a la semifinal es va trobar amb un os molt dur, com era l'Ajax d'Àmsterdam de Leo Beenhakker. Els de Brian Clough van fer un bon paper contra un rival que tenia molt a dir i que era un dels grans del continent. Tot i això el va aconseguir guanyar i es van classificar gràcies a la bona feina feta al Cyti Ground (2-0 i 0-1).

De nou la final era a la vista i l'equip es preparava per poder jugar contra l'Hamburg de Kevin Keegan. El es va disputar el 28 de maig del 1980 a l'estadi Santiago Bernabeu de Madrid, i el resultat va ser el mateix que en la fina passada, el Notts va guanyar 1 a 0 amb gol de John Robertson el que suposava la segona copa d'Europa consecutiva per a un equip que només tenia una lliga (una fita que es manté fins a l'actualitat). Un altre dels protagonistes d'aquella final a ser el seu porter Peter Shilton, que va fer un gran partit i que tothom el recorda com el porter anglès de Mèxic 1986 de la Mano de Dios i el Gol del Siglo que li va fer Diego Armando Maradona.

Que se n'ha fet d'aquest equip?
La veritat es que mica en mica es va anar desinflant, L'any següent va caure a la primera ronda de la Copa d'Europa i ja no va tenir més èxits. Es va converitr en un equip ascensor. Després de guanyar-ho tot, al 1993 va ser un dels que va tenir el dubtós honor de baixar de categoria des de la recentment estrenada Premier League i després va tornar a pujar a l'any següent. Aquella temporada 93-94 va quedar tercer i va poder jugar la UEFA, però no li va servir de gaire. A la 96-97 va tornar a baixar i a la següent va tornar a pujar. Tot i això després van venir anys dolents i la temporada 2004-05 va baixar a la tercera divisó anglèsa, el que suposava l'esglaó més baix al que ha arribat mai un campió d'Europa a la lliga anglesa. El 3 de maig del 2007 va aconseguir tornar a la lliga Championship (segona divisó) on hi milita avui en dia i ocupa la tercera posició.

El Nottingham Forest ha donat un gran nombre de jugadors a la Primera divisió com son Andy Reid, Jenas (al que veiem a la foto amb anglaterra), Michael Dawson i Shaun Wright-Philips i és un dels planters més importants del regne unit.

Pel que fa al gran entrenador, Brian Clought, va continuar al càrrec com a entrenador fins al 1995 i allà ja va plegar. Malauradament va morir al 2004 víctima d'un càncer d'estomac.

En busca de l'arca perduda...amb el seu anell!!

S'ha acabat el curs i els millors aniran als examens finals on un aconseguirà el màxim guardó. Des del Novembre del 2009, els 30 equips de la NBA, la lliga més important del món i del bàsquet han estat lluitant per poder accedir a les proves finals i només 16 ho han aconseguit. Ara vindran un munt de partits dia si dia no, fins arribar les finals. S'han quedat fora per la Conferencia Est Toronto (gran sorpresa), Indiana, New York, Detroit, Philadelphia, Washington i New Jersey; mentre que a la Conferencia Oest Houston, Memphis, New Orleans, L.A. Clippers, Golden State (desastrosa temporada on van fer fora Chris Mullin, en contra dels seguidors), Sacramento i Minnessota (l'equip de Ricky Rubio).

Ara comença la hora de la veritat, on s'ha de jugar un bàsquet més seriós, sense opció a les errades, ja que el que en faci més perderà i quedarà fora de passar a la propera ronda. I els jugadors ho saben, sobretot els més experimentats. A partir del dissabte 17 comencen els primers partits.

La conferència Est
Cleveland vs. Chicago. Tota la ventatge per Cleveland amb James al capdavant acompanyat de O'Neal, Williams, Varejao, Jamison i la resta de l'equip. Chicago ha estat per mi una sorpresa, aquest equip amb el fill del gran tenista francès Yannick Noah, han aconseguit a l'ultim dia entrar. Tot i això des de que Jordan, Pippen, Rodman, Jackson i la resta de gent va deixar l'equip, no van tornar a ser el que eren. Passarà Cleveland.

Atlanta vs. Milwaukee. Els de l'estat de Georgia, estat de la Julia Roberts, han aconseguit arribar molt amunt, després d'haver construït un equip molt jove, ara hi són. Mike Bibby, Marvin Williams, Joe Johnson, Josh Smith i el seu entrenador Mike Woodson, deixeble del "General" Bobby Knight, han demostrat que és un equip capaç d'arribar molt lluny. Un molt bon futur tenen per endavant. Milwaukee si han posat a dins després de lluitar molt però ara se'ls ha lesionat el seu pivot, Bogut, i no el tindran. Un gran premi per la ciutat de la Harley Davidson el seu als playoff. Passarà Atlanta.

