Les altres conseqüències del Mundial de Futbol

Aquestes setmanes arribava a les meves mans un article del Mundo Deportivo, que explicava quines havien estat les conseqüències de la eliminació prematura de Corea del Nord del Mundial i em va deixar embadalit! Però anem per parts.

Corea del Nord, dades generals
Si repassem una mica com és aquest país ens l’adonarem que les coses no poden anar del tot bé! Us explico: La Republica Democràtica de Corea del Nord neix al 1945, quan es decideix que els americans tinguin una part de corea i els sovietics una altra. Per tan es divideix a partir del paral·lel 38. La Republica Democràtica viu en un regim comunista fins al dia d’avui. Es calcula que hi pot haver uns 24.051.218, encara que aquest és el darrer cens oficial i data del 2008. El seu governant és el inconfusible Kim Jong-Il i que té una visió de la vida una mica peculiar. Aquest home ha fomentat els grans principis del comunisme i ha tingut problemes pels seus programes de desenvolupament nuclear. Però ha fet coses com grans autopistes i grans infraestructures que han donat feina als coreans. Ara bé, això també té els seus contres, ja que tenen unes autopistes fantàstiques en un país que no té benzina fa que siguin inutils. Per tan tenen gent contractada que escombra aquestes autopistes... si si, LES ESCOMBRA!

Com a darrera curiositat us explicaré que l’encarregat de les polítiques amb l’exterior i de les relacions amb altres països és un català! Alejandro Cao de Benós de Les i Pérez nascut a Tarragona al 1974. Ell és un comunista català. És el president de l'Associació d'Amistat amb Corea (KFA) i ha advocat permanentment per la República Popular de Corea del Nord des de 1990. És delegat especial honorari d'aquest país, i delegat especial del Comitè de relacions culturals amb països estrangers. A Corea del Nord se li coneix pel nom de Sol-il Zo, "Corea és una". Coses de la vida!

Corea del Nord, la gran incògnita del mundial
Aquest país va accedir després de 16 partits amb la selecció i aconseguir passar a la fase final del mundial i aconseguint una de les 4 posicions que hi havia a la zona asiàtica. Després de 30 anys de travessia pel desert els nordcoerans van tornar a una fase final del mundial. I van voler demostrar que eren un dels equips amb garanties i que no només les noies, que si que estan al màxim nivell.

La majoria dels jugadors provenen de la lliga local que no és gaire potent, només 3 dels jugadors provenen d’equips extrengers: Jong Tae Se, el Rooney Asiatic, aquell que s’emocionava al sentir l’himne i que començarà la temporada al Bochum alemany i que la temporada anterior estava al Kawasaki japonès i que per cert, va neixer en aquell país tot i els pares siguin nord coreans. An Yong Hak, que aquest juga també al Japó, per ser exactes al Omiya Ardija i finalment un altre dels que juga fora és Hong Yong Jo, que juga al Rostov Rus. Aquests jugadors estan més acostumats a un estil de vida més occidental, formen part del regim i això els va servir per salvar-se de tot l’escarni que després relatarem.

Una selecció que ja va venir envoltada de dilemes i problemes. Es parlava de la deserció d’alguns jugadors i que tres o quatre havien deixat la concentració i que no tenien intenció de tornar. Però de tot això no hi ha res parlat i clar. Per cert, una altra de les curiositats i que aquesta si que està confirmada, va ser que en vista de la pobresa dels seus conciutadans van contractar a un miler de xinesos per animar a la selecció en aquest mundial i per tan el seu suport no era del tot sincer.

L’evolució durant el mundial
El primer partit era una prova de foc per Kim Jong Hun. L’entrenador que temps enrere havia estat considerat un semideu per portar a l’equip a la fase final, se les veia amb la totpoderosa Brasil de Dunga. Sens dubte una manera pitjor per començar el mundial no en trobaran. Doncs bé, el partit no va ser televisat a Corea. El motiu era, segons els mitjans oficials del país, que no hi hagués una desmotivació per part de les joventuts socialistes en veure la humiliació que la Canarinha podria portar als coreans. Doncs bé, no només això sinó que a sobre encara treuen un bon resultat: 1 a 2 amb gol de Jin Yun Nam, que al 89 v a fer un molt bon regat i va marcar el gol. A partir d’aquí es va posar en marxa tot un nou sistema de veure aquest mundial. La televisió oficial va decidir fer el partit de Portugal en directe i donar la senyal per a tot el país. El partit va acabar amb una humiliant derrota dels Coreans per 7 a 0. La televisió va apagar la senyal i sense dir res del partit va canviar radicalment de tema. El 3 a 0 posterior de Costa de Marfil, ni es va poder veure. Corea marxava del mundial amb un total de 12 gols en contra i un a favor i com la PITJOR selecció de totes!

