La Rematada

Quan els Segona B prenen protagonisme

2012-01-25T14:25:00.010+01:00

Aquesta setmana varem viure un any més l’aparició d’un equip de la segona B a les semifinals de la Copa del Rei. Aquest cop és el Mirandés i va eliminar a l’Espanyol, però hi ha hagut molts casos d’equips que han estat la revelació i que es van carregar a molts rivals de primera. Aquest serveix per demostrar que tots ho han patit i fins i tot els més grans han patit aquests problemes per poder-se endur partits contra els que a priori, eren els rivals petits. Tot i això el Mirandés no deixa de ser un equip que només ha perdut un partit en tota la temporada i que és el menys golejat de totes les categories professionals del futbol estatal.

Figueres, el primer que va arribar a Semis
L’equip de l’Alt Empordà es va imposar a molts primeres per arribar fins a les semifinals de la copa del Rei. Kali Garrido es va convertir en el gran heroi a Vilatenim al marcar el gol en el primer minut de la pròrroga que deixava fora l’equip de Carles Reixach, el Futbol Club Barcelona. Aquell any els catalans es van imposar a rivals com l’Osasuna als penals. A vuitens es va imposar al Novelda i a quarts va guanyar a un Cordoba sense gaires problemes al Arcangel per presentar-se a la final contra el tot poderós Deportivo de la Coruña. Els de Pere Gratacòs van caure amb tota dignitat en aquest partit en perdre a casa per 0 a 1 i empatar a Riazor. Al arribar a la final el Depor es va convidar de manera especial a gaudir de la final en el Bernabeu, on es va produïr el mitic “centenariazo” en que el Reial Madrid va caure contra els gallecs en un partit on se celebrava el centenari del club i tot estava a punt perquè el Madrid fes allò tan maco d’anar a recollir la copa.

Alcorcon, va fer el seu famós Alcorconazo.
Corria la temporada 2009-2010. El Reial Madrid amb Florentino Perez de nou al capdavant havia fet una forta inversió en fitxatges i havia portat a molts de les estrelles rutilants d’aquell moment com Cristiano Ronaldo, Kaka o Benzema i el seu projecte era aspirar a tot. El 27 d’octubre del 2009, però va aparèixer la pedra al seu camí, l’Alcorcon. El equip de Segona B amb Juan Antonio Anquela a la banqueta es va plantar al Estadi de Santo Domingo i al descans ja guanyava per un clar i contundent 3 a 0. Aquell mateix dia Guti va enviar a prendre per allà a Pellegrini i aquest el va canviar. A la segona part les coses no van millorar, tot al contrari. Els de l’Alcorcon van fer el quart i van deixar el partit amb un clar i contundent 4 a 0. El gran projecte de Florentino es començava a enfonsar i Manuel Pelegrini perdia tot el crèdit de la premsa.
Tot i aquesta desfeta l’Alcorcon va seguir a la copa i a la següent ronda es va trobar amb el Racing de Santader, contra el que ja va perdre i va deixar sense opcions de continuar en el torneig, tot i això encara a aquesta temporada Mourinho recordava que si queien a la Copa del Rei no seria contra l’Alcorcon!

Espanyol el gran expert amb caure amb equips més petits
No cal anar gaire lluny, la temporada 2006/2007 va caure contra el Rayo. Tot i que l’Espanyol és un del club que més copes ha guanyat en aquest primer tombant de segle, ha caigut contra equips petits en altres ocasions. La temporada 2004/2005 perdia amb el Terrassa pels penals; contra l’Alacant per 1 a 0 la 2002/2003; la 2001/2002 contra el Lleida, Al 1998 contra la UE Figueres. Però tot i això la més recordada va ser RCD Espanyol 1 - Villarreal CF 5, el 30 de desembre de 1992, quan l’equip de castelló jugava a la segona divisió B i van caure els pericos de manera clara i contundent.

Numància i Torrelavega dos ensurts al Barça
En aquell moment un desconegut Miguel Angel Lotina va ser el responsable de fer caure al Barça de Johan Cruyff a l’estadi de Los Pajaritos, que es va convertir en un mite a nivell general. Tot i que després a la tornada els culés van fer els deures al Camp Nou, el 15 de febrer de 1996 Figo, Amor, Guardiola, Hagi i companyia van caure contra un Segona B en que el segon gol el va marcar un jovenet Movilla que tot just començava a despuntar en el mon del Futbol. Aquella vegada no van arribar a guanyar el petit, però va ser un dels moments amb més ressò del que es puguin recordar els nombrosos diaris esportius.
Tot i això en enfrontaments com el del Gimnàstica de Torrelavega que els culés van acabar guanyant de miracle a la temporada 2000/2001 en que l’equip va passant l’eliminatòria però caient contra el Celta a la propera ronda.

Un fet de seny!

2012-01-24T12:22:00.005+01:00

Avui repassant de nou totes les declaracions i tot el que es va dir a la rematada de dilluns i fent un bon balanç del programa, em torbava amb un fet que va destacar en Pep Pericas i que la veritat és que jo ja ho trobo un acte de total normalitat. M’explicaré. Ell recordava el cas de Raúl Baena, el jugador de l’Espanyol que en acabar el partit va fer les declaracions en català per poder atendre a TV3, cosa que vaig trobar un acte de normalitat si no fos perquè el jugador és malagueny. Però no és l’únic cas de fets com aquests i la veritat.

Baena és un jugador que ja porta anys a Catalunya, per ser més exactes 9! El més normal és que ells ho fessin i s’integressin i adaptessin a la nostra llengua. El que passa que sembla que jugadors importants aprenguin d’idioma i que demostrin la seva capacitat per poder adaptar-se i conviure com en tots els àmbits de la vida.

Altres jugadors que ja ho van fer

El jugador del Futbol Club Barcelona Andres Iniesta també mica en mica es va deixar anant amb el català. El de Fuentealbilla es va criar a Albacete però fa prop de 15 anys que és a Barcelona. Per tan no te cap problema per parlar la nostra llengua, com ell mateix va reconeixer a la presentació del Llibre Solidari.

Tot i això també ha fet entrevistes complertes a RAC 1 en català i torba normal parlar aquesta llengua que enten a la perfecció.

Un altre cas més extrem, pel meu punt de vista va ser Touré Yaya. El jugador ivorià va estar a Catalunya només va estar 3 anys i ja es defensava en català! Aquest jugador que gràcies al seu agent ha donat moltes voltes parla uns quants idiomes i la veritat és que ell mateix reconeix que era una cosa que volia fer. Si el voleu veure parlar en català aquí el teniu

Hi ha coses que no canviaran mai
Si marxem a l’altre extrem, ens trobem a Johan Cruyff, l’actual seleccionador català porta uns quants anys vivint a Catalunya... per ser concrets més de 30 i no és que no parli català, és que no parla ni bé el castellà! Un video a tall d’exemple

Parlar bé el català no és obligatori per ningú, però buscant els vídeos he trobat un noi que feia una molt bona reflexió, el més important en aquests casos no és parlar bé el català, es entendre el idioma del lloc on vius!

Manel estem amb tu!

2012-01-24T00:42:00.002+01:00

Ahir estava assegut al sofà de casa amb l’entradeta ja redactada i li estava fent la segona llegida per evitar problemes i evitar que amb tot el que deia de Pepe i de la seva trepitjada no fes cap ficada de pota. Quan feia això tenia de fons la ACB i sento que l’Arseni llegeix una carta oberta de Manel Comas en que diu, que té càncer. Jo paro de llegir i tinc clar que ho he de canviar tot.

Als seus 66 anys Manel Comas és el comentarista de TVE, és l’entrenador que va fer campió d’Europa al TAU Vitoria i campió de la Korac amb la Penya, i és el tianenc que et pots trobar molts matins esmorzant al Casal de Tiana mentre fa petar la xerrada amb tothom qui es troba, perquè Tiana és el seu poble i coneix a TOTHOM que hi passeja per ell. El mateix que li han donat ànim tots els jugadors, periodistes i entrenadors, així com la mateixa ACB en el sorteig d’avui de la Copa del Rei en que el president Eduardo Portela li ha donat molts ànims.

Els que tenim la sort de conèixer i de compartir alguna estona amb ell, menys de les que sempre voldríem, tenim clares dues coses. Una que en Manel ja feia temps que no estava gaire fi i ell mateix t’ho reconiexia, el segon que aquella carta només ho podia escriure ell ja que no parla ni de llarga malaltia, ni linfoma ni res semblant, tot el contrari, li diu pel seu nom, Càncer! I diu que els Xerif sempre guanyen als dolents. Aquesta vegada esperem que sigui així, perquè aquest és aquell típic duel que es produeix davant de la cantina i que per guanyar només cal mirar als ulls al enemic, desenfundar abans i acabar amb ell. Tots sabem que en Manel ho farà

Però tot i ser el Xerif és un home de bàsquet i ha dit que ara juga el partit més important de la seva vida. Manel, aquest partit, gairebé és un 1 contra 1 el jugues tu, però a la grada hi tens milers de persones que et donarem suport i t’animarem i et recolzarem a cada moment i quan ens necessitis allà ens tindràs cridant i donant tot el suport que cal per guanyar clarament aquest partit.

Només et demano una cosa i ho faig de tot cor... no facis la tàctica del conill, tot el contrari, fot-li la més gran pallissa que hagis pogut aconseguir mai i guanya. Guanya ja en el primer quart per més de 20 d’avantatge i que cada quart es multipliqui aquest avantatge perquè quan arribi el final del partit tu t’hagis endut una còmoda i plàcida victòria i que el nostre virtuós en cap ens torni a acompanyar en molts més sopars.

ÀNIM MANEL, QUE AQUEST CANCER ÉS UN NAF! (NEGRE ATLÈTIC FRAUDULENT)

Quan el crèdit marxa

2012-01-19T18:14:00.007+01:00

He esperat gairebé 24 hores per escriure aquest article per estar en fred… i no ho aconsegueixo! Encara em dóna voltes com pot ser que un tio com Pepe encara se li digui jugador de futbol! És el més trist que he vist Avui els principals diaris esportius de Madrid ja no donaven més crèdit al central que en el partit de copa del Bernabeu es va lluir! I si de veritat el Reial Madrid és un club senyor aquest personatge, no es tornarà a posar una samarreta que han lluït al llarg dels anys alguns dels millors jugadors de la història! I ho diu un culé com jo! Aquesta és l'acció!

Mireu, avui llegia blocs com el de Roberto Palomar al diari Marca que deia que Pepe no podia continuar... (el podeu llegir aquí). Per la seva part un altre com Tomàs Roncero parlava de Pepecidio a la seva crònica al diarí As (també la podeu llegir aquí). Ara la meva pregunta és molt clara, curta i concisa... servirà d’alguna cosa? La resposta és clarissima... NO! Mentre mani Mourinho el clan dels portuguesos farà el que vulgui i Pepe seguirà sent peça angonal d’una defensa que destrueix al mateix ritme els partits, les cames i la reputació del Reial Madrid.

Mirem una mica enrere
Aprofito aquestes línies per fer una petita reflexió si em deixeu... fa pocs dies... aquesta era al portada del Marca. Es llegeix en petit: Creuen que és una bona contenció pel joc de creació de Barça, però tenen por de que no acabi el partit. Amb Muñiz va acabar el partit i amb la paciència dels madridistes per les seves accions. Començo a pensar que la gent començaa tenir clar que un destraler com aquest no pinta res en un equip així. Si això li sumes el mal plantejament que van fer els del Madrid en tot moment et surt un fiasco com el que varem poder veure el passat dimecres al Bernabeu.

Per cert, últim apunt... aquesta setmana es van complir 1000 dies d’això...

No cal dir res més!

Plantejament erroni o error de jugador!

Durant el partit reia jo sol! Mireu Mourinho va fer jugar a Hamit Altintop que és un davanter centre de lateral dret... bé, el que jugava de lateral dret era el seu germà bessó, que és Halil Altintop! Aquest era el que jugava en aquesta posició, però ara està jugant al Trabzonsport de Turquia i que juntament amb el seu germà son peces claus a l'actual esquema de la selecció turca de futbol! Per tan, potser a la hora de fitxar es van equivocar... i MOLT! Us poso una imatge dels dos junts quan estaven al Shalcke 04!

Socrates, ens deixa un dels grans

2011-12-07T11:36:00.002+01:00

Aquest article va dedicat a un dels grans futbolistes de tots els temps. Aquest escrit ha de ser un record per un dels grans jugadors de la història del futbol que ens va deixar aquest cap de setmana a l’edat de 57 anys. Era d’aquells homes que quan et demanaven jugadors de Brasil mítics et sortia com eren Zico, Garrinxa, Pele o Socrates... aquest últim ens va deixar aquest cap de setmana per culpa d’una afecció intestinal, provocada per una adicció a l’alcohol que el va acompanyar tota la seva vida professional. Aquest jugador era doctorat en medicina, per ser més exacte en pediatria, un fet poc corrent en els jugadors d’aquest tipus al Brasil dels anys 80. Socrates també serà recordat per la seva gran labor social i les seves obres en favor dels més pobres del seu país.

El que va ser capità de la Canarinha durant els mundials d’Espanya del 82 i de Mèxic del 86, ens va deixar massa aviat. Socrates va ser jugador del Corinthians, el que sempre va ser el seu club, tot i que va militar en diversos més, i que el va recordar el diumenge dedicant-li el seu títol de lliga. Va ser un gran defensor de les llibertats i que va optar pel canvi polític a Brasil i el fi de la dictadura militar i la restauració de la democràcia per a tots. Els que el recorden el veuen com el jugador que va marcar diferències i que va ser un dels grans quan el futbol brasiler era el futbol brasiler. Just després d’aquella generació de la gran estrella Pele, va aparèixer aquest equip, que va donar a Brasil el que potser li faltava, cohesió i bones maneres en atac... en defensa ja era un altre tema.

Aquesta setmana el mon del futbol està de dol i plora la mort d’un dels grans que era juntament amb Zico, Falcao, Eder i companyia que va revolucionar el mon del esport i que va començar aquells enfrontaments amb la mítica Argentina en els grans duels sud-americans de l’època. Una curiositat, el seu germà Raí va ser jugador del PSG i que va portar molts records als nostres amics culés, ja que les va fer passar magres en més d’una ocasió, no cal recordar-ho.

Tot i això em quedo amb la imatge de Socrates més enllà del futbol, del personatge que va optar per una via política liberal, per la intel·ligència i per aprofitar la seva fama per donar suport a les causes més complicades. Va ser un defensor de tota la gent de les fabeles i aquest cap de setmana Brasil ha perdut a un dels seus grans ambaixadors arreu del mon no només amb el nom del futbol, sinó també amb el del seu país Descansi en pau Socrates

Els àrbitres no han tingut un bon cap de setmana

2011-11-21T17:39:00.003+01:00

A part de les tradicionals errades que han patit, els àrbitres no han tingut un bon cap de setmana per diversos motius que ara repassarem.

El del València Madrid es va lluir
El penal que no van xiular a Mestalla a favor del València va ser clamorós i va passar inadvertit. Cal dir que era complicat de veure i que es feia difícil però era clarissim. Els jugadors del conjunt Che estan indignats i clamen per aquesta acció. Molts recorden avui l’expulsió d’Albelda la temporada passada la Bernabeu quan suposadament va tocar una pilota amb les mans dintre de l’àrea i va ser expulsat, el suposadament el poso perquè no va ser tan clar. Us deixo les imatges i comentades per “Punto Pelota” que no tenen perdua...

Avui hem pogut saber que laSexta no va voler proporcionar aquestes imatges que podeu veure a dalt al València, de la toma lateral on es veia clarament que Higuain aturava amb una ma el xut que entrava a. Posem per un moment que arriba a passar a l’inrevés... és a dir que és el València qui amb un jugador a terra és el que atura la pilota. Avui es parlaria d’escàndol, de Villarato, portades de diaris i més diaris, mostres de TOTES les tomes possibles, demostració de que aquesta jugada era així i finalment exposició pública i lapidació de l’àrbitre i possiblement del jugador en qüestió. Perquè a vegades oblidem que els àrbitres també són persones de carn i ossos i amb uns sentiments.

A los Carmenes la cosa va ser més greu
Mentre això passava a València, a Granada al estadi de Los Carmenes s’havia de suspendre el partit per un fet totalment denunciable i va ser el llençar un paraigües contra un dels dos liniers en el partit que enfrontava contra el Granada, el conjunt local, contra el Mallorca. Aquí us deixo un parell de videos perquè ho veieu:

En aquest primer podem veure l’agressió a la part inferior dreta de les vostres imatges.

Com podeu veure en aquestes imatges es van endur a un menor com a autor d’aquest fet i que ja ha estat posat a disposició del seu tutor, tot i això alguna cosa ens ha de fer reflexionar que un noi sigui capaç de llençar un paraigua contra un Linier en un partit de futbol i pensant que podria passar i aquest ambient que genera el futbol que és perjudicial per tothom i que acaba afectant a TOTS.

A Alemanya se suspèn un partit
Un darrer exemple, potser el més brutal de tots, del que demostra allò que dèiem de que no ha estat una bona setmana en el terreny arbitral. El Colonia – Hoffenheim van haver de suspendre’l, ja que l’àrbitre que havia de dirigir el partit el alemany d’origen iranià Babak Rafati, no es va presentar al camp, quan el van anar a buscar, va ser trobat al seu hotel amb talls als canells amb un intent de suïcidi. Alemània en els darrers temps ja ha tingut altres problemes en aquest aspecte com el cas del malaurat Robert Enke o el que va ser migcampista internacional Sebastian Deisler. Avui mateix el col·legiat ja ha sortit del hospital. Es dóna el fet que havia estat retirat de la llista dels àrbitres FIFA pel 2012 i ha causat una gran commoció a Alemanya. El president de la Lliga ja ha dit que això ha de servir per reflexionar sobre com es tracta als àrbitres. Totalment d’acord, cal tenir en compte que són persones i per molt que aguantin, també arriba un punt que cal dir prou en TOTS els aspectes.

Els arbitatges no estant sent bons a cap nivell des de fa un temps i estant afectant molt al desenvolupament de la lliga, però també cal tenir clar que moltes vegades i en moltes ocasions que als arbitres no se’ls pot tractar com se’ls tracta i que cal mirar per la seva integritat física ja que són persones com tothom i tenen els mateixos drets.

Resum de la setmana del 4 al 10 d'abril del 2011

2011-04-11T21:43:00.008+02:00

Mal cap de setmana pel bàsquet català de primer nivell. Bon resultat pel Barça a l'espera del Shaktar i els clàssics. L'espanyol segueix sumant però baixes. El Halcon Avenida guanya la Eurolliga. Vettel segueix intractable i victòria de la USAP davant del Toulon davant de 55.000 espectadors

El Barça arriba al Bernabeu amb els 8 punts d’avantatge després de patir més del comte contra l’Almeria per 3 a 1. Aquesta setmana, els de Guardiola es va imposar contra el Shaktar en un partit més complicat del que es podria pensar en un principi. Jo sincerament és un dels millors equips que he vist passar aquesta temporada pel Camp Nou. Els de Ludescu han de creixer com a equip, però estem parlant d’un rival i d’un partit que si acaba 6 a 3, no extranyaria a ningú. La gran diferència és que el Barça si les va ficar i que tot el ue va xutar va entrar.

Marxo a Madrid, ara estan ficats en el tema de l’anunci d’Assistència Sanitaria Col·legial que surten 5 jugadors del Barça amb la ma fent la paraula Units. Això ha fet mal perquè segons ells es riuen de la mà de gols que els van fer al Camp Nou a la primera volta. Hi havia dues opcions, o posaven la letra a la front o tallar dits dels jugadors. Mireu només és una campanya de publicitat, i com a tal un èxit rotund, com deia Salinas a la contra del Mundo Deportivo d’avui dilluns, tothom en parla de la campanya. No cal donar-hi més voltes. Només penso que la història és cíclica, al 94 amb la victòria per 5 a 0 dels blancs amb els 3 gols de Zamorano, la portada del Marca era una gran mà... per tan tot torna a ser com era i tot gira per tornar al mateix lloc.

Parlem de l’Espanyol. Els de Pochettino tenen una altra baixa i tenen molta feina per fer si volen estar a Europa. Van empatar al Jose Rico Perez. Ho van fer tot bé, van defensar bé, la parella de centrals Amat Raul Rodriguez, va funcioanar de fabula i fins i tot van marcar, encara que no se sap perquè va ser anul·lat... Fora de joc¿? Jo diria que no... En tot això continua el calvari de les lesions i ara ha estat Sergio Garcia qui ha hagut de plegar pel Menisc. Marquez també es resenteix i també cau a la llista de baixes. Mentre Di Biasi no enten que passa amb els seus ex-jugadors que tan estimava... si tan els estimava perquè Pochettino el tenia que tapar tant i donar la cara per ell, sobretot davant dels mateixos jugadors? Perquè aquests estimats jugadors ja no l’aguantaven? era correcta la seva preparació fisica? Era correcte els seus mètodes?

Parlem del Basquet i tornem a parlar de Jornada Negre. Per ser exactes portem dues jornades seguides que TOTS els equips catalans de la ACB perden, jo això ni ho recordo: El Barça va perdre contra el Madrid, el que passa quan dos dinàmiques oposades s’enfrenten, els de Xavi Pasqual que es replantegin les coses d’ara fins al final de la lliga i canviar de projecte, crec sincerament que ara és el moment de començar a buscar recanvis. Si finalment canvien la normativa no caldrà que tots siguin estatals, però jugadors com Rabaseda donarien millor rendiment que no pas els que tenen els altres! El Manresa atambé va perdre contra el Caja Laboral, va plantar molta cara però no va poder ser, els de Ponsarnau jugaven a casa contra un dels rivals que millor li tenen presa a mesura i que sempre tenen marcat a foc el resultat, ja que moltes temporades han perdut a la visita al Nou Congos. Finalment la Penya que ja s’acomiada de manera definitiva dels Play Off, va perdre de 24 contra Gran Canaria i segueix en caiguda lliure. Pepu a la sala de premsa va dir que això era un infern i que esperava que tot acabés ja! Jo acabaria amb els tres americans al carrer.

Apunt ràpid de bàsquet femení: Felicito al Halcon Avenida Salamanca per al victòria a la Eurolliga Femeinina i a la seva capitana la nostra amiga montgatina Silvia Dominguez, que va ser la màxima encistelladora del partit! Per tan una abraçada per a ella i per a tota la família!

En el Mundial de Formula 1. Sebastian Vettel coninua intractable. El de Red Bull és molt superior a la resta dels seus rivals i si no comet errades aquest any es pot passejar si els altres no espavilen! Alonso va acabar sisè tocat per Hamilton i penalitzats els dos amb 20 segons per la topada que van tenir i amb bon criteri de la FIA. Creiem des de la Rematada que si s’hagués esperat una mica hauria tingut un accident o hauria cedit, ja que les gomes del britànic estaven fatal!

Acabem parlant de la festa que es va viure el Rugbi amb el partit entre la USAP i el Toulon amb victòria dels “Catalans” com es coneixen es van imposar i ja son a la Seminifinal. Es van imposar al tot poderós Tolon amb jugadors com Wilkins, que acaba de ser campió del 6 nacions i és l’estrella del 15 de la Rosa. 55 mil persones es van donar cita 15 mil de Perpinyà, 5 mil del Tolon i per tan 35 mil són catalans. Això demostraria que hi ha molta gent aficionada al Rugby, però a mi em demostra el to rehivindicatiu d’una catalanitat que els de Perpinyà no tenen tant com sempre. Voldria saber quants dels que estaven al Lluis Companys havien vist algun partit de Rugby sencer i coneixien a algún dels jugadors que hi havia alt erreny de joc. Per no coneixer, ni les normes coneixierien!

Fins aquí el resum de la setmana! Fins la propera sigueu bons i us esperem a la Rematada de Ràdio Tiana!

La copa del rei repeteix guanyador

2011-02-13T23:06:00.016+01:00

Aquesta tarda s’ha sapigut qui era el guanyador de la Copa del Rei, ha estat el Regal Futbol club Barcelona. Els de Xavi Pascual s’han endut un trofeu que han dominat de principi a fí. Potser no ha tingut l’autoritat d’altres vegades, però el que si que ha tingut han estat la demostració de que aquest equip es mereix guanyar la competició. Aquest serà un ampli resum del que ha estat la copa i les 96 hores d’expectació i de força. Ara repassarem els participants que resumirem en aquestes línies.

Els quarts de final, dijous.
Blancos de Rueda Valladolid 60 – Power electrònics València 83. Al final del partit tots vam pensar el mateix, esperem que tota la copa no sigui així. Per sort no ho va ser! També vam pensar que el València havia perdut el temps amb Manolo Husain. Els valencians van fer un partit molt seriós dels que agraden a Pesic. Per la seva part el Blancos de Rueda de Porfirio va fer un molt bon paper i es va denfensar en tot moment dels atacs. Els problemes van ser diversos, el primer que Diego Garcia i Van Lacke es van mostrar massa sols en atac. Si això hi sumem que el València no va fer gairebé personals (els de Pucela només van anar sis vegades a la línea de tir lliure) fan molt complicat guanyar un partit. Els de Pesic es van imposar amb un gran joc d’equip, amb una molt bona direcció de Nando De Colo, amb la bonissima aportació de Javtokas a la zona i sobretot amb un gran Victor Claver, que va demostrar estar a un molt bon nivell quan l’equip el necessitava. Els de Pesic passaven i presentaven la ferma candidatura a donar la primera sorpresa en guanyar al Madrid en el partit de dissabte. Però els blancs tenien que jugar.

Reial Madrid 78 – Gran Canaria 72: Jugar i patir davant del Gran Canaria, com ho van fer. Els de Messina van tornar a demostrar que son capaços del millor i del pitjor. En el primer quart va semblar que no estaven al partit i el Gran Canaria sense Savané, però amb una gran actuació de Jasey Carroll (que va acabar amb 30 de valoració) van fer una demostració de Basquet. Els de les illes posaven als de la capital contra les cordes en molts moments del partit i Messina no ho va tenir clar. Però de nou un gran Tomic (que ha fet una copa excepional) i precisament un canari com Sergio Rodriguez van acabar de decantar la balança cap al cantó dels madrilenys que en cap moment van tenir el partit sentenciat i controlat. Tot i això el fet de que pels de Pedro Martinez no hi hagués ningú que secundés a Carroll va ser una de les seves grans lloses en aquesta Copa del Rei. Amb aquest marcador la primera semifinal estava servida i semblava que tot seguia el guió previst.

Els quarts de final, divendres.
Caja Laboral 76 – Bizcaya Bilbao Basquet 74: Quan tu demanes un partit de copa, demanes aquest partit. Equilibrat, amb anades i vingudes en el marcador i en uns moments en que tot es va acabar resolent a falta de pocs segons i fins i tot on el Bizcaya va tenir opcions de donar la sorpresa. En un dels partits més intensos del cap de setmana els de Fotsis Katsikaris van fer un partit excepcional i van tenir opcions en tot moment. De la mà d’un gran Vasileiadis que veia l’anella com una piscinia els de Ivanovic van estar molts minuts a veure-les venir i van acabar sortint amb l’ajuda del de sempre, un gran Marcelinho que mica en mica fa oblidar a Prigioni. Tot i això els Vitorians van deixar jugadors importants com Batista amb només 15 minuts i un Bjelica o Oleson amb poc més de 7 i 6 minuts respectivament. El problema del Bilbao va ser les errades de Vasileadis (que va clavar un triple des de més de mig camp) però que va errar els tirs en el moment clau. Finalment Banic encara va tenir una opció amb un triple que no va acabar d’entrar per miracle.

Regal Barça 86 – DKV Joventut 66: Sincerament resultat enganyós! La penya va plantejar un partit molt seriós i amb les nombroses baixes que tenia va afrontar el partit amb moltes garanties. Els de Pepu Hernandez van sortir a jugar sense pressió i sabent que fessin el que fessin estaria bé. Doncs no va ser tan fàcil com demostra el resultat. Els de Xavi Pascual van suar tinta per eliminar a uns joves jugadors que van donar la cara en tot moment. La gran deballada de la Penya va ser en el darrer quart, quan els seus homes importants estaven cansats i carregats de faltes (tot i això el Barça només va tirar 6 tirs lliures).En aquell moment va apareixer el millor Barça i, com ha fet al llarg de la competició, han aparegut en un darrer quart, que amb un parcial de 28 a 14 van deixar vistes per sentència l’eliminatòria. Un altre dels grans problemes del DKV Joventut va ser la falta d’encert en el tir de 2, on només el 38% va entrar i amb un McDonald que sembla que les darreres jornades veu l’anella molt més petita. A destacar del Barça un jugador que porta gran part de la temporada apagat i que en aquesta Copa ha despertat, com és N’dong que per a mi ha estat un dels millors del conjunt blaugrana amb molta diferència.

Les Seminifinals
Reial Madrid 69 – Power Electronics València 59: Quan al València Rafa Martinez està sol i no troba el soport d’un jugador clau com Victor Claver o d’un altre com Nando De Colo, l’equip no té prou força per guanyar a un Madrid, que sense fer res de l’altre mon, es va endur el partit per perseverància i per més encert en el tir exterior (en el de 2 van calcar un 15 de 29 els dos equips). La bona forma dels jugadors com Javtokas que van fer un molt bon partit el dijous i que ara s’apagaven contrasta amb un Carlos Suarez o Mirotic que estaven fent les delícies dels espectadors. Tot i això semblava que juguessin en terreny hostil, ja que es van posar nerviosos, es van encarar amb el pubic i Prigioni va acabar amb una tècnica i demostrant que les coses no pinten bé a can Madrid. Els de Pesic van plantar cara, però no van saber aprofitar les opcions i el Madrid va ser superior en el tir exterior. Arribava el Madrid a la final i tot pintava que seria la final esperada, sempre que el Barça superés al Baskonia en l’altre semifinal.

Regal Barça 92 - Caja Laboral 73: En aquesta eliminatòria el Barça va sortir molt enxufat al partit, es va posar per davant i va fer uns bons parcials en el primer quart, que va retallar el Baskonia gracies a la bona actuació de jugadors com ara Logan o Bjelica que, sobre tot als primers 20 minuts, van fer molt bona feina. El Caja Laboral es va mostrar molt atent i no va deixar marxar al Barça i va anar conseguint retallar distàncies en tot moment. Però va arribar un punt en el tecer quart que el Barça va fer l’empenta definitiva al partit i es va començar a imposar amb claredat. Amb un molt bon Joan Carles Navarro (26 punts) amb un bon Alan Anderson (20 de valoració) i amb un jugador que cada dia va a més com és Perovic, els de Xavi Pascual van anar guanyant la partida i en el moment en que el Baskonia es va despistar dos minuts van sentenciar el partit i van acabar per demostrar que el Barça mereixia estar a la Final.

La gran Final
Real Madrid 60 – Regal Barça 68: Per tots aquells que es pensaven que la gran final seroa un passeig militar la van cagar i ben cagada. El partit va estar molt més equilibrat del que es podria esperar, tot i que en cap moment el Barça va perdre el control es va trobar amb alguns factors que van jugar a la seva contra, com pot ser el fet de que Navarro va anar més a buscar el seu MVP que no pas a ajudar a l’equip. També es va veure un Madrid molt més serios i amb un Ante Tomic que va fer un partit brutal i va demostrar perquè és el Sostre de la lliga. En cap moment els de Pascual el van poder parar, ja que sempre era defensat pe 4 de torn i tenia molt més potencial el jugador blanc que no pas Lorbek o Morris. En els únics moments en que es va poder aturar al jugador va ser quan Vazquez o N’dong feien pressió i el paraven a sota la pintura. Els catalans van fer un partit seriós i van anar gairebé sempre per davant en el marcador. La lesió de Ricky Rubio va donar opcions a que tornés a apareixer el Sada de les grans ocasions que sempre es creix a les finals i ho va tornar a demostrar. Al final dos triples del Madrid van maquillar un resultat que podria haver estat més abultat, però jo destaco un fet. A falta de 3 minuts, les cares a la banqueta del Madrid ja ho deien tot, el conjunt de Messina tornava a posar el genoll a terra davant del de Pascual. Un detall molt maco que la copa l’ha aixecat el lesionat Basile un gest BRUTAL!

El MVP un jugador que no se sabia si jugaria
Si senyors, el MVP va ser per un jugador com Alan Anderson, que va ser qüestionat si jugaria la copa o no en detriment de Mickael que ja estava recuperat i amb l’alta mèdica. Finalment Xavi Pascual va optar per l’aler que ha guanyat aquest títol. Al final del partit el mateix jugador deia que ell havia vingut a guanyar títols i ajudar a l’equip a fer-ho. Així ho ha demostrat i de quina manera. Ara l’aler de Minesota ha guanyat el primer títol a nivell individual curiosament contra l’equip que va debutar a ACB i va acabar amb -7 de valoració i el que el va voler fitxar a l’estiu i no es va acabar de concretar.

El jugador estrellat: Begic
A mi em perdonareu, però no ho entenc. Es fa fora a Jorge Garbajosa i es porta a Begic, un jugador determinant que fa 2,20 (encara que després es medeix i fa 2,16), que ha de posar diners de la seva butxaca per deixar l’equip i anar a jugar a Madrid i que ha de ser el millor per reforçar el joc interior del conjunt blanc... Doncs bé, NO HA DEBUTAT a la copa del Rei i ha estat Inedit durant tot el campionat. Un jugador que havia de ser la parella perfecte per Tomic i fer que el Madrid encara fós millor. Doncs Messina no confia amb ell. Jo diria que l’italià està pensant més on entrenarà la propera temporada que amb aquest Reial Madrid

El twitter, una nova moda que ve d’Amèrica

2011-02-04T20:29:00.011+01:00

Quan uns anys enrera va començar a sortir el fenome Facebook en van sortir molts d’altres. Un d’ells va ser el twitter. Una moda d’una xarxa social en que tu interactuaves com tu volies i que amb 140 caràctes havies de piular (twittejar) el que et vingués al cap, el que vulguessis. Més inmediat que el Facebook i més que la majoria de les pagines d’aquest tipus, el Twitter va permetre escriure i parlar amb famosos de tots els hambits, que llegeixen i controlen els seus twitters de manera personal i gairebé intransferible, per tan és una línia directa oberta amb ells i això a vegades ho aprofiten els periodistes, ja que el que abans era una bojeria ara és la normalitat en persona, poder parlar amb ells a través d’aquest mitjà.

La NBA primera febre piuladora i primeres restriccions
Aquesta moda es va extendre entre els esportistes i sobretot en els jugadors de la NBA. Per aquest motiu es van arribar a prohibir i a “perseguir” imagineu-vos quina era la malaltia que, la majoria de jugadors de la lliga, aprofitaven els descansos, els temps morts o els canvis per twittejar com anaven els partits. Això va fer que la lliga prengués cartes a l’assumpte i es parés aquesta bojeria que havia esdevingut aquesta xarxa social. Jugadors com Andrew Bogut, Steve Nash, Tyson Chandler, Fabricio Oberto, Manu Ginobili, Lebron James, Kevin Durant, Tiago Splitter, Chris Bosh, Rudy Fernandez o Charlie Villanueva. Aquest últim va ser un dels que més twittejava i dels que primer va ser enxampat i va fer enfadar als entrenadors, ja que criticava les decisions i a al mateix tècnic.