Boston vs. Miami. L'orgull dels Celtics una vegada més lluitant pel títol, però no serà fàcil per Garnett i companyia. Aquest equip s'ha fet gran, i han perdut una serie de partits que els ha fet anar enrere. Miami amb en Wade els posarà molts problemes. Si Miami juga com un equip a cada partit poden guanyar, però Boston té molta qualitat. Anirà just però passaran els verds dels Celtics.

Orlando vs Charlotte. Howard, Carter i companyia han premut l'accelerador per arribar ben amunt, no obstant han fet una gran temporada. L'equip de la ciutat del Mickey i la Minnie Mouse, tornaran a lluitar fins arribar a la final. El poder defensiu de Howard amb rebots i taps farà fàcil una transició ofensiva amb el base creatiu Jason Williams, Vince Carter i e mateix Howard. Charlotte han aconseguit amb Larry Brown arribar als playoff. L'equip de Michael Jordan ha tingut aquest brillant premi. Uns canvis de jugadors a mitja temporada l'han fet més sòlid, ja que van adquirir Jackson provinent dels Warriors, tot un lider al camp. Orlando és favorit contra l'equip on hi ha d'assistent en Herb Brown, antic entrenador del Joventut.

La Conferencia Oest
L.A. Lakers vs Oklahoma City. Els Lakers amb el duet fantàstic Bryant i Gasol, surten com a favorits, sobretot amb la inclusió de Ron Artest on els ha donat molta més agresivitat en atac i en defensa. Phil Jackson pot aconseguir una altre campionat. Oklahoma City, és la gran sorpresa amb un equip ben jove liderats per un grandíssim jugador com es Kevin Durant no afluixaran ni a les pròrrogues. Serà una bona eliminatoria, però els Lakers són favorits.

Denver vs Utah. Aquesta serà una gran serie. Denver te la baixa del seu entrenador George Karl per culpa d'un tumor cancerigen, a qui li desitjo una ràpida recuperació i un ràpid retorn a les pistes. Carmelo Anthony lluitarà deseperadament per passar de ronda. Denver tindrà com a jugador a Coby Karl, fill de l'entrenador i antic jugador de la Penya. Utah torna a ser a dalt, el seu entrenador, el mes vell de les banquetes Jerry Sloan, ha aconseguit recuperar el vell pick and roll de Stockton i Malone, ara amb Deron Williams i Carlos Boozer. Aquí ja és més difícil predir qui passarà. Els dos equips han acabat igual. Jo m'inclinaria per Utah, ja que la baixa de Karl és molt sensible.

Dallas vs San Antonio. Nowitzki voldrà arribar ben lluny. Serà un altre duel ben dur. Dallas mirarà que no es repeteixi una altre vegada el que fa uns anys els Warriors els van fer baixar del tren. La ciutat de la televisiva família Ewing, voldran passar. Els de San Antonio, en el duel texà, es fan grans, Ginobili, Duncan tenen més de 30 anys, però recuperen al lesionat Parker. Els Spurs són com un lleó ferit, perillosos. És ben difícil predir qui guanyarà, però el desempat a casa beneficia a Dallas. Trobaran molt petroli.

Phoenix vs. Portland. Molta igualtat també aquí. Rudy Fernandez farà el seu segon viatge consecutiu als playoff de la NBA. Phoenix ha aconseguit reunir un selecte grup de jugadors comandats per Steve Nash, el millor base del món tot i la seva edat. L'acompanyen Grant Hill, Jason Richardson, Amare Studamire, Goran Dragic, entre d'altres. Un equip ben fort. Portland arriba amb la baixa de Brandon Roy, tirador total, Greg Oden, el pivot que es va trencar per segona vegada. Però entre Miller, Aldridge, Rudy, Batum i la resta voldran plantar cara per passar. A priori Phoenix continuarà.

La ÑBA
M'agradaria també parlar del jugadors estatals. Jose Calderón, base de Toronto, va estar lesionat quan estava en un bon nivell de joc. Quan va tornar es va trobar l'altre base, en Jack, que estava a bon nivell. Es va llegir el rumor que Calderón seria traspassat i ell no li va donar importància. Però al final la lesió de Chris Bosh els va condemnar a quedar fora de la lluita pel títol.