Conseqüències directes
En el que els coreans anomenen el Palau de la Cultura, van ser portats els jugadors i en un escenari van ser insultats, vexats i calumniats per un total de 400 fanàtics coreans (majoritàriament funcionaris i estudiants) van insultar i calumniar durant 6 hores a tots els integrants de la selecció. Per acabar-ho d’adobar l’entrenador de la selecció Kim Jong Hun va ser condemnat a treballs forçats i a treballar en una obra que recorda els que estaven al cantó comunista del Teló d’Acer... Coses de la vida, en declaracions, molt controlades i vigilades com tot el que feia Corea, Jong Tae Se, de pares coreans i nascut a Japó, deia que no hi hauria represàlies i que això formava part del passat i de les mentides.

Segons Radio Free Asia, en aquesta catarsi contra els jugadors de Corea del Nord hi havia el ministre d’esports Park Myung Chul, que va fer culpar al tècnic de la selecció Kim Jun Hun. Un home que va fer el que va poder i que misteriosament a les seves compareixences sempre anava acompanyat del que deien que era el seu ajudant tècnic, un home obscur que seia al seu costat i que tenia poca pinta d’entendre de futbol, i que estava allà per controlar el que deia!. L’entrenador després de tot va ser enviat a treballar en una pedrera i finalment expulsat del Partit dels Treballadors! Quin era el seu delicte: Traïció a Kim Jong Il

Antecedents que n’hi ha, Mundial de 1966
Anglaterra era la seu d’aquell mundial. En mig d’una cruent Guerra Freda hi ha la cita esportiva per antonomàsia i Corea del Nord hi entra. Aconsegueix un molt meritori vuitè lloc que fins al moment és la millor lloc aconseguit per aquesta selecció. Corea va ser la primera en marcar un gol asiàtic en un mundial, ho va fer en l’empat contra Chile i va ser obra de Pak Seung-Zin. Després també es recorda la victòria contra la tota poderosa Itàlia per 1 a 0 amb gol de Pak Doo Ik. Això va procurar que la selecció passes a quarts de final! Aquesta celebració es va fer amb cervesa i excessos que van ser reprovats per Kim Il Sung (pare de Kim Jong Il). Al arribar entre les 8 millors seleccions del Mon es van desinflar. Allà es media amb Portugal. Al minut 23 Corea del Nord guanyava per 3 a 0. Però Eusebio va marcar quatre gols i Jose Augusto un altre que van deixar el 5 a 3 definitiu. Això va provocar que la majoria de jugadors i l’entrenador fossin destinats a un camp de concentració de Yoduk, on per menjar, i segons les seves declaracions, agafaves allò que s’arrossegués o volés, ja que no hi havia res més!

Quan les crisis van més enllà del purament econòmic

Mireu, aquests dies estem immersos en meitat del mercat de fitxatges de la primera divisió i de totes les lligues europees. Això fa que tothom mogui fitxes corrents per buscar els millors del mercat, el més barat i el que més s’adapti a les seves necessitats. Desenganyem-nos, la crisi es profunda i es busquen gangues o cessions. Per tan estem en un moment complexa de la temporada i ho sabem tots.

En mig de tot això hi ha una vila d’irreductibles merengues, que al contrari del que fan tots, es carreguen totes les categories inferiors i només fan que fitxar a jugadors per la seva primera plantilla i treuen calers de vendre els seus futurs cracs. Una crisi que no és econòmica, si no d’identitat.

Estava l’altre dia veient l’adeu de Guti i Raul, els dos grans capitans d’aquest club. No dic que siguin sant de la meva devoció, però com a símbols madridistes eren dels més importants. Gutí, aquell geni incomprès, aquell jugador que és capaç del millor i del pitjor! Aqurll personatge que arriba i sembla que estigui molt més pendent del que són les discoteques de la zona que de l’equip en el que juga. Tots sabem que després de perdre la lliga en la darrera jornada, ell no va perdre el temps i demanava els telèfons de les aficionades que li feien més el pes i ara que està separat, ENCARA MÉS!