ACB comença a estendre’s la moda
Mica en mica son molts els jugadors de la nostra lliga que van entrant en el mon twittero. Jayson Granger, German Gabriel, March Blanc o l’ex-jugador Rafa Vidaurreta entre altres, són noms dels jugadors d’Estudiantes, que és un dels clubs més twitteros. Altres clubs com el Baskonia ho desitjarien que no ho fossin tant, ja que veient coses com la baralla entre David Logan i Pau Ribas a nivell dialèctic sobre l’entrenador i les tàctiques del Caja Laboral, no són el millor exemple ni el paradigma d’aquesta xarxa social. Tot i això després es va pdoer demostrar que tot era mentida i que un no se segueix a l'altre.

Altres jugadors com Joe Ingles o Ricky Rubo també tenen les seves comptes obertes i les utilitzen. Altres noms com: Marcelinho Hueratas, Rafa Freire, Berni Rodriguez, Robe rt Archibal, Victor Claver, Nando de C olo, Javier Beiran, Carlos Suarez, Sergio Rodríguez o Jorge Garbajosa, també són exèmples. Un altre dels que tenia el seu twitter sempre molt actiu era un dels entrenadors ACB més controvertits com és Pedro Martinez, el de Badalona fa servir molt el twitter i fins i tot una conversa seva amb Gerard Piqué va acabar sent noticia. Ara ha decidit apagar temporalment aquest servei després d'uns insults, que li van fer uns anònims en aquest servei. Tot i això per la Copa que tot just ara comença, ja tenen pensat fer pancartes per demanar que torni a obrir el seu twitter!

El futbol comença a ser terreny abonat pels twitteros
Mica en mica els futbolistes es van apropant a aquest mon del Twitter, jugadors del Madrid com Sergio Ramos, que ara el fa servir menys, Casillas, Arbeloa o Xabi Alonso, Gonzalo Higuai n, Esteban Granero i Kaka tenen aquesta xarxa social, encara que alguns el fan servir més que no pas altres. En aquest aspecte tenen la xarxa per informar de la seva vida social i promocional, encara que no són poques les vegades que l'han de fer servir per demanar disculpes, com va fer Ramos després de l'enganxada amb un periodista perquè Gerard Piqué va contestar en català a una pregunta.

Per la seva part el mon Barça segueix aixecant passions. L’exemple més clar és Gerard Piqué que en poc més de 5 hores va aconseguir 16.000 seguidors. Ara que ja fa un parell de mesos que disposa de la conta a Twitter en té 269.000 seguidors i pujant. A més al publicar la ja mítica foto amb Shakira que sembla que confirma la seva relació va fer saltar la banca twittera! Va aconseguir que tothom parlés de la foto i del seu amic Pipo Torres, que es va batejar amb el Hastag (és una paraula o frase que es repeteix i que és twittejada per molta gent i que va precedida del simbol #) com #eldeloscuadros. Altres del Barça com Puyol fa temps que tenen Twitter, però sembla amb l’entrada de Piqué s’han animat més i les seves converses amb un català a Londres com és Cesc Fabregas, fan que encara tinguin més trascendència el que es diuen entre uns amics. Altres jugadors culés que tenen twitter son: Adriano Correia, Andres Iniesta, Javier Mascherano. Altres dels jugadors del B com: Thiago Alcantara, Rafael Alcantara o Jonathan Dos Santos. Fins i tot l'entrenador del filial, Luis Enrique, que no concedeix mai entrevistes i només parla en roda de premsa, també té Twitter. Per acabar el president de l'entitat Sandro Rosell també en té, encara que des de que ocupa la presidència està molt menys actiu.

L'Espanyol seguex els passos i mica en mica es van posant a la manera de fer del twitter! Alguns jugadors comencen a apareixer en aquesta xarxa social. Ernesto Galan, Álvaro Vázquez, Felipe Mattioni, Javi Chica o Javi Lopez són dels que tenen Twitter, com el ja ex-jugador Didac Vilà, que tot i no tenir foto, el té actiu.

Un altre que també manté la conta bastant activa és Sergio Aguero, el Kun també té activada la conta i publica de to. L’exemple és la seva foto que es va fer mítica amb el passaport a la ma per demostrar que ja era ciutadà espanyol de totes totes! Altres jugadors com Mata, Pablo Hernandez, Filipe Luis, Juanfran, Toni Doblas, Diego Forlan, Iker Muniain, Roberto Soldado, Pepe Reina, Marc Crossas, Sergi Codina, Daniel Parejo, Luis Fabiano, Nacho Novo, Carlos Cuellar, Luis Suarez, Renato, Belleti, Rivaldo, Kanoute, Edmilson, entre altres són fans de la nova xarxa social.

Altres esports on també hi ha Twitter
Tots acaben caient. Des de Jorge Lorenzo, a Edurne Pasaban, Erika Villaecija, fins a Alberto Contador o Feliciano Lopez, Fernando Verdasco, Carlos Moyá o David Nalvandian. Són alguns dels noms en el terreny poliesportiu.

Jorge Lorenzo té el twitter molt actiu! I el controla ell mateix. Contesta a tot el que pot i fa tot el que pot. Un exemple a tall personal. En un sopar amb l’Ajuntament de Tiana fa temps, vaig enviar un missatge al twitter de Lorezno perquè estava sopant allà i li vaig dir que pujés! Al pujar i fer la foto que veieu amb aquestes línies em va dir, ets tu el del missatge al Twitter, i em va ensenyar que l’habia llegit... i de com de boig li anava tot amb aquesta aplicació.

En el mon de les motos, atlres presonatges com: Hector Barberà, Carlos Checa, Álvaro Bautista, Hector Faubel.

Alberto Contador sempre ha defensat la seva innocència davant del dopatge des del Twitter. El corredor ha dit en moltes ocasions que és innocent i que no té res a veure i ha rebut el soport de altres companys com Oscar Pereiro, que també és molt aficionat a aquesta aplicació. No vull acabar sense un toc exòtic i català, hi ha moltes persones per seguir al Twitter. També hi ha altres ciclistes i persones relacionades amb aquest mon com: Igor Gonzalez de Galdeano, Manolo Sainz, Javier Aramendia, Gorka Izaguirre o el mateix Carlos Sastre.

Jugadors, entrenadors, i tots els que hi hagi. Però en aquest últim vull fer una petició. Hi ha un català que participa en proves com és el mundial d’Skeleton que es diu Ander Minrambell. Seguiu-lo, una persona que el fa servir, esportista i dels que son bona gent!

Per cert, que jo també hi sóc: Sergi Quevedo

Quan tot s’acaba al camp

2010-11-30T22:10:00.010+01:00

Avui he esperat a que passessin 24 hores del clàssic per fer una reflexió freda del que va passar. Però no es pot. Els cinc gols i el bany que li va donar el Barça al Reial Madrid va fer història. Un camp nou com en les bones ocasions, ple fins a la bandera, i cridant i animant a l’equip. Un partit que es presentava calentet, Mourinho fent declaracions, Cristiano Ronaldo escalfant el partit i tota la premsa dient allò de veure si ens en feien 8 a ells també el dilluns i veien si eren capaços. Deprés de veure el partit només puc dir que si en fan 8... m’ho crec! El partit va ser un recital, un monoleg, una manera exagerada de contraposar dos estils de futbol, el de toc del Barça de Guardiola, contra el directa del Reial Madrid de Mourinho. L’altre dia vaig sentir moltes anàlisis, però em quedo amb una. El Madrid va intentar canviar l’estil de joc per parar al Barça i no ho va aconseguir, tot al contrari, va ser un suïcidi voler fer una altre cosa. En alguns moments semblaven gallines sense cap corrent cap a tots cantons sense ton ni son i es van acabar estavellant de manera brutal contra un gran Barça. Un estil molt definit Siguem sincers, el gol de Pedro, abans de que el canari marqui, hi ha un total d’un minut i 17 segons en que el Barça es va passar la pilota com va voler i per on va voler, va tornar a demostrar una verticalitat absoluta i un control com pocs. El que deia Mourinho té raó, el Barça és un producte acabat i ara mateix el Madrid està per fer. Aquest estil es demostra en dades com la possessió que va ser molt superior o com el fet de que el Madrid no començava a pressionar la sortida de la pilota, més aviat no pressionava, tot el contrari, s’ho mirava de mala manera!

L’arbitratge no condiciona un 5 a 0
Estem d’acord que Iturralde Gonzalez sempre és un àrbitre que ha condicionat molt els partits i que moltes vegades ha afavorit al Barça, però siguem seriosos, un 5 a 0 no ve condicionat per un arbitratge. Segons la premsa de Madrid (que després en parlaré) hi ha un clar penal sobre Cristiano Ronaldo. Comencem malament, Victor Valdés treu molt bé la pilota, el que passa que amb el que rellisca el camp i el fet de que surt amb el cos, no pot evitar la topada i siguem sincers, ens n’adonem quan ja ha passat un mon. No fem ressò del cop de colze de Carvalho a Mesi que agredeix al jugador, però ens fixem en que Guardiola amaga la pilota a CR7, aquest fet jo si que el trobo que no va amb el joc, però si volen jugar brut, tots en saben i Guardiola té molta més classe.

Si ens hem de fiar de l’arbitratge l’expulsió de Ramos per vermella directa per caçar a Mesi és molt greu, però no es greu que després empenti a Puyol i li toqui la cara a Xavi, dos companys i amics de selecció. Això no és lleig, el que si que ho és, està molt clar que és Piqué, un culé de TOTA la vida demostrant que recorda el que és guanyar a un Madrid i el resultat de 5 a 0 fent la mà... això és motiu de sanció i expulsió. Per cert, a Ramos només li ha caigut un partit!

Mourinho i les seves declaracions
Al final del partit Jose Mourinho va tornar a recordar allò de que si amb l’Inter van sortir amb la cua entre cames en el primer partit, però que quan van tornar van marxar amb el cap ben alt, camí de la final de la Champions i el Barça a veure-ho des de casa seva. Jo sempre penso que aquest home i la seva incontinència tenen un problema, ja que un dia sempre se li tornen en contra. Un parell d’exemples: Villa va costar molts diners i marca pocs gols, per la seva artífexs directe de dos gols i en va participar en dos més. Per altra banda, va dir que l’Sporting adulterava la competició al presentar-se amb 7 suplents... doncs bé, el Madrid amb 10 titulars i Benzema, va perdre de manera estrepitosa per 5 a 0 amb un equip amb el que el Sporting va perdre 1 a 0. Per tan cal plantejar-se les coses abans de dir-les i si no acceptes que t’han donat un repàs que t’han donat un bany i que surts tocat, tens un problema, perquè la resta de la gent ho pensa.

Aquest equip que aixeca la bandera del senyorisme i que jo cada dia tinc menys clar que la tingui i que ara mateix està més pendent de que els seus jugadors no parlin al final del partit, no vagi a ser que algun fiqui la pota i digui alguna cosa que no estigui mil·limetrada i parlada i que no ha sortit gaire a la llum, però Mahmud Diarra se les va tenir amb Mourinho per no voler sortir a jugar i coses per l’estil que deixen en un molt mal lloc en una entitat que no acaba de rutllar.

Un mal endèmic que es mostra amb la marxa de Raul
Ara ho entendreu. El Madrid comença el partit amb 1 jugador de la seva pedrera. El barça amb 8! Un jugador que només sent els colors, que sap que és el madridisme i que sap el que suposa jugar un clàssic d’aquestes característiques. Mesi, Iniesta, Xavi, Puyol, Piqué, Busquets i Valdés, saben de sobra com va aquest partit, un jugador com Pedro que porta menys temps també ho té clar i un Villa que el vas criticant dia si i dia també per part de l’entrenador de l’altre equip no li cal més motivació. Abidal fa la seva feina i Alves és tot cor i potència, jugui contra qui jugui.

Davant un Madrid que tots es miren i ningú entén com pot ser que passi això. Però com sempre la meva imatge per Casillas, el jugador de la pedrera del Madrid que posava aquella cara de flipo, flipo en colors flipo... Seré així de directe, cada dia em sap més greu per aquest nano perquè sembla que en els Barça-Madrid jugui sol! Per això parlo de l’exemple de Raul, un jugador tot cor i que té molt clar que el seu equip és el Reial Madrid i que ho donava TOT per aquest equip i que tot i perdre ho seguia demostrant i seguia donant la cara.

Catalans som morbosos, Punto Pelota líder d’audiència
Estem parlant d’un 15% d’una emissora com Intereconomia que es mou al voltant d’un 4... estem parlant d’un gran èxit per aquest programa, però estem parlant Tomas Roncero i els comentaris. Us ho confesso, jo vaig ser un d’ells! Abans del partit, connecten amb Barcelona, ja deien que tot estava a punt a Canaletes per si hi havia golejada. Els riures a l’estudi van ser increïbles com dient que era impossible i que no podria ser...

Tot just acabar el partit em vaig connectar a la cadena per poder veure el partit i poder riure amb els comentaris. Tot i això em va fer molta gràcia que es destaqués la vergonyosa actuació del Madrid, el gran punt de mira va ser l’arbitratge. El millor però era veure algunes cares. La de Siro Lopez pagava... i era la que més! Les demés era per mirar-les amb deteniment i tranquil·litat. Roncero arribava tard i mentre Pedrerol deia que calia tenir clar que els hi havien donat un bany, els demés criticaven a l’arbitratge. De cop va apareixer un periodista francès, Hermelle, que va dir que anar a celebrar a Canaletes, on per cert es van reunir 3000 persones un dilluns a la nit, era un error, perquè no era cap títol! Mentre a Cibeles hi havia un dispositiu muntat amb tanques per protegir la font pel que pogués passar, però clar, a lo millor han començat avui unes obres i les havien portat per si de cas. Els tertulians feien una cara que pagava i s’agafaven a qualsevol lloc per excusar el que va passar al camp.

Arriba Roncero i arriba el mestre de l’exaltació
Amb l’arribada de Roncero tot guanyava, tot sumava i tot es preparava per veure que havia preparat un dels caps del Diaro As per poder parlar d’aquest partit. Doncs bé, no hi va haver clemència, però poc va durar de tirar contra l’equip i aviat van rebre tan l’àrbitre com el comportament del Barça i dels seus jugadors, clar. I llavors ens dedica un speach de 5 minuts dient que el gran és Mourinho que és el millor entrenador i que amb l’Inter va fer un gran partit, va fer un gran paper i els va deixar amb un pam de nas... i que amb l’Inter ho havia guanyat tot i que amb l’Inter els havia deixat clavats... Millor mireu-lo i escolteu-lo...

Després d’això jo només dic que als culés els queda una volta per seguir restregant el resultat i seguir dient que l’equip de Mourinho no és invencible i que encara queden molts enfrontaments, però en els que de moment porta guardiola el balanç és aclaparador: 16 gols a favor i 2 en contra, que són els del 2 a 6. per tan poc queda per explicar.

Dennis Rodman, un geni com pocs

2010-11-25T01:31:00.014+01:00

L’altre dia pensava que feia temps que no dedicava un article d’aquest bloc a parlar de bàsquet. Feia dies que em rondava quins temes podrien estar ben plantejats i vaig estudiar el fet del Power Electronics València i el seu canvi d’entrenador. Vaig mirar el fet del ben valorats que estaven els entrenadors nacionals i de cop em sorgeix un nom que feia temps que no sentia i que vaig considerar que sempre és maco que torni a casa per Nadal, i com que ja s’apropa he decidit dedicar un article a un dels genis del Bàsquet NBA, Dennis Rodman. Geni perquè té tractament de geni i perquè és això que ara tan trobem a faltar a la lliga americana, com és un especialista en defensa i en rebot. Però no ens hem d’enganyar està molt sonat!

Els inicis
Dennis Rodman neix a Trenton (new Jersey) el 16 de maig de 1961. Des de petit li agradava el bàsquet i a la universitat no ho va dubtar mai que hi volia jugar. No era cap prodigi físic ni tenia qualitats extremes per aquest esport, encara que va ser en el darrer any d’adolescència en que va creixer 28 centímetres en un sol any que el van convertir en un jugador de dos metres molt interessant. Durant tres temporades va militar a Savage Storm que és de la Universitat Estatal del Sud d’Oklahoma. En aquestes tres temporades aconsegueix un excepcional registre de 25,7 punts per partit i una mitjana de 15,7 rebots. Amb aquests números estava molt clar que havia d’anar a la NBA i així ho va fer. Per ser més exactes va entrar en segona ronda del draft amb el número 27 i al 1986 era escollit pels Bad Boys dels Detroit Pistons.

La primera etapa a la NBA
En aquell equip va coincidir amb jugadors molt importants com Isiah Thomas, Joe Dumars, Bill Laimbeer com a estrelles i que estaven molt ben secundats per altres com Adrian Dantley, Vinnie Johnson, John Salley i Rick Mahorn. Amb el seu estil Rodman va encaixar de meravella i es va tornar un Bad Boy més. Al 1987 perdien la final de conferència contra els Boston Celtics d’un gran Larry Bird. Tot i això l’ala-pivot de New Jersey va tenir una actuació molt destacada cobrint a la gran estrella dels verds.

Al 1988 Rodman va donar un salt qualitatiu que el marcaria per sempre i va començar a demostrar que era un jugador molt important. Va millorar el seu joc i es va convertir en un expert rebotejador, tot i només fer 2’03 era el gran dominador en la seva posició. Aquella temporada va quedar segon en 1988-89 derrotaven a uns joves bulls a la final de conferència i s’enduien també el títol de la NBA després d’escombrar als Lakers per un escandalós 4 a 0. Al següent any tornaven a guanyar les finals, contra Porlan Trail Blazers i demostraven que eren un dels millors equips. Aquelles dues temporades Dennis Rodman va ser escollit el millor defensor de la lliga.

En aquell moment el jugador demostrava que estava a un gran nivell i que era un dels referents nats d’aquesta competició. Al 1991 liderava als Pistons amb 12,5 rebots i es mostrava com un líder i especialista intractable sota els taulells. Al 1992 va sumar l’escandalosa mitjana de 18 rebots per partit. Així es va endur el premi al màxim rebotejador de la lliga que l’aconseguiria un total de 7 anys seguits. Una nit del 1992 va aconseguir el rècord en la seva carrera de rebots en un partit 34. El problema venia en que els Pistons estaven canviant Thomas i Laimbeer deixaven el bàsquet i l’equip es destruïa. Per si això fos poc la bestia Rodman es va despertar una nit memorable, de la temporada 1992-93 va ser trobat a la seva camioneta, assegut amb una arma carregada a l’aparcament del pavelló de Detroit. Aquella nit, segons publica la seva autobiografia, va ser la que va assassinar a l’antic Dennis per donar pas al nou. Al final d’aquella temporada va ser traspassat a Sant Antoino Spurs.

Spurs, un pas efimer i marcat per Madonna
La temporada 1993-1994, Sant Antoino Spurs fa un canvi i es queda amb Dennis Rodman. Els Texans es feien amb el rebotejador més gran de la lliga que estava destinat a formar una parella intractable amb el seu pivot titular amb el marí David Robinson. I com no ho va aconseguir. La màgia Rodman va fer que per primera vegada el màxim anotador d’una temporada i MVP per Robinson i el màxim anotador, ell mateix, es trobessin en un mateix equip. Sant Antonio Spurs va aconseguir arribar a la final de conferència que van perdre contra el Roquets també texans.

Però no tot eren flors i violes, al contrari. Robinson i Rodman no es podien ni veure i el pivot estava cansat de les anades i vingudes d’aquest. Durant aquella època va tenir un romanç amb la cantant i actriu Madonna i això el feia estar descentrat. Va ser la primera vegada que es va tenyir el cabell de verd! El seu amor amb la cantant no va durar gaire. Fins i tot al cap del temps a la seva biografia va publicar que Madonna volia tenir un fill amb ell i va narrar amb pels i senyals com va ser la primera nit amb la diva del Pop. La mateixa Madonna es va encarregar de desmentir totes les difamacions i va acabar dient que al llit era un desastre.

Per tots aquests problemes el jugador va abandonar la seva estada a Texas al finalitzar la temporada i va marxar a un equip mític com els Chicago Bulls amb dos noms propis que marcarien de manera definitiva la seva carrera: Scottie Pippen i Michael Jordan.

Els Bulls ja tenen el seu gran referent a sota
Aquella temporada Horace Grant marxava a Orlando Magic i els de Phil Jackson buscaven un bon referent rebotejador. Òbviament no va passar desapercebuda la situació de Dennis Rodman, qui l’entrenador va dir que era capaç de domar i així ho va fer i com només ell ho sap. Aquella temporada amb un Jordan que ja tornava a portar un any de rodatge i amb una gran planificació es van convertir en un dels 10 millors equips de la història de la NBA i amb Jordan estelar un Pippen fantàstic i un Rodman que feia molt bé la seva feina se’ls hi sumaven Kukoc i Kerr entre altres per entendre millor aquella temporada de somni que estaven fent. Durant aquells tres anys Rodman va seguir guanyant el màxim rebotejador de la lliga, era un fix al cinc defensiu i feia coses increïbles per salvar pilotes de fora.

Al 1998, ell mateix decideix posar punt i final a la seva estada als Bulls. L’equip es desmantella i Pippen marxa a Orlando, Jordan es retira de
nou, Jackson marxa i decideixen no renovar el contracte a Rodman que marxa a diversos equips. A partir d’aquell moment la seva vida i la seva història canvien de manera definitiva i tot i tenir 5 anells de campió i estar considerat entre els 50 millors jugadors de la història el nou Dennis, que va anomenar a la seva autobiografia, estava acabant amb la seva carrera esportiva.

A provar per tot el mon
Després de deixar els Bulls, Rodman va provar sort a Lakers i Mavericks, en vista del seu poc èxit va decidir deixar la NBA i va marxar a Mèxic, va jugar a Anglaterra i fins i tot a Finlàndia. És en aquesta època que està casat durant un any amb l’actriu Carmen Electra, però només duren uns mesos després de la seva boda a las Vegas al 1998. Per cer, la validesa de la boda va ser per només unes hores!

L’altre Dennis Rodman
Al acabar la seva carrera, o fins i tot compaginant-la, va treballar en altres projectes. Va ser lluitador professional de Wresling americà, el que aquí coneixem com Pressin Cach. Va debutar al 13 de juliol de 1997 en una baralla amb Hulk Hogan i es va enfrontar i perdre contra Lex Luger i Paul Wight. La seva segona actuació va ser un any després i també juntament amb Hogan, en aquesta ocasió es van endur la victòria contra Dallan Page i, atenció, Karl Malone! El seu darrer combat va ser contra Randy Savage.

També ha participat com a actor en algunes pel·licules, com també ha fet O’neall. Per ser exactes va protagonitzar Double Team amb Jean Claude Van Damme i que va ser un gran èxit a taquilles. Aquesta peli ell mateix explicava les complicacions per la diferència d’alçada, ja que ell és 30 cm més alt que l’altre protagonista. Protagonitza també la història de la seva vida a TV que és el resultat del seu llibre i també altres films com Simon Sez o Cutaway. La seva darrera incursió la trobem a The Minis del 2008.

També l’hem pogut veure corrent els Sant Fermines, però per una causa solidaria, cosa que dedica molt del seu temps lliure

La vida personal i sexual d’una estrella de la NBA
Aquesta setmana va sortir a la llum que mentre feia una entrevista telefònica per una emissora de ràdio estava en aquell moment estava practicant sexe i el retransmetia, dient frases com: “això és fantàstic ara estic a la meitat de la feina”. Aquest és el mateix home que tapava i eixugava a Larry Bird i ajudava a Jordan a ser el millor. Un home que entre altres va agafar el micròfon d’un hotel i narrava per ell, i se sentia per tota la megafonia, com era una orgia seva amb 6 dones.

Conclusió
La imatge d’un jugador de poc més de dos metres, amb el cabell de colors, pírcings i tatuatges, no era gaire normal a la epoca dels 90 a la NBA. Per ser més exactes era una bogeria i per això era recordat Dennis Rodman, un jugador considerat entre els 50 millors de la historia de la NBA, màxim rebotejador en 7 ocasions i guanyador de 5 anells que serà recordat més per les seves tonteries que pel que va ser, un grandíssim jugador de bàsquet!

Els agents de futbol, els grans problemes

2010-11-20T01:31:00.008+01:00

Fa uns dies que em venen a la ment jugadors que estan donant molts problemes Ibraimovic, Yaya Touré, Tello, Tamudo, Marqués, Ronaldo, Roney... entre molts altres. Estem en un moment del futbol que és complicat viure-hi i fins i tot es té en compte que jugadors tenen uns sentiments i cal tenir clar que si hi ha moviments ells cobraran molt més que si no s’estan quiets. Una curiositat estadística: Actualment hi ha 5782 agents FIFA, segons la llista que podeu consultar aquí. D’aquests 585 son espanyols, el país que més en té! Un 10% dels agents FIFA són espanyols. Entre ells hi ha la família Urdangarin i Núria Bermudez, entre d’altres. Fins i tot un cosí germà meu, com a cosa curiosa.

Ronaldo, els agents a la presó
Parlar de Ronaldo Luis Nazario da Silva es parlar d’un dels jugadors que més han mogut els seus agents. Com si fos la moneda falsa que ningú vol es va moure entre els millors clubs d’Europa. Va irrompre al PSV i en dues temporades va fer que els observadors del Barça s’hi fixessin. Després d’un any i 34 gols marxava a l’Inter on les lesions l’acusaven. Després va passar al Reial Madrid i més tard al Milan, és a dir, entre els eterns enemics i va passar per tots el clubs.

En tot això un comú denominador els seus agents, que en tots els traspassos van treure molts diners. Temps després es va demostrar que de manera fraudulenta, per tan van acabar a la presó i demostrant que les males pràctiques en aquest esport s’acaben pagant i més amb un dels millors davanters centres de tots els temps.

Touré Yaya, un jove molt veterà
Aquest és un d’aquells jugadors que hem sentit tant de temps que ens pensem que té 30 i molts anys i no és així té 27 anys i ha passat per un total de 8 equips amb anades i vingudes Va començar a Costa de Marfil, va passar per Bèlgica, va marxar a Ucraïna, va tornar a Belgica i va tornar a marxar a Ucraïna... Després Grècia, França, Espanya i Anglaterra. Tot i que a tots els equips ha estat un jugador clau el seu agent sempre l’ha fet moure i molt! A vegades de bones maneres, d’altres no. Com quan va parlar de Guardiola i és Dimitri Selyuk l’autor de tot tipus de perles i de moltes dites que van causar molt malestar entre l’afició i una mica d’animadversió cap a un jugador molt estimat per l’afició i que sempre va reconèixer que estava molt content a Barcelona.

Fernando Marquès un altre jove veterà
Manel Ferrer és el que ha mogut a Fernando Marqués per mitja europa sense trobar el que buscava. 26 anys i un total de 8 equips. Va començar al Rayo Vallecano, va passar al Ràcing de Santander, va marxar cedit al At. de Madrid, va tornar al Ràcing al 2005 i marxa cedit de nou a l’At de Madrid i finalment al Castelló. Torna a l’At. de Madrid on està poc temps i marxa a l’Airis de Salonica. Marxa a l’Espanyol i un cop aquí es fa un lloc dintre de l’equip.

Les lesions el persegueixen i sembla que no acaba de trobar el seu estat òptim. En vista de que no es titular decideix marxar amb un vuit legal del seu contracte, el mateix que ja va passar amb Oscar Serrno al Ràcing. Per tan es troben que el jugador aconsellat pel seu agent marxa lliure al Parma italià, on no esta tenint una bona temporada, ja que l’equip està a la zona baixa de la taula. Segons les darreres declaracions s’ha de canviar la mentalitat...

Tamudo, el gran símbol que marxa per la porta del darrera
Quan Raul Tamudo semblava que es retiraria a l’Espanyol i seria un dels jugadors més importants del mon perico, es troben amb que el seu agent fa una carta demanant que el deixin marxar. En aquell moment Tamudo ho nega i diu que no és així. Poc després apareix el president del club Daniel Sanchez Llibre amb una carta signada per l’agent Tomàs Durant i que demanava que el deixessin marxar. Finalment el 8 de maig es va acomiadar de l’afició i oficialment va marxar del club el 1 de juliol del 2010 després de tretze temporades i de molt d’amor per el seu club.

És la segona vegada que feia un intent de marxar, però aquest era definitiu, després de que 1997 es va truncar la marxar al Glasgow Rangers per no passar l’examen mèdic. Tot i dir que marxaria fora, finalment va firmar per la Reial Societat de Sant Sebastià.

Tello torna a casa després d’una gestió estranya
Tornava al Barça B després d’estar a l’espanyol B. El jugador va marxar, en teoria, perquè acabava el contracte, altres diuen que no que ja l’havien renovat. El tema es que Tello va tornar a generar una controvèrsia entre Barça i Espanyol, com ja va passar amb el cas de Raül Baena. Per aquest afer de Tello, el seu Agent Josep Maria Orobig (que també porta a Busquets o Guardiola entre d’altres), té vetada l’entrada a Cornellà el Part i a Sant Adrià després d’aquesta gestió.

L’agent ha portat jugadors pericos com poden ser Roger, Capdevila i actualment tenen al seu protegit Coro, que depèn d’ell.

Ibra i Mino Raiola, el millor pel final
Parlant clar i malament m’he guardat Mino Raiola pel final. L’agent d’Ibraimovic ha estat un dels maldecaps més constants pel futbol club Barcelona. Amb l’arribada del davanter suec tothom tenia clar que no seria fàcil adaptar-lo a aquest futbol i més amb el caràcter que es gastava, que de suec en tenia ben poc. Així va ser i si a sobre li sumes el seu agent demostres com va tot. Un home que va negociar un contracte per a ell d’un milió d’euros per temporada mentre Ibra estigués vinculat al Barça.

Aquest home aquest estiu s’ha forrat. Ha fet el traspàs de Ibra, ha portat a Ballotelli al Manchester City i ha portat a Mattioni a l’Espanyol. Es pot dir que aquest antic pizzer ha guanyat mols diners i que s’ha fet d’or amb un piquet d’or. La darrera anada d’olla va ser dir que Cruyff i Guardiola haurien d’estar al mateix hospital mental. I com aquestes moltes. Un home peculiar que demostra que aquesta gent que el mon dels agents sempre és complicats.

Escac... i mat¿?

2010-10-01T14:58:00.009+02:00

No em refereixo als escacs, amb aquesta expressió em refereixo a un esport tan noble com el ciclisme, on sempre hi ha hagut l’ombra que planejava del dopatge i on s’hi ha creat fins i tot una certa psicosi. Alberto Contador ha tingut que sortir al pas de les informacions difoses per una cadena alamana on acusen al de Pinto de haver pres substàncies dopants durant el darrer Tour de França, una competició que després de l’operació port està ferida i de molta gravetat. Per aquest motiu la UCI ha decidit suspendre cautelarment al corredor fins que s’aclareixi la situació i es tingui molt clar el que va passar.

Antecedents, la UCI i les contradiccions
Aquest fet esclata el passat mes d’agost, quan la UCI (Unió Ciclista internacional) crida a Alberto Contador per dir-li que han detectat un nivell de clembuterol a la sang i que per tan ha donat positiu en un anàlisi antidoping. Segons el mateix corredor, la mateixa federació li diu que aquesta quantitat és causada per haver pres un aliment i que per tan no cal que es preocupi. Tot i això quan la cadena alamana destapa aquest fet, salten totes les alarmes. Obviament, si el que diu el corredor es cert, la UCI no tindria perquè sancionar-lo, encara que suposo que el fet de que surti als mitjans alerta a la federació que es vol estalviar un escàndol i de manera cautelar el suspèn. Per mi un error, ja que si finalment es demostra que és per un cas alimentari com ja va dir la mateixa Unió Ciclista Internacional, llavors estàs embrutant el nom d’un corredor que és innocent i que, si es confirma que no s’ha dopat, ja quedarà marcat per tota la vida i tampoc és la idea.

Clembuterol, el dòping de la carn
Sobre que els ciclistes han de tenir una alimentació sana i basada en productes naturals és una cosa primordial. L’exemple és aquest compost, el Clembuterol. Perquè us feu una idea aquesta substància es comença a aplicar al 1965 i es demostra que és un descongestionant molt bo i es recomana per l’asma i problemes de bronquis. El problema ve quan es descobreix que té efectes secundaris i que produeix taquicàrdies i altres dolències coronàries per la seva acció vasodilatadora . Per aquest motiu es restringeix a molts països.

Tot i això en els anys 70 és un gran estímul per la industria alimentària. Per ser exactes descobreixen que al administrar clembuterol als animals per via oral redueixen la seva massa de greix i augmenten la musculatura. Per tan es comença a aplicar a molts animals i d’aquesta manera s’aconsegueix que animals com la vedella consegueixin una bona massa muscular sense necessitat de tenir grans pastures on estar.

Al 1992 la UCI prohibeix de manera explícita el clembuterol per ser un anabolitzant i desenvolupar aquesta massa muscular de manera desorbitada. Tot i això, al contrari que amb els altres productes, per aquest no es va posar un mínim de detecció per considerar-ho una substància dopant.

Contador i el seu filet
La proporció de Clembuterol que es troba a la sang de Alberto Contador és molt baixa. Per ser exacte 400 vegades menys de la que la UCI troba com a imputable. El seu nivell és de 0,005 en sang, per això se li diu que és alimentària i aquí és on apareix Jose Luís Lopez Cerrón.

Aquest personatge, de Valladolid i de 54 anys és ex-ciclista professional, ex-director esportiu i actualment màxim organitzador de la Volta Ciclista a Castella la Manxa. Com a bon aficionat visita un parell de dies el Tour i a tots els que hi son presents. En aquell moment el cuiner de Alberto Contador, que es diu Paco Olalla i segons la versió de López Cerrón està enfadat perquè no el deixen entrar a la Cuina a on es troben i li demana sisplau que li faci arribar algun filet de carn. En aquell moment López Cerrón que anava per l’autopista surt a Irún i busca una carnisseria per comprar aquesta carn de vedella, sense saber que podia estar “intoxicada” per aquest fàrmac. Una de les curiositats és que en un primer moment el cuiner el que més li preocupava eren les salses, ja que a l’estiu poden provocar una indigestió a un ciclista.

Un esport ferit de mort
Aquesta és una nova etapa d’aquest Tour que fa el ciclisme cap a la seva autodestrucció. Un esport que en un principi està considerat per a valents i per a homes molt forts físicament, continua proporcionant problemes i demostrant que està massa tocat. Quan al febrer del 2006 esclata la operació Port tot el ciclisme es cobreix d’una capa de merda (parlant clar i malament) que tot el mon de l’esport té molt clar que trigarà molt en desaparèixer. Amb Eufemiano Fuentes i el Kelme com a protagonistes es comencen a destapar molts noms de ciclistes, equips, directors esportius, metges (encapçalats pel doctor Merino Bartres) i molts altres esportistes que es fan transfusions sanguínies per poder millorar el seu rendiment i que no es detecti el positiu per dòping. Noms com els de Jan Ulrich, Alejandro Valverde o Ivan Basso, ciclistes de primer ordre apareixen en aquest sumari i en aquests arxius. Aquest va ser el cop de gracia a un esport que cada dia més estava tocat de mort.

Però el dopatge es podria considerar (amb perdó de l’expressió) el gran càncer del ciclisme, ja que fa anys que es porta a l’interior i que mica en mica el va minant i el va consumint. Noms com el de Marco Pantani o molts altres que sempre van estar al més alt de les curses, al capdavant de la serp multicolor i que van acabar al més profund de l’abisme esportiu i fins i tot personal, per el seu contacte amb aquest mon de les substàncies prohibides.

Veureum com acaba tot això i si s'ha posat a un innocent en el punt de mira a veure com li treuen aqest estigma... Però, sincerament, el ciclisme en general no pinta gaire bé, com deia al principi de moment és un esport que està en escac, en dos moviments més, però, es pot acabar la partida.