Sergio Rodriguez, va començar a Sacramento i a mitja temporada va ser enviat a New York en una operació de multi traspàs. Avorrit a Sacramento als Knicks va tenir oportunitat de jugar més amb Mike D'Antoni. Es comenta que podria tornar a l'ACB. La veritat és que mai ha tingut continuitat i sabem si pot tenir nivell de NBA o no. És un jugador ràpid elèctric i a vegades una mica massa esbojarrat.

Marc Gasol. Brillant temporada la seva. Com va dir un entrenador USA, no sabem qui és el Gasol. Marc ha destacat en totes les facetes del joc fins i tot una desconeguda: el lideratge. Gran rebotador, tirador amb molt punteria, gran visió de joc, molt bon passador i llest jugant de cara i esquena a bàsquet. Molt fort, impossible de moure'l, ràpid de moviments. Per mi ell ha fet que Zach Randolph jugui a un gran nivell. Sense Gasol aquest equip té molts problemes.

Rudy Fernandez ha estat desaprofitat pel seu entrenador. La solució amb la operació a l'esquena li va fer desapareixer els dolors, però McMillan penso que no sap de la valia de Rudy. L'any passat record de triples, i l'han volgut lligar als tirs de 3 punts, però no saben que Rudy pot fer moltes més coses. Tenen un jugador guanyador, que sempre sap el que ha de fer, complet en totes les facetes, grans fonaments i lluitador. Espero i desitjo que es quedi molts anys a la NBA a Portland o a qualsevol altre equip, ja que allà consideren que seria titular als altres 29 equips de la lliga.

Pau Gasol, ha acompanyat amb decisió i molt bé a Kobe Bryant. Es fa gran i més experimentat, bon jugador en l'u contra u de cara i esquena a bàsquet, bon passador gràcies a que sempre li han fet 2 contra 1. Per primera vegada ha acabat amb una mitjana de més de 10 rebots. Serà una de les claus als playoff.

Bé, qui quedarà campió? Ja ho veurem. Els 16 equips estan disposats a lluitar fins al final, però això ja ho veuré en el proper article.

Que comenci l'espectacle!!!! Apaguin els mòbils i... que guanyi el millor, i per mi si pot ser en Rudy, millor que millor!!!

Un clàssic on ja està tot dit

Suposo que començant així un article us pensareu que hi ha poques coses més a dir d'aquest clàssic, que aquest dissabte disputen el Barça i el Madrid. Doncs la veritat és que si! Tot i que avui es divendres i els jugadors del barça ja poden parlar obèrtament del partit, tota la setmana els diversos diaris a nivell paper i a nivell escrit ja han dit TOT el que es podia dir del partit. Només em falta una entrevista amb el responsable de la gespa per explicar quin tractament apliquen i quina manera de tallar-la i preparar-la per l'enfrontament de dissabte a les 10 al Santiago Bernabeu. Però com diu el meu gran amic Josep Maria Rubies s'han d'omplir diaris i s'ha de fer del partit del segle, del mil·lenni, de la història... UN DE TANTS BARÇA – MADRID, el tema principal que al dia següent obrirà informatius i que durant dues hores sembla que pararà a tot l'estat.

La història d'un partit històric
Porto dies veient la programació que han presentat les diverses emissores i especials d'aquells eterns i interminables que t'expliquen la història dels més de 80 Barça-Madrid que hi ha. L'epoca de Cruyff, de di Stéfano, de Kubala, de Gento, de Puskas, de Sotil, Maradona i de milers de jugadors que al llarg dels anys han passat per la història dels dos clubs i que han disputat aquest partit. De quan aquelles alineacions tothom se les sabia de memòria i que tots tenien en ment i que repetíem sense parar i que recorden aquells grans Barcelones o aquells grans Madrids. Tota una època en que el futbol va ser un referent i una manera de veure els millors jugadors estatals que estaven en aquests dos equips. Tot i això amb el pas dels anys els jugadors han anat canviant, com és normal, i l'estil d'entendre el futbol i del tipus de jugador, també ho ha fet.

Mai ha importat la classificació
Històricament aquests partits han estat un mon a part. M'entendreu. Si arriben a aquest partit com aquesta temporada, tots dos equips empatats i clau per entendre una lliga de dos, com és la que ens ocupa, els dos s'hi juguen la vida i sembla que hi vagi la vida. Però moltes vegades algun dels dos equips, guanyar a l'etern rival ha suposat salvar la temporada i dic per tots dos, perquè en el mon del futbol (i sense que serveixi de tòpic) TOT SÓN CICLES! Tot i això guanyar a molts dels equips demostra que tens un potencial superior i aquesta temporada els dos equips ho demostren que estan per sobre de la resta, encara que sigui de manera diferent.