Per altra banda Raul, el etern 7 del Madrid i que semblava que d’Espanya. Un jugador que per la seva edat va anar perdent protagonisme a la primera plantilla, però que no us enganyeu, cada cop que hi era, es transformava en un perill per a qualsevol equip. Que li preguntin si no al Bayern de Munich que els hi va fer l’altre dia a la final de la Total up amb l’equip de Gelsenkirchen. Aquest jugador que segons els entesos ha portat el madridisme al cor tota la vida i que és la viva imatge del sentiment blanc. Em permeto el luxe de recordar que aquest home estava a les categories inferiors del Atlético de Madrid. Per tan si que ara pot ser del Reial Madrid, però es va fitxar de l’etern rival. Un jugador que amb només 19 anys va haver de fer una roda de premsa sobre la seva vida sentimetnal i un jugador, que segons les males llengües es va casar per evitar més problemes de faldilles. El gran capità ja no serveix i marxa igual que Guti sense perdonar un sol euro al Madrid... i a sobre se’ls acusa de traïdors... si a tu et foten fora i et queda un any de contracte, el més normal es pagar-lo!

Perquè parlo d’aquests dos casos, perquè el Madrid de la casta, del Coraje sembla que mica en mica es va desintegrant! Si, perquè ara els màxims representants són Casillas, un porter ara indiscutible, però que apareix després d’un fitxatge lamentable com és el de Bizarri (porter del mític 1 a 5 al Bernabeu del Saragossa) i que quan es lesiona es decideix apostar per aquest nano que havia estat sempre a les categories inferiors del club i de la selecció espanyola, on per cert era el suplent de Aranzubia. Aquesta aposta surt rodona i el Madrid aconsegueix un porter de garanties i fins i tot indiscutible! L’altre gran representació del futbol de cantera és Arbeloa. Un jugador que tenien a les categories inferiors, que va estar al Castilla i que van haver de vendre per donar-se conta que era bo! Repescar-lo i ara si, un indiscutible de la banda esquerra! Per últim el darrer cas és Granero. Un jugador que surt de les categories inferiors i que el Madrid ven al Getafe amb opció de repesca i que fa efectiva perquè el jugador vegi tots els partits de s de la banqueta... Quina manera de tallar les ales al pirata, que a mi m’agrada moltissim.

A partir d’aquí hi ha jugadors com Rodrigo, destacat en el darrer europeu sub 19 i que marxa venut per 6 milions d’euros, Marcos Alonso, fill i net de futbolista que també ha de marxar al Bolton perquè no té lloc al primer equip, però això si renoven a Marcelo i busquen un lateral esquerra..., Parejo que el porten i se l’emporten al seu gust, Torres, un lateral que apuntava maneres i que va acabar al Getafe... Soldado que no serveix i ara és un dels fitxatges estrella d’aquest any del Valencia... Juan Mata que estava a les categories inferiors blanques i al veure que no li feien gaire cas marxa al València i ara és un dels campions del Mon... per tan que s’ho facin mirar.

Un exemple tonto... Quan l’any passat Florentino Perez va anar a fer l’entrevista amb els Manolos de Cuatro i que van ser tan criticats per la canya que van fotre... hi va haver una pregunta que va ser molt bona... el president no tenia ni idea contra qui jugava el Castilla, ni sabia qui eren els jugadors importants i no crec ni que tingués ni idea qui era l’entrenador... No dic que el president del Barça sàpiga qui és Nolito ni que li soni més un jugador com Fontàs o Sergi Gomez... Però cal tenir clar que a mitja temporada poden ser jugadors importants.

La gran Quinta del Buitre que tots idolatren i recorden, apareix quan totes les grans estrelles del Madrid es lesionen i pateixen més del compte. Pugen a Butragueño, Michel, Sanchis, Martin Vazquez... i d’allà surt un dels millors equips de la història del club blanc des de l’època de Puskas i companyia

Òbviament un entrenador com Mourinho i un president com Florentino Perez tenen molt clar que les categories inferiors, són això... inferiors. Però jo sempre he pensat que en un moment donat et poden salvar la papereta i si no és així no les tinguis i una despesa que t’estalvies. Quan es parla de Mourinho ja se sap que no conta amb elles. L’exemple és un Chelsea on no hi havia equips per sota que donessin la talla i un Inter de Milà, que fen honor a la seva fundació NO donaven ni una oportunitat als jugadors nacionals, ja que a excepció de Balloteli i un Materazzi en hores molt baixes, jo no en recordo cap!

Els de casa nostra són diferents
Mireu, quan aquí es parla de categories inferiors, és una manera per nodrir el primer equip aquí si que s compleix. Quan es fan aquells tornejos que tots veiem al Plus o a Cuatro de joves jugadors que han de ser el futur de l’equip i que són peces claus per a qualsevol entrenador de cadets i després els acabes veient amb el primer equip no són cap novetat. Veure un jove Iniesta en aquests tornejos i que després sigui peça clau en el seu equip no és una novetat o veure al malaurat Jarque igual!

