22 de desembre 2009

TOT GUANYAT, TOT PER GUANYAR.

Així diu la inscripció a la samarreta dels sis estels que van lluir equip tècnic i jugadors del Barça quan es va acabar el WORLD FIFA CHAMPIONS, “El Mundialet de clubs” com el coneixem popularment. Es una frase d’intencions però també es una frase de concepte, de mètode, de professionalitat, definitivament es una frase Guardiola.

El Barça ha guanyat sis títols oficials en una temporada, sis títols importants a nivell col·lectiu però també ha guanyat títols a nivell individual, Messi, millor jugador del mon, tant pels periodistes- pilota d’or - com pels entrenadors i capitans – FIFA WORLD PLAYER - , Xavi, triat millor jugador de la Eurocopa, valorat com mai , present a tots els podis dels millors del món, Iniesta, un altre jugador molt valorat, ,cada cop mes per tot el mon futbolístic, tots tres nominats dintre dels cinc millors jugadors del mon per la FIFA, en el millor equip segons la FIFA trobem quatre jugadors del Barça: Alves, Iniesta, Xavi i Messi, en fi, ha estat una temporada màgica, prodigiosa i difícilment igualable.

I no podem oblidar el planter que pertany al primer equip del Barça, els Valdés, Puyol, Sergio, Bojan, Pedro, Jeffren, a part dels ja mencionats, també producte de la Masia: Xavi, Messi, Iniesta. Tampoc podem oblidar els que ja comencen a participar amb el primer equip en amistosos i campionats menors, els Thiago, Victor, Jonathan, Muniesa, Fontàs, i tans altres que estan empenyent amb força, jugadors encara no consolidats però que quan els veus jugar amb el primer equip t’adones que no els costa gens, que han mamat el sistema des de petits, es la força de la pedrera, es la força d’un treball molt constant i molt ben fet des de fa molts anys, de la ma del plorat Oriol Tort pioner en una manera de fer equip, de escoltar i de formar.

Una especial menció per a un equip tècnic molt professionalitzat, encapçalat per Pep Guardiola, un home que quan li van donar les rendes del primer equip va suscitar molta polèmica, molta – per que no dir-ho – desconfiança, un home que com a tot bagatge tenia haver entrenat una temporada el Barça “B”, això si, va aconseguir pujar-lo de categoria. Jo mateix recordo que a la tertúlia dels dilluns – aleshores la fèiem el dilluns que es el dia de les tertúlies esportives ! – vaig dir que era com un meló, estava per obrir, estava per descobrir i que fins que no passes el temps no sabríem si era una bona elecció o no ho era. El temps ha fet callar tothom, no sols pels èxits esportius aclaparadors, també per la seva manera de treballar, de no deixar res a la improvisació, d’analitzar tots els equips amb els que s’ha d’enfrontar, i quan dic tots, vull dir tots, fins i tot l’equip de Kuwait amb el que han fet un amistós, el darrer partit de l’any. Preparadors físics, fisioterapeutes, metges, els observadors i informadors, els que graven tots els partits per veure’ls les vegades que calgui i extreure conclusions, per veure i corregir els errors o les deficiències, controlant la dieta dels jugadors, fomentant la companyonia i l’amistat, portant alegria al vestidor, comprometent a tots i cada un dels integrants de l’equip amb el que es bo per l’equip, TREBALL, ESFORÇ I COMPROMÍS, la clau de l’èxit.

Un Guardiola que dona una imatge impecable, que quan parla no improvisa, que diu tot el que vol dir i en el moment just en que ho vol dir, que sempre cedeix el protagonisme als seus jugadors, que atén tothom amb la màxima correcció, que el porta fins i tot ha respondre les preguntes en diversos idiomes que ell domina, en fi, coherència en tot el que fa, correcció, educació i saviesa.

Sis títols, la quadratura del cercle, l’assoliment de la excel·lència, el millor equip del mon, tant se val, poseu el títol que vulgueu a un grup que ens ha meravellat i que com diu la samarreta, ara que ja ho ha fet tot, partim de cero, tornem a començar per que ara, just ara, encara no han guanyat res. La història es el passat i a partir d’ara vivim en el present i pensem en el futur.

VISCA EL BARÇA !!!!!