Ara falta saber com anirà aquesta temporada i qui demà s'endurà el triomf. Jo no m'atreveixo a pronosticar cap resultat, però si voleu, la Porra queda oberta al nostra Facebook!

Eleccions al Barça

Falta molt de temps, han de passar moltes coses, final four, champions, lligues, s’han de presentar mes candidatures, però deu m’hi do tot el que està passant al voltant de les eleccions a la presidència del F.C. BARCELONA.

Teníem dues candidatures anomenades “continuistes” , una amb el beneplàcit de l’actual president i amb algunes de les cares – i jaquetes - significades de la actual directiva, amb inauguració a bombo i plateret de la seu electoral, la del Sr. Godall; l’altra sense fer tant soroll, amb menys adhesions i, fins i tot, amb algun gest poc amistós de l’actual president, la del Sr. Ferrer. Teníem candidatures anunciades i no formalitzades, el Sr. Benedito, potser el Sr. Minguella, teníem rumors, el Sr. Rexach – que ho ha desmentit recentment – , teníem una possible candidatura, incerta fins al darrer moment, d’un ex pes pesant de la directiva del Sr. Laporta, En Ferran Soriano que, finalment, després de deixar-se estimar, ha decidit – per motius professionals – no presentar-se a les properes eleccions, com a mínim, no fer-ho encapçalant cap llista, sense tancar la seva possible participació com a suport d’alguna altra candidatura. I tenim la candidatura enfrontada a l’actual directiva, amb un resò mediàtic important des que va deixar la primera junta de la era Laporta d’una manera diguem-ne poc amistosa, per passar a ésser per molts barcelonistes l’alternativa a Laporta, En Sandro Rosell.

Però ves per on, en poc temps han passat coses que han esvaït el panorama, almenys en quant a les candidatures “continuistes”, el Sr. Godall flirteja amb el Sr. Soriano, el Sr. Laporta se sent traït i decideix retirar-li el suport i quasi l’amistat passant a recolzar la candidatura del Sr. Ferrer, a qui feia poc temps no el tenia gens en compte. Això si, diuen que les condicions d’aquest suport condicionarien molt el poder del Sr. Ferrer dins la junta cas que fos l’ escollit dels socis per desenvolupar el càrrec de president del Barça. Conseqüència: el Sr. Godall es retira de la cursa i deixa al Sr. Ferrer com a únic candidat continuista – diuen que el Sr. Laporta li va proposar al Sr. Sala Martin que encapçalés una candidatura, cosa que a ell no li va fer cap gràcia i no ho va acceptar -.

I si no hi havia prou polèmica, aquesta setmana passada el President i la seva Junta, anomenen a Johan Cruyff President honorífic del Barça. No entraré en si s’ho mereix o no, però si que es cert que, com a mínim sorprèn que després de set anys de mandat, hagin esperat fins ara per fer aquest nomenament. També sorprèn que una decisió tant important s’hagi pres d’aquesta manera, sense ni tant sols copsar l’opinió del soci. Ja se que estatutàriament el president pot nomenar un president honorífic, però tenint en compte que la figura del Sr. Cruyff no desperta unanimitat dins la família culé, es mes, crec que si es fes una enquesta de socis a favor i socis contraris a la decisió de fer-lo President honorífic, el resultat no seria gens determinant, probablement estaríem al 50 – 50 entre el si i el no, i crec que seria convenient que es revisessin uns estatuts que atorguin aquestes facultats a un President sense comptar amb el parer dels socis. I tot això sense entrar a ésser mal pensats, doncs hi ha qui opina que com els integrants de la actual Junta veuen el continuisme compromès, ja comencen a deixar bombes al camí del nou President: es vox populi que el Sr. Cruyff no es Sant de la devoció del Sr. Rosell i, cas que guanyi les eleccions, la primera “ patata calenta “ que es trobarà es aquest nomenament que, qui sap, pot arribar a derogar. Per que una cosa es certa, el Sr. Cruyff no representa unanimitat dins el club, com si que ho poden ser el Sr. Beckenbauer al Bayer, el Sr. Bobby Charlton al Manchester o el Sr. Diestefano al Madrid, tots ells presidents honorífics tant per mèrits propis com per unanimitat incontestable de la massa social dels seus clubs i a mes, figures que els representen pel món, als sortejos de la UEFA i la FIFA i que son cares visibles dels seus clubs. Algú pensa que el Sr. Cruyff actuarà en representació del Barça com ho fan aquests altres grans jugadors ? Crec que no es el seu estil.