Aquí veure que apareixen jugadors com Sergio Busquets, Jordi Amat, Pedro, Didac Vilà, Jeffren, Raul Baena, Javi Marquez, Fontàs o tot un reguitzell de noms que ara com ara són imprescindibles no és res de nou. Els jugadors aquests són els que ho donaran tot per l’equip i faran el que sigui per demostrar que són molt vàlids pel primer equip.

Van Gaal un entrenador que ho tenia molt clar
Mai he estat un defensor de Luis Van Gaal, però va fer coses bones per aquest Barça i el temps li ha donat la raó, Xavi va debutar amb ell i el mateix holandès va ser el que va parar la venta de Puyol! Si, com ho llegiu, el Gran Capità l’home que va fer el petó a la senyera en marcar al Bernabeu l’home que va marcar el gol que va posar a Espanya a la final del Mundial i el que és una de les peces indiscutibles en qualsevol equip estava a punt de signar el seu traspàs al Malaga per mig milio d’euros. Van Gaal va dir que ni de broma, se’l va endur amb el primer equip i el dia del marcatge a Figo es va consolidar com un dels majors exponents del que és un lateral dret i un bon defensa... tot i que jugava habitualment d’extrem!

Grans errors subsanats per la pedrera
No ens hem d’amagar que els clubs catalans també han fet grans cagades parlant clar i malament. El Barça buscava un jugador per suplir bandes i es va apostar per Hleb. No ha donat el resultat esperat. En canvi d’això es busca recanvi en el planter i es troba un jugador com Pedro que ha complert amb escreix. També s’aposta per Chygrynsky o Caceres i cap dels dos ha triomfat. Ara es miren a jugadors com Fontàs o Muniesa per tapar la baixa dels dos jugadors.

L’espanyol també n’ha fet d’aquestes fitxar per 3 milions a Lola i pagar-li una de les fitxes més cares del club per un jugador que no te minuts i que no funciona. Per acabar jugant amb Baena i Javi Marquez i sense contar amb un dels suposats fitxatges estrelles. El mateix va passar amb Roncaglia que arriba per la malaurada desaparició de Jarque i s’acaba confiant en Victor Ruiz perquè es veu que aquest és un carnicer i no funciona. El mateix passa amb Pillud, un gran lateral que ve per suplir aquesta posició que entre Chica i Garcia tapen de sobres i més si contem que apareix un jugador com Dídac Vilà per acabar de millorar les bandes.

Sentiments i sensacions
Aquests grans jugadors que ara són al més alt com poden ser Pedro o Busquets. Dos homes que són un exemple clarissim del que dic,dos homes que fa tot just dos anys eren a tercera i que ara són campions de TOT amb el Barça i campions del Mon amb Espanya! Qui li havia de dir a un jugador com Sergio Busquets que fa tot just dos anys celebrava l’ascens de tercera a segona B que a l’any següent celebraria Copa, Lliga i Champions amb el Barça, a l’altre Supercopa d’Espanya i d’Europa, Mundial de Clubs, Lliga espanyola i Campió del Mon amb Espanya i com a peça clau... la vida dona moltes voltes i a Sergio Busquets els hi han donat molt depressa.

Estem en un moment en que la crisi econòmica al mon futbol es nota i molt més quan sembla que les coses no es fan del tot bé o com s’haurien de fer. Tot i això també es nota aquesta crisi d’identitat. Jo no se com anirà aquesta temporada els grans clubs i si el Barça seguirà tenint hegemonia o aquest Madrid galàctic farà les delícies dels seus aficionats i s’ho endurà tot. El que si tinc clar és que si el Barça guanya la lliga les senyeres, i els sentiments seran molt grans. Un Gerard Piqué que en mig d’una celebració canta allò de: 1899 és el club que porto al cor... blaugranes son els colors... FUTBOL CLUB BARCELONA! Són dies i dies d’anar a veure partits i fer celebracions amb el club dels seus amors. SI la lliga la guanya el Madrid serà com unes grans Nacions Unides, on cada un enarborarà la seva bandera i els símbols del club que els hi paga. No crec jugadors com Casillas, Arbeloa o Granero seran els únics que ho sentiran de veritat!

Sense anar més lluny, la seva gran estrella Cristiano Ronaldo en una entrevista a Punto Pelota va dir que ell és del Madrid perquè és el club que ara mateix li paga, però que ell és un professional i anirà allà on es pugui guanyar millor la seva curta vida com a futbolista. Jo tinc les mateixes idees que ell, un futbolista és un professional de vida curta i on li paguin més, però estem d’acord que Xavi, Puyol, Piqué i fins i tot Messi, tenen molt clar quins són els seus sentiments, ara que mal pagats tampoc estan!