Pep Pericas

14 de desembre 2009

2009, any de recordatoris del bàsquet

Aquest any 2009 em recordat dos fets d'especial relevancia. L'any 1984 el "Equipo Nacional", com a Antonio Díaz-Miguel, malahuradament desaparagut per culpa d'una malaltia, li agradava dir, va aconsguir la fita més gran del bàsquet estatal al món: la Medalla de Plata del Jocs Olímpics de Los Angeles. Aquell equip aportava la experiència de tècnics i jugadors d'equips catalans: Lluís com a segon entrenador, Margall del Joventut, Solozabal del Barcelona, Jiménez del Joventut, De la Cruz del Barcelona, Epi del Barcelona i el Dr. Guillén del Joventut. Completava aquell equip dos catanas més que havien estat al Pre-Olimpic de París, lloc on es va guanyar el passaport a Los Angeles. Dues persones del Joventut i amb important relevancia: Josep Maria Puente com a responsable de l'equip i en Jordi Villacampa.

La resta de l'equip olimpic estava formada per Diaz-Miguel com entrenador, Paco Binaburo com trainer, Padilla com delegat i els jugadors del Madrid Corbalán, Iturriaga, Llorente, Beiran, Romay i Fernando Martín, i el jugador del CAI Zaragoza Fernando Arcega.

Villacampa va deixar el seu lloc a Beiran a la tornada de París, cosa que a la afició verd i negre no va agradar gaire, encara que això va ser un estimul per l'actual Prseident del Joventut el qual va desenvolupar una brillantíssima carrera a Badalona, guanyant tots els títols possibles.

Un servidor, va tenir la oportunitat d'entrenar-se amb l'equip olímpic just abans dels Jocs. La meva intervenció juntament amb la de Manolo Flores va ser a causa de la tornada d'un torneig jugat a Itàlia on 4 jugadors van tornar lesionats i per precaució es va decidir demanar el nostre humil ajut.

Sessions dobles de matí i tarda de més de dues hores cadascuna d'elles,. amb un alt nivell d'intensitat, amistat i comunió entre tots els jugadors, on les baralles ocasionades durant la lliga entre Iturriaga, Martín i Mike Davis, varen deixar pas a un altre tipus de baralles. la de veure com entre els jugadors del Joventut i el Barcelona aconseguien a veure qui agafava la roba d'entrenament dels jugadors del Madrid i CAI per portar-la a casa, rentar-la i retornar-la l'endemà. Llavors no era com ara que els jugadors ho tenen tot fet, rentat, planxat i fins hi tot llits llargs per la seva alçada.


Era igual que nosaltres parléssim en català, els jugadors del Madrid l'entenien i el parlaven, i no solsament a la intimitat, no els feia falta, eren i són gent culte i amb estudis.

Practicavem tot fins al final, tir, tot tipus de defensa, tot tipus d'atac, el conegut Tall de UCLA de John Wooden que tans bons resultats va portar i que tots els equips de la lliga ACB varen utilitzar, situacions especials transicions contraatacs, 2x1 a tot arreu. Un ampli comprendi del basquet desenvolupat per aquell magnífic equip, que tothom donava tot per l'equip.

Recordo especialment dos fets, les grans lliçons que em va ren donar Corbalan en el tema de direcció d'equip i les magistrals lliçons de tir que en Josep Maria Margall donava a Joe Llorente i a mi abans i després de cada entrenament. I l'altre part veure com probablement el jugador més determinant o un dels més determinants en Fernando Martín recuperava la seva esquena amb les màgiques mans de Paco Binaburo.

Veiem patir el nostre company i tothom desitjava que es recuperés i estigués preparat per l'esdeveniment més important d'esport que hi ha al món i que ningú es vol perdre: els Jocs Olímpics.

Martín era un guanyador nat, lluitava fins al final de cada partit, de cada entrenament, en tot el que fés ho donava tot. Va tenir un fill amb una model alemanya el qual juga a bàsquet a Israel. Les seves batalles esportives amb Audie Norris, Reggie Johnson Dino Meneghin, Valodia Tkachenko i Arvidas Sabonis, són per veure-les en video. Recordo un tap que va posar a Tkachenko espectacular. Martín feia 2.05 i el jugador llavors rus 2.20. Després de posar el tap Martín es va posar a saltar d'alegria i seguidament va seguir el joc. Les guerres esportives amb Audie Norris eren èpiques, es podien estar barallant tot el partit i després els veies al vestidor rient i gaudint del que havia passat. O amb Reggie Johnson, amb qui la noblesa del contacte en el joc era palesa. Fernando Martín va obrir les portes de la NBA a tota Europa. Va anar a un equip el qual l'entrenador mai el va coneixer, ja que era el seu primer any a la NBA com entrenador en cap i anava a fer els seus numeros. Si hagués confiat una mica en Martín aquest no l'hagués defraudat i probablement hagués estat molts anys allà. El 3 de Desembre del 1989, Fernando va patir un accident de cotxe en el qual hi va perdre la vida. Aquell dia jo era al Palau Blau Grana iniciant una activitat pels assistents al palau, una activitat organitzada per la empresa on jo treballava amb col·laboració amb el Barcelona de bàsquet. A l'arribar al palau, en Manolo, cap del parking em va veure i va venir corrent a donar-me un lloc per aparcar i em va dir que en Marín havia mort. No m'ho vaig creure, igual que molta altre gent. Ell duia uns auriculars on escoltava el programa del periodista José Maria Garcia i al sentir-ho vaig estar molt trist. Un amic meu ja no hi era.