Tot aquest desgavell, aquestes estranyes estratègies per perpetuar el “Laportisme”, ajuden d’una manera totalment gratuïta i sense significar cap desgast per a ell, al Sr. Sandro Rosell que veu com la candidatura que, en teoria, havia d’aprofitar els innegables èxits esportius dels darrers temps, està ferida de mort pels personalismes i intents de protagonisme del Sr. Laporta, fent que apareguin seriosos dubtes sobre la credibilitat que puguin tenir uns candidats que per aconseguir el recolzament de l’actual president s’han d’aplegar a les seves condicions i desitjos i, fins i tot, han de transigir en que l’actual president els anomenin alguns membres de la seva futura Junta.

De moment el Sr. Rosell no ha dit aquesta boca es meva, no ha fet declaracions en cap sentit, ha obviat els atacs dels que ha estat blanc directa o indirectament, s’està limitant a mantenir contactes amb les penyes i ha passar pràcticament inadvertit dins aquest circ pre-electoral, per que en això ho estan convertint, en un circ.

Crec que el soci faria bé de no parar mes atenció a tot aquest enrenou, esperar que s’oficialitzin les candidatures, atendre als programes que es presentin, observar qui integra cada candidatura, quins projectes esportius, econòmics i socials aporta cada candidat i, després d’aquest anàlisi votar amb conseqüència, pensant en el futur del Barça i mantenint els personalismes al marge.

VISCA EL BARÇA !!!

Joan Walter Casals

El 18 de Març del 2010 va morir el Sr. Joan Walter Casals a la edat de 92 anys a Badalona. La gent jove no el coneixerà, però els més vells o antics si. El Sr. Walter va ser el President del Club Joventut de Badalona que va guanyar la primera lliga nacional trencant el domini del Real Madrid. Però el fet més important és que va ser fet amb un equip en el qual no hi havia cap estranger.

El Sr. Walter era un important industrial badaloní on gràcies a les seves gestions va fer que el segon sponsor del club fós KALSO, que era el nom d'unes pintures. El Sr. Walter era el propietari de Pinturas Badalona, fabricant de pintures de gran renom i importancia al seu sector.

A part del Joventut, ell va ser dirigent del Club de Futbol Badalona. Es va integrar des de ben aviat a la societat badalonina, on en va defensar els seus valors i la seva cultura.

L'any 1966 va passar a ser el President del Club Joventut de Badalona i amb un equip format per les següents persones Eduard Kucharski (entrenador), Josep Lluís (capità), Ninu Buscató, Guifré Gol, Enric Margall, Alfonso Martínez, Amador Rojas, Joan Fa, Narcís Margall, Josep Maria Oleart, Ramon Moliné i com a delegat Josep Jou. A final de temporada aquest equip, que més que un equip era un grup de molt bons amics, quasi una familia va guanyar la primera lliga nacional gràcies a la seva brillant temporada i que Estudiantes va donar un cop de ma a la última jornada guanyant al seu etern rival el Real Madrid. El millor basket average a favor del Joventut els va fer campions.

Deia que aquell equip era com una familia on cadascú a casa seva es rentava la roba, no com ara que els clubs els hi renten la roba, els hi porten on sigui i mai hi ha problemes de recanvis de res. Era un equip on viatjaven en cotxe, en els seus cotxes, no en autocar com ara.

Acompanyant al Sr. Joan Walter i havia un altre dirigent, probablement el de més pes i importància que ha tigut mai aquest club: el Sr. Daniel Fernández Mercadé. Dani, com tothom el coneix, ha estat l'ànima del Joventut i com molta gent diu i reconeix, si no arriva a ser per ell, el Joventut no existiria. Dani Fernández va ser l'ànima econòmica de la Penya. Va sortir del Círcol Catòlic on hi havía jugat i va passar a formar part posteriorment de la Junta Directiva de la Penya.

El Sr. Walter va ser molt estimat per tothom, per tots els jugadors i tècnics del Club, tan en categoria masculina, com en categoria femenina on el màxim responsable era un altre badaloní ben reconegut, Pere Gol.