Fí d’un període històric

2010-09-08T20:41:00.007+02:00

Aquesta tarda s’ha confirmat el que ja teníem clar molts dels que ens agrada el Bàsquet. Espanya s’ha acabat! Aquesta vegada no ha pogut ser i tot han estat problemes des del principi i fins al final. Un equip descompensat i que li falten moltes peces i molt importants (Com son Pau Gasol i Jose Manuel Calderon) i que si vol tornar a començar ho ha de fer des de la base i començant a fer una bona neteja a nivell de planter.

Scariolo no agafa les peces bones
Quan ens miràvem tots la configuració de l’equip trobàvem a faltar jugadors com Carlos Suarez o algun pivot més que no fos els de sempre. Tots varem agrair la aparició de jugadors com Fran Vazquez, que tornés Calderon i que tinguéssim un equip de garanties. Tots esperàvem amb ganes les aportacions d’un Victor Claver que estava fent una bona temporada i que és un gran defensor i un San Emeterio que va amargar la final de la ACB al totpoderós Barça. Molts teníem dubtes de la incorporació de jugadors com Sergio Llull, que tot i fer una molt bona temporada arribava tocat i justet a la cita, però tots varem tenir clar que el seleccionador no va fer el que havia de fer quan varem veure les rotacions que feia.

Sempre reaccionant contra les cordes
L’equip espanyol no ha donat senyals de ser aquella piconadora de fa 4 anys a Xina i una de les pors era no trobar-se contra els Estats Units d’Amèrica. S’estava tan capficat en aquest equip que no es mirava a la resta i en les possibilitats d’una Turquia molt potent, d’una Sèrbia jove i amb ambició i de molts equips que estaven destinats a donar guerra. Una Argentina que demostra partit a partit que la suma de Prigioni i Scola és impensable... En cap moment l’equip va donar sensació de seguretat i de tenir tot controlat com en altres ocasions. No em refereixo només al desastre de Lituània, sinó també a fets com que contra el Líban es patís molt més del compte per superar a una selecció inferior en molts aspectes.

Grans errors bàsics en moments claus
No tenir la seguretat en el tir lliure i no tancar bé el rebot van ser dos dels errors més repetits pels de Scariolo . No es poden fer tants errors tancant el rebot i no aprofitant l’alçada de jugadors importants i aprofitant que el sostre d’Espanya en moltes ocasions era superior al dels rivals però que no es van poder parar en cap moment i jugadors com Fran Vazquez cal reconeixer que van tenir molts problemes fins que no van estar entonats.

Els Juniors d’or es fan grans
Ens recolzem molt en aquesta generació de jugadors, pero tots ells ja tenen 30 anys i mica en mica s’ha d’anar fent lloc a les noves generacions. Estem d’acord que un Ricky, Rudy, Sanemeterio, Claver, Suarez, Marc Gasol... però cal donar definitivament el salt generacional que cal fer per seguir somiant en tornar a ser grans! Però per això cal començar a prescindir de molts jugadors que mica en mica han de deixar pas a les noves generacions. Tot i això la jerarquia a la selecció sembla que faci això inviable. Cal seguir exemples com els de Grècia i Sèrbia que van trencar amb el passat i han començat de nou en aquest Mundial.

La premsa tampoc ajuda
L’altre dia llegia un article molt interessant de Ramon Trecet que explicava el que era el seguiment de la premsa a aquest equip. Fa molt de temps que es parla de la ÑBA d’aquesta gran selecció i que no es tenen en compte que els jugadors i l’equip no han estat fent el que devien. Qualsevol veia que la cosa no rutllava menys els mateixos periodistes que deien allò de seguim creient i seguim demostrant que som la ostia... però no és mai així! Perquè la crítica sigui construcitva o destructiva és totalment necessària perquè un equip funcioni. En aquest cas no s’ha fet.

La Federació un altre impediment
Aquí toco un tema escabrós però necessari. Jose Luis Saez també és un dels grans problemes que té el bàsquet a nivell estatal. El president de la federació està massa acomodat i no li va tremolar la mà per fer fora a Pepu Hernandez. El seu gran objectiu era fer entrar a Sergio Scariolo... però no ho va aconseguir i la primera opció va ser Aito Garcia Reneses que en agafar la selecció va decidir fer alguns canvis. No va poder ser i es va trobar amb un equip enquistat i amb jugadors que ja haurien d’anar canviant. Garcia Reneses es va recolzar en jugadors que coneixia i que tenia confiança com Rudy i Ricky i ells van respondre. Al acabar les olimpíades el senyor Saez li va dir que no podia ser entrenador del Unicaja i al mateix temps Seleccionador. Ho deixa i llavors si que posa a Scariolo, entrenador del Khinki rus... Ell comença com a seleccionador guanya l’europeu però té clar com se les gasta l’equip. En un dels primers partits i perdent el matx en el darrer instant es demana un temps mort. Hi ha una jugada per tirar triple i diu que qui se l’ha de jugar és Sergio Llull, en aquell moment Marc Gasol es queixa de que tenint a Navarro, el seu germà, Garbajosa o Mumbrú se l’hagi de jugar el nou... per tan quedava molt clar com havia d’anar la cosa.

Conclusió
El Mundial s’ha acabat per Espanya. Sèrbia els ha deixat sense semifinals d’alguna cosa per primera vegada en 5 anys i per tan obrim un nou període de reflexió. Veure’m si l’entrenador Sergio Scariolo continuarà a càrrec d’aquest grup i de veure que passarà. Les claus estan obertes i a partir d’aquí TOT QUEDA PER DECIDIR!

Les altres conseqüències del Mundial de Futbol

2010-08-20T12:20:00.011+02:00

Aquestes setmanes arribava a les meves mans un article del Mundo Deportivo, que explicava quines havien estat les conseqüències de la eliminació prematura de Corea del Nord del Mundial i em va deixar embadalit! Però anem per parts.

Corea del Nord, dades generals
Si repassem una mica com és aquest país ens l’adonarem que les coses no poden anar del tot bé! Us explico: La Republica Democràtica de Corea del Nord neix al 1945, quan es decideix que els americans tinguin una part de corea i els sovietics una altra. Per tan es divideix a partir del paral·lel 38. La Republica Democràtica viu en un regim comunista fins al dia d’avui. Es calcula que hi pot haver uns 24.051.218, encara que aquest és el darrer cens oficial i data del 2008. El seu governant és el inconfusible Kim Jong-Il i que té una visió de la vida una mica peculiar. Aquest home ha fomentat els grans principis del comunisme i ha tingut problemes pels seus programes de desenvolupament nuclear. Però ha fet coses com grans autopistes i grans infraestructures que han donat feina als coreans. Ara bé, això també té els seus contres, ja que tenen unes autopistes fantàstiques en un país que no té benzina fa que siguin inutils. Per tan tenen gent contractada que escombra aquestes autopistes... si si, LES ESCOMBRA!

Com a darrera curiositat us explicaré que l’encarregat de les polítiques amb l’exterior i de les relacions amb altres països és un català! Alejandro Cao de Benós de Les i Pérez nascut a Tarragona al 1974. Ell és un comunista català. És el president de l'Associació d'Amistat amb Corea (KFA) i ha advocat permanentment per la República Popular de Corea del Nord des de 1990. És delegat especial honorari d'aquest país, i delegat especial del Comitè de relacions culturals amb països estrangers. A Corea del Nord se li coneix pel nom de Sol-il Zo, "Corea és una". Coses de la vida!

Corea del Nord, la gran incògnita del mundial
Aquest país va accedir després de 16 partits amb la selecció i aconseguir passar a la fase final del mundial i aconseguint una de les 4 posicions que hi havia a la zona asiàtica. Després de 30 anys de travessia pel desert els nordcoerans van tornar a una fase final del mundial. I van voler demostrar que eren un dels equips amb garanties i que no només les noies, que si que estan al màxim nivell.

La majoria dels jugadors provenen de la lliga local que no és gaire potent, només 3 dels jugadors provenen d’equips extrengers: Jong Tae Se, el Rooney Asiatic, aquell que s’emocionava al sentir l’himne i que començarà la temporada al Bochum alemany i que la temporada anterior estava al Kawasaki japonès i que per cert, va neixer en aquell país tot i els pares siguin nord coreans. An Yong Hak, que aquest juga també al Japó, per ser exactes al Omiya Ardija i finalment un altre dels que juga fora és Hong Yong Jo, que juga al Rostov Rus. Aquests jugadors estan més acostumats a un estil de vida més occidental, formen part del regim i això els va servir per salvar-se de tot l’escarni que després relatarem.

Una selecció que ja va venir envoltada de dilemes i problemes. Es parlava de la deserció d’alguns jugadors i que tres o quatre havien deixat la concentració i que no tenien intenció de tornar. Però de tot això no hi ha res parlat i clar. Per cert, una altra de les curiositats i que aquesta si que està confirmada, va ser que en vista de la pobresa dels seus conciutadans van contractar a un miler de xinesos per animar a la selecció en aquest mundial i per tan el seu suport no era del tot sincer.

L’evolució durant el mundial
El primer partit era una prova de foc per Kim Jong Hun. L’entrenador que temps enrere havia estat considerat un semideu per portar a l’equip a la fase final, se les veia amb la totpoderosa Brasil de Dunga. Sens dubte una manera pitjor per començar el mundial no en trobaran. Doncs bé, el partit no va ser televisat a Corea. El motiu era, segons els mitjans oficials del país, que no hi hagués una desmotivació per part de les joventuts socialistes en veure la humiliació que la Canarinha podria portar als coreans. Doncs bé, no només això sinó que a sobre encara treuen un bon resultat: 1 a 2 amb gol de Jin Yun Nam, que al 89 v a fer un molt bon regat i va marcar el gol. A partir d’aquí es va posar en marxa tot un nou sistema de veure aquest mundial. La televisió oficial va decidir fer el partit de Portugal en directe i donar la senyal per a tot el país. El partit va acabar amb una humiliant derrota dels Coreans per 7 a 0. La televisió va apagar la senyal i sense dir res del partit va canviar radicalment de tema. El 3 a 0 posterior de Costa de Marfil, ni es va poder veure. Corea marxava del mundial amb un total de 12 gols en contra i un a favor i com la PITJOR selecció de totes!

Conseqüències directes
En el que els coreans anomenen el Palau de la Cultura, van ser portats els jugadors i en un escenari van ser insultats, vexats i calumniats per un total de 400 fanàtics coreans (majoritàriament funcionaris i estudiants) van insultar i calumniar durant 6 hores a tots els integrants de la selecció. Per acabar-ho d’adobar l’entrenador de la selecció Kim Jong Hun va ser condemnat a treballs forçats i a treballar en una obra que recorda els que estaven al cantó comunista del Teló d’Acer... Coses de la vida, en declaracions, molt controlades i vigilades com tot el que feia Corea, Jong Tae Se, de pares coreans i nascut a Japó, deia que no hi hauria represàlies i que això formava part del passat i de les mentides.

Segons Radio Free Asia, en aquesta catarsi contra els jugadors de Corea del Nord hi havia el ministre d’esports Park Myung Chul, que va fer culpar al tècnic de la selecció Kim Jun Hun. Un home que va fer el que va poder i que misteriosament a les seves compareixences sempre anava acompanyat del que deien que era el seu ajudant tècnic, un home obscur que seia al seu costat i que tenia poca pinta d’entendre de futbol, i que estava allà per controlar el que deia!. L’entrenador després de tot va ser enviat a treballar en una pedrera i finalment expulsat del Partit dels Treballadors! Quin era el seu delicte: Traïció a Kim Jong Il

Antecedents que n’hi ha, Mundial de 1966
Anglaterra era la seu d’aquell mundial. En mig d’una cruent Guerra Freda hi ha la cita esportiva per antonomàsia i Corea del Nord hi entra. Aconsegueix un molt meritori vuitè lloc que fins al moment és la millor lloc aconseguit per aquesta selecció. Corea va ser la primera en marcar un gol asiàtic en un mundial, ho va fer en l’empat contra Chile i va ser obra de Pak Seung-Zin. Després també es recorda la victòria contra la tota poderosa Itàlia per 1 a 0 amb gol de Pak Doo Ik. Això va procurar que la selecció passes a quarts de final! Aquesta celebració es va fer amb cervesa i excessos que van ser reprovats per Kim Il Sung (pare de Kim Jong Il). Al arribar entre les 8 millors seleccions del Mon es van desinflar. Allà es media amb Portugal. Al minut 23 Corea del Nord guanyava per 3 a 0. Però Eusebio va marcar quatre gols i Jose Augusto un altre que van deixar el 5 a 3 definitiu. Això va provocar que la majoria de jugadors i l’entrenador fossin destinats a un camp de concentració de Yoduk, on per menjar, i segons les seves declaracions, agafaves allò que s’arrossegués o volés, ja que no hi havia res més!

Quan les crisis van més enllà del purament econòmic

2010-08-02T12:30:00.014+02:00

Mireu, aquests dies estem immersos en meitat del mercat de fitxatges de la primera divisió i de totes les lligues europees. Això fa que tothom mogui fitxes corrents per buscar els millors del mercat, el més barat i el que més s’adapti a les seves necessitats. Desenganyem-nos, la crisi es profunda i es busquen gangues o cessions. Per tan estem en un moment complexa de la temporada i ho sabem tots.

En mig de tot això hi ha una vila d’irreductibles merengues, que al contrari del que fan tots, es carreguen totes les categories inferiors i només fan que fitxar a jugadors per la seva primera plantilla i treuen calers de vendre els seus futurs cracs. Una crisi que no és econòmica, si no d’identitat.

Estava l’altre dia veient l’adeu de Guti i Raul, els dos grans capitans d’aquest club. No dic que siguin sant de la meva devoció, però com a símbols madridistes eren dels més importants. Gutí, aquell geni incomprès, aquell jugador que és capaç del millor i del pitjor! Aqurll personatge que arriba i sembla que estigui molt més pendent del que són les discoteques de la zona que de l’equip en el que juga. Tots sabem que després de perdre la lliga en la darrera jornada, ell no va perdre el temps i demanava els telèfons de les aficionades que li feien més el pes i ara que està separat, ENCARA MÉS!

Per altra banda Raul, el etern 7 del Madrid i que semblava que d’Espanya. Un jugador que per la seva edat va anar perdent protagonisme a la primera plantilla, però que no us enganyeu, cada cop que hi era, es transformava en un perill per a qualsevol equip. Que li preguntin si no al Bayern de Munich que els hi va fer l’altre dia a la final de la Total up amb l’equip de Gelsenkirchen. Aquest jugador que segons els entesos ha portat el madridisme al cor tota la vida i que és la viva imatge del sentiment blanc. Em permeto el luxe de recordar que aquest home estava a les categories inferiors del Atlético de Madrid. Per tan si que ara pot ser del Reial Madrid, però es va fitxar de l’etern rival. Un jugador que amb només 19 anys va haver de fer una roda de premsa sobre la seva vida sentimetnal i un jugador, que segons les males llengües es va casar per evitar més problemes de faldilles. El gran capità ja no serveix i marxa igual que Guti sense perdonar un sol euro al Madrid... i a sobre se’ls acusa de traïdors... si a tu et foten fora i et queda un any de contracte, el més normal es pagar-lo!

Perquè parlo d’aquests dos casos, perquè el Madrid de la casta, del Coraje sembla que mica en mica es va desintegrant! Si, perquè ara els màxims representants són Casillas, un porter ara indiscutible, però que apareix després d’un fitxatge lamentable com és el de Bizarri (porter del mític 1 a 5 al Bernabeu del Saragossa) i que quan es lesiona es decideix apostar per aquest nano que havia estat sempre a les categories inferiors del club i de la selecció espanyola, on per cert era el suplent de Aranzubia. Aquesta aposta surt rodona i el Madrid aconsegueix un porter de garanties i fins i tot indiscutible! L’altre gran representació del futbol de cantera és Arbeloa. Un jugador que tenien a les categories inferiors, que va estar al Castilla i que van haver de vendre per donar-se conta que era bo! Repescar-lo i ara si, un indiscutible de la banda esquerra! Per últim el darrer cas és Granero. Un jugador que surt de les categories inferiors i que el Madrid ven al Getafe amb opció de repesca i que fa efectiva perquè el jugador vegi tots els partits de s de la banqueta... Quina manera de tallar les ales al pirata, que a mi m’agrada moltissim.

A partir d’aquí hi ha jugadors com Rodrigo, destacat en el darrer europeu sub 19 i que marxa venut per 6 milions d’euros, Marcos Alonso, fill i net de futbolista que també ha de marxar al Bolton perquè no té lloc al primer equip, però això si renoven a Marcelo i busquen un lateral esquerra..., Parejo que el porten i se l’emporten al seu gust, Torres, un lateral que apuntava maneres i que va acabar al Getafe... Soldado que no serveix i ara és un dels fitxatges estrella d’aquest any del Valencia... Juan Mata que estava a les categories inferiors blanques i al veure que no li feien gaire cas marxa al València i ara és un dels campions del Mon... per tan que s’ho facin mirar.

Un exemple tonto... Quan l’any passat Florentino Perez va anar a fer l’entrevista amb els Manolos de Cuatro i que van ser tan criticats per la canya que van fotre... hi va haver una pregunta que va ser molt bona... el president no tenia ni idea contra qui jugava el Castilla, ni sabia qui eren els jugadors importants i no crec ni que tingués ni idea qui era l’entrenador... No dic que el president del Barça sàpiga qui és Nolito ni que li soni més un jugador com Fontàs o Sergi Gomez... Però cal tenir clar que a mitja temporada poden ser jugadors importants.

La gran Quinta del Buitre que tots idolatren i recorden, apareix quan totes les grans estrelles del Madrid es lesionen i pateixen més del compte. Pugen a Butragueño, Michel, Sanchis, Martin Vazquez... i d’allà surt un dels millors equips de la història del club blanc des de l’època de Puskas i companyia

Òbviament un entrenador com Mourinho i un president com Florentino Perez tenen molt clar que les categories inferiors, són això... inferiors. Però jo sempre he pensat que en un moment donat et poden salvar la papereta i si no és així no les tinguis i una despesa que t’estalvies. Quan es parla de Mourinho ja se sap que no conta amb elles. L’exemple és un Chelsea on no hi havia equips per sota que donessin la talla i un Inter de Milà, que fen honor a la seva fundació NO donaven ni una oportunitat als jugadors nacionals, ja que a excepció de Balloteli i un Materazzi en hores molt baixes, jo no en recordo cap!

Els de casa nostra són diferents
Mireu, quan aquí es parla de categories inferiors, és una manera per nodrir el primer equip aquí si que s compleix. Quan es fan aquells tornejos que tots veiem al Plus o a Cuatro de joves jugadors que han de ser el futur de l’equip i que són peces claus per a qualsevol entrenador de cadets i després els acabes veient amb el primer equip no són cap novetat. Veure un jove Iniesta en aquests tornejos i que després sigui peça clau en el seu equip no és una novetat o veure al malaurat Jarque igual!

Aquí veure que apareixen jugadors com Sergio Busquets, Jordi Amat, Pedro, Didac Vilà, Jeffren, Raul Baena, Javi Marquez, Fontàs o tot un reguitzell de noms que ara com ara són imprescindibles no és res de nou. Els jugadors aquests són els que ho donaran tot per l’equip i faran el que sigui per demostrar que són molt vàlids pel primer equip.

Van Gaal un entrenador que ho tenia molt clar
Mai he estat un defensor de Luis Van Gaal, però va fer coses bones per aquest Barça i el temps li ha donat la raó, Xavi va debutar amb ell i el mateix holandès va ser el que va parar la venta de Puyol! Si, com ho llegiu, el Gran Capità l’home que va fer el petó a la senyera en marcar al Bernabeu l’home que va marcar el gol que va posar a Espanya a la final del Mundial i el que és una de les peces indiscutibles en qualsevol equip estava a punt de signar el seu traspàs al Malaga per mig milio d’euros. Van Gaal va dir que ni de broma, se’l va endur amb el primer equip i el dia del marcatge a Figo es va consolidar com un dels majors exponents del que és un lateral dret i un bon defensa... tot i que jugava habitualment d’extrem!

Grans errors subsanats per la pedrera
No ens hem d’amagar que els clubs catalans també han fet grans cagades parlant clar i malament. El Barça buscava un jugador per suplir bandes i es va apostar per Hleb. No ha donat el resultat esperat. En canvi d’això es busca recanvi en el planter i es troba un jugador com Pedro que ha complert amb escreix. També s’aposta per Chygrynsky o Caceres i cap dels dos ha triomfat. Ara es miren a jugadors com Fontàs o Muniesa per tapar la baixa dels dos jugadors.

L’espanyol també n’ha fet d’aquestes fitxar per 3 milions a Lola i pagar-li una de les fitxes més cares del club per un jugador que no te minuts i que no funciona. Per acabar jugant amb Baena i Javi Marquez i sense contar amb un dels suposats fitxatges estrelles. El mateix va passar amb Roncaglia que arriba per la malaurada desaparició de Jarque i s’acaba confiant en Victor Ruiz perquè es veu que aquest és un carnicer i no funciona. El mateix passa amb Pillud, un gran lateral que ve per suplir aquesta posició que entre Chica i Garcia tapen de sobres i més si contem que apareix un jugador com Dídac Vilà per acabar de millorar les bandes.

Sentiments i sensacions
Aquests grans jugadors que ara són al més alt com poden ser Pedro o Busquets. Dos homes que són un exemple clarissim del que dic,dos homes que fa tot just dos anys eren a tercera i que ara són campions de TOT amb el Barça i campions del Mon amb Espanya! Qui li havia de dir a un jugador com Sergio Busquets que fa tot just dos anys celebrava l’ascens de tercera a segona B que a l’any següent celebraria Copa, Lliga i Champions amb el Barça, a l’altre Supercopa d’Espanya i d’Europa, Mundial de Clubs, Lliga espanyola i Campió del Mon amb Espanya i com a peça clau... la vida dona moltes voltes i a Sergio Busquets els hi han donat molt depressa.

Estem en un moment en que la crisi econòmica al mon futbol es nota i molt més quan sembla que les coses no es fan del tot bé o com s’haurien de fer. Tot i això també es nota aquesta crisi d’identitat. Jo no se com anirà aquesta temporada els grans clubs i si el Barça seguirà tenint hegemonia o aquest Madrid galàctic farà les delícies dels seus aficionats i s’ho endurà tot. El que si tinc clar és que si el Barça guanya la lliga les senyeres, i els sentiments seran molt grans. Un Gerard Piqué que en mig d’una celebració canta allò de: 1899 és el club que porto al cor... blaugranes son els colors... FUTBOL CLUB BARCELONA! Són dies i dies d’anar a veure partits i fer celebracions amb el club dels seus amors. SI la lliga la guanya el Madrid serà com unes grans Nacions Unides, on cada un enarborarà la seva bandera i els símbols del club que els hi paga. No crec jugadors com Casillas, Arbeloa o Granero seran els únics que ho sentiran de veritat!

Sense anar més lluny, la seva gran estrella Cristiano Ronaldo en una entrevista a Punto Pelota va dir que ell és del Madrid perquè és el club que ara mateix li paga, però que ell és un professional i anirà allà on es pugui guanyar millor la seva curta vida com a futbolista. Jo tinc les mateixes idees que ell, un futbolista és un professional de vida curta i on li paguin més, però estem d’acord que Xavi, Puyol, Piqué i fins i tot Messi, tenen molt clar quins són els seus sentiments, ara que mal pagats tampoc estan!

ESPANYA CAMPIONA DEL MON!!!!!!

2010-07-12T02:49:00.010+02:00

La selecció que entrena Vicente del Bosque ha aconseguit guanyar el Mundial de Sudafrica i ara és un dels rivals a batre a tots els nivells. Els espanyols han fet bons els pronòstics que els donaven com a favorits tot i que han generat alguns dubtes en alguns moments del campionat.

Victòries ajustades i un partit perdut
Aquesta és sens dubte una de les assignatures pendents d’aquest equip. Tot i que s’ha endut la copa del mon, cal deixar clar que han fet pocs gols i que no s’ha vist aquell espectacle que es va veure tan a l’Eurocopa com a la fase prèvia, on es van passejar sense problemes. També aquesta selecció ha estat la primera en tota la història que s’emporta un mundial havent perdut el primer partit del mateix, el que deixa clar que un mundial no cal que siguin 7 partits, ja que poden ser 6... Però anem a repassar part per part aquesta selecció que ja és històrica i que els noms es recordaran per sempre com tota la alineació.

Iker a la porteria, tot i els problemes.
Aquest home ha enterrat ben a fons el diàleg de si ell o si Valdés o Reina... Casillas ha demostrat que és un gran porter i que ha estat a l’alçada de les circumstàncies. No ha encaixat cap gol en els darrers 4 partits i una mica més... per ser exactes porta 403 minuts sense encaixar un sol gol, ha aguantat tonteries de si estava desconcentrat per tenir la seva parella allà i ha aguantat que sigui qüestionat en el primer partit, en que no van deixar parlant clar i malament: titeré con cabeza! Actualment el capità no és discutit per ningú i que és el gran porter de la selecció

Solidesa defensiva punt número dos
Una defensa inqüestionable. Ens la sabem tots de memòria i considero que ha estat un encert. Ramos i Capdevila per les bandes i Puyol i Piqué de centrals.
Capdevila: Jo en un principi pensava que un jugador com Arbeloa podria donar moltes més opcions en aquesta banda esquerra. El jugador venia de fer una bona temporada amb el Madrid, però del Bosque va confiar amb Capdevila i l’aposta li va sortir RODADA. El català ha fet un mundial envejable i molt segur, sense problemes i evitant les entrades de tots els jugadors importants que li han entrat per aquesta banda.
Sergio Ramos: Després d’una temporada en que en feia una de freda i una de calenta al Reial Madrid, el de Camas ha fet un bonissim mundial, demostrant que està a un molt bon nivell. No entenc perquè se segueix buscant un jugador que ocupi aquesta demarcació al equip de Mourinho si es demostra que un dels millors laterals del mon el té ara mateix a la seva plantilla.
Puyol: 32 anys i té pensat deixar la selecció, i quin millor moment que ara. Aquest és d’aquells jugadors que ho ha guanyat ABSOLUTAMENT TOT. Copa, Lliga, Champions, Mundial de Club, Supercopa d’Europa i d’Espanya i Eurocopa i Mundial de seleccions. Ja no pot aspirar a res més. Segueix sent una peça clau en aquest centre de la defensa i un jugador que es retirarà de la selecció demostrant que encara té molta corda, encara que no queda del tot clar que ho deixi.
Piqué: No es pot dir res del que ha estat l’Ase dels cops d’aquest mundial. Les ha rebut TOTES, una gran quantitat de cops, traus i entrades tenint en compte la seva edat, Piqué encara pot disputar dos mundials més sense problemes. Per tan alerta amb el blaugrana que serà una de les peces claus del futur.

El qüestionat doble pivot
Un doble pivot que tothom tenia clar que era un dels punts febles de la selecció. Amb dos jugadors que aportaven una gran solidesa i un suport tan a dalt com a baix que era una de les claus i dos jugadors contrastats i clarament com a dos jugadors que cal valorar com a tal.
Sergio Busquets: Increïble que un jugador de 22 anys que fa 2 estava a tercera divisió, ara estigui aixecant una copa del mon i que sigui una de les peces angulars de la competició. Tan ha estat així que ho ha jugat TOT i gairebé tots els minuts. Quan del Bosque ha presicindit d’un dels dobles pivots ho ha fet de Xabi Alonso, que no estava del tot bé. Tot i que va rebre nombroses crítiques en el primer partit, considero que la seva actuació ha estat excepcional!
Xabi Alonso: Un jugador que està contrastadissim i que cada partit demostra la seva professionalitat i la seva bon manera de fer. Tot i que ha arrossegat molts problemes físics al tormell ara es demostra.

Mig camp segell Barça
Toc i més toc, allò que el gran Andres Montes anomenava e Tiqui Taca, depenia de dos grans del Barça Xavi i Iniesta! Que cal dir d’aquests dos jugadors. Res, que són el cervell i les genialitats d’allà on van. Tan al Barça com a la selecció són peces fonamentals pels entrenadors i sense ells, el joc es resenteix i moltissim.
Xavi: Només cal tenir clar que és el cervell de la selecció si juga al seu lloc. En el primer partit del Bosque va voler fer un experiment i no li arribaven pilotes. Això va matar completament a la selecció i ho van pagar amb la derrota contra Suïsa. Per tan quan va tornar al seu lloc, va tornar Espanya!
Iniesta: Tot i que arribava molt just al mundial ell tenia moltes ganes de jugar i de demostrar que és un dels grans jugadors a tenir en compte. El seu any ha estat molt dolent, problemes personals i la pèrdua d’un gran amic com Dani Jarque el va deixar molt tocat, com va demostrar a la final amb la samarreta en record a l’espanyolista. Ara torna a estar bé i Guardiola ja es pot fregar les mans del que té i del que vindrà....

Davantera letal
Villa ha fet parella entre Torres i Pedro. Tots dos han estat companys d’exepció d’un dels màxims golejadors del mundial. Tot i que el madrileny no ha estat al 100% del Bosque va confiar molt amb ell i ho va demostrar fent-lo jugar com a titular molts partits. Poc després el va canviar pe Pedro i aquest va fer grans partits i es va convertir en el revulsiu esperat.
Villa: L’asturià demostra que el seu fitxatge pel barça ha estat barat. Tot i que va fer-ho abans del mundial per 40 milions, ara mateix el Guaje podria valdre 60 sense problemes. Va arribar tenint molt clar el seu rol i el seu paper i així el va assumir durant tota la competaició, tot i no poder marcar en la final ha estat un home clau en tots els moments del campionat
Torres: Tot i que moltes vegades s’ha demostrat que ha arribat molt mermat per la seva lesió el Niño ha compert amb les espectatives i tot i no fer gol ha fet allò que volia del Bosque, que fos un jugador que desequilibrés i un perill més. Amb ell al camp Villa ha fet millors partits, ja que els centrals estaven més pendents del madrileny mentre que l’asturià entrava per banda per fer més mal

Els suplents de luxe
Navas, Pedro i Cesc han estat els tres jugadors que més minuts han jugat dels suplents. Els tres jugadors entraven com a revulsiu o entraven de titulars, però un detall, tot i que no ho sembli Navas ha jugat més minuts aquest mundial que Pedro! Per la seva part, Cesc sempre ha estat un dels primers canvis de del Bosque. El d’Arenys sempre era dels que entrava a revolucionar el partit i ho va fer en moltes ocasions.

Un altre dels suplents ha estat Fernando Llorente. Aquest cal remarcar-lo a part perquè va entrar en un partit i va ser el gran revulsiu! Va ser una de les peces claus en la victòria d’Espanya contra Portugal i un dels jugadors que més bona sort va donar als espanyols i que més de corcoll va fer anar a la selecció lusa

Els demés han estat aportacions gairebé simbòliques: Mata, Javi Martinez, Marchena, Arbeloa o Silva han estat jugadors que no han entrat gaire en els plans. D’aquests només Silva ha jugat 66 minuts, els demés no ho han fet gaire més de 15 de mitjana.

Per cert hi ha tres jugadors que són campions sense jugar un sol minut: Valdés i Reina. Com és normal els dos porters estan en un bon moment i segurament serien titulars a qualsevol selecció del mon, però que tenen davant al gran Casilas i per tan no han disputat res.

L’altre gran absent ha estat Albiol. El que va ser un dels fitxatges estrella del Reial Madrid l’any passat no ha disputat ni un sol minut i les poques vegades que s’ha substituït a Puyol ha estat per Marchena.

Del Bosque un home tranquil i pacífic
Als seus 59 anys i sense fer soroll Vicente del Bosque, que és el cinquantè seleccionador espanyol té un palmarés admirable com a entrenador! És campió del mon, dues vegades campió d’europa (99/00 i 01/02) dues lligues (00/01 i 02/03). També té una Supercopa d’Espanya (2001) una Supercopa d’Europa (2002) i una intercontinental (2002). Tot i aquest excepcional palmarés, aquest home és un dels més tranquils del mundial. El de Salamanca no s’ha exaltat pels gols ni ha fet res excepcional... per tan, un molt bon element a tenir en compte. Silenciós però efectiu.

En els propers dies prepararem més articles per parlar d’aquesta selecció i d’aquest mundial! Aquesta setmana tindrem un article sobre els jugadors més destacats per la FIFA (Forlan i Müller) i un altre sobre l’11 inicial ideal del mundial!

SEGUIU ATENTS!

Una ciutat, dos sentiments

2010-06-14T17:51:00.014+02:00

Avui tenia ganes d’escriure i he preparat aquest informe extens sobre un factor important que es viu a totes les lligues del mon: Una ciutat i dos sentiments. Els culés i els pericos, els merengues contra els colchoneros… Tot un recull d’alguns dels equips i les ciutats que es porten al cor i que demostren allò que sempre s’ha refermat: un equip, un sentiment...

ESPANYA
Centrem-nos en tres ciutats: Barcelona, Madrid i Sevilla i veurem com es viuen de manera diferent els que son els diversos enfrontaments i de quina manera les aficions s’han unit en contades ocasions i per desgràcia, sempre amb tragèdies pel mig.

Barça – Espanyol: Un duel de tota la vida. Dos rivals en una mateixa ciutat. Sigui a les corts, al carrer indústria de Barcelona, a Can Grassot, sigui a Sarrià, sigui al Camp Nou, a Montjuïc o a Cornellà – el Part, un Barça espanyol és sempre un derbi amb moltes ganes i amb moltes intensitats.
El primer en fundar-se és el FC Barcelona: ho fa al 1899 per un grup de suïssos encapçalats per Hans Max Gamper. Molts diuen que l’Espanyol neix com a rebeldia ja que només deixaven jugar extrangers en el Barça. Sigui com sigui l’altre club de la ciutat neix al 1900 i és per la gran eclosió del futbol de la epoca.
Un sempre ha estat el gran, el que ha tingut més seguidors més pressupost, més estadi... sempre més. Les rivalitats entre els dos clubs sempre han estat molt marcades, però en aquest cas es produeix una cosa excepcional. Tot i que hi ha molta gent que si es d’un club no suporta a l’altre (a tot arreu passen aquestes coses), tenen un respecte mutu entre els dos que sorprèn a propis i estranys, ja que els derbis es poden viure “majoritariament” junts i sense problemes... és allò que es diu que Catalunya it’s diferent... Tot i això no s’han deixat mai d’escoltar als diversos camps crits contra els dos equips. Anys s’han sentit al Camp Nou allò de “A segunda oe”, mentre que al camp de l’espanyol se sent “Puta Barça i Puta TV3” o “Merengues i Cules la misma mierda és”

Reial Madrid – At. De Madrid: Durant molts anys els dos grans clubs del poder de l’estat...
El Reial Madrid, un club fundat per catalans i que s’estableix com a paradigme del futbol estatal i per l’altre l’Atlético de Madrid, que neix com a filial del Athletic de Bilbao fins que es divideixen definitivament i pren personalitat jurídica al 1907. És a dir, per aquelles curiositats de la vida un club es fundat per catalans i l’altre pels bascos....
Més curiositats d’aquestes que no tenen res a veure amb el futbol: Franco era del Madrid i la casa reial sempre ha estat més de l’Atlético! Aquests dos rivals comparteixen ciutat, però mai afició. Ara sembla que la cosa està més calmada, però les baralles entre Ultra Sur i Frente Altético van ser de les sonades, ja que les dues eren reconegudes com les bandes de seguidors més temudes i violentes de l’estat. Aquests dos equips tenen molta rivalitat i sempre han estat molt enfrontats. Si ets d’un no pots ser de l’altre!