Epi, Norris, Costa, Solozabal, De la Cruz, Aito i la resta de l'equip feien una cara de tristesa gran, igual que els del meu equip el Joventut, els Margall, Jofresa, Montero, Villacampa, etc. Una part de nosaltres no hi era present, però sempre serà amb nosaltres i ara gràcies a la tecnologia els podem veure en format DVD per les nostres televisions.

Seria bo ensenyar als nostres fills aquells jugadors d'aquella època, no molt llunyana, en la que quan poden es reuneixen per jugar un partit de Veterans entre ells i on poden veure que tot i la diferència d'edat, els d'ara tindrien problemes.


Guifré Lluís
Veterans del Joventut
per la Rematada de Radio Tiana

02 de desembre 2009

0-17, pitjor inici de la historia de la NBA i un motiu suficient per canviar d’entrenador

Aquesta setmana s’ha confirmat que s’ha fet fora a l’entrenador dels New Jersey Nets, Lawrence Frank. Després de sis temporades als Nets i de ser l’entrenador amb més anys a una banqueta en al conferència est, ha estat destituït abans d’igualar el pitjor inic de la història de la NBA. Aquesta matinada s’ha confirmat. Actualment Nets entren a la història com un dels pitjors equips juntament amb els Clipers del 1999 o amb els Heat de la temporada 1988-1989.

Quines són les claus de la caiguda de l’equip?
Les claus estan molt clares. Un equip que tenia gent com Jason Kidd, Kenion Martin, Richard Jefferson o Vince Carter, han passat a tenir jugadors de poca qualitat i de dubtosa reputació. Jugadors que han de demostrar molt encara o que pel contrari ja estan de tornada de tot! Les poques estrelles que té l’equip, a més, estan lesioants. Han arribat a tenir fins a 7 baixes en un mateix equip i han suspès entrenaments perquè no podien fer ni un 5 contra 5.

La venta de la franquícia
Fa moltes temporades que aquest rumor recorre tots els passadissos de la NBA, de la premsa i de la mateixa empresa. Sembla que els propietaris fan volar coloms de que s’han de vendre la franquícia com sigui per poder treure diners. Si ara ho volen fer a dintre de Nova York, si ara ho volen fer a una altra ciutat, que si Seattle està interessada en recuperar un equip NBA i apostaria pels Nets... per tan hi haurà moviment.

2010 a l’horitzó
Un altre dels motius és una data: 2010. Aquest serà un any molt recordat a la NBA. Moltes de les estrelles acaben el seu contracte i podran negociar com a agents lliures. Per aquest motiu New Jersey està començant a fer lloc per intentar poder agafar dues o tres estrelles i començar un projecte interessant des de zero. Lebron, Wade, o Bosh són els que sonen i per tan han fet una cosa inteligent, deixar molt d’espai lliure en el tope salarial per les morterades que demanen les estrelles.

Els jugadors: de Rafer Alston a Brook Lopez
Poso aquests dos exemples perquè potser són els més clars. Un ñes un veterà jugador que ha estat molts anys a equips com Rockets i l’altre es un softmore que l’any passat va ser escollit tercer millor novell de la lliga. Un equip amb moltes diferències i que té jugadors o massa joves o els que ja comencen a ser veterans... Una de les grans estrelles, el xinès Yi, no saben quan podrà tornar a jugar i ara cal veure quin paper desemvolupen jugadors que han de ser importants com Douglas-Roberts o Eduardo Najera.

Ara falta saber com ho porta el capità de l’equip, Devin Harris, que tots el recordareu per ser humiliat en una pista del carrer. Si no ho recordeu aquí teniu les imatges.

Aquesta temporada es trencarà el malefici dels Sixers? Un equip que en 82 jornades va fer un paupèrrim i miserable 9 de 73 ara fa 27 anys! Aquesta temporada ho veure’m! Perquè els New Jersey Nets, ara mateix estan en un moment ideal per fer història.