Joan Walter, juntament amb Antoni Mas, el catedràtic Fabià Estapé i l'alcalde Josep Torres Trias, van ser els signants d'uns estatuts constitucionals on constava la formació de l'Agrupació dels Amics del Joventut, grup que donava un suport econòmic molt important al Joventut. Com sempre ha passat el Joventut s'ha hagut de buscar l'ajuda econòmica per poder competir amb la resta d'equips ja que uns amb l'ajuda i el fort poder de les seves seccions de futbol i els altres amb ajudes governamentals, aquests mai han tingut problemes.

Fins fa un parell o tres d'anys el Sr. Walter encara anava per la empresa que va fundar i que el seu fill ha estat dirigint de forma exemplar amb gran exit. Es va implicar en tots el fets culturals de la ciutat, com pot ser la passada dels Tres Tombs on hi col·laborava ampliament. Fins hi tot va estar implicat amb la desapareguda Agrupació de Veterans Deportistes de Badalona on ell amb el seu President Santiago Schilt i el seu President Adjunt en Josep Lluís, celebraven any rera any i durant 50 la setmana de l'Agrupació, amb actes com torneig de Tenis, partit de futbol de Veterans i partit de Basket de Veterans, juntament amb una missa recordatori de tots el Veterans que ja no hi eren i que finalitzaven amb un sopar al Restaurant El Pescador.

Avui dia 19 de Març fa 43 anys d'haver guanyat la primera lliga nacional, i avui 19 de Març del 2010, tot un grup d'amics han acompanyat al Tanatori de Can Ruti a la seva familia encapçalada pel seu fill i també antic dirigent del Joventut en Joan Walter Fibla. El nostre més sentit condòl.

Comença la F1, comença l’espectacle

Aquesta temporada ja comenta en al Formula 1 i potser és un dels anys que més ganes en teníem tots de que això passes. Per primera vegada hi ha molts al·licients per poder ser un dels espectacles més mediatics de tots els temps i, siguem sincers, només que es compleixin la meitat de les expectatives serà un campionat de traca i mocador!

ELS PILOTS

Quatre campions del mon a la graella

Sembla mentida, però així és un total de 4 campions del mon estaran sobre l’asfalt aquesta temporada. Repassem quins són:

Jason Button: El campió de l’any passat amb Brown GP arriba aquest any a McLaren. El gran objectiu repetir el títol, només té un problema i és que l’enemic també és a casa. El seu company d’equip és un altre dels campions del mon i veurem a veure cap a on es decanta una escuderia on Button és el nou, però ve per ser líder.

Lewis Hamilton: El segon pilot de McLaren. Un altre dels campions del Mon que aquest any té volant a la Formula 1. El britànic vol potenciar l’esperit patriòtic amb una escuderia britànica i amb un company que també és de les illes. Aquest duel em recorda el de Prost i Senna, encara que ja sabem com va acabar l’un... veurem com acaba aquest altre.

Fernando Alonso: L’asturià torna a les pistes i ho fa amb un dels cotxes més competitius i fiables de la competició. Estrena equip i color, ja que porta el vermell de Ferrari. El gran objectiu és tornar a aconseguir un títol que ja ha guanyat en dues ocasions. Ara té ganes de la tercera i potser està en un dels millors moments per fer-ho. De cara a aquesta temporada esperen guanyar el títol i demostrar que és un dels grans pilots del mundial de Formula 1.

Michael Schumacher: Torna el Kaiser. El pilot alemany es pujarà aquest cap de setmana a un monoplaça com a pilot oficial des de que ho va deixar al 2006. Des d’aleshores no ha tornat a ser el cap d’una escuderia a la pista. Ara ho serà amb l’equip Mercedes. Té contracte per dos anys, però vol guanyar de nou el mundial i ell no ho descarta. Veurem com es presenta aquesta temporada per el millor pilot de tots els temps.

Jaume Alguersuari: El jove pilot barceloní comença la segona temporada a la formula 1, la primera que farà sencera. Ho farà al volant del seu Toro Rosso amb l’objectiu d’esgarrapar el màxim nombre de punts possibles i seguir pujant com a pilot. El català necessita tornar a demostrar que està preparat i que aviat podrà fer el salt a un equip més important. Ara queda un any dur en una bona escuderia.

Pedro Martinez de la Rosa: El més veterà de la graella. El català també té aspiracions a poder esgarrapar algun dels punts i algun dels bons resultats. Però primer caldrà que esgarrapi patrocinadors, ja que el seu cotxe el BMW Sauber de moment es fiable, fa bons temps, però no té patrocinador.