Sevilla – Betis: Tot i que un està a la primera divisió i l’altre, de moment no, sempre han estat rivals aferrims. La història els uneix i els separa constantment. El Sevilla Football Club neix com a club al 1905 i es consolida com el club de la capital. El Betis per la seva part es funda al 1907 com a Sevilla Balompié, però al 1909 es crea una escissió del Sevilla Football Club i es crea el CF Betis i s’acaba unificant amb aquest Sevilla Balompíe, formant aquest Betis Balompié... complicat però senzill a la vegada!
Durant molt de temps s’han vist les cares i els seus duels han estat fraticides. Tots recordem quan a Juande Ramos li van tirar una ampolla al cap o molts dels enfrontaments entre els dos clubs.
Tot i això el ambient del sur sempre ha estat molt bò i les conyes sempre han estat ben portades. Dos exemples. Recordeu l’any que el Sevilla i el celta no van baixar a segona i es van quedar 22 equips a la primera divisió. Els aficionats del Betis cantaven a les grades al son de Sevilla de Miguel Bose: “Por no pagar tubo que llorar, para no bajar... SEVILAAA!”. Un altre exemple per l’altre cantó: En la darrera final de la copa del rei jugada al Camp Nou i guanyada pel Sevilla, hi havia una pancarta que posava: “Lopera, grabame los hombres de Paco”. Maneres de veure les coses.
Només una vegada s’han vist les aficions agermanades, va ser per la desgraciada mort d’Antonio Puerta.

ANGLATERRA
Aquest si que és un mon a part... només a Londres treuriem 50 rivalitats diferents: Arsenal, Chelsea, Fulham, Tottenham,... i un llarg etcètera de clubs són els que marquen la pauta del que és la rivalitat. Aquests no els repassarem, ja que l’article encara seria moooolt més llarg, però només heu de tenir en compte que tots son enemics entre ells i no es poden veure... per tan encara complica més l’existència. Aquesta gran ciutat té molts equips i una curiositat: CAP COMPARTEIX ESTADI! És a dir, passejar per Londres és passejar per camps de futbol, encara que no es vegin. Ens centrarem en dues ciutats diferents:

Liverpool – Everton: Els reds contra els Blues, la gran rivalitat. El que molta gent no sap potser és que l’Everton es va fundar abans que el Liverpool i que un es conseqüencia de l’altre. M’explicaré: L’Everton es funda al 1878, com la majoria de clubs per una esglesia (ja ho veiem en el cas del Fulham) va començar a jugar els seus partits a Anfield i va estar allà fins al 1892, on per problemes de no pagar el lloguer va ser desnonat i enviat a Goodison Parñ, on ara encara juga. Com que no hi havia equip a Anfield el seu propietari: Jonh Houlding decideix fundar el Liverpool FC i jugar al seu estadi... coses de la vida.
La rivalitat també és molt gran i moltes vegades acabava de manera increïble i aquest si que potser és una de les rivalitats més fortes del futbol anglès... estem parlant de dos equips que un es conseqüència de l’altre i que el que va sortir després, sempre és i serà un clàssic del futbol europeu.

Manchester United – Manchester City: Parlant clar aquest duel mai no ha existit, és l’altre vessant del futbol. Estem parlant de dos equips que tot i ser de la mateixa ciutat i ser rivals directes, mai han tingut confrontacions directes. Els motius són molt clars, mentre que el United sempre ha estat un dels clubs més importants d’Europa i dels més reconeguts, mentre que el City sempre ha estat un club de segona linia. Els Red Devils es van crear al 1878 mentre que el City ho va fer al 1880. Tot i això des de que hi van arribar els petrodolars ha tornat a l’elit del futbol. Grans fitxatges, però els seus veïns segueixen guanyant, tot i això ara com ara, els del United no es preocupen gaire dels seus veïns.

ITALIA
Aquí la rivalitat és més extrema encara però hi ha una curiositat comú en tots els equips. Parlaré de tres ciutats i de 6 equips, però això si, de només 3 estadis. Tots els grans equips italians que tenen tota la rivalitat del mon comparteixen estadi. I la majoria de ciutats només tenen un camp!

Roma – Lazio: Aquesta si que es d’aquelles rivalitats que arriba un punt que fa por...
La Lazio es va fundar com a club al 1900 i es posa en funcionament l’equip. Blau i blanc inspirat en la bandera de Grècia per les influencies en Roma i l’àguila imperial de lde les legions romanes i més tard de Hitler. La seva afició sempre ha estat considerada com una de les més violentes i feixistes del campionat, molta gent recorda com un jugador com Paolo Di Canio celebrava els gols amb la salutació feixista!
La AS Roma per la seva part es va fundar al 1927. Tot i ser més recent és l’equip que es representa amb el símbol de la ciutat amb la lloba i és el que més està en competició. La rivalitat entre les dues aficions sempre ha estat de les més importants que hi ha hagut. Aquesta temporada sense anar més lluny els de la Lazio han estat a punt de baixar i després del derbi el capità de la Roma: Francesco Totti va fer una senyal com per dir que baixava de categoria i per això va ser sancionat... Com comentava tots dos juguen al Olimpic de Roma, el segon estadi amb més capacitat del país.

Inter de Milan – AC Milan: Aquest si que juguen a l’estadi amb més capacitat. Un estadi que depenent de qui juga té un nom o un altre. Si juga el AC Milan és San Siro, si ho fa el Internacionale de Milan és el Giuseppe Meazza. Aquests dos equips comparteixen ciutat i poqueta cosa més!
El AC Milan neix al 1899, ho fa de la ma de dos anglesos i es consolida com el primer club de futbol i criket de la ciutat llombarda. A partir d’ell comencen els èxits i les bones epoques, comença bé en guanyar trofeus en els primers anys. Tot i això al 1908 té un probema, ja que alguns dels integrans de la plantilla i del cos tècnic volen deixar entrar als jugadors de fora, mentre que els més classics no ho volen fer. Això fa que hi hagi una escissió de 43 membres que formi un equip que deixi entrar als jugadors internacionals. El nom ho diu tot: Internacionale de Millano. A partir d’aquí comença la rivalitat i cadascú s’alinea amb un equip. Mentre que els obrers i proletaris es queden amb el AC Milan, les classes més altes es fan de l’Inter.
Anys més tard trobem dos de les aficions més calentes del calcio. No cal anar molt lluny per recordar la imatge d’una moto baixant per les grades de l’estadi o per veure com un dels equips es riu de les desgràcies dels altres. Els tiffossi són així.
També es pot fer la comparació amb tots els grans equips que funcionen per cicles, es podria dir que en l’actualitat és el cicle de l’Inter mentre que el Milan està un esglaó per sota.

Chievo - Hellas Verona: Aquesta història es curiosa. Com tots els equips comparteixen estadi: Marcantonio Bentegodi, però la història que us explicaré us agradarà. Estem parlant de dos equips d’una ciutat molt petita com és Verona. Per una part el Hellas Verona, que és el club de sempre de la ciutat i l’altre el Chievo, que és el club d’un barri de poc més de 2500 habitants. La rivalitat sempre ha estat molt gran i s’han comportat com a tal. L’Hellas Verona neix al 1919 i és el club que recolza les inquietuds d’una ciutat que volia entrar en el panroama esportiu italià. Al 1929 neix l’altre equip de la ciutat, el Associacion Esportiva Fascista. Tot i això durant la Segona Guerra Mundial es canvia el nom pel del club Actual AC Chievo de Verona. Durant els anys els clubs van militant per les divisions inferiors i la seva rivalitat és molt coneguda.
L’Hellas Verona jugava a la Serie A Italiana i al 1984-85 guanya el seu primer, i de moment, únic Escudetto. Els del club seguien a la part alta i veien com els seus rivals de tota la vida seguien enfonsats en les categories inferiors. En aquell temps es va fer famós un càntic que deia que “jugarem el derbi a la Serie A els dies que els burros volin...” i al final es va jugar aquest derbi i els del Chievo cantaven “els burros volen i son tots del Verona!” Actualment el Chievo torna a estar a la Serie A, mentre que l’Hellas Verona estan a la Sèrie C1

Un repàs d’aquestes ciutats amb dos sentiments, del que són unes rivalitats molt ben estructurades i molt antigues. En els propers anys en sortiran moltes i arreu del mon n’hi ha moltes més que no pas les d’Europa però crec que aquestes reflexen una mica el sentiment de molts dels equips.

Marxa un dels grans de la cistella, descansi en pau un mestre, John Wooden

2010-06-05T15:04:00.008+02:00

John Robert Wooden (nascut el 14 d'octubre de 1910 a Hall, Indiana, va morir 4 juny 2010) és un ex entrenador de bàsquet nord-americà que està considerat el millor entrenador de la història de la NCAA, gràcies als 10 campionats aconseguits amb el seu equip de tota la vida, els UCLA Bruins, entre 1964 i 1975. És membre del Basketball Hall of Fame com a jugador (1961) i com a entrenador (1973), una cosa que només han aconseguit més d'ell Lenny Wilkens i Bill Sharman. Per les seves mans han passat jugadors com Kareem Abdul-Jabbar o Bill Walton

Trajectòria esportiva

High school i universitat
Sent estudiant d'institut al Martinsville High School, va portar al seu equip a les finals estatals durant 3 anys consecutius, guanyant el torneig el 1927. en aquestes tres temporades va ser inclòs en el millor quintet de l'estat. Després de graduar, va passar a la Universitat de Purdue, on va ser nomenat el 3 vegades All-American, i va guanyar el títol de la NCAA el 1932. En aquesta època se'l coneixia com "The Indiana Rubber Man" (l'home de cautxú d'Indiana). Es va graduar el 1932 en Llengua Anglesa, fent posteriorment un Màster a la Universitat d'Indiana State, on posteriorment va ser director esportiu entre 1946 i 1948.
Després de la universitat, va jugar professionalment amb els Indianapolis Kautskys (posteriorment denominats Indianapolis Jets) i en dos equips semiprofessionals d'Indiana, mentre donava classes i entrenava a high school. Durant 46 partits va aconseguir una ratxa de 134 tirs lliures consecutius. Va ser triat en el millor quintet de la NBL en la temporada 1937-38. El 1942 es va allistar a l'Armada dels Estats Units arribant a ser tinent durant la Segona Guerra Mundial.
Carrera com a entrenador

High school
Wooden entrenar durant 2 anys a l'Institut Dayton de Kentucky. el seu primer any hi va ser l'únic en tota la seva carrera que va presentar un balanç victòries-derrotes negatiu (6-11). Posteriorment va tornar a Indiana ensenyant anglès i entrenant a South Bend Hig School, fins que va entrar a les Forces Armades. El seu balanç total en institut va ser de 218 victòries per 42 derrotes.
Universitat
Indiana State
Acabada la guerra, va entrenar a la Universitat d'Indiana State des de 1946 a 1948, al mateix temps que realitzava funcions de director esportiu del centre. El 1947 es van proclamar campions de conferència, rebent una invitació per al torneig de la Naia, que va rebutjar a causa de la política de no admetre jugadors afroamericans. L'any següent aquesta norma va canviar, aconseguint arribar a la final, que va perdre davant Louisville. El seu únic jugador de color, Clarence Walker, va arribar a ser aquesta temporada el primer afroamericà a jugar un torneig de postemporada.

El 3 febrer 1984 Wooden va ser escollit per al Saló de la Fama d'Indiana State.
UCLAUCLA va ser la segona opció que va tenir per seguir entrenant el 1948, després de rebutjar una oferta de la Universitat de Minnesota, a causa de les inclemències del temps en aquella zona. Durant la seva estada a Los Angeles, Wooden va arribar a ser conegut com el "Mag de Westwood", guanyant-se aquesta fama després d'aconseguir 665 victòries en els seus 27 temporades al capdavant de l'equip, a més de 10 títols en les seves últimes 12 temporades, 7 d'ells consecutius , entre 1967 i 1973. Els seus equips tenen també el rècord de 88 victòries consecutives, 4 temporades perfectes (30 victòries, 0 derrotes) i 38 partits guanyats consecutivament en la fase final de la NCAA.

Entrenaria el seu últim partit a la seva pista el 1 març 1975 davant la Universitat de Stanford, a la qual van guanyar 93-59, 4 setmanes abans que anunciés per sorpresa la seva retirada, just després de vèncer a semifinals de la NCAA a Louisville i abans del seu desè títol després de derrotar a Kentucky.

La piràmide de l’èxit
Aquesta va ser una de les seves grans invencions i un dels millors llegats que ens ha deixat. Aquí podeu veure un diagrama d’aquesta piràmide i si cliqueu aquí podreu llegir un article seu sobre aquesta piràmide i que jo he trobat molt interessant en TOTS els aspectes.
La seva mort
UCLA va dir que Wooden va morir el divendres 4 de juny, per causes naturals, al Ronald Reagan UCLA Medical Center, on estava interès des del passat 26 de maig per una deshidratació.

Els seus fills, Jim Wooden i Nancy Muehlhausen, van realitzar una breu declaració després que transcendís la notícia del seu decés. "Ell ha estat, i serà per sempre, la llum de guia per a la nostra família. L'amor, guia i suport que ens ha brindat no seran oblidats. El nostre esperit està en pau al saber que ell s'ha anat amb la nostra mare, a qui continuar estimant i apreciant ".

Descansi en pau un dels grans de l’esport de la cistella

Ricardo Saprissa Aymá (1901-1990)

2010-05-29T17:21:00.009+02:00

Hi ha personatges a la història del R.C.D. Espanyol que resten pràcticament en l´oblit per a la massa social del club, quan el més normal seria tenir-los sempre presents com a exemple d´esportistes i de persones. El primer nom que em ve al cap és el de Ricardo Saprissa, que per a la majoria de nosaltres és un desconegut, i en canvi a Centreamèrica és un veritable heroi; només dir que l´any 2003 va ser promogut a la categoria d´home benefactor des seu país d´adopció, Costa Rica, el màxim mèrit que hom pot assolir a la nació, gràcies a la iniciativa liderada pel diputat Carlos Avendaño i com a reconeixement a la seva tasca de protecció de la infància mitjançant la pràctica de l´esport.

Ricardo Saprissa Aymà va néixer a El Salvador, de pares catalans, el Josep i la Carme, el juny de 1901. La mort prematura del pare va definir un dels seus trets més característics, l´obsessió per tutelar i guiar l´infància i el jovent menys afavorit per la societat, i provocà la seva vinguda a Barcelona només amb 2 anys, per tornar novament a El Salvador als 13. Allà, a banda de començar a practicar el futbol amb el Marathon, va proclamar-se campió centreamericà de tennis amb només dinou anys.

Graduat com a enginyer topògraf, tornà novament a Barcelona l´any 1921 per tal d´exercir la seva professió, però en no ser-li convalidat el títol, va decidir obrir una botiga al barri de Sarrià. Malgrat tot, va tenir temps per seguir practicant a gran nivell l´esport del tennis (consta als arxius de la R.F.Española de Tenis com al primer campió d´Espanya de dobles fent parella amb Antonio Juanico el 1923 a les pistes del Turó Park, revalidant-lo l´any següent; també va representar Espanya als JJ.OO. de París del 1924, i a la Copa Davis en un enfrontament contra Bèlgica a Ambers el maig de 1930).

Veritable “sportsman”, destacà en l´hoquei herba defensant els colors de la Sociedad Deportiva Pompeya i del Real Club de Polo, amb qui va guanyar una Copa del Rei marcant dos gols.

Però on realment destacà va ser a les files de l´equip de futbol que tenia la seu a prop de la seva botiga, el RCD Espanyol, amb qui va començar a jugar entre els anys 1922 i 1923 com a defensa per banda dreta. Va ser un jugador de gran classe i un cavaller de l´esport: no va ser expulsat en cap partit ni mai no va cobrar ni un ral del nostre club (ans el contrari, no va rebre res i va donar-li molt). Amb el nostre club va jugar nou anys guanyant dues copes de Catalunya i la famosa Copa del Rei de l´aigua a Mestalla l´any 1929 contra el Madrid, destacant durant tots aquests anys la seva entesa amb Conrado Portas i Ricardo Zamora, a qui va substituir com a capità de l´equip. Però la seva filosofia de vida el va fer sobrepassar el simple paper de jugador, i va crear el que podria considerar-se com a antecedent del futbol base del club, l´anomenada “Peña Saprissa”, on sota la direcció tècnica del basc Luis Gamito Iturralde, “Pasabalón” ,va formar i nodrir de jugadors el primer equip (el mateix Manuel Meler hi va jugar l´any 1930), i va permetre que després de la Guerra Civil tingués un onze en condicions cedint jugadors com els extraordinaris porters Josep Trias i Albert Martorell, Pérez, Llimós, Teruel... la base de l´equip que guanyaria la Copa l´any 1940 a Vallecas. Fins i tot des-de Costa Rica va continuar enviant diners per sufragar la penya. Tot un exemple d´amor als nostres colors, certament, i que van fer que amb el temps fou anomenat per aclamació President D’Honor del RCD Espanyol l´any 1932. Tantmateix, la pràctica del futbol no va impedir que simultàniament guanyés tornejos de tennis a París, Bèlgica i Alemanya.

Mai va abandonar la pràctica d´aquest esport: quan l´Espanyol va viatjar l´any 1926 a Sudamèrica per tal de sufragar amb una gira les despeses de la nova tribuna de Sarrià, ell va trobar temps per disputar tornejos i ser anomenat membre honorari del club de tennis de Buenos Aires.

Dissortadament, la crida del seu germà Rogelio des de Costa Rica per tal de que acudís a aplicar els seus coneixements empresarials a la seva fàbrica a San José va fer que disputés el seu darrer partit amb la blanc-i-blava el 17 de gener de 1932 en un partit davant de l´Athetic de Bilbao. La seva pena era tan gran que en arribar al seu destí afirmà que mai defensaria uns colors que no fossin els de l´Espanyol. El seu prestigi era tan gran que clubs com l´Alajuelense, la Gimnástica, el Cartaginés, i fins i tot la Federació d´Escacs, esport on era un mestre, el van declarar president d´honor en conèixer la seva gran vàlua esportiva. Va ser precisament un d´aquests clubs, l´Orión, el que aconseguí que tornés breument a la pràctica del futbol, per passar en poc temps a ser entrenador i president de l´entitat. Aquesta faceta seva de directiu li permeté dur a la pràctica el que volia fer amb l´original “Peña Saprissa” i el RCD Espanyol: que el futbol base fos el proveïdor únic de jugadors pels primers equips.

Com explica José A. Pastor Pacheco, historiador del Deportivo Saprissa, el nostre ex-jugador i mecenes va acceptar la proposta de Roberto “Beto” Fernández, un modest sabater de San José de Costa Rica, per tal de donar nom a un nou club infantil de futbol. A banda del que d´homenatge tenia a la figura de Ricardo Saprissa, egoistament també pensaven en l´obtenció dels uniformes gràcies a la seva faceta d´industrial dels teixits com a propietari de “Tejidos El Laberinto”. Saprissa explicava: “Don Beto Fernández me entusiasmó con la idea de patrocinar un equipo que estaba a su cargo. Yo medité sobre el hecho de que en Barcelona había una oncena que se llamaba Peña Saprissa y acepté porque era un halago para mí, además sería todo un entretenimiento".

L´equip va quedar constituït el 16 de juliol de 1935, amb el nom de Deportivo Saprissa, i seguint la tradició de la “Peña” original, esdevingué filial de l´Orión Futbol Club. Ell mateix en persona es dedicà a recórrer tots els cantons de Costa Rica a la recerca dels vailets més dotats per a la pràctica del futbol, però a banda d´aquest vessant esportiu, va poder dur a terme la seva pròpia idea del futbol i de la vida, molt més elevada: la formació integral de la persona en forma de conduir l´infant cap a l´estudi, tutelant aquests nens sense recursos i assumint el cost de la seva formació educativa. Malgrat els seus bons propòsits, la realitat sociocultural del país en aquell temps va fer que s´inclinés finalment per facilitar-los l´accés al món laboral, ja fos en la seva fàbrica o en la cooperativa Ricardo Saprissa & Cía. fundada el 1942, que va ser una proposta innovadora a la zona per tal d´oferir una alternativa organitzativa democràtica del treball. Amb el temps, el 1947, el Deportivo Saprissa, més conegut com a “Monstruo Saprissa”, s´independitzà com a entitat, arribant a ser el millor club de Centreamèrica amb 23 títols de lliga i 2 Copes CONCACAF.

El nostre heroi va ser president del club fins l´any 1981, i va morir el 16 d´agost de 1990. I gairebé vint anys després de la seva mort, el seu bon amic, citat ja anteriorment, José Antonio Pastor Pacheco el passat dia 13 d'aquest mes de maig, va publicar a Costa Rica la seva biografia sota el títol de "RICARDO SAPRISSA, El Campió Total", que resumeix tant els seus èxits esportius, com la seva qualitat humana. Llibre imprescindible, no tan sols per als aficionats espanyolistes, sinó per a tots els amants de l'esport.

ACB Play-Off 2010

2010-05-25T16:13:00.008+02:00

Doncs finalment estem acabant el curs 2009-2010 arribant a les semi-finals del Play-Off, amb uns equips de luxe: Barcelona, Baskonia, Real Madrid i l'equip de Màlaga.

El Barcelona, que aquest any ho ha guanyat tot arriba ple de forces, tal com era de preveure i sense que hagi perdut cap partit a casa. Un equip on ha tingut el luxe de continuar deixant fora de la competició a Lubos Barton. Lorbek, Morris, Navarro, Mikael, Rubio, Sada i la resta de jugadors han mantingut un nivell excepcional. Tothom diu que l'artífex ha estat el seu entrenador Xavi Pascual, però hi ha una persona la qual sense ell, i el seu passat ho avala, l'equip ha estat ben cuidat en tot moment. El culpable? en Toni Bové. L'home que té més títols de tot l'equip i que per les seves mans hi passen tots els jugadors. Si m'haguéssin de dir qui és l'MVP, jo dic sense dubtar en Toni Bové.

El Baskonia ha arribat segon, amb la tornada de Dusko Ivanovic després de la seva experiència a Barcelona. Va perdre jugadors importants com Vidal, Prigioni o Mikael, però l'equip s'ha refet amb gent com en San Emeterio, un ala, qui a mi m'agrada molt el seu intens joc i la seva fortalesa al camp, tan física com mental. Splitter continua creixent mentalment i de joc i que aquest any ha estat MVP de la lliga ACB. Diuen que l'any vinent anirà al Real Madrid, però San Antonio Spurs el vol al costat del mestre Tim Duncan on formarien una parella temible, després de la que van ser David Robinson i Tim Duncan. Huertas i Pau Ribas han aportat la seva qualitat i en cap moment han afluixat, al contrari, han elevat el nivell de l'equip.

Real Madrid tercer, tot i que l'equip de Messina ha estat un hospital tot i que no han pogut comptar amb l'ajuda del Dr. House... Prigioni ha conduit l'equip tal com volia l'Allenatore italià, però l'explosivitat de Sergi Llull, l'arribada d'Ante Tomic i la regularitat de Lavrinovic han fet que l'equip acabés a dalt de tot. Però cas apart és Ante Tomic, aquest noi jugava de base al seu equip amb el seu 1.90 d'alçada, però de cop i volta segons va comentar Clifford Luyk, el noi es posa malalt amb molta febre i es posa a créixer fins als 2.17. Té uns fonaments excepcionals. El comparen amb en Pau Gasol, però amb la facilitat que té podria ser el nou Sabonis, de qui deien era el base més alt que ha jugat mai a bàsquet.

I finalment l'equip de Màlaga arriba després de guanyar a camp contrari i rematant a casa el seu pas a les semi-finals. Recordo a principi de temporada on al programa La Rematada, dirigit pel Sergi Quevedo deien que l'equip d'Aito no arribaria al final. Jo deia que si, que els equips d'Aito sempre arribaven al final i el conèixer Aito m'ha donat la raó. El base Omar Cook ha dirigit perfectament l'equip, on Archibald, Welsch, Printezis i sobretot Carlos Jiménez han aportat la seva experiència escoltant les indicacions de Aito i el seu segon el badaloní Joaquim Costa.

I ara que? Doncs qui perdi cap a casa a descansar i a veure els partits per televisió. En principi qui juga a casa té avantatge sempre, però això ho ha trencat l'equip andalús. D'entrada el Barcelona i a priori hauria de passar l'eliminatoria, són els favorits al títol, però els de Màlaga voldran guanyar, tenen fam de victòria. Podrien anar perfectament a jugar els 5 partits possible que ofereix el Play-Off. Seran partits completament diferents, on els detalls faran decantar la victòria cap una o altre banda. L'efecte desequilibrant de Navarro en atac o la màgia de Rubio, juntament amb Lorbek, Mikael, Sada i els experimentats Basile o Lakovic (possible nou jugador de la Penya l'any vinent?) seran molt importants.

A Màlaga, la seva asfixiant defensa i el lideratge inqüestionable de Carlos Jiménez (un altre de qui diuen podria venir a Badalona) miraran de contra restar el poder de l'equip contrari. Archibald haurà de lluitar al rebot i Welsch haurà de fer servir la seva polivalència per ajudar l'equip, de qui espero doni un pas endavant com a jugador i sigui més regular. Si l'equip recupera Blanco i en Berni està com se'l coneix poden guanyar el pas a la gran final.

Tothom diria que el Barcelona passaria a la Final però jo no ho tinc massa clar i és per això que no puc donar un guanyador.

Baskonia arriba a un bon ritme a la semi-final, amb Ribas, Huertas, Splitter i San Emeterio ben preparats mentalment. I a aquests s'hi ha d'afegir Teletovic i els seus tirs ben llunyans amb gran encert. Tots els equips de Ivanovic lluiten fins al final, fins que tornen al vestidor, amb una defensa pressionant de tots els jugadors amb bones ajudes i canvis si convenen. I en atac oportunitats pels 5 jugadors que hi ha al camp.

El Real Madrid, el seu objectiu jugar la final. L'home de les finals, l'entrenador Ettore Messina, vol ser-hi. Seguirà utilitzant Llull, Garbajosa, Tomic i els jugadors que ha guardat com Bullock i Velickovic. Espero que a aquests s'hi afegeixi en Sergi Vidal. L'ex de la Minguella pot contribuir-hi amb la seva dilatada experiència a les finals. Messina prepararà els partits com si de una partida d'escacs fos. Mourà les seves peces per aconseguir la victòria.

Favorit? Tampoc ho sé, si sé que si haig d'apostar, perdria els diners, segur. Veurem doncs que passa. El que si crec és que les dues semi-finals poden arribar als 5 partits. Dijous la pilota es posarà a rodar i tothom hi serà ben atent.

Lamentable imatge de Manolo Lama

2010-05-15T19:05:00.003+02:00

L’altre dia vaig estar veient el que es va fer a Cuatro en motiu de la final de la Europa League entre l’Atletico de Madrid i el Fulham, que es va endur l’equip espanyol. Fins aquí un espai normal, però quan de cop el senyor Manolo Lama fa aquella gracieta final, aquella petita riallada que ell mateix qualifica de broma de ficar-se amb un indigent, aquí aj a un li comencen a tocar la moral. Passa que és una nova manera de fer les coses, passa que té un estil diferent, però el respecte NO s’ha de perdre mai!

Us explico la situació, s’acaba la connexió i llavors Manolo Lama demana pas des d’Hamburg per poder acomiadar la connexió i passa això:

Dadle dinero al colega, así verá el partido calentito... Però el més greu és que acaba el video i li treuen TOT!!!

Mireu, si aquest és el nou estil de Cuatro, anem malament. El que es va fer és imperdonable, intolerable i lamentable! Em deixo estar de la cadena que sigui i de l’esport que sigui. Aquest senyor va faltar al respecte de manera clara i brutal a una persona que tenia un problema greu. Tots els diaris nacionals i internacionals es fan ressó de la noticia, el diari Bild i les xarxes socials estan en contra del que s’ha dit. A tot arreu es parla d’això i molts dels periodistes espanyols s’han posicionat. La cap de programes de Cuatro ha demanat disculpes a twitter, la majoria de protagonistes han demanat disculpes, però fins i tot el mateix Manolo Lama ho va fer: Mireu aquí el video.

Com sempre les coses tard i malament. Jo ja no vull fer més sang del tema, era una petita reflexió, a partir d’aquí opineu vosaltres.

Molt bona inversió i molt bon cap

2010-05-12T14:13:00.007+02:00

Aquesta setmana els culés estan d’enhorabona, ja que el Regal Barça s’ha proclamat campió de l’Eurolliga. Els homes que entrena Xavi Pascual van passar per sobre de l’Olympiacos grec sense gaires problemes i arribant a guanyar de 21 punts abans d’acabar el partit. Però d’aquesta final ja hem sentit totes les valoracions possibles del que va ser el cap de setmana a París, però avui prefereixo fer unes reflexions sobre el que ha estat aquesta victòria i sobre quines són les claus que donen més importància encara, si cap, a aquest triomf de la secció de bàsquet del Futbol Club Barcelona.

Un guio establert que es compleix
Aquesta expressió l’entendreu ara mateix. Moltes vegades, en moltes ocasions es parla de que hi ha un guió establert. Ho explico: al principi de temporada tothom donava al Regal Barça com a gran favorit per guanyar la lliga. Els homes de Xavi Pascual tenien un equip potent i tenien molts números per proclamar-se campions. Però quantes vegades s’ha quedat aquesta frase en això, en un guió? Aquells equips que sobre el paper s’ho havien de menjar tot i quan arribava el moment eren eliminats a les primeres de canvi o no feien el paper esperat. Aquest Barça ha estat constant i ha demostrat que té corda per estona. La barreja entre jugadors joves i contrastats, han donat el millor resultat possible, un equip que ara com ara, fa por a qualsevol. Ja ha guanyat 4 títols aquesta temporada (Supercopa, Lliga Catalana, Copa del Rei i Eurolliga) i és un clar candidat a guanyar el títol de lliga ACB, ja que ara mateix, jo no li veig que tingui rival a mes d’un partit.

Molt ben invertit el pressupost
Durant molts anys hi ha hagut molts diners al Barça de Bàsquet. Temporades i temporades hem sentit allò de que és un dels pressupostos més alts de tota Europa i que per tan, han de fer un bon paper. Doncs bé en aquest context apareixen moments en que entre Savic i Dusko Ivanovic sembla que es riguessin dels aficionats. Portant jugadors com Ed Cota, Gary Neal, Morandais o altres que no tenien nivell ni pel Xacobeo Blue:sens, amb tots els respectes per aquest club gallec. Aquestes dues temporades han estat una molt bona inversió. A destacar de manera negativa, només el fitxatge de Barrett, que no va ser el jugador que s’esperava, però tots els demés han fet una molt bona feia i han demostrat estar a l’alçada de les circumstàncies. Perquè desenganyem-nos, el Reial Madrid també té un pressupost molt important i encara ara va fent fitxatges i donant d’alta i de baixa a uns quants jugadors. A vegades l’equip de Messina sembla que sigui una gallina sense cap que corre cap a totes bandes sense tenir res clar. Recordem que el tècnic italià va arribar a mitjans de juny i molts dels jugadors que li interessaven ja estaven fitxats per altres equips. Però el Barça ha sabut cohesionar molt bé tot. Això ens porta a parlar d’un altre punt important:

El factor humà
A tots els nivells. Al maig del 2008 es confirma l’arribada de Joan Creus per poder portar el bàsquet del Barça, coordinar l’equip i com a responsable de buscar jugadors i entrenador. El primer que diu és que Xavi Pascual és l’entrenador ideal per aquest equip, un tècnic jove (és el més jove que ha guanyat una Eurolliga) i amb ambició. Pascual es converteix en la mà dreta de Chichi a la pista.

En aquella temporada es comencen a fer bons fitxatges i es porta lo millor d’Europa. Es guanya la lliga i es demostra el potencial d’aquest equip. Al acabar la temporada passada, es prescindeix dels serveis de Barrett, es prescindeix també de Daniel Santiago després de la mala temporada però, tenen el problema de la marxa d’Ilyasova i de Anderssen que van cap a la NBA després de ser jugadors claus en aquest projecte del Regal Barça. A part cal sumar-hi la lesió de llarga durada de Lubos Barton. En vista d’això tothom es pensava que com es podria millorar aquest equip i quins serien els seus recanvis. Per suplir aquestes cinc baxies, tres d’elles importants, es porten cinc jugadors que son claus en l’esquema actual de l’equip: Terence Morris, Boniface Ndong i Erazem Lorbek, Pete Mickeal i Ricky Rubio. els cinc venen amb l’etiqueta de grans jugadors i es consoliden de manera definitiva en el Regal Barça i s’integren ràpidament a la dinàmica de grup i d’equip. El que ho té més dificil és Terence Morris, que sembla que a les primeres jornades no donaria el rendiment i ara és indiscutible. El nigerià Ndong venia de completar bones temporades a Màlaga, per la seva part Lorbek també va tenir un pas per Unicaja en mig de les seves temporades al Bolonia, Treviso i Virtus, però ara militava en el CSKA de Moscou i va ser el substitut perfecte per a Ilyasova, ja que va fer una gran temporada i un millor europeu. I com no Andre Barrett que va ser substituït per Ricky Rubio, El fitxatge més car de la història de la ACB de bàsquet. A més es va contra amb la incorporació de Pete Mickeal que arribava del TAU amb l’etiqueta d’un dels millors 3 que juga a europa.

Tots aquest grans jugadors, però, han fomentat un esperit d’equip gràcies sobretot a Xavi Pascual, qui ha tret el millor rendiment de jugadors que estaven adormits en l’apartat esportiu: Fran Vazquez no jugava amb Ivanovic i amb l’aparició de Xavi Pascual va tornar a ser important, igual que va passar amb Ersan Ilyasova. L’exemple del turc potser és el mes clar de tots, venia com a estrella i es van pagar 5 milions de dolars per un jugador que no jugava. Amb l’arribada de Xavi Pascual tot canvia i la visió del bàsquet és completament diferent. Es mira amb molta més cura als jugadors i tot té un aire molt diferent.

Un projecte que va començar la temporada passada i que aquest any s’ha consolidat. Un equip que haurà de fer poques modificacions de cara a la propera temporada, seguir creixent, seguir aspirant a més i no perdre aquesta ambició i aquest companyerisme que s’ha generat.

Un barri de Londres a punt de la glòria

2010-05-07T22:56:00.010+02:00

Aquestes setmanes ha tornat a sortir a la llum de nou un dels noms del mon del futbol que més ha marcat en els darrers dies: Fulham FC. Aquest modest equip de la ciutat de Londres ha tornat al més alt del palmarès internacional al ser el flamant finalista de la Europa League, després de guanyar i remuntar a l’Hamburg al seu camp, que no és altre que el de la seu de la final. Ara es veurà les cares contra un altre dels equips que sembla que torna a la glòria 25 anys després l’Atlético de Madrid. Això si el Fulham ha deixat fora equips com el Wolsfburg o la Juventus de Turí. Aquesta final inèdita farà que molta gent conegui un equip que té una llarga història a les seves esquenes i que avui us explicaré una mica, així com repassarem les claus d’aquest enfrontament.

Els jugadors importants
Damien Duff: Aquest jugador ha arribat per ser l’estrella del conjunt. Després del seu pas pel Chelsea i després de deixar el Newcastle quan aquest va baixar de categoria arribava amb el cartell de gran estrella i ho ha demostrat al llarg de la temporada, el jugador irlandès és un dels fixes a l’onze inicial.

Danny Murphy: El gran capità i un dels homes importants del seu equip. Després d’algunes temporades en el Fulham i de ser un dels jugadors importants té molt clar quin ha de ser el seu paper en aquest equip i sap que se’l necessita.