ELS EQUIPS
Els favorits: Ferrari, Red Bull, McLaren i Mercedes GP
És impossible dir ara mateix quina escuderia és més forta que les altres. Hi ha factors importants, el ritme de cursa està clar que el te el Ferrari, però a una sola volta tan el Red Bull com el McLaren et poden fer un vestit nou. També s’inclou Mercedes GP (La temproada passada Brown GP) tot i ser el més fluix de tots té un parell de condicionants importants, són els actuals campions del mon i contenen amb un primer pilot de luxe, com es Michael Schumacher

Lluitaran pels punts: BMW-Sauber, Toro Rosso, Renault, Williams i Force India
En aquest grup es troben els dos representants catalans. Pedro Martínez de la Rosa, amb el Sauber, i Jaume Alguersuari, amb el Toro Rosso. Gran pretemporada la que han fet els dos, però ara esperen poder acabar de rematar uns cotxes i uns complements per adaptar-los a les noves normes i que siguin del tot competitius i fiables com està fent Toro Rosso. Sauber dependrpa dels patrocinadors per fer-ho. Williams i Renault son dues incògnites, ja que el seu cotxe no ha destacat en cap moment, mentre que els Foce India han fet una gran millora respecte l’any passat i esperen que es puguin situar per davant d’alguns dels equips i sumar punts.

Els debutants: Lotus, Virgin i HRT-F1
Si aquests fan pòdium serà EXCEPCIONAL. No tenen més objectiu que seguir evolucionant el cotxe. Lotus torna després de molts anys de no fer-ho i tornar a veure els colors verd i daurat sobre l’asfalt és una passada, per la seva part Virgin no és gaire fiable i segueix treballant per millorar el cotxe. El cas d'HRT, el que havia de ser Campos Meta, el cotxe ni tan sols ha trepitjat l'asfalt. Tot just el van presentar fa poques setmanes a Múrcia i serà l’únic equip que no ha entrenat i que no ha donat ni una sola volta a cap circuit.

ELS CIRCUITS

19 cites per decidir un campió
Un total de 19 cites per gaudir de la velocitat comencem aquest diumenge dia 14 a Bahrain i acabarem el dia 14 de desembre (és a dir nou mesos després) a Abu Dhabi. Dues novetats importants aquesta temporada. Retorna un dels grans circuits del campionat després d’un any fora, com és el de Canadà. Els monoplaces tornaran a corre pel mític traçat de Gilles Villeneuve. L’altre gran novetat serà la aparició del nou traçat de Yengam, que es farà a Corea del Sud. Serà el 24 d’octubre un traçat interessant amb 18 revolts i que serà dels més ràpids de la competició. Aquest és totalment desconegut pels pilots.


Les cites que cal tenir marcades al calendari són les de Catalunya i el Gran Premi d’Europa. El circuit de Montmeló seguirà fidel a la seva cita anual. Serà el 9 de maig. L'altra cursa que es disputi a l'estat espanyol serà a València el 27 de juny, en el Gran Premi d'Europa.

CANVIS EN LA NORMATIVA

Noves mesures que pretenen ser revolucionàries, han entrat en escena aquesta temporada 2010. La més important i que ha fet fer molts tests als diversos pilots i ens ha mostrat com es quedaven tirats per tot el circuit ha estat la prohibició de posar combustible durant les curses. Amb aquesta mesura es pretén evitar que tot es decideixi en el box i que hi hagi més emoció i espectacle a la pista, de pas també servirà per estalviar diners a les escuderies.

L'altre canvi normatiu destacat té relació amb el sistema de puntuació. A partir d'aquest any s'incrementa el valor de la victòria i es premien els deu primers classificats. Així doncs, el guanyador rebrà 25 punts; el segon classificat, 18; el tercer, 15; el quart, 12; el cinquè, 10; el sisè, 8; el setè, 6; el vuitè, 4; el novè, 2, i el desè, 1.

CONCLUSIÓ

Comencem una de les temporades més espectaculars dels darrers anys i tenim molt clar que molts dels equips estan a un nivell per sobre dels altres, difusors, càrregues, pilots, escuderies i TOT es posa en marxa per poder donar el tret de sortida a la Formula 1 d’enguany.

Un dorsal un jugador

Des de fa anys, que els diferents equips han tingut el seu dorsal assignat per a cada jugador i per tan si parlem del 7 del Madrid, tothom sap que és Raul i si parlem del 10 del Barça ara és Mesi. És normal que si parlem de jugadors que no hi són i que recordis els seus dorsals. Tothom recorda el 16 de Puerta al Sevilla o el 21 de Jarque a l’Espanyol. Antigament els dorsals ja tenien assignat gairebé de manera clara i sense més opcions, el 10 d’argentina era Maradona i això era irrefusable, encara que no era obligat a mantenir cada dorsal i cada jugador...