Andrew Johnson: El davanter de l’equip, és el que comanda tot l’atac. Aquest internacional anglès després del seu pas per molts equips ara se sent important a Craven Cottage. Ha estat internacional anglès i tot i que ara fa temps que no conta.

Zoltan Gera: Un dels jugadors hongaresos i que també és peça clau a l’equip. Des del 2008 és un dels jugadors que més ha progressat. Fins i tot va arribar a ser comparat amb Ferenc Puskás, tot i que ell mateix va dir que era impossible fer aquesta comparació, encara que reconeix que no va veure jugar al seu mític compatriota.

Mark Schwazer: Porter. Molts el recordareu com el porter del Middlesbrugh. Aquest va ser aquell que va jugar la final contra el Sevilla de la UEFA i va rebre 4 gols, és a dir que experiència en finals ja en té, tot i que no es podria dir que bona. Aquest porter veterà va arribar per suplir la baixa d’un que semblava que en aquell moment es retirava, Edwin van der Sar.

Roy Hodgson, un rodamon a la banqueta de Craven Cottage
Aquest home de 62 anys és un autèntic rodamon de la història del futbol. Ha passat per equips com Öbrebo (del que vam parlar en el darrer article sobre el Notts Forest,) el Malmö (també suec) i altres com l’Inter de Milà, l’Udinese, el Grassopers o el Viking Norueg. També ha passat per tres seleccions: La suïssa, la d’Emirats Àrabs Units i la de Finlàndia, que va ser la seva darrera parada abans de recalar al Fulham el desembre del 2007. Aquest entrenador londinenc, va ser el que va aconseguir el miracle de salvar als anglesos aquella temporada amb el que es va conèixer com "The Great escape".

Mohamed Al-Fayed, el president
El president del club no és altre que el multimilionari egipci de 77 anys, Mohamed Al-Fayed, que el va comprar al 1990 a la segona divisió i que poc després ja el va pujar a la preimer. Entre els seus negocis hi ha els magatzems Harrots de Londres, una de les galeries més famoses i exclusives de la ciutat. També posseeix molts hotels, com és el Ritz de París. Ell també és famós per ser el pare del darrer amant de la Princesa de Gales Dodi Al-Fayet, productor de cine de pel·licules com Carros de foc, Hook o la Lletra escarlata, que va morir tràgicament en l’accident que també va costar la vida a Lady Di el 31 d’agost de 1997 al pont de l’Almà en la persecució dels periodistes.

Tot i que ha estat el president durant 20 anys, ha tingut ofertes per vendre el club. La darrera va ser del president de Thailàndia, Thaksin Shinawatra, un gran aficionat al futbol i que ja va provar de comprar al Liverpool, però no va poder.

Història del club
El Fulham és fundat al 1879. El seu nom complert és el de Fulham St Andrew’s Church Sunday School FC. El fet de tenir la paraula esglèsia (church) en el seu nom, no es gratuït, ja que els primers jugadors tots eren cristians. Aquest equip sempre ha estat un conjunt ascensor, ha pujat i baixat de la primera divisió amb molta facilitat i no sempre ha estat a la elit del seu país.

Tot i els seus 131 anys d’història, el seu palmarès és més aviat curt. Només hi ha títols que l’acrediten com a guanyador de la first division (que vindria a ser la segona divisió dels anys 1948-49 i 2000-2001) i uns altres per haver aconseguit pujar de categoria, però sense gaire reconeixement a nivell nacional i molt menys internacional. La millor classificació va ser a la final de la FA Cup de l’any 1975, en que va acabar perdent contra el West Ham United. L’únic títol internacional que té a les seves vitrines és el de la copa Intertoto de l’any 2002. Un trofeu que només et dona dret a jugar la Europa League, és a dir que tampoc seria dels més importants que hi pugui haver.

Una de les històries més recents que té aquest club és la que es va coneixer com: “The Great escape”. La temporada 2007-08 va acabar la lliga en dissetena posició salvant-se de manera miraculosa de baixar de categoria. A la jornada número 36 estaven a 5 punts de mantenir la categoria, perdien per 2 a 0 al descans contra el Manchester City al camp d’aquests últims, però a la segona part entre Danny Murphy i Kamarà van refer el partit i van aconseguir una victòria que els salvava momentàniament de baixar de categoria. A la jornada 37 estaven a 3 punts de la salvació en la dinovena posició de la lliga i van rebre al Birmingham City, rival directe per evitar el descens que ocupava la divuitena posició. Van guanyar amb gols de McBride i Nevland. A part van aprofitar la derrota del Reading per superar dos equips d’una tacada i pujar a la dissetena posició. A la darrera jornada tan el Reading com el Birmingham van guanyar i això obligava a guanyar al camp del Portsmouth per un cop de cap de Danny Murphy a passada de Jimmy Bulard i que suposava la permanència.

Grans jugadors
Tot i això un dels grans noms que destaca per sobre de tots és el del malaurat George Best. Aquest jugador anglès, una de les icones del futbol va arribar al club al 1976 amb 30 anys i hi va disputar un total de 42 partits en una temporada, en que es recorda el que el va enfrontar a la FA Cup contra el seu ex-company d’equip Rodney Marsh que jugava en el Units Hereford. Tot i que només va estar un any, es va sentir molt a gust al club i amb l’afició. Anys més tard, abans de morir al 2005, va declarar que era un dels llocs on més ha disfrutat del futbol. Altres jugadors que han passat pel club i que sobre tot han sortit de la seva fàbrica són: Bobby Robson, (el que va ser entrenador del Barça i que va portar a Mourinho al club blaugrana) Rodney Marsh i Alan Mullery

Craven Cottage, un lloc per viure i gaudir el futbol
El Fulham sempre ha estat vinculat al seu estadi, el mític Craven Cottage. Un camp amb capacitat per poc més de 26.600 persones (encara que ara s’està ampliant a 30,500) que cada setmana s’omple per seguir el seu equip i per aconseguir que el rival se senti intimidat al trepitjar aquest terreny a la ribera del Tamesis. El camp que va ser construït al 1766 i és obra de l’arquitecte Archibald Leitch. Aquest camp però és la seu del Fulham des del 1896 i encara li queda molt de recorregut.

La major entrada que ha tingut va ser en un partit entre l’equip local i el Millwall, quan els dos militaven a la segona divisió (League Two) el 8 d’octubre de 1938, en que va acollir un total de 49.335 espectadors. Era aquella epoca en que tots els aficionats estaven drets i que es podia gaudir del futbol d’aquesta manera.

Una curiositat important d’aquest camp: per viure un partit de la lliga anglesa (fixeu-vos que he dit viure, no veure), has de fer-ho dret i Craven Cottage no és una excepció. Aquest estadi tenia les grades de fusta i fetes a l’antiga, per tan estar allà dret notaves com es movia i com vibrava l’estadi (literalment) amb el seu equip. Quan es va fer la reforma al 2007 es van projectar grades noves i una nova manera amb formigó. Aquest fet va topar de manera frontal amb l’afició del Fulham, coneguts com The Cottagers, The Whites, The Lilywhites, que va demanar que les grades de Craven Cottage seguissin sent de fusta. Finalment, així es va fer i les actuals grades remodelades, segueixen sent de fusta.

De cementiri d’elefants a trampolí d’estrelles
Jugadors importants en la història del club han fet el salt en aquest equip. Jugadors com Steed Malbranque, Boua Papa Diop, Luis Boa Morte, Louis Saha, Sean Davids, o molts d’altres, van fer servir l’equip com a porta d’etnrada a la lliga o com a revulsiu per intentar promocionar en aquesta lliga. Així ho van fer aquests que hem comentat i un altre que ho va intentar és un ex-blaugrana, Christanval. Aquest central frances va recaure en el Fulham la temporada 2005-06.

Tot i que ha donat grans noms també ha estat un cementiri d’elefants. Jugadors com Andy Cole van anar a parar al club a la recta final de la seva carrera. Aquest jugador que tots recordem amb la davantera del Manchester United campió d’Europa a Barcelona, va anar a Craven Cottage en busca de la seva jubilació daurada, tot i que després no va ser així, ja que el Manchester Ciry encara el va fitxar un any més per poder aconseguir fer alguna cosa.

Un altre cas totalment diferent és el de Edwin Van der Sar. El mític porter holandès arribava al Fulham al 2001 en busca d’una jubilació daurada i tranquil·la. Després del seu pas per la Juentus, semblava que l’interancional holandès deixava pas a nous jugadors i tenia intenció d’anar plegant, com ell mateix deia. Un total de 4 temporades al club. Al fins que al 2005 va dir que no renovava el contracte. Quan tothom pensava que marxava a Holanda a acabar la seva carrera en algun equip, va ser la gran sorpresa al fitxar pel Manchester United com a porter titular. La gran temporada que va fer a Craven Cottage, li va servir per guanyar la posició en aquest equip on encara avui. Amb 41 anys, hi milita!

Chelsea, sempre el gran rival
Tot i que no s’ha considerat com a tal pels aficionats del Chelsea, pels del Fulham aquest sempre ha estat el seu enemic total. El motiu és que els Blues no han considerat mai un equip com aquest de la seva mateixa lliga, ja que durant molts anys han militat en divisions diferents. Tot i això els dos barris colindans del Londres sempre han tingut aquesta rivalitat. Els del Fulham com dels més obrers i els de Chelsea com a barri de classe alta.

Aquesta propera setmana final de la Europa League, veurem qui guanya, però jo, sincerament tinc el cor amb el Fulham, un equip que des de sempre m’ha caigut la mar de bé.

Nottingham Forest, una història curiosa en una setmana europea

2010-04-28T00:29:00.010+02:00

Vaig a posar-vos un exemple. Imagineu que ara un Numància que sempre ha estat per les divisions inferiors del futbol estatal i que mai ha guanyat una lliga, treu una bona fornada de jugadors i en 4 anys aconsegueix pujar a primera, guanyar la lliga i ser bicampió de la Champions League. Aquesta és la història del Nottingham Forest, un d'aquells clubs històrics del mon del futbol i que té amb lletres d'or el seu nom a la història de l'esport europeu. El seu palmarès és envejable a qualsevol club a nivell continental. L'equip d'aquesta ciutat va tenir el seu primer gran èxit el 1978 que va aconseguir endur-se la Primera divisió Anglesa. Estem parlant d'aquells anys en que només el campió accedia a la copa d'Europa i als dos següents anys es va endur dues copes continentals i una supercopa d'europa contra el Futbol Club Barcelona. Actualment està a la Championship anglesa (segona divisó), però és l'únic club de tota la història que només té una lliga i dues copes d'Europa.. Però anem a pams i expliquem bé la història.

Història general del club
El Notts Forest, com és conegut, es va fundar al 1845, per tan és un dels històrics de la lliga i del futbol. Anava sempre transitant per les zones mitjanes de les categories inferiors de les divisions angleses, però al 1976 i amb Brian Clough com a entrenador aconsegueix pujar a la màxima categoria del futbol estatal anglès i al següent any no només es consolida a la primera divisió, sinó que s'emporta el títol amb una diferència bastant important, ja que suma al fina de la lliga 64 punts, mentre que segon quedava el Liverpool (que aquell any es va proclamar campió d'Europa) amb un total de 57. Això fa que els d'aquesta ciutat es trobin en dos anys de l'infern a la gloria de guanyar la primera divisió davant d'un tot poderós Liverpool de Bob Piasley a la banqueta i que contava amb Callaghan, Hugues, Kennedy i John Benjamin Toshack entre altres com a jugadors. Allà apareix aquest equip i s'emporta la lliga i el dret a jugar la Copa d'Europa del proper any i ja us dic ara que no la van desaprofitar.

Primera Copa d'Europa (1978-79), el primer partit clau
I les coses no es podien plantejar pitjor per al Notts, ja que només començar la Copa d'Europa, en el format antic, es va trobar als setzens de final al tot poderós Liverpool, que va ser campió de les dues edicions anteriors i que era el rival a batre per tothom. En el primer partit que es juga a Cyti Ground, camp del Nottingham Forest, els actuals campions de lliga anglesa van guanyar per 2 a 0 al tot poderós Reds i van deixar vista per sentencia la eliminatòria. Els de Brian Clough tenien molt clar que per guanyar havien d'aguantar a Anfield i així ho van fer, es van defensar i van acabar amb 0 a 0 i el pas a vuitens sota el braç. A partir d'aquí sembla que les coses li van anar molt millor. En als vuitens es van desfer de l'AEK d'Atenes (1-2 i 5-1) als quarts els esperaven els suïssos del Grasophers al que també van guanyar (4-1 i 1-1) i a la semifinal es van trobar amb un Colonia del que també es van desfer encara que van patir més del compte (3-3 i 1-0) i es van plantar a la gran final com a invictes i contra un Malmö suec amb ganes de demostrar la potencia del seu futbol.

La final es va disputar el 30 de maig al ja mític estadi Olímpic de Munic. Un camp que es va omplir per poder viure la final inèdita i interessant entre dos equips que no eren del primer ordre europeu però que van arribar fins aquí. Quan l'àrbitre austríac va donar el xiulet inicial els dos van presentar molta batalla, però el Nottingham Forest va ser el que va marcar al minut 45 per mitjà de Trevor Francis i els 11 jugadors que hi havia sobre el camp (Clough no va fer canvis) es van endur el centre europeu que els consagrava com el millor equip del continent. El mateix equip que dos anys endarrere celebrava l'acens a la Primera divisió anglesa, ara celebrava a Munic que era campió d'Europa.

La segona copa (1979-1980) dos trofeus, i un contra el Barça, en un any mític
Al següent any, el campió de la copa d'Europa va acabar a la cinquena posició a la lliga, que va tornar a guanyar el Liverpool, però els aficionats al Notts ho van oblidar aviat. Es van tornar a trobar com a defensors del títol de campió d'Europa i tornant a portar el seu nom fent por a tot el continent, ja que van renunciar a jugar la copa Intercontinental.

Aquí entra en escena un dels nostres equips del país, ja que aquell any el Nottingham Fores també es va endur la supercopa d'Europa contra el Barça de Nuñez com a president amb Reixach, Migueli, Mora, Artola, Zuviria, Krankl, Simonsen i un llarg etcètera, que es va presentar als dos partits i van guanyar al Cyti Ground i que va marcar el gol Charlie George. Amb aquest 1 a 0 anaven al Camp Nou on van empatar a 1. El gol del Notts el va fer Kenny Burns i pel barça va marcar Roberto Dinamita, un jugador brasiler que arribava amb la estela de crack.

A part d'aquest marcador contra l'equip català el Nottingham Forest va tornar a fer un bon paper a la copa d'Europa, on a la primera ronda, als setzens, es va carregar als suecs del Östers (2-0 i 1-1) a la següent Ronda, vuitens, van poder amb els romanesos del FC Arges Pitesti (2-0, 2-1) i amb l'equip del Dinamo de Berlín tot i perdre el primer partit (0-1 i 3-1) i a la semifinal es va trobar amb un os molt dur, com era l'Ajax d'Àmsterdam de Leo Beenhakker. Els de Brian Clough van fer un bon paper contra un rival que tenia molt a dir i que era un dels grans del continent. Tot i això el va aconseguir guanyar i es van classificar gràcies a la bona feina feta al Cyti Ground (2-0 i 0-1).

De nou la final era a la vista i l'equip es preparava per poder jugar contra l'Hamburg de Kevin Keegan. El es va disputar el 28 de maig del 1980 a l'estadi Santiago Bernabeu de Madrid, i el resultat va ser el mateix que en la fina passada, el Notts va guanyar 1 a 0 amb gol de John Robertson el que suposava la segona copa d'Europa consecutiva per a un equip que només tenia una lliga (una fita que es manté fins a l'actualitat). Un altre dels protagonistes d'aquella final a ser el seu porter Peter Shilton, que va fer un gran partit i que tothom el recorda com el porter anglès de Mèxic 1986 de la Mano de Dios i el Gol del Siglo que li va fer Diego Armando Maradona.

Que se n'ha fet d'aquest equip?
La veritat es que mica en mica es va anar desinflant, L'any següent va caure a la primera ronda de la Copa d'Europa i ja no va tenir més èxits. Es va converitr en un equip ascensor. Després de guanyar-ho tot, al 1993 va ser un dels que va tenir el dubtós honor de baixar de categoria des de la recentment estrenada Premier League i després va tornar a pujar a l'any següent. Aquella temporada 93-94 va quedar tercer i va poder jugar la UEFA, però no li va servir de gaire. A la 96-97 va tornar a baixar i a la següent va tornar a pujar. Tot i això després van venir anys dolents i la temporada 2004-05 va baixar a la tercera divisó anglèsa, el que suposava l'esglaó més baix al que ha arribat mai un campió d'Europa a la lliga anglesa. El 3 de maig del 2007 va aconseguir tornar a la lliga Championship (segona divisó) on hi milita avui en dia i ocupa la tercera posició.

El Nottingham Forest ha donat un gran nombre de jugadors a la Primera divisió com son Andy Reid, Jenas (al que veiem a la foto amb anglaterra), Michael Dawson i Shaun Wright-Philips i és un dels planters més importants del regne unit.

Pel que fa al gran entrenador, Brian Clought, va continuar al càrrec com a entrenador fins al 1995 i allà ja va plegar. Malauradament va morir al 2004 víctima d'un càncer d'estomac.

En busca de l'arca perduda...amb el seu anell!!

2010-04-17T16:06:00.010+02:00

S'ha acabat el curs i els millors aniran als examens finals on un aconseguirà el màxim guardó. Des del Novembre del 2009, els 30 equips de la NBA, la lliga més important del món i del bàsquet han estat lluitant per poder accedir a les proves finals i només 16 ho han aconseguit. Ara vindran un munt de partits dia si dia no, fins arribar les finals. S'han quedat fora per la Conferencia Est Toronto (gran sorpresa), Indiana, New York, Detroit, Philadelphia, Washington i New Jersey; mentre que a la Conferencia Oest Houston, Memphis, New Orleans, L.A. Clippers, Golden State (desastrosa temporada on van fer fora Chris Mullin, en contra dels seguidors), Sacramento i Minnessota (l'equip de Ricky Rubio).

Ara comença la hora de la veritat, on s'ha de jugar un bàsquet més seriós, sense opció a les errades, ja que el que en faci més perderà i quedarà fora de passar a la propera ronda. I els jugadors ho saben, sobretot els més experimentats. A partir del dissabte 17 comencen els primers partits.

La conferència Est
Cleveland vs. Chicago. Tota la ventatge per Cleveland amb James al capdavant acompanyat de O'Neal, Williams, Varejao, Jamison i la resta de l'equip. Chicago ha estat per mi una sorpresa, aquest equip amb el fill del gran tenista francès Yannick Noah, han aconseguit a l'ultim dia entrar. Tot i això des de que Jordan, Pippen, Rodman, Jackson i la resta de gent va deixar l'equip, no van tornar a ser el que eren. Passarà Cleveland.

Atlanta vs. Milwaukee. Els de l'estat de Georgia, estat de la Julia Roberts, han aconseguit arribar molt amunt, després d'haver construït un equip molt jove, ara hi són. Mike Bibby, Marvin Williams, Joe Johnson, Josh Smith i el seu entrenador Mike Woodson, deixeble del "General" Bobby Knight, han demostrat que és un equip capaç d'arribar molt lluny. Un molt bon futur tenen per endavant. Milwaukee si han posat a dins després de lluitar molt però ara se'ls ha lesionat el seu pivot, Bogut, i no el tindran. Un gran premi per la ciutat de la Harley Davidson el seu als playoff. Passarà Atlanta.

Boston vs. Miami. L'orgull dels Celtics una vegada més lluitant pel títol, però no serà fàcil per Garnett i companyia. Aquest equip s'ha fet gran, i han perdut una serie de partits que els ha fet anar enrere. Miami amb en Wade els posarà molts problemes. Si Miami juga com un equip a cada partit poden guanyar, però Boston té molta qualitat. Anirà just però passaran els verds dels Celtics.

Orlando vs Charlotte. Howard, Carter i companyia han premut l'accelerador per arribar ben amunt, no obstant han fet una gran temporada. L'equip de la ciutat del Mickey i la Minnie Mouse, tornaran a lluitar fins arribar a la final. El poder defensiu de Howard amb rebots i taps farà fàcil una transició ofensiva amb el base creatiu Jason Williams, Vince Carter i e mateix Howard. Charlotte han aconseguit amb Larry Brown arribar als playoff. L'equip de Michael Jordan ha tingut aquest brillant premi. Uns canvis de jugadors a mitja temporada l'han fet més sòlid, ja que van adquirir Jackson provinent dels Warriors, tot un lider al camp. Orlando és favorit contra l'equip on hi ha d'assistent en Herb Brown, antic entrenador del Joventut.

La Conferencia Oest
L.A. Lakers vs Oklahoma City. Els Lakers amb el duet fantàstic Bryant i Gasol, surten com a favorits, sobretot amb la inclusió de Ron Artest on els ha donat molta més agresivitat en atac i en defensa. Phil Jackson pot aconseguir una altre campionat. Oklahoma City, és la gran sorpresa amb un equip ben jove liderats per un grandíssim jugador com es Kevin Durant no afluixaran ni a les pròrrogues. Serà una bona eliminatoria, però els Lakers són favorits.

Denver vs Utah. Aquesta serà una gran serie. Denver te la baixa del seu entrenador George Karl per culpa d'un tumor cancerigen, a qui li desitjo una ràpida recuperació i un ràpid retorn a les pistes. Carmelo Anthony lluitarà deseperadament per passar de ronda. Denver tindrà com a jugador a Coby Karl, fill de l'entrenador i antic jugador de la Penya. Utah torna a ser a dalt, el seu entrenador, el mes vell de les banquetes Jerry Sloan, ha aconseguit recuperar el vell pick and roll de Stockton i Malone, ara amb Deron Williams i Carlos Boozer. Aquí ja és més difícil predir qui passarà. Els dos equips han acabat igual. Jo m'inclinaria per Utah, ja que la baixa de Karl és molt sensible.

Dallas vs San Antonio. Nowitzki voldrà arribar ben lluny. Serà un altre duel ben dur. Dallas mirarà que no es repeteixi una altre vegada el que fa uns anys els Warriors els van fer baixar del tren. La ciutat de la televisiva família Ewing, voldran passar. Els de San Antonio, en el duel texà, es fan grans, Ginobili, Duncan tenen més de 30 anys, però recuperen al lesionat Parker. Els Spurs són com un lleó ferit, perillosos. És ben difícil predir qui guanyarà, però el desempat a casa beneficia a Dallas. Trobaran molt petroli.

Phoenix vs. Portland. Molta igualtat també aquí. Rudy Fernandez farà el seu segon viatge consecutiu als playoff de la NBA. Phoenix ha aconseguit reunir un selecte grup de jugadors comandats per Steve Nash, el millor base del món tot i la seva edat. L'acompanyen Grant Hill, Jason Richardson, Amare Studamire, Goran Dragic, entre d'altres. Un equip ben fort. Portland arriba amb la baixa de Brandon Roy, tirador total, Greg Oden, el pivot que es va trencar per segona vegada. Però entre Miller, Aldridge, Rudy, Batum i la resta voldran plantar cara per passar. A priori Phoenix continuarà.

La ÑBA
M'agradaria també parlar del jugadors estatals. Jose Calderón, base de Toronto, va estar lesionat quan estava en un bon nivell de joc. Quan va tornar es va trobar l'altre base, en Jack, que estava a bon nivell. Es va llegir el rumor que Calderón seria traspassat i ell no li va donar importància. Però al final la lesió de Chris Bosh els va condemnar a quedar fora de la lluita pel títol.

Sergio Rodriguez, va començar a Sacramento i a mitja temporada va ser enviat a New York en una operació de multi traspàs. Avorrit a Sacramento als Knicks va tenir oportunitat de jugar més amb Mike D'Antoni. Es comenta que podria tornar a l'ACB. La veritat és que mai ha tingut continuitat i sabem si pot tenir nivell de NBA o no. És un jugador ràpid elèctric i a vegades una mica massa esbojarrat.

Marc Gasol. Brillant temporada la seva. Com va dir un entrenador USA, no sabem qui és el Gasol. Marc ha destacat en totes les facetes del joc fins i tot una desconeguda: el lideratge. Gran rebotador, tirador amb molt punteria, gran visió de joc, molt bon passador i llest jugant de cara i esquena a bàsquet. Molt fort, impossible de moure'l, ràpid de moviments. Per mi ell ha fet que Zach Randolph jugui a un gran nivell. Sense Gasol aquest equip té molts problemes.

Rudy Fernandez ha estat desaprofitat pel seu entrenador. La solució amb la operació a l'esquena li va fer desapareixer els dolors, però McMillan penso que no sap de la valia de Rudy. L'any passat record de triples, i l'han volgut lligar als tirs de 3 punts, però no saben que Rudy pot fer moltes més coses. Tenen un jugador guanyador, que sempre sap el que ha de fer, complet en totes les facetes, grans fonaments i lluitador. Espero i desitjo que es quedi molts anys a la NBA a Portland o a qualsevol altre equip, ja que allà consideren que seria titular als altres 29 equips de la lliga.

Pau Gasol, ha acompanyat amb decisió i molt bé a Kobe Bryant. Es fa gran i més experimentat, bon jugador en l'u contra u de cara i esquena a bàsquet, bon passador gràcies a que sempre li han fet 2 contra 1. Per primera vegada ha acabat amb una mitjana de més de 10 rebots. Serà una de les claus als playoff.

Bé, qui quedarà campió? Ja ho veurem. Els 16 equips estan disposats a lluitar fins al final, però això ja ho veuré en el proper article.

Que comenci l'espectacle!!!! Apaguin els mòbils i... que guanyi el millor, i per mi si pot ser en Rudy, millor que millor!!!

Un clàssic on ja està tot dit

2010-04-09T18:09:00.005+02:00

Suposo que començant així un article us pensareu que hi ha poques coses més a dir d'aquest clàssic, que aquest dissabte disputen el Barça i el Madrid. Doncs la veritat és que si! Tot i que avui es divendres i els jugadors del barça ja poden parlar obèrtament del partit, tota la setmana els diversos diaris a nivell paper i a nivell escrit ja han dit TOT el que es podia dir del partit. Només em falta una entrevista amb el responsable de la gespa per explicar quin tractament apliquen i quina manera de tallar-la i preparar-la per l'enfrontament de dissabte a les 10 al Santiago Bernabeu. Però com diu el meu gran amic Josep Maria Rubies s'han d'omplir diaris i s'ha de fer del partit del segle, del mil·lenni, de la història... UN DE TANTS BARÇA – MADRID, el tema principal que al dia següent obrirà informatius i que durant dues hores sembla que pararà a tot l'estat.

La història d'un partit històric
Porto dies veient la programació que han presentat les diverses emissores i especials d'aquells eterns i interminables que t'expliquen la història dels més de 80 Barça-Madrid que hi ha. L'epoca de Cruyff, de di Stéfano, de Kubala, de Gento, de Puskas, de Sotil, Maradona i de milers de jugadors que al llarg dels anys han passat per la història dels dos clubs i que han disputat aquest partit. De quan aquelles alineacions tothom se les sabia de memòria i que tots tenien en ment i que repetíem sense parar i que recorden aquells grans Barcelones o aquells grans Madrids. Tota una època en que el futbol va ser un referent i una manera de veure els millors jugadors estatals que estaven en aquests dos equips. Tot i això amb el pas dels anys els jugadors han anat canviant, com és normal, i l'estil d'entendre el futbol i del tipus de jugador, també ho ha fet.

Mai ha importat la classificació
Històricament aquests partits han estat un mon a part. M'entendreu. Si arriben a aquest partit com aquesta temporada, tots dos equips empatats i clau per entendre una lliga de dos, com és la que ens ocupa, els dos s'hi juguen la vida i sembla que hi vagi la vida. Però moltes vegades algun dels dos equips, guanyar a l'etern rival ha suposat salvar la temporada i dic per tots dos, perquè en el mon del futbol (i sense que serveixi de tòpic) TOT SÓN CICLES! Tot i això guanyar a molts dels equips demostra que tens un potencial superior i aquesta temporada els dos equips ho demostren que estan per sobre de la resta, encara que sigui de manera diferent.

Ara falta saber com anirà aquesta temporada i qui demà s'endurà el triomf. Jo no m'atreveixo a pronosticar cap resultat, però si voleu, la Porra queda oberta al nostra Facebook!

Eleccions al Barça

2010-03-30T02:58:00.008+02:00

Falta molt de temps, han de passar moltes coses, final four, champions, lligues, s’han de presentar mes candidatures, però deu m’hi do tot el que està passant al voltant de les eleccions a la presidència del F.C. BARCELONA.

Teníem dues candidatures anomenades “continuistes” , una amb el beneplàcit de l’actual president i amb algunes de les cares – i jaquetes - significades de la actual directiva, amb inauguració a bombo i plateret de la seu electoral, la del Sr. Godall; l’altra sense fer tant soroll, amb menys adhesions i, fins i tot, amb algun gest poc amistós de l’actual president, la del Sr. Ferrer. Teníem candidatures anunciades i no formalitzades, el Sr. Benedito, potser el Sr. Minguella, teníem rumors, el Sr. Rexach – que ho ha desmentit recentment – , teníem una possible candidatura, incerta fins al darrer moment, d’un ex pes pesant de la directiva del Sr. Laporta, En Ferran Soriano que, finalment, després de deixar-se estimar, ha decidit – per motius professionals – no presentar-se a les properes eleccions, com a mínim, no fer-ho encapçalant cap llista, sense tancar la seva possible participació com a suport d’alguna altra candidatura. I tenim la candidatura enfrontada a l’actual directiva, amb un resò mediàtic important des que va deixar la primera junta de la era Laporta d’una manera diguem-ne poc amistosa, per passar a ésser per molts barcelonistes l’alternativa a Laporta, En Sandro Rosell.

Però ves per on, en poc temps han passat coses que han esvaït el panorama, almenys en quant a les candidatures “continuistes”, el Sr. Godall flirteja amb el Sr. Soriano, el Sr. Laporta se sent traït i decideix retirar-li el suport i quasi l’amistat passant a recolzar la candidatura del Sr. Ferrer, a qui feia poc temps no el tenia gens en compte. Això si, diuen que les condicions d’aquest suport condicionarien molt el poder del Sr. Ferrer dins la junta cas que fos l’ escollit dels socis per desenvolupar el càrrec de president del Barça. Conseqüència: el Sr. Godall es retira de la cursa i deixa al Sr. Ferrer com a únic candidat continuista – diuen que el Sr. Laporta li va proposar al Sr. Sala Martin que encapçalés una candidatura, cosa que a ell no li va fer cap gràcia i no ho va acceptar -.

I si no hi havia prou polèmica, aquesta setmana passada el President i la seva Junta, anomenen a Johan Cruyff President honorífic del Barça. No entraré en si s’ho mereix o no, però si que es cert que, com a mínim sorprèn que després de set anys de mandat, hagin esperat fins ara per fer aquest nomenament. També sorprèn que una decisió tant important s’hagi pres d’aquesta manera, sense ni tant sols copsar l’opinió del soci. Ja se que estatutàriament el president pot nomenar un president honorífic, però tenint en compte que la figura del Sr. Cruyff no desperta unanimitat dins la família culé, es mes, crec que si es fes una enquesta de socis a favor i socis contraris a la decisió de fer-lo President honorífic, el resultat no seria gens determinant, probablement estaríem al 50 – 50 entre el si i el no, i crec que seria convenient que es revisessin uns estatuts que atorguin aquestes facultats a un President sense comptar amb el parer dels socis. I tot això sense entrar a ésser mal pensats, doncs hi ha qui opina que com els integrants de la actual Junta veuen el continuisme compromès, ja comencen a deixar bombes al camí del nou President: es vox populi que el Sr. Cruyff no es Sant de la devoció del Sr. Rosell i, cas que guanyi les eleccions, la primera “ patata calenta “ que es trobarà es aquest nomenament que, qui sap, pot arribar a derogar. Per que una cosa es certa, el Sr. Cruyff no representa unanimitat dins el club, com si que ho poden ser el Sr. Beckenbauer al Bayer, el Sr. Bobby Charlton al Manchester o el Sr. Diestefano al Madrid, tots ells presidents honorífics tant per mèrits propis com per unanimitat incontestable de la massa social dels seus clubs i a mes, figures que els representen pel món, als sortejos de la UEFA i la FIFA i que son cares visibles dels seus clubs. Algú pensa que el Sr. Cruyff actuarà en representació del Barça com ho fan aquests altres grans jugadors ? Crec que no es el seu estil.

Tot aquest desgavell, aquestes estranyes estratègies per perpetuar el “Laportisme”, ajuden d’una manera totalment gratuïta i sense significar cap desgast per a ell, al Sr. Sandro Rosell que veu com la candidatura que, en teoria, havia d’aprofitar els innegables èxits esportius dels darrers temps, està ferida de mort pels personalismes i intents de protagonisme del Sr. Laporta, fent que apareguin seriosos dubtes sobre la credibilitat que puguin tenir uns candidats que per aconseguir el recolzament de l’actual president s’han d’aplegar a les seves condicions i desitjos i, fins i tot, han de transigir en que l’actual president els anomenin alguns membres de la seva futura Junta.

De moment el Sr. Rosell no ha dit aquesta boca es meva, no ha fet declaracions en cap sentit, ha obviat els atacs dels que ha estat blanc directa o indirectament, s’està limitant a mantenir contactes amb les penyes i ha passar pràcticament inadvertit dins aquest circ pre-electoral, per que en això ho estan convertint, en un circ.

Crec que el soci faria bé de no parar mes atenció a tot aquest enrenou, esperar que s’oficialitzin les candidatures, atendre als programes que es presentin, observar qui integra cada candidatura, quins projectes esportius, econòmics i socials aporta cada candidat i, després d’aquest anàlisi votar amb conseqüència, pensant en el futur del Barça i mantenint els personalismes al marge.

VISCA EL BARÇA !!!

Joan Walter Casals

2010-03-19T21:17:00.002+01:00

El 18 de Març del 2010 va morir el Sr. Joan Walter Casals a la edat de 92 anys a Badalona. La gent jove no el coneixerà, però els més vells o antics si. El Sr. Walter va ser el President del Club Joventut de Badalona que va guanyar la primera lliga nacional trencant el domini del Real Madrid. Però el fet més important és que va ser fet amb un equip en el qual no hi havia cap estranger.

El Sr. Walter era un important industrial badaloní on gràcies a les seves gestions va fer que el segon sponsor del club fós KALSO, que era el nom d'unes pintures. El Sr. Walter era el propietari de Pinturas Badalona, fabricant de pintures de gran renom i importancia al seu sector.

A part del Joventut, ell va ser dirigent del Club de Futbol Badalona. Es va integrar des de ben aviat a la societat badalonina, on en va defensar els seus valors i la seva cultura.

L'any 1966 va passar a ser el President del Club Joventut de Badalona i amb un equip format per les següents persones Eduard Kucharski (entrenador), Josep Lluís (capità), Ninu Buscató, Guifré Gol, Enric Margall, Alfonso Martínez, Amador Rojas, Joan Fa, Narcís Margall, Josep Maria Oleart, Ramon Moliné i com a delegat Josep Jou. A final de temporada aquest equip, que més que un equip era un grup de molt bons amics, quasi una familia va guanyar la primera lliga nacional gràcies a la seva brillant temporada i que Estudiantes va donar un cop de ma a la última jornada guanyant al seu etern rival el Real Madrid. El millor basket average a favor del Joventut els va fer campions.

Deia que aquell equip era com una familia on cadascú a casa seva es rentava la roba, no com ara que els clubs els hi renten la roba, els hi porten on sigui i mai hi ha problemes de recanvis de res. Era un equip on viatjaven en cotxe, en els seus cotxes, no en autocar com ara.