Si parlem de dorsals tenim clar que un porter ha de portar l’1, el 13 o el 20... però n’hi ha que són sorprenents i ho vaig descobrir el dia de l’Atalante – Barça del Mundialet de clubs. El porter de l’equip contrari, que era el capità Federico Vilar, portava el 3. Per tan és una manera de trencar amb el que ens tenen acostumat.

Com pot canviar un dorsal d’un jugador a un altre, el 23 com a exemple
Mireu, si parlem del 23, tothom li ve al cap Michael Jordan, possiblement el millor jugador de tots els temps de bàsquet. Una gran estrella i que actualment també hi ha grans jugadors amb aquest dorsal. Sense anar més lluny, Lebron James també porta el 23 i ell mateix va demanar que es treiés aquest dorsal com a homeantge al millor jugador de tots els temps.

El dorsal 23 també era el de Beckham en el mon del futbol. El jugador del Madrid va tenir el problema que van tenir molts al arribar al club blanc, que el 7 tenia amo i NO se li podia treure. Per tan ha d’agafar un altre dorsal. Ell va triar aquest 23. Curiositats de la vida, si algun jugador era contrari a la imatge de Beckham i tot l’oposat al que és el caràcter d’aquest crack mundial era Oleguer Preses. El català jugava al Barça, era un defensa més aviat limitat i tenia un sentiment de país i de catalanisme. Bé, doncs els dos tenien en comú el mateix, tenir el 23 a l’esquena. Curiositats del mon del futbol...

Marques esportives i dorsals
Els grans esportistes tenen la seva marca de roba i tots ho acaben signant amb el seu dorsal. Per això en el moment en que Cristiano Ronaldo va fitxar pel madrid es preguntava el mateix: que passarà amb CR7, la marca del crack portuguès? Doncs que passa a ser CR9 i tot es canvia. En el mon del bàsquet també hi ha exemples: Cris Paul té la seva marca: CP9, Allen Iverson té la seva marca depenent de Reebok: I3, però a mida que ha anat canviat de club, la marca segueix sent el seu I3.

El Dorsal 7 maleït al Madrid
Hem parlat de dos casos. El dorsal número 7 a l’entitat blanca està molt assegurat al gran capità. Raul Gonzalez Blanco sempre ha estat el que és aquest número, tan al Madrid com a la Selecció. Quan aquest va deixar d’anar a la Roja el dorsal el va heredar David Villa, que sembla que segueix sent un número amb sort.

Però en el Madrid han vingut els dos últims 7 que ha tingut el Manchester United: David Beckham i Cristiano Ronaldo. Cap dels dos, de moment, ha arribat a portar aquest dorsal, ja que aquest era propietat de Raul. Cap dels dos ha seguit amb la seva tradició i cap dels dos ha tingut el número que volia. Com a curiositat cal dir que al Barça, actualment aquest dorsal no el porta NINGÚ!

La NBA i els seus dorsals
Molts dorsals de la NBA estan retirats i no es tornaran a fer servir. Anar a qualsevol pavelló mires al sostre i veus totes les samarretes retirades. Moltes vegades et penses que arribarà el punt que no podran posar-se més números. Veure’m com se les empesquen per poder-ho fer. Dorsals com el de Jordan, Bird, Stockton, Malone, Chamberlein, Abdul Jabbar... i un llarg etcètera.

Alguns dels jugadors de la millor lliga del mon han canviat de dorsal a mida que han anat canviant de franquícia. L’exemple és el de Kevin Garnett, ja que al marxar de Timberwolves va deixar enrera el seu 21 per agafar el 5 dels Celtics. Però hi ha altres canvis que són de marketing, o això diuen, com pot ser el de Kobe Bryant que passa de portar el dorsal 8 al 24.

Un altre del q va canviar va ser el del gran Michael Jordan, aquest va ser per un altre motiu. Quan el 18 de març de 1995 Air Jordan deia que tornava, veia com el seu 23 estava retirat va passar a fer servir el 45, amb el que va fer grans partits. Però aviat va tornar al que el va fer tan famós, el 23 que va marcar al millor jugador de tots els temps. Molts números, molts jugadors i que ara acaben sent una cosa sola. Els jugadors passen, però moltes vegades els jugadors es queden.