Acompanyant al Sr. Joan Walter i havia un altre dirigent, probablement el de més pes i importància que ha tigut mai aquest club: el Sr. Daniel Fernández Mercadé. Dani, com tothom el coneix, ha estat l'ànima del Joventut i com molta gent diu i reconeix, si no arriva a ser per ell, el Joventut no existiria. Dani Fernández va ser l'ànima econòmica de la Penya. Va sortir del Círcol Catòlic on hi havía jugat i va passar a formar part posteriorment de la Junta Directiva de la Penya.

El Sr. Walter va ser molt estimat per tothom, per tots els jugadors i tècnics del Club, tan en categoria masculina, com en categoria femenina on el màxim responsable era un altre badaloní ben reconegut, Pere Gol.

Joan Walter, juntament amb Antoni Mas, el catedràtic Fabià Estapé i l'alcalde Josep Torres Trias, van ser els signants d'uns estatuts constitucionals on constava la formació de l'Agrupació dels Amics del Joventut, grup que donava un suport econòmic molt important al Joventut. Com sempre ha passat el Joventut s'ha hagut de buscar l'ajuda econòmica per poder competir amb la resta d'equips ja que uns amb l'ajuda i el fort poder de les seves seccions de futbol i els altres amb ajudes governamentals, aquests mai han tingut problemes.

Fins fa un parell o tres d'anys el Sr. Walter encara anava per la empresa que va fundar i que el seu fill ha estat dirigint de forma exemplar amb gran exit. Es va implicar en tots el fets culturals de la ciutat, com pot ser la passada dels Tres Tombs on hi col·laborava ampliament. Fins hi tot va estar implicat amb la desapareguda Agrupació de Veterans Deportistes de Badalona on ell amb el seu President Santiago Schilt i el seu President Adjunt en Josep Lluís, celebraven any rera any i durant 50 la setmana de l'Agrupació, amb actes com torneig de Tenis, partit de futbol de Veterans i partit de Basket de Veterans, juntament amb una missa recordatori de tots el Veterans que ja no hi eren i que finalitzaven amb un sopar al Restaurant El Pescador.

Avui dia 19 de Març fa 43 anys d'haver guanyat la primera lliga nacional, i avui 19 de Març del 2010, tot un grup d'amics han acompanyat al Tanatori de Can Ruti a la seva familia encapçalada pel seu fill i també antic dirigent del Joventut en Joan Walter Fibla. El nostre més sentit condòl.

Comença la F1, comença l’espectacle

2010-03-12T01:49:00.013+01:00

Aquesta temporada ja comenta en al Formula 1 i potser és un dels anys que més ganes en teníem tots de que això passes. Per primera vegada hi ha molts al·licients per poder ser un dels espectacles més mediatics de tots els temps i, siguem sincers, només que es compleixin la meitat de les expectatives serà un campionat de traca i mocador!

ELS PILOTS

Quatre campions del mon a la graella

Sembla mentida, però així és un total de 4 campions del mon estaran sobre l’asfalt aquesta temporada. Repassem quins són:

Jason Button: El campió de l’any passat amb Brown GP arriba aquest any a McLaren. El gran objectiu repetir el títol, només té un problema i és que l’enemic també és a casa. El seu company d’equip és un altre dels campions del mon i veurem a veure cap a on es decanta una escuderia on Button és el nou, però ve per ser líder.

Lewis Hamilton: El segon pilot de McLaren. Un altre dels campions del Mon que aquest any té volant a la Formula 1. El britànic vol potenciar l’esperit patriòtic amb una escuderia britànica i amb un company que també és de les illes. Aquest duel em recorda el de Prost i Senna, encara que ja sabem com va acabar l’un... veurem com acaba aquest altre.

Fernando Alonso: L’asturià torna a les pistes i ho fa amb un dels cotxes més competitius i fiables de la competició. Estrena equip i color, ja que porta el vermell de Ferrari. El gran objectiu és tornar a aconseguir un títol que ja ha guanyat en dues ocasions. Ara té ganes de la tercera i potser està en un dels millors moments per fer-ho. De cara a aquesta temporada esperen guanyar el títol i demostrar que és un dels grans pilots del mundial de Formula 1.

Michael Schumacher: Torna el Kaiser. El pilot alemany es pujarà aquest cap de setmana a un monoplaça com a pilot oficial des de que ho va deixar al 2006. Des d’aleshores no ha tornat a ser el cap d’una escuderia a la pista. Ara ho serà amb l’equip Mercedes. Té contracte per dos anys, però vol guanyar de nou el mundial i ell no ho descarta. Veurem com es presenta aquesta temporada per el millor pilot de tots els temps.

Jaume Alguersuari: El jove pilot barceloní comença la segona temporada a la formula 1, la primera que farà sencera. Ho farà al volant del seu Toro Rosso amb l’objectiu d’esgarrapar el màxim nombre de punts possibles i seguir pujant com a pilot. El català necessita tornar a demostrar que està preparat i que aviat podrà fer el salt a un equip més important. Ara queda un any dur en una bona escuderia.

Pedro Martinez de la Rosa: El més veterà de la graella. El català també té aspiracions a poder esgarrapar algun dels punts i algun dels bons resultats. Però primer caldrà que esgarrapi patrocinadors, ja que el seu cotxe el BMW Sauber de moment es fiable, fa bons temps, però no té patrocinador.

ELS EQUIPS
Els favorits: Ferrari, Red Bull, McLaren i Mercedes GP
És impossible dir ara mateix quina escuderia és més forta que les altres. Hi ha factors importants, el ritme de cursa està clar que el te el Ferrari, però a una sola volta tan el Red Bull com el McLaren et poden fer un vestit nou. També s’inclou Mercedes GP (La temproada passada Brown GP) tot i ser el més fluix de tots té un parell de condicionants importants, són els actuals campions del mon i contenen amb un primer pilot de luxe, com es Michael Schumacher

Lluitaran pels punts: BMW-Sauber, Toro Rosso, Renault, Williams i Force India
En aquest grup es troben els dos representants catalans. Pedro Martínez de la Rosa, amb el Sauber, i Jaume Alguersuari, amb el Toro Rosso. Gran pretemporada la que han fet els dos, però ara esperen poder acabar de rematar uns cotxes i uns complements per adaptar-los a les noves normes i que siguin del tot competitius i fiables com està fent Toro Rosso. Sauber dependrpa dels patrocinadors per fer-ho. Williams i Renault son dues incògnites, ja que el seu cotxe no ha destacat en cap moment, mentre que els Foce India han fet una gran millora respecte l’any passat i esperen que es puguin situar per davant d’alguns dels equips i sumar punts.

Els debutants: Lotus, Virgin i HRT-F1
Si aquests fan pòdium serà EXCEPCIONAL. No tenen més objectiu que seguir evolucionant el cotxe. Lotus torna després de molts anys de no fer-ho i tornar a veure els colors verd i daurat sobre l’asfalt és una passada, per la seva part Virgin no és gaire fiable i segueix treballant per millorar el cotxe. El cas d'HRT, el que havia de ser Campos Meta, el cotxe ni tan sols ha trepitjat l'asfalt. Tot just el van presentar fa poques setmanes a Múrcia i serà l’únic equip que no ha entrenat i que no ha donat ni una sola volta a cap circuit.

ELS CIRCUITS

19 cites per decidir un campió
Un total de 19 cites per gaudir de la velocitat comencem aquest diumenge dia 14 a Bahrain i acabarem el dia 14 de desembre (és a dir nou mesos després) a Abu Dhabi. Dues novetats importants aquesta temporada. Retorna un dels grans circuits del campionat després d’un any fora, com és el de Canadà. Els monoplaces tornaran a corre pel mític traçat de Gilles Villeneuve. L’altre gran novetat serà la aparició del nou traçat de Yengam, que es farà a Corea del Sud. Serà el 24 d’octubre un traçat interessant amb 18 revolts i que serà dels més ràpids de la competició. Aquest és totalment desconegut pels pilots.

Les cites que cal tenir marcades al calendari són les de Catalunya i el Gran Premi d’Europa. El circuit de Montmeló seguirà fidel a la seva cita anual. Serà el 9 de maig. L'altra cursa que es disputi a l'estat espanyol serà a València el 27 de juny, en el Gran Premi d'Europa.

CANVIS EN LA NORMATIVA

Noves mesures que pretenen ser revolucionàries, han entrat en escena aquesta temporada 2010. La més important i que ha fet fer molts tests als diversos pilots i ens ha mostrat com es quedaven tirats per tot el circuit ha estat la prohibició de posar combustible durant les curses. Amb aquesta mesura es pretén evitar que tot es decideixi en el box i que hi hagi més emoció i espectacle a la pista, de pas també servirà per estalviar diners a les escuderies.

L'altre canvi normatiu destacat té relació amb el sistema de puntuació. A partir d'aquest any s'incrementa el valor de la victòria i es premien els deu primers classificats. Així doncs, el guanyador rebrà 25 punts; el segon classificat, 18; el tercer, 15; el quart, 12; el cinquè, 10; el sisè, 8; el setè, 6; el vuitè, 4; el novè, 2, i el desè, 1.

CONCLUSIÓ

Comencem una de les temporades més espectaculars dels darrers anys i tenim molt clar que molts dels equips estan a un nivell per sobre dels altres, difusors, càrregues, pilots, escuderies i TOT es posa en marxa per poder donar el tret de sortida a la Formula 1 d’enguany.

Un dorsal un jugador

2010-03-01T02:23:00.006+01:00

Des de fa anys, que els diferents equips han tingut el seu dorsal assignat per a cada jugador i per tan si parlem del 7 del Madrid, tothom sap que és Raul i si parlem del 10 del Barça ara és Mesi. És normal que si parlem de jugadors que no hi són i que recordis els seus dorsals. Tothom recorda el 16 de Puerta al Sevilla o el 21 de Jarque a l’Espanyol. Antigament els dorsals ja tenien assignat gairebé de manera clara i sense més opcions, el 10 d’argentina era Maradona i això era irrefusable, encara que no era obligat a mantenir cada dorsal i cada jugador...

Si parlem de dorsals tenim clar que un porter ha de portar l’1, el 13 o el 20... però n’hi ha que són sorprenents i ho vaig descobrir el dia de l’Atalante – Barça del Mundialet de clubs. El porter de l’equip contrari, que era el capità Federico Vilar, portava el 3. Per tan és una manera de trencar amb el que ens tenen acostumat.

Com pot canviar un dorsal d’un jugador a un altre, el 23 com a exemple
Mireu, si parlem del 23, tothom li ve al cap Michael Jordan, possiblement el millor jugador de tots els temps de bàsquet. Una gran estrella i que actualment també hi ha grans jugadors amb aquest dorsal. Sense anar més lluny, Lebron James també porta el 23 i ell mateix va demanar que es treiés aquest dorsal com a homeantge al millor jugador de tots els temps.

El dorsal 23 també era el de Beckham en el mon del futbol. El jugador del Madrid va tenir el problema que van tenir molts al arribar al club blanc, que el 7 tenia amo i NO se li podia treure. Per tan ha d’agafar un altre dorsal. Ell va triar aquest 23. Curiositats de la vida, si algun jugador era contrari a la imatge de Beckham i tot l’oposat al que és el caràcter d’aquest crack mundial era Oleguer Preses. El català jugava al Barça, era un defensa més aviat limitat i tenia un sentiment de país i de catalanisme. Bé, doncs els dos tenien en comú el mateix, tenir el 23 a l’esquena. Curiositats del mon del futbol...

Marques esportives i dorsals
Els grans esportistes tenen la seva marca de roba i tots ho acaben signant amb el seu dorsal. Per això en el moment en que Cristiano Ronaldo va fitxar pel madrid es preguntava el mateix: que passarà amb CR7, la marca del crack portuguès? Doncs que passa a ser CR9 i tot es canvia. En el mon del bàsquet també hi ha exemples: Cris Paul té la seva marca: CP9, Allen Iverson té la seva marca depenent de Reebok: I3, però a mida que ha anat canviat de club, la marca segueix sent el seu I3.

El Dorsal 7 maleït al Madrid
Hem parlat de dos casos. El dorsal número 7 a l’entitat blanca està molt assegurat al gran capità. Raul Gonzalez Blanco sempre ha estat el que és aquest número, tan al Madrid com a la Selecció. Quan aquest va deixar d’anar a la Roja el dorsal el va heredar David Villa, que sembla que segueix sent un número amb sort.

Però en el Madrid han vingut els dos últims 7 que ha tingut el Manchester United: David Beckham i Cristiano Ronaldo. Cap dels dos, de moment, ha arribat a portar aquest dorsal, ja que aquest era propietat de Raul. Cap dels dos ha seguit amb la seva tradició i cap dels dos ha tingut el número que volia. Com a curiositat cal dir que al Barça, actualment aquest dorsal no el porta NINGÚ!

La NBA i els seus dorsals
Molts dorsals de la NBA estan retirats i no es tornaran a fer servir. Anar a qualsevol pavelló mires al sostre i veus totes les samarretes retirades. Moltes vegades et penses que arribarà el punt que no podran posar-se més números. Veure’m com se les empesquen per poder-ho fer. Dorsals com el de Jordan, Bird, Stockton, Malone, Chamberlein, Abdul Jabbar... i un llarg etcètera.

Alguns dels jugadors de la millor lliga del mon han canviat de dorsal a mida que han anat canviant de franquícia. L’exemple és el de Kevin Garnett, ja que al marxar de Timberwolves va deixar enrera el seu 21 per agafar el 5 dels Celtics. Però hi ha altres canvis que són de marketing, o això diuen, com pot ser el de Kobe Bryant que passa de portar el dorsal 8 al 24.

Un altre del q va canviar va ser el del gran Michael Jordan, aquest va ser per un altre motiu. Quan el 18 de març de 1995 Air Jordan deia que tornava, veia com el seu 23 estava retirat va passar a fer servir el 45, amb el que va fer grans partits. Però aviat va tornar al que el va fer tan famós, el 23 que va marcar al millor jugador de tots els temps. Molts números, molts jugadors i que ara acaben sent una cosa sola. Els jugadors passen, però moltes vegades els jugadors es queden.

INFORME: Copa, Lliga i Champions... Aquest any en bàsquet!

2010-02-23T19:19:00.017+01:00

Aquest cap de setmana s’ha consumat el que molta gent pensava que va ser que el Regal Barça es va endur la copa del Rei de Bàsquet. Els que van poder veure el partit de la final van veure com un dels equips que millor bàsquet fa com és el Barça es va imposar a un Reial Madrid i li va passar per sobre sense donar opcions als de Messina. Molt bona defensa i molt bon atac per a un equip que li sortia pràcticament tot i contra un dels rivals que, sincerament, tot i el pressupost, no està complint amb les espectatives que es marcaven al principi de temporada i que semblava que s’havia de fer com a equip.

Com arribaven els equips
El dissabte semblava que tot estava de cara pel Reial Madrid, que venia de guanyar de 28 a un feble Caja Laboral i sense despentinar-se. Els de Messina semblaven més relaxats que no pas els catalans i fins i tot, es podria dir que físicament millor. El Barça venia de guanyar dos partits patint molt per aconseguir la victòria i tenien la intenció de tornar a fer alguna cosa gran. Xavier Pasqual tenia molt clar que necessitava tornar a confiar en els seus homes i que ho donessin tot el diumenge en el partit de la final contra el Reial Madrid, per la seva part els blancs sabien que eren a una victòria d’aconseguir un títol de prestigi, que amb només tres partits et pots endur un dels títols importants.

Partit sense història
Victòria més ampla de la història de la Copa del Rei és molt important i més si es tracta d’un Barça Madrid i d’un equip que suma el tercer títol de la temporada. Els catalans van fer una defensa molt important i sense deixar pensar a cap jugador. Quan el Madrid sortia amb la pilota controlada, cada jugador estava a sobre del seu i no deixaven ni un centímetre per moure els jugadors ni la pilota. Si això li sumem la potència del joc interior del Barça respecte al del Madrid, (ja que Lavrinovic passa més temps per fora la línia de 6,25 i Andre Tomic ni va arribar a jugar.) van ser les claus d’aquest partit. A més la plantilla del Barça és molt més complerta que no pas la del Reial Madrid

La plantilla del Barça
Nom complet: Gianluca Basile
Lloc i data de naixement: Ruvo di Puglia, 24/01/1975
Posició i alçada: E - 1.90 m
Nacionalitat: Itàlia
Dorsal: 5

Un dels veterans en tots els sentits en aquesta plantilla. El escorta italià té molt clar el seu rol dintre d’aquest equip. Va arribar la temporada 2005/06 i va ser un dels més destacats. La seva capacitat en el tir exterior i sobretot la seva intensitat en defensa van fer que e tots els entrenadors contessin amb ell. Ara tot i els seus 35 anys, és un dels jugadors imprescindibles i claus per entendre el joc del Barça.

Nom complet: Lubos Barton
Lloc i data de Naixement: Ceska Lispa, 07/04/1980
Posició i alçada: A - 2.02 m
Nacionalitat: República Txeca
Dorsal: 8?

El gran absent aquest any a la Copa i a tota la temporada. Tot i que està recuperant, el Txec està en plena fase de recuperació i sembla que ja està bé. Encara que hi ha fonts que diuen que fins al proper octubre no es podrà contar amb ell. Ara mateix l’ex-jugador de la Penya entra en partits amistosos i comença a tenir un ritme d’entrenaments acceptable. Tot i això encara no està a disposició del tècnic. Encara que té pinta d’arribar a un cert nivell de cara al final de temporada i donar aquells minuts de qualitat que ens té acostumats.

Nom complet: Jordi Trias Feliu
Lloc i data de naixement: Girona, 05/11/1980
Posició i alçada: F - 2.06 m
Nacionalitat: Espanya
Dorsal: 8

El pivot gironí va fitxar pel Barça al juny del 2004. Un jugador que va ser clau en la victòria a del barça a la copa del 2007, ja que va ser escollit MVP pels seus partits. Ara té un rol molt secundari a l’equip. Un rol que, de moment, accepta, ja que sempre ha dit que si l’equip juga bé sense ell, que no el necessiten. Actualment juga minuts escombraries, tot i que podria ser titular a la majoria dels equips ACB. El gironí ara mateix és el 12 jugador per Xavi Pascual, però aprofita i molt bé, els minuts que se li donen aquesta temporada.

Nom complet: Ricard Rubio Vives
Lloc i data de naixement: El Masnou (Barcelona), 21/10/1990
Posició i alçada: B - 1.90 m
Nacionalitat: Espanya
Dorsal: 9

El fitxatge més car de la història de la Lliga ACB i demostra el perquè. Fa pocs mesos que és al Barça, però només arribar ja va agafar els galons de l’equip i se’l sap tirar a l’esquena. Porta molt bé el control de l’equip i s’entén de meravella amb el joc interior actual de l’equip. Tot i que des d’un principi va ser el base suplent perquè és una posició en que hi ha 3 efectius, mica en mica va agafant protagonisme i minuts. Actualment és indiscutible i va ser un dels grans jugadors de la copa. És normal que no entri en els plans de Minesota traspassar els drets d’aquest jugador a la NBA,

Nom complet: Jaka Lakovic
Lloc i data de naixement: Ljubljana, 09/07/1978
Posició i alçada: B - 1.86 m
Nacionalitat: Eslovènia
Dorsal: 10

Va arribar com la gran estrella al 2006 procedent del Panathinaikos. Era el gran jugador, la gran estrella, però aquest any ha estat el gran defenestrat. En un principi no contaven amb ell i les lesions sembla que li han anat fent mal al llarg d’aquests mesos, però quan ha entrat en joc ha demostrat que és un gran base. Molt bona visió de joc i molt bon tir per a un jugador que s’ha reivindicat tota la temporada i que ho haurà de seguir fent. El fet de que l’equip tingui tres bases i 13 jugadors sembla que li podria passar factura a l’eslovè, encara que ara com ara, és una peça clau als esquemes de Xavi Pascual.

Nom complet: Juan Carlos Navarro Feijoo
Lloc i data de naixement: Sant Feliu Llobregat (Barcelona), 13/06/1980
Posició i alçada: E - 1.91 m
Nacionalitat: Espanya
Dorsal: 11

Un jugador de la casa i que porta tota la vida vinculat a l’entitat. Tot i que va provar sort a la NBA, després d’un any a Memphis va tornar a casa per tornar a ser el que era, la gran estrella de l’equip. El de Sant Feliu té molt clar el seu rol i aquest any no només tira, també assisteix i fa bones defenses, encara que veure els canvis de handbol entre ell i Roger Grimau no és res de l’altre mon. Tot i que no ha fet una bona copa, està demostrant que és un dels líders de l’equip i cada partit fa el que ha de fer per ajudar al conjunt i no pensa tan en individual com ho feia antigament.

Nom complet: Francisco Vázquez González
Lloc i data de naixement: Xantada (Lugo), 01/05/1983
Posició i alçada: P - 2.09 m
Nacionalitat: Espanya
Dorsal: 17

L’MVP de la darrera copa. El pivot espanyol que ara com ara, es més determinant dintre de la ACB (els Gasol són a la NBA). Un jugador complert i que té molt clar el seu rol a l’equip. Quan va ser escollit a la primera ronda del Draft del 2005 en la posició 11 i no va voler anar a Orlando per quedar-se a Girona, semblava que havia comès un gran error. Ara tothom pensa que al Barça torna a demostrar el seu millor bàsquet i ningú dubte de que hauria d’anar a la Selecció Espanyola si no fos pels problemes personals. Segurament a Orlando encara pensen en la parella que podria fer amb Howard.

Nom complet: Boniface Ndong
Lloc i data de naixement: Mbour, 03/09/1977
Posició i alçada: P - 2.12 m
Nacionalitat: Senegal
Dorsal: 21

Un dels primers fitxatges d’aquest any del Barça de Bàsquet. El pivot senegalès era una prioritat i més encara després de la marxa de David Andersen a la NBA. Xavi Pascual i sobretot Joan Creus van apostar fort per aquest pivot que tenia un domini aclaparador sota els taulells. Després de que no quallessin altres propostes com Daniel Santiago, sembla que ara tenen un dels jugadors que més intimida d’Europa. D’ell s’esperava la força i la bona forma i és el que està donant a l’equip.

Nom complet: Terence Darea Morris
Lloc i data de naixement: Frederick (Maryland), 11/01/1979
Posició i alçada: F - 2.07 m
Nacionalitat: USA
Dorsal: 23

Va començar sent el gran dubte. Va arribar tard, ja que va ser el substitut d’Ilyasova que marxava a la NBA. Els primers mesos Terence Morris no va acabar de funcionar i semblava que seria l’error semblant a Andre Barrett. Però a mida que va anar entrant a l’equip es va fer més indiscutible. Ara ho és del tot. Aquest Ala-pivòt és un dels jugadors claus i ho ha estat en aquesta copa, en que va fer un parell de taps d’aquells interessants i que demostren que té molta confiança. A part la seva ma de 6,25 el fa el recavi perfecte per a Ersan Ilyasova.

Nom complet: Víctor Sada Remisa
Lloc i data de naixement: Badalona (Barcelona), 08/03/1984
Posició i alçada: B - 1.92 m
Nacionalitat: Espanya
Dorsal: 24

Sembla que el base de Badalona no acaba de contar del tot. Tot i això disposa de minuts i demostra la seva autoritat sobre tot en defensa. Sada sap les seves limitacions i té molt clar que segueix creixent com a jugador. Podria ser un dels grans beneficiats de la possible marxa de Lakovic si aquest acaba marxant. El jugador aprofita el seu bon estat de forma i continua demostrant que defensivament és possiblement de lo millor de la lliga.

Nom complet: Erazem Lorbek
Lloc i data de naixement: Ljubljana, 21/02/1984
Posició i alçada: F - 2.08 m
Nacionalitat: Eslovènia
Dorsal: 25

Una altre de les incorporacions interessants de la temporada. Tot i que ja va estar a l’Unicaja temps enrere, sembla que el eslovè torna a la bona marxa i demostra la seva valia. Ara com ara és un dels jugadors que primer entra en les rotacions de Xavi Pascual. Aquest jugador molt aficionat al piano demostra que sap tocar les tecles dintre la zona con ningú. Ara els de catalans tenen clar que amb aquest jugador que també té una bona mà, és complementari amb Ndong i Vazquez i una competència interessant amb Morris.

Nom complet: Fenton Pete Mickeal
Lloc i data de naixement: Rock Island, Illinois, 22/02/1978
Posició i alçada: A - 1.99 m
Nacionalitat: USA
Dorsal: 33

A tots ens va sorprendre quan aquest americà va aparèixer al Leche Rio Breogan. Va ser la epoca de Charlie Bell, Lou Roe i quan semblava que tenia ofertes de tots els equips grans (Barça, TAU i Madrid) va marxar a Corea perquè li pagaven una fortuna. Poc després va tornar al TAU i va fer una bona temporada quan ningú ho esperava. Per aquest motiu el Barça va apostar per ell i va treure un gran rendiment d’un jugador que funciona molt bé i que és imprescindible. Una gran copa i una gran temporada la que esta quallant el nord-americà, que sembla que té ofertes de la NBA. Veurem com es presenta el futur del jugador.

Nom complet: Roger Grimau Gragera
Lloc i data de naixement: Barcelona, 14/07/1978
Posició i alçada: E - 1.96 m
Nacionalitat: Espanya
Dorsal: 44

El Gran capità, el jugador que va arribar del Plus Pujol Lleida i ara és aquell jugador que cada any sembla que hagi de marxar i mai ho fa. Criat a les categories inferiors de la Penya, sembla que ara és indiscutible per Xavi Pascual. De nou va seguir amb les seves estadístiques a la Copa i que no es deixa veure en els freds números segueix demostrant que és un dels jugadors que té molt de futur a l’entitat.

Nom complet: Xavier Pascual Vives
Lloc i data de naixement: Gavà, 09/09/1972
Nacionalitat: Espanya

Passa per l’Aracena de Ponts, es transforma en el director del Basquet Base del Barça i ajudant d’Ivanovic fins que el substitueix. Tot i que encara té detractors, ara mateix va donar una lliçó en el mateix Ettore Messina, que durant molt de temps va sonar com a substitut del de Gavà. Ara ningú li discuteix que és el millor entrenador que pot tenir ara el Barça i que es veu amb possibilitat de fer un triplet que fins ara només té Pesic.

DKV Joventut campió de la Mini copa

2010-02-23T13:22:00.004+01:00

Havia preparat l’article sobre la Copa del Rei guanyada pel Barça de basquet però he preferit parlar de la Mini Copa del Rei que organitza des de fa 7 anys l’ACB. El màxim referent ha estat Ricky Rubio qui va guanyar ja la Mini Copa i poc temps després la Copa del Rei. La Penya una vegada més hi ha enviat el seu equip representat per el infantil A, dirigit per un d’ells millors tècnics de l’estat i diríem que del continent, en Joan Rallo. I Joan si això no t’ha fet el pes ho sento, ho crec així. He vist entrenar en Joan Rallo i es mereix els qualificatius que he emprat amb ell. Sergi Costa, Martí Fonollà. Juan C. Vicente, Marc Gras, Marc Fernàndez, Adrià Retres, Lluís Guàrdia, Xavier Gómez, Miguel Montes, Xavier Moreno, Marc Bauzà i J. Barreiro són els nostres nens que han guanyat aquesta Copa del Rei 2010, dirigits per Joan Rallo i assistit per Oscar Lata, Carme Farrés i Hèctor Sànchez.

Poc coneix la gent sobre aquest equip i aquests nens, qui des del dia 19, és a dir divendres ja van estar jugant. Evidentment que han perdut dies de classe a l’escola, tot i que em d’agrair l’esforç fet per les escoles no posant impediments, espero, als nois que han anat a Bilbao. Aquesta sortida al País Basc ha estat com una classe més, diríem que de socials, geografia i història. Fan una estada en un país nou, amb llengua i cultura pròpia, carregada de història. Una experiència inoblidable per tots ells, jugant contra equips dels millors d 'estat els quals els ajuda a formar-se tant de jugadors com a persones, jugant en una pista que havia estat ACB, el Pavelló de La Casilla.

Si parlem sobre el partit de la final que és el més important veurem que l’equip del FC Barcelona va dominar els dos primers quarts del partit, però després els jugadors del Joventut de Badalona van aconseguir canviar el signe del partit i van passar a guanyar fins que al final es va produir un resultat ben ajustat 76 a 74 pels nens del Joventut. A destacar diverses coses importants. La Penya va provocar al Barcelona 34 pilotes perdudes, mentre que la Penya en va perdre 22 però la Penya en va recuperar 20 i el Barça només 12. D’altre banda i va haver un equilibri en el rebot, 47 pel Joventut i 45 pel Barcelona. 92 rebots són molts i tot i que els nens d’aquesta edat no tenen una mecànica de tir com els grans i un encert com ells entendre que el rebot és bàsic junt amb la defensa per guanyar els partits els va fer treballar de valent als dos equips i això és motiu d’orgull i alegria.

No podem desmerèixer el treball realitzat per l’equip del Barcelona ja que a semifinals van deixar fora i per un sol punt al Real Madrid. El treball realitzat pels jugadors i tècnics del Barcelona és molt lloable i aquest partit ha posat ben amunt el treball realitzat pels tècnics catalans i els seus equips que a més representaven a tot Catalunya. El nostre país té una gran inversió en tots els nens i nenes que juguen a basquet, cadascú al seu poble i ciutat.

Però tornant al Bressol del Basquetbol, Badalona la capital del Bàsquet Europeu, representada aquesta vegada pel màxim exponent de la ciutat el Joventut de Badalona, continua format i creant jugadors a través d’una de les millors fàbriques de jugadors de bàsquet del món. Des de que el Juliol de 1927, el mestre Pere Gol i els seus amics van introduir el nostre esport a la nostre ciutat, molts jugadors, tècnics i clubs han aportat el seu gra de sorra al bàsquet. Podríem dir que dos dels últims productes del mestre Pere Gol, han estat a la Copa del Rei de l'ACB, dos badalonins, en Sergi Vidal i en Josep Franch. Un altre dels col·laboradors del Sr. Gol, el directiu del Joventut el Sr. Xavier Padrós, és el responsable de l’escola de Bàsquet del Joventut. Una escola on en Jordi Martí n’és el director, el qual està envoltat d'exitosos i qualificats entrenadors que com molt bé defineix en Jordi Martí i en Joan Rallo la seva missió i màxim treball és la formació de jugadors per nodrir l’equip professional del Joventut que està a la lliga ACB.

La base d’aquesta formació de jugadors comença a partir de l’educació esportiva del jugadors, el seu comportament al camp i fora del mateix, a més de l’ensenyament i pràctica dels fonaments del joc. La seva velocitat d’execució farà que l’equip contrari li costi més de poder defensar o atacar, ja que a la Penya s’ensenya tots els fonaments tan ofensius com defensius i en aquest cas en Joan Rallo, l’entrenador campió de la Mini Copa 2010 a Bilbao n’és un dels màxims exponents.

Seria convenient, o només per curiositat que qualsevol persona anés a veure els entrenaments d’aquests nens al Pavelló Olímpic, per tal de veure el mètodes de treball emprat i la seriositat i il·lusió que hi posen tots els jugadors del club cada dia en els seus entrenaments diaris. L’altre dia un bon amic meu i antic company d’equip de bàsquet comentava al seu fill, jugador, que als USA si no aproves els estudis, no et deixen jugar. Efectivament, allà l’esport és una assignatura més i aquí hauríem també de procurar que els nostres fills apart de fer esport tinguin cura dels seus estudis, ja que no tothom arribarà a poder viure de l’esport i que com més educació, estudis i cultura tinguem, més èxit tindrem a la nostre vida.

Felicito doncs al Coach Joan Rallo, als seus col·laboradors i als seus jugadors pel seu gran èxit obtingut a Bilbao i encoratjar-los a seguir treballant en la seva formació, sense oblidar la meva felicitació fent-la extensiva a tots els entrenadors i responsables dels equips base del Joventut de Badalona.

Copa del Rei

2010-02-17T14:36:00.011+01:00

Un any més tornem a tenir la Copa del Rei a tocar. Una competició anomenada anteriorment Copa del Generalísimo, que posteriorment va prendre l'actual denominació. Inicialment organitzada per la Federación Española de Baloncesto i que des de fa uns anys la organitza la ACB. És el torneig de referència a Europa després de la Final Four de la Euroleague i de les finals de la lliga ACB. Anomenada també torneig del KO ja que el que perd torna a casa. Una competició dominada per dos clubs de futbol, el Real Madrid CF amb 22 títols i el FC Barcelona amb 20, i seguida molt de lluny per diferents equips de bàsquet, el Joventut de Badalona amb 7, el Saski Baskonia 6 i després Estudiantes Madrid amb 3. Tot i això hi trobem diferents equips catalans que també van aconseguir ser campions com el CD Laiteà 2, Picadero Jockey 2, Societè Patrie de Barcelona 1, CB Hospitalet 1, Basquet Manresa 1 i RCD Espanyol amb 1 altre títol.

Podriem dir que hi ha els reis de copes com són Pedro Ferrándiz, Lolo Sáinz o Aito Garcia Reneses els quals n'han aconseguit més que ningú, tot i que Aito l'ha aconseguit amb el Joventut i el Barcelona. També hi ha jugadors l'han aconseguit diverses vegades amb un o més clubs com amb el Barcelona Solozabal, Epi, Sibilio, De la Cruz, Gasol, Navarro, Dueñas o Norris, el Real Madrid Corbalán, Brabender, Luyk, Rullan, Cabrera, els germans Ramos, Emiliano, F.Martín, Romay, Lluís, Sevillano i el Joventut de Badalona amb Lluís, Buscató, Gol, els 3 germans Margall, Rudy, Ricky, Turner, Santillana entre d'altres.

Jugadors com Rudy Fernandez o Pau Gasol els ha servit aquesta competició per fer-los donar el salt necessari de reconeixement per anar posteriorment a la NBA.

I ara què? Qui serà el jugador el qual li servirà aquesta competició per rebre aquest reconeixement? Personalment no ho sé. Tenim en Ricky Rubio el qual ja està descobert fa anys ja que des dels 14 anys que juga a l'ACB; Victor Claver del València, també l'ha jugat; Sergi Llull del Madrid igual cas que els dos anteriors. Que ens queda? Doncs després de pensar-hi una mica trobo a Josep Franch i Pere Tomàs o Joan Tomàs si és convocat del Joventut, Nole Velickovic i Ante Tomic amb la incògnita de Vladimir Dasic del Real Madrid, o en Nando de Colo del València.

Els emparellaments han estat d'allò més divertit, sobretot perquè he llegit per algun lloc que el sorteig havia estat preparat. Si penso que si, preparat per que surtin el 8 equips i toqui qui toqui.

Valencia contra Estudiantes, dues maneres diferents de joc on Albert Oliver base de l'equip de Madrid, sortit de la fàbrica del Joventut, va jugar a Valencia després d'anys de ser a Manresa i on la major solidesa d'equip que té el València em fa pensar que guanyaran el partit. Serà un partit intens, on s'acabarà quan ho digui l'àrbitre, no quan ho senyali el rellotge del marcador, recordem tots el que va passar en el partit recentment jugat Partizan contra el Barcelona. Estudiantes no pararan de lluitar, sempre ha estat la seva manera de joc. El Valencia, equip que poc a poc amb el seu tècnic Spahija han aconseguit ser un dels equips més perillosos de l'ACB, on ningú agrada jugar en contra.

Bizcaia contra Baskonia. Duel basc. Els de Bilbao classificats per organitzar la competició, no han estat gens regulars a l'ACB, tot i que a Europa ha dominat. Bizcaia ha canviat el tècnic, tenien l'home que va pujar l'equip a l'ACB i a qui li deuen tot: Txus Vidorreta que ha estat substituit pel grec Katsikaris. Baskonia, amb tot el seu exercit manats pel General Ivanovic lluitarà per que el títol no marxi del Pais Basc, en són els vigents campions amb un equip molt complet on hi destaco Ribas, San Emeterio, Teletovic i Splitter. Penso que tot i els 15000 espectadors passarà el Baskonia.

Barcelona contra Cajasol Sevilla. De totes totes diria que el Barcelona per equip, jugadors, pressupost i historial passaria a semifinals. Un equip amb 13 estrelles, tot i que Barton no pot jugar encara lesionat, hauria de guanyar facilment. Ricky, Lorberk, Sada, Lakovic, Navarro, Vazquez, etc haurien de passar per sobre el Cajasol, però aquest equip molt ben dirigit pel tècnic català Joan Plaza ho posarà molt difícil. Coneixent com conec Plaza, mai baixaran els braços, lluitaran fins al final i faran joc joc molt dur, sobretot mentalment, on no hi tenen res a perdre. Miso, Triguero, Ellis, Calloway, Douglas, Savanovic i la resta de jugadors ho posaran complicat al Barcelona. Però la meva aposta i la de tothom, és que passarà el Barcelona.

Joventut contra Real Madrid. El Madrid amb un equipàs dirigit per un dels tres millors entrenadors d'Europa, Ettore Messina, afrontarà aquesta competició on només els importa la victoria final. Un equip on destaca un duet molt bo: Velickovic i Prigioni. Amb l'ajuda de Llull, Hansen, Vidal, Reyes, Lavrinovic, Kaukenas i la resta fa que tingui aquest equip un nivell dels millors d'Europa. I el Joventut haurà de jugar a més del cent per cent per guanyar. Tucker si està recuperat, pot estirar de l'equip més jove de l'ACB. Amb Tirpkovic, Pere Tomàs, el polivalent Bogdanovic, Josep Franch que és la última perla de la factoria de Badalona, Sonseca, i la resta de jugadors voldran no tornar a casa a les primeres de canvi. Ni al Joventut, ni al seus fidels seguidors ni cap altre voldran tornar de cop a casa. Com a antic jugador del Joventut m'agradaria dir que és el meu equip qui passarà a semifinals. Quan tothom em pregunta que farà el Joventut, sempre dic el mateix: GUANYAR!!!! Així és com ens han ensenyat, a part de tots el fonaments de joc. No podem sortir a jugar, em de sortir a guanyar. però haig de ser realista pel pressupost que té el Real Madrid i tot i que m'és molt dur dir-ho, passarà el Real Madrid, tot i que em vull equivocar totalment.

És més, m'agradaria anar a Bilbao el diumenge a veure com el Joventut guanya la Copa del Rei 2010. I campió a part de la Penya, que sigui la Penya!!! Però sembla ser que els dos equips més poderosos, el Real Madrid i el Barcelona, els dos clubs de futbol, seran els que jugaran la final. Qui guanyarà? No ho sé, això ho deixo per tota la gent que llegeixi l'article. La meva aposta, no pot ser cap altre: JOVENTUT DE BADALONA.

Sort a tots i com deien al circ, que comenci l'espectacle!!!!

NBA All-Stars? O es van deixar alguna...

2010-02-16T19:07:00.008+01:00

Aquest cap de setmana els amants del bàsquet hem anat amb l’horari canviat. Els All-Stars de la NBA provoquen això, que de cop te n’adonis que són les 5 i mitja de la matinada, que estàs dret i vibrant amb un partit de l’est contra l’oest. Un partit en que ningú s’hi juga res més que el prestigi... bé, els jugadors uns calerons. Perquè tenint en compte com ha estat el cap de setmana, el més destacat va ser aquest enfrontament entre l’est i l’oest.

ROOKIES vs SOPHMORES
El partit de Rookies contra Sophmores... diguem que fluixet. La noticia destacada va ser la victòria, després de 8 anys, dels Rookies. Si això és el més destacat del partit ja us podeu fer una idea. D’aquest enfrontament també destacaria la frase de Marc Gasol: Vinc aquí perquè és un premi i una recompensa a la meva feina de tot l’any, però no hi crec en aquestes coses... Marc, des d’aquí t’aplaudeixo. Un jugador com tu que no s’entén si no es té en compte coses tan importants com poden ser la defensa, i que en aquests partits no existeix, jo et felicito i dic que segur que n’hi ha molts que pensen com tu, però que no ho diuen...

CONCURSOS
Parlem ara dels concursos, una cosa fluixeta aquest any. Haig de dir que el del començament amb els tiradors va estar bastant entretingut. Pau Gasol la va ficar des del mig del camp! Això és noticia sempre. Però finalment el va guanyar l’equip local, Texas i per tan el premi es va quedar a casa. Dirk Nowitzki, Becky Hammon (Ex jugadora de Ros Casares València) i Kenny Smith. Us deixo un vídeo resum del concurs!

Val, ho reconec, el concurs d’habilitats va ser el que més em va agradar. Primer de tot pels participants: Brandon Jennings, Steve Nash, Derrick Rose i Deron Williams. Sincerament quatre bons bases pel concurs que fa poc que funciona, però que trobo entretingut. Veure un jugador d’aquesta qualitat encara fa més. Estem parlant de veure al gran Steve Nash que va ser el que va guanyar i va demostrar perquè és un dels millors bases del mon, tot i la seva veterania. Mireu quina delícia veure’l fer el circuit:

Feia anys i anys que no passava, un jugador de Celtics guanyava el concurs de tiradors de la NBA, per ser més exacte: 1988 en que un gran Larry Bird es va endur aquest concurs. Avui que estic de vídeos, també us el posaré perquè el veieu:

Aquesta vegada ha estat Paul Pirce, l’autor de la merescuda victòria. També m’agrada perquè veient els tiradors em quedava amb ell o amb el gran Billups, actualment a Denver. Una final en que va fer el que tothom sap dir, però pocs aconsegueixen, el més important es ficar la pilota tricolor. Mireu la final entre aquests dos grans de la NBA

Ahir llegia un article en una revista americana que deia que aquestes idees de les esmaixades ja estaven esgotades, però jo recolzo que si algú es veu capaç de fer l’esmaixada des de la línia de tir lliure com va fer Jordan o Barry, jo consideraré que és una de les millors esmaixades del concurs i la defensaré a mort. Se que està molt vista, però estareu d’acord amb mi que ben elaborada. Per tan el d’aquest any podríem qualificar el concurs d’una mica... INSULS! Si Nate Robinson hagués fet el que va provar des de sota la cistella i que era realment complicat per un home que fa 1’75 (diuen que fa 1’78 però no s’ho creu ningú). Per qui no el vareu veure us deixo aquí el vídeo:

Sincerament, crec que aquests dos primers dies l’ambient va ser tan gèlid com era a tot Dallas. On el protagonista va ser la neu.

All Star Game
Finalment el partit del All Star, que encara es prometia pitjor sense Brandon Roy, Kobe Bryant o Allen Iverson, va ser el més entretingut i vistós, que no es va decidir fins al darrer instant. L’altre gran noticia va ser el rècord d’espectadors més de 108 mil persones veient el partit. Un dels elements importants van ser l’actuació de Wade que va fer un gran partit al igual que Carmelo o Lebron, una molt bona fornada de jugadors, ja que tots son del 2001. Per cert, en alguns moments importants els jugadors estaven molt concentrats en defensa, però després deixaven entrar als rivals per fer una bona esmaixada i sense problemes. Us deixo amb el vídeo de les millors jugades.

L’All Star Game va ser per tan un bon partit... un bon partit que va ser el de l’Est contra l’Oest i que la resta va ser bastant prescindible. Això caldria tornar-ho a mirar. Espero que us hagin agradat tots els vídeos.

QUE ALGÚ ATURI AIXÒ

2010-02-03T09:33:00.006+01:00

Em direu que sols es futbol, però el que està passant darrerament es escandalós i fins i tot preocupant. Des de fa setmanes, part de la premsa de Madrid, sobre tot la esportiva, emissores de televisió, privades com “ Intereconomia “ o públiques com “Telemadrid” que paga la autonomia madrilenya amb fons públics , s’estan dedicant sistemàticament a atacar el F.C. Barcelona i, de passada a Catalunya. No es tracta sols de contertulians – sempre podrien dir allò de que no es responsabilitzen de l’opinió dels participants, etc. etc. - però no, els màxims exponents d’aquests atacs son els conductors i conductores d’aquests programes. No es estrany llegir, veure o sentir aquests “periodistes” – que em perdoni el gremi per les comparacions – dient barbaritats, mentides, insults, en un “todo vale” per anar sistemàticament contra el Barça, no dubten en comparar els cops de colze de Cristiano Ronado amb l’esforç desesperat del Messi per desempallegar-se del seu marcador – el seu conegut Marc Valiente ara del Sevilla i abans del futbol base del Barça - , inventen fores de joc inexistents arribant a l’extrem de manipular les imatges per demostrar les seves falsedats, i tot el que calgui per manipular la opinió pública i anar contra el Barça en un clar exponent de la impotència que arrosseguen des de fa temps.

Estem cansats de la paraula “Villarato”, per referir-se a unes suposades ajudes federatives al Barça, es ben curiós que després d’haver patit arbitratges escandalosos en altres èpoques ( curiosament les del Madrid de las cinco copas ), ara des de Madrid surtin amb aquestes. Podem pensar que es impotència i probablement ho encertarem de veure com un equip fet bàsicament amb jugadors de casa, li passa la ma per la cara a un equip fet a base de talonari, d’inversions estratosfèriques en estrelles rutilants que no acaben de donar els fruits esperats. El seu totpoderós president està preocupat, veu com un altre projecte perilla, encara no ha entès que el futbol es la única empresa del món on manen els treballadors, que tenir els millors no es sinònim de guanyar res i que les grans inversions poden estavellar-se contra un equip de 2ª B en un mal dia.

Però aquest totpoderós Florentino Pérez ja ha començat a moure fils, ja s’està apropant als dirigents de la Federació Espanyola de Futbol i els de las U.E.F.A., amb qui fins ara no mantenia relacions gaire fluides per intentar capgirar la situació i tenir suposats tractes de favor. No ha dubtat en trucar a alguna emissora de televisió privada per que canviïn d’opinió en jutjar una jugada en directe, recordem que a la transmissió del Madrid – Màlaga, la targeta roja a Ronaldo era claríssima pels locutors i a l’endemà, ves quines coses, ja tenien dubtes i començaven a parlar de la altura dels jugadors, de si els hi toca al pit o a la cara. Ningú es recordava de que el pobre Patrick Jan Mtiliga, jugador danès de 29 anys i 171 cm d’estatura, estava K.O. amb el nas trencat i que es perdria un mínim de dos partits, el cas era justificar al jugador estrella, al jugador mediàtic del R. Madrid. De fet jo no tindria res a dir de que intentin capgirar les situacions, però el que clama al cel es que per aconseguir això hagin de carregar contra el Barça, recordo que fa anys es deia que el Barça tenia Madriditis, l’any passat es parlava del “cagómetro” i ara, que hem de dir. Vostès mateixos. Encara que pensant en la comparació que feia el Madrid en la seva al·legació davant el comitè sancionador de la jugada de CR9 amb la del Messi, vaig recordar que quan erem petits i anàvem al “cole”, quan algú feia una malifeta i el mestre preguntava qui havia estat, si algú deia “... ha sigut aquest “, era titllat de “xivato” i se li feia el buit. Doncs això mateix es el que ha fet el Madrid, dir allò de que “... aquell també ho ha fet”, s’han rebaixat a un nivell que no es digne d’un club que sempre ha fet bandera del seu “señorío”.

Però dit tot això, torno al començament, que algú aturi aquesta ofensiva mediàtica sense cap mena d’escrúpols, falten sistemàticament a la veritat, insultant als catalans, titllant-los de rucs i fent miques un diari esportiu de Barcelona, l’Sport, donant idees del que es podria fer amb ell, això a Telemadrid, la autonòmica. La grolleria en aquestes “teles” es una manera habitual de parlar i de la manca de respecte als demés en fan negoci, algun presentador ha manifestat públicament que li es igual que el que es digui sigui veritat o no, que el que vol es la polèmica, que hi hagi enfrontaments, que sembla ser, que en alguns llocs de Espanya això dóna audiència i, ja sabeu, el “share” es el que mana. Una vergonya ! On hem arribat ? Què se n’ha fet de la ètica professional?

Preguntaria que què fan els polítics, però , francament, ja fa temps que no espero gaire de la classe política, fins i tot molts deuen pensar que ja els hi va bé tot això, que així, dels problemes de veritat la gent no en parla ...

Ja n’hi ha prou, estan atacant al Barça, estan atacant al poble català i als catalans, siguin o no del Barça, tots al mateix sac i ací no hi ha ningú que digui PROU !!!

La importancia dels tirs lliures

2010-01-27T13:54:00.007+01:00

Des de fa molt de temps, des de que era nano, sempre he donat molta importància al tirs lliures. A casa on sempre em viscut el basquet des de que es va portar a Badalona l'any 1927, m'han inculcat la importància de no fallar els tirs lliures. Una part dels entrenaments que he fet amb el meus entrenadors han estat sobre aquest tir però penso que ara mateix no s'hi dedica el temps necessari. Es dedica més temps a repassar sistemes que no a la creació de joc per part del jugador. No es treballa suficient en els fonaments, tant ofensius com defensius. I el tir lliure n'és un d'ells. Moltes vegades veig un entrenament d'un equip qualsevol, i no direm noms ja que tots fan el mateix. Per començar diré que el tir lliure que es practica en un entrenament no és per descansar totalment, és per descansar físicament però no mentalment i m'explicaré. Quan estàs entrenant està en completa tensió física i mental. Si no ho estàs mentalment la part física no serveix per res. Perquè és la manera de no posar atenció i lesionar-te més fàcilment.

Quan l'entrenador ens diu feu 10 o 20 tirs lliures, els jugadors s'ho agafen com "... ja era hora, no em de córrer..." i llavors no posem atenció al que em de fer. Passa llavors el següent, el jugador es relaxa física i mentalment, perd la concentració que ha pogut tenir als altres exercicis i no posa la suficient atenció, que ha de ser total per entrar-ne com més millor. Entrar-ne significa estar per sobre del 85% d'encert. Veus jugadors que tiren per parelles, un al costat de l'altre, malament!! Quan estàs jugant un partit i has de llençar dos tirs lliures, que els tires sol o acompanyat? et poses a un costat a o l'altre?

En Físiques i Matemàtiques es diu que la distancia més curta entre dos punts és la recta. Doncs en basket també. Al llençar un tir lliure t'has de posar al davant. I aquí ho demostro amb la teoria demostrada en la pràctica de per mi el millor tirador que he vist a Catalunya i a tot l'estat, un mestre amb deixebles, en Josep Maria Margall. En Josep Maria Margall, germà petit d'una de les nissagues més importants de jugadors a Europa, germà de l'Enric i en Narcís, et dóna una explicació que és exacte, com les matemàtiques. Ell diu que tu t'has de posar prop de la línia de la personal, i llavors traçant una línia imaginaria, aquesta passa per la meitat de la pilota i va a tallar a la meitat de l'anella del basket. Llavors al llençar la pilota anirà per aquesta imaginaria línia.

Però el tir lliure té com un ritual. Tot comença quan l'àrbitre ha assenyalat un falta que el resultat és tirar. El jugador s'apropa a la línia de tir lliure que està situada a 4.60 metres de l'anella. En aquest moment el jugador ja ha de pensar amb el que farà. posar-se a la línia, tenir els peus encarats al basket, agafar la pilota, respirar, botar o no, mirar l'anella i llavors flexionar-se i tirar a basket amb els braços apuntant al basket i el canell de la ma fent el moviment de llançament. Al tirar la pilota el cos va enlaire acompanyat de les cames que l'impulsen amunt. A més la pilota s'agafa amb força utilitzant les línies que té la pilota i així d'aquesta manera veiem com roda.

Antigament alguns jugadors tiraven melons o de cullereta que és com en deien. L'exemple més clar el jugador NBA Rick Barry. Els tirs de camp els tirava com tothom, per sobre el cap mentre que els tirs lliures posava la pilota abaix entre les cames i l'impulsava cap al basket, amb les dues mans cap amunt. I ell és un dels jugadors amb millor percentatge de tir.

Jo en sóc testimoni ja que a mi i a diferents jugadors de lliga Nacional en Josep Maria Margall ens ho va fer. Vaig tenir la oportunitat de poder entrenar amb la selecció nacional del 1984, aquell "equipo nacional" que va batejar el desaparegut entrenador Antonio Díaz-Miguel i abans i després de cada entrenament en Josep Maria ens agafava a mi i en Jose Luis Llorente i ens corregia la nostre manera de tirar. Això tan servia pel llançament de camp com pel tir lliure. Practicàvem molts tirs des de la personal i tant l'Antonio Díaz-Miguel com el segon entrenador en Josep Lluís i Cortès, ens feien posar molta èmfasi en aquest fet. No podíem perdre la concentració en cap moment, ja que un llançament fallat no a final del partit, sinó a la meitat d'ell podria ser vital per guanyar o perdre el partit. Les estadístiques són molt fredes i et diuen els que has fallat, però si a més veus l'acte del partit on reflexa les teves fallades i quan han estat encara és pitjor. Un 2+1 es transforma en un maldecap per l'equip contrari ja que li hem fet 3 punts, però si passa que fallem els 2 llançaments llavors l'equip contrari agafa confiança per poder anotar i variar la diferència al marcador.

A molts entrenaments, com deia abans, els jugadors no posen la suficient atenció, mai s'ha de descansar mentalment, és com vaig veure a un reportatge de la NBA que en Larry Bird, estava sempre pensant a l'hora del partit, quan corria o quan estava parat. Entrenadors que he vist tenen programat parar l'entrenament de manera que el jugadors llencin tir lliures. Llavors es posen de dos en dos als dos basquets i llencen, no es concentren en convertir-los, en anotar-los. Llavors mires els entrenadors i o es posen a parlar entre ells sobre l'exercici que ve a continuació o parlen del que han fet els jugadors. I no, penso que això no ha de ser així ja que si l'equip té dos entrenadors s'han de repartir la feina i han de ser un a cada basket entrenant-los els tirs lliures, corregint-los i motivant els jugadors en estar concentrats en anotar-los.

A la selecció del 1984, la dels Jocs de Los Angeles i la seva medalla d'Argent, s'apuntava tot. El delegat Manolo Padilla, s'encarregava d'anotar a la seva estadística els tirs llançats i els anotats. Era molt fred això, però t'ajudava molt a millorar i a estar concentrat. Als entrenaments s'han de tirar d'un a un ja que això es farà després al partit. El que es faci i al ritme que s'entrena després queda reflectit als partits, ja que tu jugues igual que entrenes.

He fet una petita selecció de jugadors agafada a l'atzar sobre els seus percentatges de tir on es pot veure el percentatge al llarg de la seva carrera i el millor que han aconseguit. Reggie Miller, gran llançador de 3 punts tenia 88.8% a la seva carrera i un 93.3% com a millor data; el meu bon amic Chris Mullin, 86.5% i 93.9%; Rick Barry, 90.0% i 94.7%; Larry Bird, 88.6% i 94.7%; Michael Jordan, 83.5% i 85.7%; Steve Nash, 90.3% i 94.9%; José Calderón, 86.6% i 98.1% (el millor de tota la història de la NBA); Ray Allen, 89.3% i 95.2%; Rudy Fernàndez, 83.9% i 83.9%; Drazen Petrovic, 84.1% i 87.0%; Shaq O'Neal, 52.8%(!!) i 62.2%; Wilt Chamberlain, 51.1% (!!) i 62.2%; Magic Johnson, 84.8% i 91.1%; i Rafel Jofresa 80.0% i 88.0%. No he trobat dades de JM Margall però segur que estan per sobre el 85%.

Com heu pogut veure, us imagineu si O'Neal o Chamberlain haguessin aconseguit només un 80% per cent d'encert, els partits que haguessin guanyat de més? No és el mateix fallar un tir lliure a mig partit que al final del mateix si llavors les coses van frec a frec. A final de partit un està cansat físicament i si a més o està mentalment, cosa que significa que l'atenció al joc ha estat la correcte, podràs entendre que fallis.

També farem una comparació entre equips de la NBA i l'ACB i el resultat dóna que l'ACB té més encert. He escollit els 5 millor i els 5 pitjors de cada lliga. NBA: Dallas 79.8%, Oklahoma 79.3%, Denver 78.5%, Portland 78.3% i New Jersey 78.3%, mentre que els pitjors Orlando 71.2%, Detroit 72.1%, Los Angeles Clippers 73.4%, Utah 73.4% i San Antonio 73.4. A l'ACB: Alicante 81.2%, València 80.6%, Xacobeo 79.0%, Baskonia 78.7% i Real Madrid 78.5% i els pitjors Valladolid 72.4%, Màlaga 73.1%, Granada 74.6%, Joventut 75.5% i Sevilla 75.8%.

El tir lliure és el tir on ningú es posa davant teu, l'unic, no n'hi ha cap més. El basket sempre està a la mateixa alçada a tot arreu i a la mateixa distància també, això és el que diu el reglament. Sempre que un el tiri farà la mateixa rutina, sol als entrenaments o davant de 25.000 persones. Barry, Mullin, Calderón, Bird, Margall o Nash entre d'altres, faran el mateix a cada llançament. Aconsegueixen aïllar-se als entrenaments ja que als partits saben que la gent del public farà els possibles per mirar de distreure'ls.

M'agradaria que això fes reflexionar a tothom, per veure la importància del tir lliure que té en el partit i esperoni als entrenadors i jugadors a millorar-ho ja que el tir lliure pot dependre d'un partit a guanyar o perdre.

Barcelona 2022, nova candidatura olímpica però pels jocs d’hivern

2010-01-19T16:13:00.006+01:00

Aquesta va ser la noticia que va deixar anar l’alcalde Jordi Hereu sobre la possibilitat de tornar a fer uns jocs olímpics a Barcelona. En aquesta ocasió seria els d’hivern i serien per l’any 2022. Però com pot ser que una ciutat com Barcelona pugui fer un esdeveniment d’aquest tipus? Està preparada per poder-ho fer? Repassem els antecedents:

Els últims jocs olímpics d'hivern van deixar la ciutat italiana de Torí molt endeutada i amb instal·lacions infrautilitzades. L'Ajuntament de Barcelona vol evitar que es repeteixi una situació similar. Conscient que l'anunci aixecaria polseguera i més en plena crisi econòmica, la precandidatura compta amb veus autoritzades, com la del president del comitè de la candidatura dels Jocs del 92, Leopold Rodés, el president de La Caixa, Isidre Fainé, i el president de Grupo Planeta, José Manuel Lara. Tot i els avals, la futura candidatura catalana planteja nombrosos dubtes que són fàcilment contestables:

Quines seus podrien acollir proves?
L'estadi olímpic Lluís Companys tornaria, tres dècades després, a tenir el protagonisme màxim amb les cerimònies d'inauguració i clausura dels jocs d'hivern del 2022. La ciutat de Barcelona acolliria les proves d’hoquei gel, patinatge de velocitat i cúrling. És a dir les que es farien sota cobert i molt possiblement en el Palau Sant Jordi. La resta es farien al Pirineu. L’estació de la Molina, a la Cerdanya, podria allotjar les competicions principals. Tot i això la Vall d'Aran i l'Alt Urgell també s’hi han postulat. Fins i tot, Lleida vol ser subseu olímpica. Barcelona no ho veu malament i es preveu que podria acollir el patinatge artístic.

El principal inconvenient és com es pot fer per evitar que els esportistes haguessin de fer grans desplaçaments? Per poder fer això Puigcerdà es perfilaria com la principal candidata per acollir l’altra vila olímpica. El seu alcalde, Joan Planella, ha destacat com a punts forts de la capital de la Cerdanya les connexions per carretera i trens amb Barcelona, que seria el gran pilar per poder subjectar aquesta proposta de que la Cerdanya sigués una subseu amb garanties.

La distància amb la neu
Diverses ciutats han acollit el Jocs Olímpics d’hivern tot i estar a certa distància de les pistes d'esquí. El precedent més immediat és el de Torí, a Itàlia. Les diferents seus estaven a més de 100 quilòmetres de la capital del Piemont, és a dir, a gairebé dues hores en cotxe. Com pot estar Barcelona del Pirineu. Perquè us feu una idea de la realitat: Per anar de Torí a Sestriere, lloc on es feien les proves d’esquí alpí, en el programa apareixia que estava a uns 50 minuts, quan realment es triga com a mínim 1 hora i 45 minuts.

La notícia sobre la candidatura de Barcelona per acollir els Jocs d’hivern ha provocat, entre d’altres coses, certa perplexitat. Entre d’altres raons, perquè no és una ciutat de muntanya. És per això que l'alcalde de la ciutat, Jordi Hereu, ha destacat que ja hi ha precedents de ciutats allunyades de les pistes d’esquí que han organitzat els Jocs d’hivern, com Torí i Vancouver. Així doncs, no és cap impediment per organitzar uns Jocs Olímpics d’hivern estar lluny de la neu. Torí 2006 en va posar les bases. I Vancouver, que aquest mes de febrer organitza els Jocs del 2010, tampoc és precisament un centre neuràlgic de l’esquí a nivell canadenc.

Les connexions entre Barcelona i el Pirineu es millorarien amb la finalització del desdoblament de la C-16 i, a llarg termini, l'ampliació del túnel del Cadí. Pel costat del Ripollès, l'Estat treballa en el projecte de construcció del túnel de Toses, que estalviaria la Collada, i es preveu el desdoblament de la línia de tren Vic-Ripoll-Puigcerdà, recentment traspassada a la Generalitat i que és un dels projectes principals del conseller Nadal. El desdoblament de l'eix transversal, la millora dels accessos a la Vall d'Aran i l'aeroport Lleida-Alguaire, que s'inaugura aquest diumenge, serien també peces clau per a la mobilitat entre les seus.

Què passarà amb els equipaments després?
Estem en una flagrant crisi econòmica que no ens deixa veure el final. Tot i això l’Ajuntament de Barcelona ha tingut molt present l’experiència de Torí, que va acollir els Jocs d’hivern del 2006. La ciutat italiana va construir instal·lacions permanents que ara estan infrautilitzades, el mateix que li passa al niu d’ocell de Pequín que ha sofert diversos plans per reutilitzar-lo que Barcelona vol evitar costi el que costi.

Per acollir els esports de gel, els que es farien a Barcelona, s’utilitzarien instal·lacions ja existents o alguna de provisional, que es desmuntaria després dels Jocs. El Palau Sant Jordi podria acollir algun dels esports coberts com l’hoquei gel, el cúrling o el patinatge artístic.

Per a les proves de patinatge de velocitat, que necessiten una pista molt llarga, es podria adequar l’estadi olímpic de Montjuïc. No es descarta el nou Palau Blaugrana que el barça ha de construir conjuntament amb la remodelació del Camp Nou i el seu entorn.

Amb les proves de neu hi haurà un problema principal i força gros. I és que s’haurà de construir un circuit de bob, és a dir, una mena de tub de neu per on passen trineus a molta velocitat. Això resulta molt car i és difícil treure’n rendiment. No ens enganyem, el Bobsley és un esport minoritari, perillós i complicat. Les pistes d’esquí també s’haurien d’adequar als requisits per a les competicions olímpiques. Per exemple, a l’esquí alpí ha d’haver-hi un desnivell de 900 metres. Això només ho compleix, a Catalunya, Vaquèira-Beret, que planteja un segon inconvenient: és a més de 300 quilòmetres. Per tan s’han de replantejar les coses i les distàncies. És obvi que aquests atletes no podrien estar a Barcelona El Pirineu de Lleida podria acollir les competicions d'esquí de fons. De fet, ja hi ha circuits marcats que compleixen els requisits olímpics, com ara les que s'utilitzen a la marxa a Beret.

I si no neva?
El canvi climàtic i la pujada de les temperatures podrien afectar la quantitat de neu. Diversos estudis i projeccions que s’han fet a partir de l’augment global de la temperatura pronostiquen que la neu va pujant de cota. En cas de màxima necessitat, sempre es pot recórrer a la neu artificial, però els especialistes adverteixen del cost energètic en forma d’emissions a l’atmosfera que representa la generació de neu artificial.

Es podria dir que és una bogeria que Barcelona sigui una seu olímpica d’uns Jocs Olímpics d’hivern, però és una nova manera de posar a escena la ciutat com a futur. Però veure’m que passa.

Les fàbriques més importants de jugadors de bàsquet del món

2010-01-18T13:03:00.008+01:00

Molts experts consideren que hi ha dues fàbriques al món que són les més importants alhora de crear, formar i educar jugadors de basquet al món. La Universitat de North Carolina a Chapel Hill i la del Joventut de Badalona.

La Universitat de North Carolina va ser fundada el 1789. Actualment hi estudien més de 27.000 alumnes de tot arreu del món. El seu equip de bàsquet va ser creat l’any 1910. La Universitat té un dels més respectables programes d’estudis i d’esports de tot el país, n’és una dels més importants. Juntament amb les Universitats de Duke a la ciutat de Durham i la de North Carolina State a Raleigh formen el que en diuen The Triangle Research, el triangle de recerca científica a l’estat de Carolina del Nord.

La University of North Carolina (UNC), se’ls coneix com els Tar Heels, per uns indis americans, els Talons de Quitrà i tenen com a mascota una marrà, el que en castellà se’n diu un "carnero". Els seus colors són el blau cel, més conegut com el Carolina Blue i el blanc. L’anècdota és que quan l’equip guanya el Campionat Nacional de la NCAA, polítics de Chapel Hill tenen por ja que l’endemà els estudiants acostumen a pintar del color de Carolina tots els edificis públics. Seria fantàstic veure com el Joventut de Badalona, guanyés un títol i qualsevol dels edificis públics, com l'Ajuntament de Badalona aparegués pintada de Verd i Negre...

Els Tar Heels juguen la Divisió I dels Estats Units. Aquesta divisió es divideix en conferencies, on els UNC són membres de la ACC Atlantic Coast Conference. Aquesta i la Big East, on hi ha St. John's (la dels Lou Carnesecca, Chris Mullin, Mark Jackson, David Russell, Ron Artest,...), Georgetown (John Thompson, Pat Ewing, Alonzo Mourning, Dikembe Mutombo,...), Seton Hall (PJ Carlessimo, Arturas Karnisovas,...), entre d’altres, són les més fortes i competitives. A la conferència ACC hi trobem Duke (Mike Krzyzewski, Shane Battier, Grant Hill, Christian Laettner,...), NCState (Jim Valvano, Nate McMillan, David Thompson, Vinnie del Negro, Chris Corchiani,...), Wake Forest (Tim Duncan, Ricky Peral, Muggsy Bogues, Chris Paul,...), Boston College, Clemson, Florida State, Georgia Tech, Maryland, Miami, Virginia i Virginia Tech.

Juguen com aquí, a dues voltes, tot i que prèviament es juguen una sèrie de partits, diem-ne amistosos que serveixen per fer-ne una classificació nacional. Aquesta classificació ve feta per un gran llista d’entrenadors de primer nivell els quals per unes votacions donen els llocs depenent de la qualitat i nivell dels contrincants així com els resultats que fan. Això compte pel record que en diuen, és a dir victòries derrotes. Un cop han jugat entre tots a dues voltes, on si compte el que ha guanyat més partits, com una lligueta. llavors jugaran pel Campionat de la conferència, el mateix sistema que la Copa del Rei que organitza l'ACB.

I finalment, un jurat especialitzat escull els millors pel campionat de la NCAA, els 64 millor del país dels quasi 300 equips que conformen la Divisió I, on el que perd torna a casa.

Els Tar Heels han guanyat 5 vegades aquest torneig: 1957, 1982, 1993, 2005 i 2009. Aquests equips tenen un cicles de 4 anys, que és el temps que un jugador universitari pot estar-hi estudiant. Han guanyat 27 títols de la temporada regular de l'ACC, 17 del torneig ACC, Com he dit anteriorment North Carolina té un dels programes més qualificats i respectats del país. L’esclat de l’equip de bàsquet va començar amb Frank McGuire, el primer entrenador que els va fer portar a Chapel Hill el primer títol de la NCAA. Posteriorment va venir el mític i llegendari Dean Smith on va aconseguir el segon i tercer campionat de la NCAA. A aquest els substituiria el seu ajudant més fidel Bill Guthridge, qui en tres anys va portar l’equip a dues Final Four. Posteriorment Matt Doherty, antic jugador de Dean Smith, va ser l’entrenador per tres temporades sense massa èxit i finalment Roy Williams antic assistent de Dean Smith agafa l’equip després de ser a Kansas com a entrenador que veu complert el seu somni d’entrenar als Tar Heels. Amb Williams es guanyen els dos últims títols, el 2005 i el 2009.

Però veiem que ha produït aquesta fàbrica de Chapel Hill. Una interminable llista de jugadors, tan llarga com la del Joventut, amb 8 números retirats on veurem els noms i el numero que portaven. No els direm tots, però si de significatius actuals i retirats: NC Jack Cobb, 10 Lennie Rosenbluth, 12 Phil Ford, 20 George Glamack, 23 Michael Jordan, 33 Antwan Jamison, 50 Tyler Hansbrough, 52 James Worthy, Larry Brown, Vince Carter, Ed Cota, Bill Cunningham, Raymond Felton, Rick Fox, George Karl, Mitch Kupchak, Brad Daugherty, Ty Lawson, Ademola Okulaja, David Noel, Bob McAdoo, Rasheed Wallace, Sam Perkins, Reyshawn Terry, Jerry Stackhouse, Shammond Williams, Marvin Williams, JR Reid, Kenny Smith, Henrick Rödl... Una llista interminable de jugadors que ens mostra l’amor d’aquests jugadors per la seva Universitat on sempre que hi ha un acte o una Final Four de la NCAA, tots hi són.

Que tenim a casa nostre, al Joventut de Badalona? La Penya va ser fundada per un grup d’esportistes badalonins l’any 1930. Es van "quedar" amb els colors verd i negre ja que era l’únic que hi havia a la botiga on ho varen adquirir, la més antiga de totes de material esportiu al carrer del Carme 41 de Barcelona, La Samaritana. Els fundadors varen ser Mario Cuixart, Miquel Lloret, Xavier Estruch, Joaquim Massot, Joan Mª Boada, Corominas, Gonzalez i Grifol. El primer nom del club va ser Penya Spirit of Badalona. Però més tard es va agafar el del Club Joventut de Badalona. Amb els mateixos colors. La Penya ha portat el nom de Badalona arreu del món i quan surts fora del país i la gent escolten que som de Badalona, tothom ho relaciona amb la Penya.

No cal a dir que hi ha diversos moments a la història del Joventut que l’han fet anar com diu la sardana - himne composada per Josep Gual "amunt i ben amunt". Quan es va aconseguir la primera Copa llavors anomenada del "Generalísimo" el 1947, la primera Liga Nacional el 1967 plegat amb un equip sense estrangers guanyant al poderós Real Madrid, la Copa d'Europa del 1994 i fins i tot la "victòria" contra Los Angeles Lakers a Paris on l’àrbitre americà en una pilota dubtosa va cridar "nostre!!!" a favor dels Lakers.

Aquí evidentment la competició és completament diferent als USA, tenim diverses competicions estatals i europees. Els campionats de categories inferiors també són diferents, i fins i tot quan un acaba la Universitat o va a la NBA o juga fora del país. Aquí tenim moltes divisions al nostre país i fins i tot podem jugar fora com ells.

La Penya té 4 Lligues Nacionals, 8 Copa del Rei, 11 Lligues de Catalunya, 2 Copa Korak, 1 ULEB Cup, 1 FIBA Eurocup i 9 Lligues Samaranch que era la precursora de la Lliga Catalana.

Quan de debò la Penya fa el salt de qualitat és amb l’arribada de Daniel Fernández a la directiva del club. Amb ell tot canvia. L’any 1962 entra al club i automàticament amb la seva gestió s’aconsegueix refer l’equip el qual estava en hores molt baixes. Fitxa al badaloní Lluís capità del Real Madrid, i forma un equip amb gent de la casa, jugadors de l’equip junior que provenien del primer equip infantil que es va formar com Guifré Gol, Xavier Mañé, Miquel Homs, Amador Rojas entre d’altres, entrenat pel mateix Lluís amb l’ajuda de l'Antoni Molina. Però per guanyar la primera lliga l’any 1967 es reuneix un equipàs amb Kucharski d’entrenador i Josep Lluís, Nino Buscató, Guifré Gol, Enric Margall, Alfonso Martínez, Narcís Margall, Amador Rojas, Joan Fà, Josep Maria Oleart i en Moliné. Aquell equip va ser capaç de derrotar i conquerir la lliga sense cap jugador estranger ja que el Real Madrid tenia a Clifford Luyk (nacionalitzat a corre cuita), Miles Ayken i a Mc Intyre. Aquell equip va donar cinc jugadors internacionals, el seu cinc inicial: Lluís, Buscató, Gol, Margall i Martínez.

Posteriorment tot canvia i l’any 1972 Lluís va als USA després de diversos viatges a la meca del bàsquet i porta el primer entrenador USA de la història del nostre club: Clinton Errol Morris. El Coach Morris revoluciona el club i tan és així que en el seu únic any a Badalona envia 4 sèniors, 7 juniors i 5 juvenils a la selecció estatal. Els seus mètodes d’entrenament van ser utilitzats no solsament pel Joventut sinó que per molts clubs i escoles de Badalona. Encara molts dels seus exercicis de fonaments es fan servir des de l'Escola de Bàsquet Pere Gol que té la Penya fins més grans.

I el que la Penya fos el primer equip català en guanyar la Copa d'Europa o Eurolliga, és igual el nom i que es "derrotés" als Lakers van ajudar al club a ser més conegut encara arreu del món. Diríem que entre el Joventut de Badalona i les empreses Anís del Mono i Oliver+Batlle SA, la gent situa Badalona al món sense problemes, ajudat això si per la celebració de la competició de Bàsquet dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992 al nostre espectacular Pavelló Olímpic de Badalona, amb cabuda per 13.000 espectadors. Constatar que el Dean Smith Arena de UNC hi caben 27.000 espectadors, però crec que un dia nosaltres ho podrem fer amb l’ajuda de tots.

També el bàsquet femení té una gran importància, tot gràcies a l'impuls del mestre Pere Gol (1905-2000), formador i educador, reconegut amb la màxima distinció catalana l’any 2000 amb la Creu de Sant Jordi. No solsament el bàsquet femení sinó també va donar un notable impuls al bàsquet de base del Joventut i també de Badalona.

Hi ha una llarga llista de jugadors formats o que van estar al Joventut molts anys juntament amb entrenadors dels quals mirarem de no oblidar-nos de ningú tot i que ho podria fer.

Números retirats: 5 Rafel Jofresa, 7 Enric i Josep Maria Margall, 8 Jordi Villacampa. Resta de jugadors: Xavier Estruch, Vicens Lleal, Cinto Gubern, Jaume Bassó, Eduard Kucharski, Marcel·lí Maneja, Joan Canals, Josep Brunet, Jordi Parra, Amador Rojas, Josep Lluís, Guifré Gol, Miquel Homs, Joan Fà, Enric Margall, Nino Buscató, Narcís Margall, Alfonso Martínez, Josep Mª Oleart, Lluís M. Santillana, Jordi Grau, Miguel A. Estrada, Joan Filbà, Josep Mª Margall, Antoni Ametller, Ernesto Delgado, Lauro Mulà, Jordi Cairó, Manel Bosch, Joan R. Fernández, Jordi Ribas, Josep Mª Ferrer, Antoni Pruna, Jordi Villacampa, Josep A. Montero, Rafel Jofresa, Rafel Vecina, Juanan Morales, Carles Ruf, Jordi Pardo, Ivan Corrales, Tomàs Jofresa, Ferran López, Ferran Martínez, Rudy Fernández, Pau Ribas, Henk Norel, Ricky Rubio, Sergi Vidal, Albert Miralles, Pere Tomàs i molts altres que m’oblido.

En noies citarem a Maria Gol, Rita Carrera, Maria C. Carrera, Carme Brugué, Núria Rosell, Teresa Monguió, Neus Simó, Maria Lluís, Gloria Borràs, etc.

També els jugadors estrangers que hi han deixat la seva empremta com Frank Costello (el primer jugador americà de la història del club que posteriorment es va casar amb una badalonina la Montse Riera), Ed Johnson, Zoran Slavnic, Al Skinner, Joe Galvin, David Russell, Mike Schultz, Greg Stewart, Reggie Johnson, Corny Thompson, Harold Pressley, Mike Smith, Andre Turner, Elmer Bennett, Andy Toolson, Tanoka Beard, entre d’altres.

Com entrenadors de totes les categories mencionarem a Joaquim Broto, Antoni Molina, Eduard Kucharski, Josep Lluís, Antoni Serra, Aito Garcia, Alfred Julbe, Pere Gol, Joan Canals, Clinton Morris, Herb Brown, Lolo Sáinz, Manel Comas, Miquel Nolis, Josep Mª Margall, Sito Alonso, Marc Calderón, Lluís Corominas, Jordi Martí, Josep Mª Izquierdo, Joan Rallo, Josep Grau, Josep Vila, Vicenç Lleal...

No acabaríem mai d’anomenar els jugadors i entrenadors que han passat per les dues fàbriques més importants de jugadors i entrenadors de bàsquet del món. Darrera el Joventut hi ha una ciutat, Badalona, i un país Catalunya, que el fan anar endavant, produint. Una fàbrica diríem que completament ecològica, que no emet fums, només nens botant la pilota, passant-la, tirant-la, intentant emular els seus antecessors. Una fàbrica controlada perfectament per gent com Xavier Padrós, Jordi Cairó, Jordi Martí, Joan Rallo, Rocío Pena, Marc Calderón o Javi Aparició, entre d’altres amb la experiència d'en Josep Maria Margall, gran mestre de tècnica de tir i fonaments.

Darrera, a l’escola del club anomenada Pere Gol, en memòria i reconeixement al mestre, i pugen nois de tot arreu. L’últim en arribar un noi del Congo Bienvenu Letuni de 15 anys i 2.24 d’alçada, un projecte a polir, o altres nens com són fills i nets d’antics jugadors i entrenadors com David Jofresa, Roger Martí, Ricard Lluís, Marc Ferrer o Javier Aparició entre molts, els quals sembla que la seva sang sigui verd i negre.

El més important d’aquests dos programes de bàsquet és la importància que els hi donen als fonaments del joc. Si un jugador no domina els fonaments, és a dir, botar la pilota amb dues mans sense mirar, passar amb les dues mans, saber moure els peus en defensa, com agafar el rebot, com rebre la pilota, els moments d’acabament de mans i cos al tirar o passar i molts d’altres, sense això ni la Penya ni UNC tindria la gent tanta confiança per anar-hi a jugar, ja que saben que allà els faran bons jugadors i els educaran com a persones.

Els dos únics programes a l’anterior draft de la NBA hi havia 4 jugadors de UNC i 3 de la Penya. Mai, en tota la història un equip o organització externa a la NCAA havia portat tants jugadors al DRAFT'09. Del Joventut, Ricky Rubio(nº5), Christian Eyenga (30) i Henk Norel (47). North Carolina hi té, Tyler Hansbrough (13), Ty Lawson (18), Wayne Ellington (28) i Danny Grenn (46).

Hem vist doncs, l’èxit d’aquests dos programes, els millors del món. Dos programes que la seva tradició assegura l’èxit. A North Carolina seguint el descobridor del bàsquet el Dr. James Naismith i a Badalona des de la persona que va introduir el bàsquet a la nostre ciutat el mestre Pere Gol.

INFORME: En temps de crisi mirem a casa el que no hem de fitxar a fora

2010-01-12T03:07:00.007+01:00

En el futbol, no cal anar molt lluny
Aquesta setmana han sortit jugadors com Serigo Canales. Aquest jove del Ràcing de Santander, ha demostrat que sortint de les categories infeirors i fent un bon futbol, es poden convertir en les perles del futbol estatal. Fins i tot, sembla que els grans es donen bofetades per ell, ja que acaba contracte el 30 de juny i ja pot negociar amb qui vulgui. D’això en sap molt el Sevilla, que ha tret molta rendibilitat dels jugadors de pedrera i de les gangues que ha fitxat de fora: Reyes, Navas, Ramos, Alves, Renato, Capel... Per cert que el club andalús podria ser el destí d’aquest jove jugador del Ràcing: Sergio Canales.

Equips com el Barça han mirat tradicionalment la seva pedrera, però estem d’acord que cada any no poden pujar un total de 15 jugadors. Iniesta, Xavi, Messi, Valdés, Puyol, Busquets, Piqué, Bojan, Pedro, Jeffren, Thiago, Dos Santos, Muniesa, Fontàs... i temps enrera, agradin més o menys: Gabri, Oleguer, els germans Garcia Junyent, de la Penya, Barjuan, Ferrer, i molts d’altres que van acabar trionfant dintre o fora del Camp Nou. Per tan aquests jugadors de pedrera són el futur, ja que els hi pagues la formació perquè acabin així, sent els jugadors que han de donar la cara pel teu club i els que es trencaran les banyes per ells, per tornar-te tot el que has dipositat en ells, perquè han mamat la teva filosofia de petit i vinguin d’on vinguin, seran els jugadors que et defensaran amb més ganes els teus colors.

Aquesta temporada hi ha equips com l’Espanyol que aposta per fitxar de fora, bàsicament argentins, la aposta pot sortir millor o pitjor, però la base de l’equip continuen sent: Chica, David Garcia, Hurtado, de la Peña, Luís Garcia, i futur com Baena, Marquez, Pedraza i companyia que apreten fort. Aquest any, no cal oblidar que Pochettino ha pujat a tres jugadors del filial perquè formin part definitiva del primer equip, per tan continua mirant al B i al Juvenil per poder acabar de formar les seves plantilles i demostrar que tenen un equip de garanties i de futur si es basen en el que tenen i busquen fora el punt de qualitat.

La Penya, tot i la tradició, l’antítesis
Aquesta setmana s’ha demostrat que la Penya té un problema. Mirant els resultats i mirant les estadístiques comences a repassar els números i te n’adones que els de Badalona depenen només d’un jugador: Clay Tucker. Jo tot i la meva edat, estic molt acostumat al bàsquet antic: Un parell de jugadors americans t’han de servir per millorar el que ja tens. Durant molts anys els americans van ser els pívots. Aquells jugadors que et donaven un plus i que t’agafaven més rebots, que et procuraven més punts i que et demostraven que estaven a un nivell per sobre dels nacionals.

En aquest aspecte jo crec que ara mateix els nacionals, no tenen res a envejar als americans i que cal fomentar l’esport de base, demostrar que les pedreres són bones i que els equips estan preparats. Per això parlo de la Penya: Badalona és el Bressol del Basquetbol, una de les pedreres més importants de l’estat i ara mateix l’equip el comanden: Tucker, Tripkovic, Walters, Bogdanovic... he parlat amb molts amics verd-i-negres i estan d’acord amb mi. Si ara mateix, en el proper partit la Penya sortís amb Franch, Pere Tomàs i companyia: Aquests jugadors de les categories inferiors i que respiren penya per tots costat i perdessin el partit, sortirien aplaudits de l’Olímpic de Badalona. Tot i això reconec que això que diuen és parlar massa per no dir res... ja que tots volem que el nostre equip guanyi i més a Badalona on de cada 2 aficionats 4 són entrenadors i en saben més que Sito Alonso...

Aquesta setmana volia demostrar que els valors se estan perdent i, per desgràcia, a la Penya ja fa temps que això passa. Jo recordo, i segurament tots ho fareu, que abans de l’aparició de Ricky Rubio, a la Penya es jugava amb dos bases extrangers: Huertas i Mallet. El gran comentari en aquell moment que tothom pensava, i que molta gent feia era: Tenint en compte els jugadors que ha donat el DKV Joventut en la posició de Base i que no en trobem ni un per ocupar aquest lloc? I venien com aquests jugadors que en teoria no servien per la Penya, venien i els hi feien un vestit a mida... Però clar, en aquella epoca es guanyaven títols i no es podia dir res...

Actualment aquests valors sembla que s’han perdut a la Penya i a la majoria dels equips de la ACB. El Ramiro de Maeztu ja no és la fàbrica implacable de jugadors que era temps enrera i l'Estudiantes ha de fitxar perquè sembla que no surten jugadors aprofitables. Per altre banda, els equips de sempre han de buscar a fora el que, en moltes ocasions, tenen a casa.

Posaré un exemple en el partit d’aquest cap de setmana. A part de Tucker que va fer 35 punts, cap jugador de la Penya va arribar als 10 punts. Això em recorda les epoques que Pete Mickael i Charlie Bell campejaven pels Leche Rio Breogan i els equips petits i eren jugadors Supermanager, és a dir que feien molt bona estadística i si tenies sort i guanyaven, encara era millor. El DKV Joventut no es pot permetre el luxe de fer aquestes coses, ja que estem parlant d’una institució en el Mon del Bàsquet, que té la pedrera com a base i que no ho oblidem, té MOLTS problemes econòmics... per tan, que es mirin més el melic i deixin de buscar a fora el que ja tenen a casa.

Jo no he sigut aficionat de la Penya, ni crec sincerament que ho sigui, però si l’equip de Badalona vol fer un bon paper, que es miri a les cateogies inferiors, que busqui, que remeni i que, tenint en compte, lo gran que és Badalona i els equips inferiors, trobarà un parell de jugadors per ocupar les bones posicions que necessita i que s’oblidi de fitxar extrangers en les posicions com la de base, on sempre han anat molt ben servits.

CONCLUSIÓ
La crisi està fent estralls a tot el Mon de l'esport i a molts clubs. Per això no es pot fitxar tot el que es voldria. Tot i això cal mirar a les categories de formació i demostrar que es té confiança en un entrenador i en uns jugadors que tens per la part baixa de l’entitat estant fent una molt bona feina. Sincerament si no creus en ells, el millor que pots fer és tancar aquestes categories, ja que són una despesa brutal i t’han de servir per estalviar calers de cara al futur. En els propers dies parlarem del que son les grans fàbriques de jugadors de bàsquet i els més destacats.

Audie Norris a Catalunya

2010-01-08T09:37:00.006+01:00

Era l'any 1987 quan Audie Norris venia a Catalunya a jugar la lliga ACB, fitxant per l'equip del Barça de Basket. Norris havia sortit de la Universitat de Jackson, Mississippi. Jackson és la capital de l'estat, ciutat on l'Audie va néixer. Una ciutat de prop de 174.000 habitants segons estimacions de l'any passat. Norris va ser escullit al lloc 37 de la 2a ronda de la NBA l'any 1982 per Portland Trailblazers. Va estar 3 anys a Portland, però les lesions el van castigar. Llavors 2 anys a Benneton Treviso on hi va néixer el seu fill Sandro. Audie i la seva muller la Jacquie van viatjar l'any 1985 a Madrid ja que el Real Madrid li volia fer una prova i no el van agafar. No puc imaginar la tripleta Norris, Martín, Romay en aquell equip, amb el Dr.Corbalán com a director d'orquestra!!

Fins que Aito va voler que Norris vingués a Catalunya a jugar amb el Barça. Era el projecte Volkswagen, aixi era com en parlaven en referir-se a l'Audie. Fins que l'any 1987 un entrenador català, segons paraules de Norris, que no estava lligat al Barça el va convèncer a ell per venir. Eren a Atlanta, un buscant jugadors i Norris entrenant-se. Li va presentar Norris a l'entrenador i l'Audie va començar a preguntar sobre Barcelona, la ciutat, l'ambient, el temps, escoles i hospitals pels fills, el menjar, el catalans, el Barça com a club, etc. Aquell el va convencer i tan és així que Norris va marxar a Portland on tenia la residència i l'entrenador català va anar a New York seguint el seu programa. Dies després, segons explica Norris a les 11 de la nit a Portland, Oregon, la 1 de la matinada a New York, ell truca a l'entrenador català per tal que li expliqui a la seva dona tot el que li havia dit a Atlanta. L'entrenador no se'n avenia que l'hagués localitzat i Norris va argumentar contactes que tenia i algun comentari que l'entrenador li va dir de New York i així el va localitzar. Tampoc entenia que havia de dir-li a la Jacquie. Total que les preguntes o dubtes que ella tenia van ser aclarides immediatament i al mateix moment la familia Norris va decidir venir a Barcelona.

Poc temps després el projecte Volkswagen es feia realitat. Norris va venir al Barcelona i des del primer dia es va integrar en la vida de Catalunya, Barcelona i el Barça. La Jacquie vivia com una catalana més aprenent i entenent la nostre llengua, vida i costums. Involucrant als seus fills ja que a més a més Jasmine i Nicos van néixer tots dos aquí Barcelona.

Norris va tenir una exitosa carrera al Barcelona de basket, unicament frenada per dues coses, els seus problemes amb els genolls tot i que es cuidava molt i la Copa d'Europa de Basket on Jugoplastika de Split els va barrar el pas. Aquella "fàbrica" d'Split va treure grans jugadors, sobretot Kukoc, Sobin, Perasovic, Ivanovic, Sretenovic i un llarg etcetera dirigits per Maljkovic. El Barça tenia un gran equip també amb Solozabal, Costa, Sibilio, De la Cruz, Epi, Norris, Wood i molts altres jugadors on el mestre Aito els dirigia amb gran encert.

Norris va guanyar 3 lligues ACB, 3 Copes del Rei, 1 Lliga Catalana, 1 Copa Princep d'Asturias i va quedar subcampió de la Copa d'Europa 2 vegades més.

Tothom recorda els seus partits contra un altre jugador de Portland, en Fernando Martín. Era espectacular veure com es movien, com lluitaven per agafar la posició, els seus 1 contra 1. Realment era bonic de veure. Norris era un jugador ràpid, fort, llest, bon defensor, gran rebotejador, tenia bon tir, uns moiments ràpid al pal baix prop del basket, amb bona visió per passar i molt llest jugant. Els equips contraris sempre feien 2 contra 1 a ell però la seva inteligència del joc li feia veure on havia de passar la pilota per aconseguir fer basket. Probablement ha sigut el millor jugador estranger de la història del Barça de basket. Només 4 jugadors eren els qui li plantejament més problemes que ningú, Fernando Martín del Real Madrid, Reggie Johnson del Joventut de Badalona, i dos jugadors del CSKA de Moscow, Valodia Tkachenko de 2.20 i Arvidas Sabonis de 2.24.

Norris va jugar una de les finals de la Copa d'Europa amb una espatlla molt malmesa que poc després seria operada. Però el seu incansable treball dins el camp i l'estimació pel basket el van fer sempre estar lluitant en primera linea contra tots els seus rivals.

Aquests dies ha estat aquí Catalunya visitant els seus amics, entre ells Santi Abad i un servidor de vostès. Va visitar el seu antic club i posteriorment va visitar el Joventut de Badalona on el seu entrenador Sito Alonso el va convidar a veure l'entrenament i posteriorment va coneixer el seu equip i va estar parlant molta estona amb el mateix Sito Alonso.

Aixi mateix va estar conversant amb el nou jugador de la Penya, en Bienvenue Letuni de 15 anys i 2.24 procedent del Congo. La intenció de Norris és de poder entrenar un equip de l'ACB i poder fer entrenaments també als jugadors alts de 15 a 20 anys. La seva experiència seria molt important per poder-la traspassar als jugadors d'aquí. Li va agradar molt l'actitut de Henk Norel, ja que diu que és un noi que juga amb molta intensitat, és jove i escolta l'entrenador, cosa que segons l'ara Coach Norris és molt important.

Norris ha esdevingut entrenador a la seva ciutat natal en un High School i segueix amb interès les carreres de Rudy Fernandez, Pau Gasol i Mo Williams, jugador aquest últim sortit de la mateix universitat que l'Audie, Jackson. Tot i això el seu interès per la NBA ha baixat molt d'ençà que les estrelles del Dream Team del 92 es van retirar. La seva actitut, l'estimació pel basket, el joc d'equip, tot això ho tenia aquella fornada cosa que els d'ara no la tenen. L'aburreix els All-Star. Els de Jordan, Magic, Bird, Mullin, Robinson, Pippen, Stockton, Barkley i companyia eren de debò, ara l'aborreix, el joc d'ara de 1 contra 1 i els altres 8 mirant, no li fa el pes de cap manera. però prefereix els partits de High School i sobretot es Universitaris de la NCAA, apart dels que pot veure de l'ACB.

Aito va dir una vegada que era el millor jugador que havia pogut entrenar mai, ja que sempre l'ajudava en tot, entenia i llegia el joc, és a dir l'atac i la defensa perfectament. A més sempre l'ajudava amb els jugadors estrangers nous que venien a l'equip. Norris els deia que juguessin al cent per cent sempre que no fossin al camp, si es cansaven demanessin el canvi i que no es preocupessin, que poc despres tornarien a jugar. Els deia que Aito sempre volia màxima intensitat per tal de poder batre als seus rivals d'entrada, no deixant-los apropar-se al marcador.

En tots els equips que ha entrenat Aito, aquesta ha sigut la seva manera de fer, començar a guanyar des del minut 1 de partit. Cotonificio, Joventut, Barça, Selecció i ara Unicaja. Audie Norris diu també que ha sigut una llàstima no poder saludar Aito i parlar amb ell. Com es normal, haguessin parlat del passat, del present i del futur, intercambiant informació i experiència entre els dos. Ja que en el basket tothom apren de tothom, i les experiències són compartides.

Ara esperem i desitgem que la carrera com entrenador de l'Audie Norris sigui tan exitosa com la que va tenir com a jugador.

Guifré Lluís

TOT GUANYAT, TOT PER GUANYAR.

2009-12-22T11:27:00.004+01:00

Així diu la inscripció a la samarreta dels sis estels que van lluir equip tècnic i jugadors del Barça quan es va acabar el WORLD FIFA CHAMPIONS, “El Mundialet de clubs” com el coneixem popularment. Es una frase d’intencions però també es una frase de concepte, de mètode, de professionalitat, definitivament es una frase Guardiola.

El Barça ha guanyat sis títols oficials en una temporada, sis títols importants a nivell col·lectiu però també ha guanyat títols a nivell individual, Messi, millor jugador del mon, tant pels periodistes- pilota d’or - com pels entrenadors i capitans – FIFA WORLD PLAYER - , Xavi, triat millor jugador de la Eurocopa, valorat com mai , present a tots els podis dels millors del món, Iniesta, un altre jugador molt valorat, ,cada cop mes per tot el mon futbolístic, tots tres nominats dintre dels cinc millors jugadors del mon per la FIFA, en el millor equip segons la FIFA trobem quatre jugadors del Barça: Alves, Iniesta, Xavi i Messi, en fi, ha estat una temporada màgica, prodigiosa i difícilment igualable.

I no podem oblidar el planter que pertany al primer equip del Barça, els Valdés, Puyol, Sergio, Bojan, Pedro, Jeffren, a part dels ja mencionats, també producte de la Masia: Xavi, Messi, Iniesta. Tampoc podem oblidar els que ja comencen a participar amb el primer equip en amistosos i campionats menors, els Thiago, Victor, Jonathan, Muniesa, Fontàs, i tans altres que estan empenyent amb força, jugadors encara no consolidats però que quan els veus jugar amb el primer equip t’adones que no els costa gens, que han mamat el sistema des de petits, es la força de la pedrera, es la força d’un treball molt constant i molt ben fet des de fa molts anys, de la ma del plorat Oriol Tort pioner en una manera de fer equip, de escoltar i de formar.

Una especial menció per a un equip tècnic molt professionalitzat, encapçalat per Pep Guardiola, un home que quan li van donar les rendes del primer equip va suscitar molta polèmica, molta – per que no dir-ho – desconfiança, un home que com a tot bagatge tenia haver entrenat una temporada el Barça “B”, això si, va aconseguir pujar-lo de categoria. Jo mateix recordo que a la tertúlia dels dilluns – aleshores la fèiem el dilluns que es el dia de les tertúlies esportives ! – vaig dir que era com un meló, estava per obrir, estava per descobrir i que fins que no passes el temps no sabríem si era una bona elecció o no ho era. El temps ha fet callar tothom, no sols pels èxits esportius aclaparadors, també per la seva manera de treballar, de no deixar res a la improvisació, d’analitzar tots els equips amb els que s’ha d’enfrontar, i quan dic tots, vull dir tots, fins i tot l’equip de Kuwait amb el que han fet un amistós, el darrer partit de l’any. Preparadors físics, fisioterapeutes, metges, els observadors i informadors, els que graven tots els partits per veure’ls les vegades que calgui i extreure conclusions, per veure i corregir els errors o les deficiències, controlant la dieta dels jugadors, fomentant la companyonia i l’amistat, portant alegria al vestidor, comprometent a tots i cada un dels integrants de l’equip amb el que es bo per l’equip, TREBALL, ESFORÇ I COMPROMÍS, la clau de l’èxit.

Un Guardiola que dona una imatge impecable, que quan parla no improvisa, que diu tot el que vol dir i en el moment just en que ho vol dir, que sempre cedeix el protagonisme als seus jugadors, que atén tothom amb la màxima correcció, que el porta fins i tot ha respondre les preguntes en diversos idiomes que ell domina, en fi, coherència en tot el que fa, correcció, educació i saviesa.

Sis títols, la quadratura del cercle, l’assoliment de la excel·lència, el millor equip del mon, tant se val, poseu el títol que vulgueu a un grup que ens ha meravellat i que com diu la samarreta, ara que ja ho ha fet tot, partim de cero, tornem a començar per que ara, just ara, encara no han guanyat res. La història es el passat i a partir d’ara vivim en el present i pensem en el futur.

VISCA EL BARÇA !!!!!

Pep Pericas

2009, any de recordatoris del bàsquet

2009-12-14T17:56:00.010+01:00

Aquest any 2009 em recordat dos fets d'especial relevancia. L'any 1984 el "Equipo Nacional", com a Antonio Díaz-Miguel, malahuradament desaparagut per culpa d'una malaltia, li agradava dir, va aconsguir la fita més gran del bàsquet estatal al món: la Medalla de Plata del Jocs Olímpics de Los Angeles. Aquell equip aportava la experiència de tècnics i jugadors d'equips catalans: Lluís com a segon entrenador, Margall del Joventut, Solozabal del Barcelona, Jiménez del Joventut, De la Cruz del Barcelona, Epi del Barcelona i el Dr. Guillén del Joventut. Completava aquell equip dos catanas més que havien estat al Pre-Olimpic de París, lloc on es va guanyar el passaport a Los Angeles. Dues persones del Joventut i amb important relevancia: Josep Maria Puente com a responsable de l'equip i en Jordi Villacampa.

La resta de l'equip olimpic estava formada per Diaz-Miguel com entrenador, Paco Binaburo com trainer, Padilla com delegat i els jugadors del Madrid Corbalán, Iturriaga, Llorente, Beiran, Romay i Fernando Martín, i el jugador del CAI Zaragoza Fernando Arcega.

Villacampa va deixar el seu lloc a Beiran a la tornada de París, cosa que a la afició verd i negre no va agradar gaire, encara que això va ser un estimul per l'actual Prseident del Joventut el qual va desenvolupar una brillantíssima carrera a Badalona, guanyant tots els títols possibles.

Un servidor, va tenir la oportunitat d'entrenar-se amb l'equip olímpic just abans dels Jocs. La meva intervenció juntament amb la de Manolo Flores va ser a causa de la tornada d'un torneig jugat a Itàlia on 4 jugadors van tornar lesionats i per precaució es va decidir demanar el nostre humil ajut.

Sessions dobles de matí i tarda de més de dues hores cadascuna d'elles,. amb un alt nivell d'intensitat, amistat i comunió entre tots els jugadors, on les baralles ocasionades durant la lliga entre Iturriaga, Martín i Mike Davis, varen deixar pas a un altre tipus de baralles. la de veure com entre els jugadors del Joventut i el Barcelona aconseguien a veure qui agafava la roba d'entrenament dels jugadors del Madrid i CAI per portar-la a casa, rentar-la i retornar-la l'endemà. Llavors no era com ara que els jugadors ho tenen tot fet, rentat, planxat i fins hi tot llits llargs per la seva alçada.

Era igual que nosaltres parléssim en català, els jugadors del Madrid l'entenien i el parlaven, i no solsament a la intimitat, no els feia falta, eren i són gent culte i amb estudis.

Practicavem tot fins al final, tir, tot tipus de defensa, tot tipus d'atac, el conegut Tall de UCLA de John Wooden que tans bons resultats va portar i que tots els equips de la lliga ACB varen utilitzar, situacions especials transicions contraatacs, 2x1 a tot arreu. Un ampli comprendi del basquet desenvolupat per aquell magnífic equip, que tothom donava tot per l'equip.

Recordo especialment dos fets, les grans lliçons que em va ren donar Corbalan en el tema de direcció d'equip i les magistrals lliçons de tir que en Josep Maria Margall donava a Joe Llorente i a mi abans i després de cada entrenament. I l'altre part veure com probablement el jugador més determinant o un dels més determinants en Fernando Martín recuperava la seva esquena amb les màgiques mans de Paco Binaburo.

Veiem patir el nostre company i tothom desitjava que es recuperés i estigués preparat per l'esdeveniment més important d'esport que hi ha al món i que ningú es vol perdre: els Jocs Olímpics.

Martín era un guanyador nat, lluitava fins al final de cada partit, de cada entrenament, en tot el que fés ho donava tot. Va tenir un fill amb una model alemanya el qual juga a bàsquet a Israel. Les seves batalles esportives amb Audie Norris, Reggie Johnson Dino Meneghin, Valodia Tkachenko i Arvidas Sabonis, són per veure-les en video. Recordo un tap que va posar a Tkachenko espectacular. Martín feia 2.05 i el jugador llavors rus 2.20. Després de posar el tap Martín es va posar a saltar d'alegria i seguidament va seguir el joc. Les guerres esportives amb Audie Norris eren èpiques, es podien estar barallant tot el partit i després els veies al vestidor rient i gaudint del que havia passat. O amb Reggie Johnson, amb qui la noblesa del contacte en el joc era palesa. Fernando Martín va obrir les portes de la NBA a tota Europa. Va anar a un equip el qual l'entrenador mai el va coneixer, ja que era el seu primer any a la NBA com entrenador en cap i anava a fer els seus numeros. Si hagués confiat una mica en Martín aquest no l'hagués defraudat i probablement hagués estat molts anys allà. El 3 de Desembre del 1989, Fernando va patir un accident de cotxe en el qual hi va perdre la vida. Aquell dia jo era al Palau Blau Grana iniciant una activitat pels assistents al palau, una activitat organitzada per la empresa on jo treballava amb col·laboració amb el Barcelona de bàsquet. A l'arribar al palau, en Manolo, cap del parking em va veure i va venir corrent a donar-me un lloc per aparcar i em va dir que en Marín havia mort. No m'ho vaig creure, igual que molta altre gent. Ell duia uns auriculars on escoltava el programa del periodista José Maria Garcia i al sentir-ho vaig estar molt trist. Un amic meu ja no hi era.

Epi, Norris, Costa, Solozabal, De la Cruz, Aito i la resta de l'equip feien una cara de tristesa gran, igual que els del meu equip el Joventut, els Margall, Jofresa, Montero, Villacampa, etc. Una part de nosaltres no hi era present, però sempre serà amb nosaltres i ara gràcies a la tecnologia els podem veure en format DVD per les nostres televisions.

Seria bo ensenyar als nostres fills aquells jugadors d'aquella època, no molt llunyana, en la que quan poden es reuneixen per jugar un partit de Veterans entre ells i on poden veure que tot i la diferència d'edat, els d'ara tindrien problemes.

Guifré Lluís
Veterans del Joventut
per la Rematada de Radio Tiana

0-17, pitjor inici de la historia de la NBA i un motiu suficient per canviar d’entrenador

2009-12-02T12:14:00.006+01:00

Aquesta setmana s’ha confirmat que s’ha fet fora a l’entrenador dels New Jersey Nets, Lawrence Frank. Després de sis temporades als Nets i de ser l’entrenador amb més anys a una banqueta en al conferència est, ha estat destituït abans d’igualar el pitjor inic de la història de la NBA. Aquesta matinada s’ha confirmat. Actualment Nets entren a la història com un dels pitjors equips juntament amb els Clipers del 1999 o amb els Heat de la temporada 1988-1989.

Quines són les claus de la caiguda de l’equip?
Les claus estan molt clares. Un equip que tenia gent com Jason Kidd, Kenion Martin, Richard Jefferson o Vince Carter, han passat a tenir jugadors de poca qualitat i de dubtosa reputació. Jugadors que han de demostrar molt encara o que pel contrari ja estan de tornada de tot! Les poques estrelles que té l’equip, a més, estan lesioants. Han arribat a tenir fins a 7 baixes en un mateix equip i han suspès entrenaments perquè no podien fer ni un 5 contra 5.

La venta de la franquícia
Fa moltes temporades que aquest rumor recorre tots els passadissos de la NBA, de la premsa i de la mateixa empresa. Sembla que els propietaris fan volar coloms de que s’han de vendre la franquícia com sigui per poder treure diners. Si ara ho volen fer a dintre de Nova York, si ara ho volen fer a una altra ciutat, que si Seattle està interessada en recuperar un equip NBA i apostaria pels Nets... per tan hi haurà moviment.

2010 a l’horitzó
Un altre dels motius és una data: 2010. Aquest serà un any molt recordat a la NBA. Moltes de les estrelles acaben el seu contracte i podran negociar com a agents lliures. Per aquest motiu New Jersey està començant a fer lloc per intentar poder agafar dues o tres estrelles i començar un projecte interessant des de zero. Lebron, Wade, o Bosh són els que sonen i per tan han fet una cosa inteligent, deixar molt d’espai lliure en el tope salarial per les morterades que demanen les estrelles.

Els jugadors: de Rafer Alston a Brook Lopez
Poso aquests dos exemples perquè potser són els més clars. Un ñes un veterà jugador que ha estat molts anys a equips com Rockets i l’altre es un softmore que l’any passat va ser escollit tercer millor novell de la lliga. Un equip amb moltes diferències i que té jugadors o massa joves o els que ja comencen a ser veterans... Una de les grans estrelles, el xinès Yi, no saben quan podrà tornar a jugar i ara cal veure quin paper desemvolupen jugadors que han de ser importants com Douglas-Roberts o Eduardo Najera.

Ara falta saber com ho porta el capità de l’equip, Devin Harris, que tots el recordareu per ser humiliat en una pista del carrer. Si no ho recordeu aquí teniu les imatges.

Aquesta temporada es trencarà el malefici dels Sixers? Un equip que en 82 jornades va fer un paupèrrim i miserable 9 de 73 ara fa 27 anys! Aquesta temporada ho veure’m! Perquè els New Jersey Nets, ara mateix estan en un moment ideal per fer història.